22.3.15

L'ANY MÉS VIOLENT I ELS NEGOCIS D'ABEL, EL BO


Amb tan sols tres pel·lícules el director de cinema J. C. Chandor s'ha guanyat ja un prestigi considerable. Ara ens ha arribat aquest any tan violent, el 1981, rerefons d'una història on la violència és més estructural que visible tot i que constantment se'ns faci present de forma virtual. Hem vist al llarg del temps històries semblants, en el fons és allò de sempre, no és fàcil ser honrat i quan prosperes, en el camp que sigui, t'esquitxes de corruptela o se't mengen amb patates. 

I és que està molt bé que ens evoquin el present i el passat recent. Posats a fer evocacions aquí hi ha una mica o molt de la societat que s'evidenciava a Margin Call i fins i tot del supervivent solitari a qui donava vida Robert Redford a All is Lost. Això és Amèrica però aquí en som uns aprenents avançats, segons com es miri. En un context de lluites pel poder no et pots refiar del tot ni tan sols dels de casa.

El protagonista, un hispà enriquit a còpia de treballar però també gràcies a un negoci del pare de la dona que ha remuntat i ampliat, vol fer les coses bé. L'home es diu Abel, que ja és tota una metàfora del personatge i una declaració d'intencions. I Morales, a més a més. I és que aquesta història és plena de metàfores i d'imatges que es presten a segones lectures. No hi ha res que sigui gratuït del tot.

Potser resulta un pèl llarga i, segons com, fins i tot una mica lenta en un món en el qual anem tots accelerats. També s'ha criticat que el protagonista, Oscar Isaac, imiti Pacino i De Niro. Però al capdavall aquest actor encara és molt jove i si les coses li continuen anant bé ja trobarà la seva pròpia personalitat en plenitud, perquè compta amb una grapa de categoria. Potser en el futur a algú li recriminaran que vulgui imitar Isaac, qui sap.

La narració es mou entre tons crepusculars, paisatges urbans que fan angúnia i que tenen també el seu paper en tot el que s'explica, unes ràdios que constantment expliquen crims i atracaments, una societat plena de diversitats retratades sense concessions bonistes i un planter de secundaris en estat de gràcia, entre els quals destaca, potser amb més protagonisme que el mateix protagonista, Jessica Chastain, qui aconsegueix que oblidem el seu aspecte de Barbie amb una interpretació de premi gros. Impossible no evocar en certs moments dames del país nostrat, amb això de mirar cap a casa, fer calaix i portar els comptes, per si un dia les coses no surten rodones. Es vulgui o no, en els negocis, en la política i en gairebé tot el que sigui, el poder corromp i tan sols pots intentar que no et corrompi de forma absoluta. 

Com a tafaneria cinèfila, recordar que el paper d'Isaac l'havia de fer Javier Bardem però es veu que van acabar malament amb el director. Una llàstima per a Bardem no haver tingut més corretja, així són les coses del cinema. I una sort per al guatemalenc  que aquí aparca la candidesa -relativa- d'aquell Llewyn Davis que ens va commoure fa un temps per transformar-se en algú molt diferent, tot i que en cap moment, ni tan sols en l'inquietant final de la història, acabi de perdre del tot la innocència.

Els anys 80 van ser difícils  i decebedors en molts aspectes i forniran encara molta matèria literària i cinematogràfica, estaria bé que per aquests verals s'adonessin del potencial que s'hi aplega, la veritat. De aquellos polvos... 

2 comentaris:

Allau ha dit...

Coincideixo punt per punt amb la teva opinió sobre la pel·lícula. El meu apunt semblarà un plagi del teu.Encara que crec que a mi m'ha avorrit més que a tu.

Júlia ha dit...

És que ara hi ha la mania d'allargar-ho tot, Allau. Amb menor durada hi guanyaria força.