Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oscar Isaac. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oscar Isaac. Mostrar tots els missatges

24.9.22

TRAGÈDIES POC CONEGUDES I CINEMA DE DENÚNCIA

 



The promise, la darrera pel·lícula que he pogut veure i comentar al cinefòrum de Tot Història, va partir a l'inici d’un guió força diferent que el director, Terry George, va refer de dalt a baix. George és un director interessant, irlandès, que es va exiliar als Estats Units per motius polítics i que compta en la seva trajectòria professional amb títols relacionats amb el tema dels drets humans, tant al seu país (En el nombre del padre) com a d’altres indrets (Hotel Rwanda). Precisament, en documentar-se sobre Hotel Rwanda va aplegar informació sobre el tema del genocidi armeni i va viatjar a Armènia i Turquia per tal d’investigar més a l’entorn d’uns fets encara no prou coneguts, a nivell general.

La financiació va anar a càrrec d’un milionari armeni americà, Kirk Kekorian, qui ho fa fer a fons perdut, sense cap interès de guany, ja que considerava que el projecte no generaria beneficis. Segurament la influència del finançador va evitar que, con en d’altres casos, el govern turc pressionés excessivament  per tal de cancel·lar produccions sobre un tema tan incòmode per a ells. Kerkorian va morir el 2015, precisament l’any del centenari del genocidi de 1915, i no va poder veure la pel·lícula acabada.

Al guió s’hi va incloure una història romàntica, amb la intenció de fer arribar la pel·lícula a una audiència més diversa, bandejant convertir-la en una lliçó d’història amb vocació massa documental. La pel·lícula es va filmar en anglès, a diferents països, amb una repartiment molt interessant i divers, hi podem veure, fins i tot, paisatges empordanesos i a Abel Folk, per exemple. Es va evitar fer massa promoció de la filmació, per evitar possibles atacs i protestes per part de Turquia. De tota manera el govern turc va posar pals a les rodes de la distribució, segons sembla. Per motius diversos els resultats respecte la recaptació no van ser els esperats i la pel·lícula va passar una mica desapercebuda i va rebre crítiques i valoracions contradictòries.

El millor de la pel·lícula és el fet de donar a conèixer, d’una forma distreta i planera, sense evitar mostrar algunes escenes de violència, un genocidi sovint oblidat, tot i que existeixen pel·lícules, documentals i llibres a dojo, per als interessants en documentar-se a fons sobre aquells fets, la història i la situació actual dels armenis. A Barcelona, a l’Ateneu, es va fer una exposició impressionant al vestíbul, amb motiu dels noranta-dos anys del genocidi i  amb motiu del centenari, el 2015, es van celebrar xerrades, conferències i projeccions de documentals.

La matança decretada per l’imperi otomà, que es trobava a les acaballes, el 1915, segons dades aproximades va produir més un milió i mig de morts i un nombre semblant de deportats. La impunitat dels fets va esdevenir, segons opinen alguns experts, un precedent de futurs exterminis, dels quals el més conegut per nosaltres és l’Holocaust jueu.




La pel·lícula compta amb una realització acurada, pel que fa a les localitzacions, a la música, al repartiment, amb pesos pesats com Bale i Isaac en els principals papers masculins. Però no acaba d’agafar el to, la història amorosa grinyola i no s'implicar-se com caldria en el conjunt de la tragèdia. Hi ha una certa manca d’alè èpic, com el que podem trobar, per exemple al Doctor Zhivago, i tot plegat esdevé correcte i interessant però no emociona com tocaria, segons la meva opinió, que pot ser subjectiva. A internet es poden llegir opinions per a tots els gustos.




Malgrat algunes limitacions, però, la pel·lícula pot ser útil per acostar gent de tota mena al tema armeni. Si es vol aprofundir existeixen títols de pel·lícules diverses, menys conegudes, llibres, i, sobretot molt bons documentals. La realitat sempre és més trasbalsadora que la ficció i més difícil d’entomar, recordo que l’exposició del vestíbul de l’Ateneu, de fa anys, em va impressionar més que no pas aquesta història ben intencionada, amb un final vagament conciliador que, al capdavall, confirma que els supervivents sovint han de fer una altra vida en un altre lloc. I que molts conflictes perviuen, s’enquisten o revifen quan menys s’espera. Algunes de les limitacions de la pel·lícula son semblants a les d’Hotel Rwanda, tot i que ja és prou lloable que es difonguin tragèdies col·lectives que acabem per oblidar o que hem d’admetre que coneixem poc i, encara, de forma parcial. Per cert, el terme genocidi encara no existia en aquella època, és un mot creat per Raphael Lemkin, jueu polonès, l'any 1944.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni

https://www.filmaboutit.com/es/movies/topic/genocidio-armenio-634/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi

https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/sobre-el-genocidi-armeni-llibres-musica-pel%C2%B7licules-articles/

5.1.22

EL JUGADOR ANGOIXAT I EL REREFONS DEL MON POC AMABLE



Fa anys, no sé si encara és aixi, en algunes publicacions, la valoració de les pel·lícules acostumava incloure un apartat que defugia la nota i deia coses com ara interessant per determinats conceptes. És el que jo diria sobre aquesta pel·lícula, i és que Paul Schrader, segons la meva opinió, sempre té el seu interès, fins i tot quan no ens acaba de convèncer. Les seves pel·lícules, a més a més, incideixen en un mena de professionals, de vegades alternatius però que practiquen la seva tasca amb una estranya, gairebé religiosa, dedicació: gigoló, taxista, boxejador, traficant, reverend... Aquí trobem un jugador de cartes, excel·lent Óscar Isaac, cada dia més inquietant, amb un passat que el turmenta.

Admeto que no entenc un borrall del tema lúdic, més enllà de jugar al set i mig o la brisca en trobades familiars. Però no cal saber-ne, per veure la pel·lícula i valorar-la, encara que hi hagi detalls que, de forma inevitable, se'ns escapin, perquè en el mon del joc gairebé professional, segons ens explica el protagonista, hi ha elements que tenen un gran paral·lelisme amb la vida, més enllà de les taules de joc.

El protagonista juga amb metodologia, amb rutina precisa, no vol tenir guanys excessius, no vol ser massa conegut, pot perdre, si cal. És maniàtic en molts aspectes i també és un solitari, fins que no s'ensopega amb els altres dos personatges rellevants de la història ja que el quart, interpretat per Dafoe, té poca presència real. L'home porta uns tatuatges a l'esquena i els braços que, gràcies a les informacions llegides, sembla que tenen a veure ab la providència i la gràcia. Hi ha molta religió en el rerefons de les pel·lícules del director, per la xarxa es pot trobar un gran nombre d'informació en aquest sentit. Una religió que té el recurs de la redempció, del penediment, de l'expiació de la culpa.

El protagonista s'ensopegarà, en una xerrada del botxí suprem, que viu molt bé, amb un jove al pare del qual la feina d'embrutit torturador, que també havia fet el protagonista, amb un nom reinventat que evoca revenges justes,  va enfonsar i destruir. El noi té la intenció d'acabar amb el botxí, tot i que ja sabem que quan mor el gos no mor la ràbia, en ocasions fins i tot es propaga més a gust. Pel mig, una noia inevitable i bonhomiosa, una altra professional del mon del joc en una tasca, com si diguéssim, de relacions públiques. El jove incitarà el gran a intentar salvar-lo de la destrucció, retornant-lo a una vida familiar i convencional, amb futur. Sembla, fins i tot, que la història pot tenir un final, si no feliç, amable. Però el director no ens deixarà tranquils, la violència té la seva atracció i el revanxisme i l'odi no son senzills de superar. L'esperança final, que n'hi ha una mica, és feble i ambigua.

Tot plegat en un mon d'ombres i llums nocturnes, espais inhòspits i poc acollidors, hotels amb habitacions que el protagonista reconverteix en un intent d'aconseguir una mena d'asèpsia vital, habitats. per personatges desarrelats, diversos, anònims. I, això sí, flashbacks emboirats que ens acosten als malsons del protagonista, tortures, sang, brutícia i desolació. No sé dir si la pel·lícula m'ha agradat o no, en molts casos això de m'agrada o no m'agrada no té sentit. Ara, de vegades, es fa servir allò recurrent de és una experiència. I menció apart pel que fa a la música i als sorolls, crits, gemecs, sospirs, que ens immergeixen encara més en una mena d'angoixa que, en alguns moments, pot cansar als qui no tinguin paciència o no siguin seguidors devots del director. El pitjor de tot és que aquest mon de malson és ben real i pel que fa a les barbaritats que s'hi esdevenen, la pel·lícula encara es queda molt curta. 

22.3.15

L'ANY MÉS VIOLENT I ELS NEGOCIS D'ABEL, EL BO


Amb tan sols tres pel·lícules el director de cinema J. C. Chandor s'ha guanyat ja un prestigi considerable. Ara ens ha arribat aquest any tan violent, el 1981, rerefons d'una història on la violència és més estructural que visible tot i que constantment se'ns faci present de forma virtual. Hem vist al llarg del temps històries semblants, en el fons és allò de sempre, no és fàcil ser honrat i quan prosperes, en el camp que sigui, t'esquitxes de corruptela o se't mengen amb patates. 

I és que està molt bé que ens evoquin el present i el passat recent. Posats a fer evocacions aquí hi ha una mica o molt de la societat que s'evidenciava a Margin Call i fins i tot del supervivent solitari a qui donava vida Robert Redford a All is Lost. Això és Amèrica però aquí en som uns aprenents avançats, segons com es miri. En un context de lluites pel poder no et pots refiar del tot ni tan sols dels de casa.

El protagonista, un hispà enriquit a còpia de treballar però també gràcies a un negoci del pare de la dona que ha remuntat i ampliat, vol fer les coses bé. L'home es diu Abel, que ja és tota una metàfora del personatge i una declaració d'intencions. I Morales, a més a més. I és que aquesta història és plena de metàfores i d'imatges que es presten a segones lectures. No hi ha res que sigui gratuït del tot.

Potser resulta un pèl llarga i, segons com, fins i tot una mica lenta en un món en el qual anem tots accelerats. També s'ha criticat que el protagonista, Oscar Isaac, imiti Pacino i De Niro. Però al capdavall aquest actor encara és molt jove i si les coses li continuen anant bé ja trobarà la seva pròpia personalitat en plenitud, perquè compta amb una grapa de categoria. Potser en el futur a algú li recriminaran que vulgui imitar Isaac, qui sap.

La narració es mou entre tons crepusculars, paisatges urbans que fan angúnia i que tenen també el seu paper en tot el que s'explica, unes ràdios que constantment expliquen crims i atracaments, una societat plena de diversitats retratades sense concessions bonistes i un planter de secundaris en estat de gràcia, entre els quals destaca, potser amb més protagonisme que el mateix protagonista, Jessica Chastain, qui aconsegueix que oblidem el seu aspecte de Barbie amb una interpretació de premi gros. Impossible no evocar en certs moments dames del país nostrat, amb això de mirar cap a casa, fer calaix i portar els comptes, per si un dia les coses no surten rodones. Es vulgui o no, en els negocis, en la política i en gairebé tot el que sigui, el poder corromp i tan sols pots intentar que no et corrompi de forma absoluta. 

Com a tafaneria cinèfila, recordar que el paper d'Isaac l'havia de fer Javier Bardem però es veu que van acabar malament amb el director. Una llàstima per a Bardem no haver tingut més corretja, així són les coses del cinema. I una sort per al guatemalenc  que aquí aparca la candidesa -relativa- d'aquell Llewyn Davis que ens va commoure fa un temps per transformar-se en algú molt diferent, tot i que en cap moment, ni tan sols en l'inquietant final de la història, acabi de perdre del tot la innocència.

Els anys 80 van ser difícils  i decebedors en molts aspectes i forniran encara molta matèria literària i cinematogràfica, estaria bé que per aquests verals s'adonessin del potencial que s'hi aplega, la veritat. De aquellos polvos...