26.5.15

CARLES MANI, RUSIÑOL, LA PASTA HIDRÁULICA I EL MNAC TORNAT A VISITAR

Pere Ferran i Carles Mani, dibuix de Rusiñol (MNAC)

Ja fa temps que m'he apuntat als amics del MNAC, tot i que les activitats de les quals puc participar, de moment, quedin limitades a visites puntuals sobre un tema concret, fetes al mateix museu. M'agrada pujar sovint a Montjuïc i així tinc una excusa per fer-ho. M'agrada molt la vista de Barcelona des de Montjuïc, on tot és més proper que si t'ho mires des del costat del Tibidabo. Pla, segons explica ell mateix, pujava sovint a Montjuïc per les vistes, quan de jove estudiava a Barcelona. Les visites m'agraden perquè es limiten a temes concrets, de vegades són coses que ja he escoltat però m'agrada recordar. Després fins i tot et fan arribar uns dossiers la mar d'interessants. 

Carles Mani per Rusiñol (Cau Ferrat)

Santiago Rusiñol - Portrait of Carles Mani - Google Art Project.jpg
Un altre retrat de l'artista, fet també per Rusiñol

Diumenge vaig assistir a una d'aquestes visites sobre el tema dels artistes catalans que en l'època daurada de la capital francesa van anar a París a aprendre i fer fortuna. Els més coneguts són Rusiñol i Casas, els més coneguts dels qui van tornar cap a casa després, ja que el cas de Picasso és molt diferent malgrat que en determinats moments tots ells van coincidir per aquells ambients. Rusiñol cada vegada em sembla un personatge més interessant, amb un rerefons tràgic, ben allunyat del vitalisme de Casas. La llegenda en va fer un retrat divertit, anecdòtic, que potser ell mateix va contribuir a conformar.

Els degenerats, escultura de Carles Mani (MNAC)

París no era ben bé el mateix per a la gent amb calerons i una família benestant al darrere que per als normalets i més humils. Encara més, per als artistes més desafavorits fins i tot era impensable anar-hi a petar si no es comptava amb feina segura. Tot ha millorat però avui tampoc és el mateix per a molts estudiants un Erasmus amb suport familiar que un Erasmus i prou. A més a més, hi fa mal temps i un fred que pela a l'hivern, cosa que va costar la salut a molts dels aspirants a reeixir en pintura o escultura gràcies al viatge a aquell suposat paradís artístic de l'època, molt més gris i sòrdid del que puguem pensar gràcies a la llegenda romàntica potenciada pels mateixos autòctons.

Un dels aspectes més interessants de la xerrada, que va ser d'una horeta, temps que em sembla adient per a aquest tipus de visites, va ser l'evocació de l'escultor Mani i de la seva relació amb Rusiñol. Rusiñol es va interessar per un parell d'artistes catalans que va saber que es trobaven a la capital francesa i en anar-los a conèixer es va trobar amb dos pobres afamats que només podien alimentar-se de patata bullida, la pasta hidráulica, que no sabien francès, als quals no arribaven a temps els calerons d'una beca tarragonina i que no volien preocupar la família amb els seus problemes, l'escultor Carles Mani i el pintor Pere Ferran.

Rusiñol els va ajudar molt i va enviar al diari La Vanguardia uns quants articles explicant la situació i reclamant les ajudes que no arribaven, cosa que va generar polèmica. Mani va retornar a Tarragona, va fer exposicions, es va casar a  Barcelona i va col·laborar amb Gaudí, tot i que va assolir reconeixement és encara poc conegut, em sembla. Sempre va estar agraït a Rusiñol, era de Mora d'Ebre, ciutat que ha donat d'altres artistes molt interessants, com Julio Antonio, qui va morir en plena joventut. Mani no va morir gaire gran, no va arribar als cinquanta anys. El seu company en l'aventura parisenca també va reeixir en la seva carrera, va pintar i donar classes i també va ser un gran aficionat al teatre,  Pere Ferran va morir el 1950, als setanta-vuit anys.

Mani sembla que va ser un home estrany de caràcter, un típic artista excèntric, va viure a Madrid i Barcelona, on va morir l'any 1911. Molts aspectes de la seva biografia son poc coneguts però se sap que tenia un pare brutal del qual segurament va fugir ben aviat i que era nét d'un militar carlista. Va rebre l'admiració de molta gent del seu temps que el considerava un gran artista, original i excèntric. Baroja el va fer sortir en una de les seves novel·les. Els retrats que li va fer Rusiñol són impressionants. Devia ser tot una personatge, s'explica que després de mesos de feina era ben capaç de destruir l'obra feta si no li abellia. Treballar amb Gaudí va ser una sort per a ell i l'artista estava orgullós de col·laborar-hi.

El MNAC ha fet un esforç per a la remodelació de l'espai dedicat a l'art dels darrers segles però crec que no se n'han acabat de sortir, podem veure obres que no havíem vist però d'altres han desaparegut, cosa normal car els museus tenen uns grans fons que s'han de gestionar com es pot o es decideix en cada moment. Un altre tema és la lectura que es fa en l'actualitat d'aquest fons, que prioritza una mena de centres d'interès en detriment dels autors concrets, dels quals, amb poques excepcions, has de trobar l'obra a còpia d'anar amunt i avall. Però vaja, tot això és revisable i subjectiu. 

Crec que s'hauria de reconsiderar el que s'ha dit en d'altres vegades, que tota aquesta part conformés un museu apart que estaria molt bé a l'indret on hi ha els palaus Alfons XIII i Victòria Eugènia, un tema sobre el qual vaig llegir coses durant un temps però que ha quedat diluït en els projectes vaporitzats. Pel que fa a Montjuïc ja n'hi ha hagut uns quants i després d'uns primers moments de  bombo i plateret no se n'ha tornat a cantar ni gall ni gallina. Si no fos per les hemeroteques de vegades pensaria que els he somniat o me'ls he inventat, la veritat. Pel que fa a l'art català de tota aquella època em temo que falta autoestima, sempre es potencia el tema parisenc, les influències de fora, sempre es compara amb el que es feia allà o més enllà. Potser pagaria la pena bastir un discurs propi, molts aspectes de la fama dels artistes i escriptors francesos de l'època ve potenciada per la promoció patriòtica gavatxa i pel fet què no s'hagi menystingut pràcticament ningú. 

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Que interesante el escrito y el enlace de la pasta hidráulica.
Lo he leído un par de veces.
Salut

Anònim ha dit...

El problema que té Barcelona amb els espais museístics és general. O el que hauria d'estar junt està dispers, o el que hauria d'estar a part està perdut a la panxa d'un mastodont com el MNAC. Això sense parlar dels fons perduts en magatzems que no es poden visitar. Llàstima, perquè d'espai n'hi ha molt i interessant.

Júlia ha dit...

Impresiona leerlo, eh, Miquel?

Júlia ha dit...

Enric, no he viatjat gaire però encara no he vist un gran museu que no fos excessiu i que jo no voldria arranjat d'una altra manera, em temo que no hi ha remei, bé, les exposicions temporals i més reduïdes. Sobre el MNAC, potser és l'edat, però gairebé m'agradava més quan jo tenia quinze anys i no en sabia més. Aleshores però hi havia una part al Parc de la Ciutadella i també m'agradava aquell espai. Recordo haver vist coses que no he tornat a veure, no sé on les han amagat, en concret les del Museu d'Història més 'modernes'.