POBRESA INCÒMODA I CIUTATS TRISTES

 

Llegeixo al diari que els manaies de París volen enviar els seus sense sostre fora de la ciutat per tal que no facin lleig durant els Jocs Olímpics. N'hi ha molts, per allà, molts més que Barcelona, la majoria estrangers. Les regions perifèriques de la capital tenen la mosca al nas, tot i que sembla que els oferiran compensacions diverses, només faltaria. Si a Barcelona les Oiimpíades la van començar a reconvertir en Guirilàndia no vull ni pensar que li pot passar a París, oh, la, la.

Els nostres Jocs Olímpics barcelonins, tan mitificats, també van fer desaparèixer les misèries, fins i tot es va controlar d'alguna manera misteriosa que no hi hagués perills terroristes a l'horitzó. Avui els sense sostre s'escampen per les zones urbanes de forma generosa. Abans es concentraven més aviat a llocs on els normalets no hi anàvem gaire, si no és que hi teníem parents.

Durant anys vaig ignorar realitats tan terribles com el Somorrostro. A Montjuïc hi havia moltes barraques, barris diversos que vaig creuar de tant en tant però jo crec que el Somorrostro era pitjor. Durant el franquisme no es veiem gaire pidolaires pels carrers convencionals i recordo gent del meu barri, que no era pas un dels barris fins de la ciutat, més aviat el contrari, que comentava el fet de forma positiva, sembla que abans de la guerra les misèries de molts indrets eren força més visibles. El fet és que els tancaven o els amagaven amb cura, eren els 'vagos y maleantes' de la llei aquella.

Molta gent viu i mor amb la seva gent i no veu el que no vol veure. Pot pensar, doncs, que amb tres mil euros al mes es passa molt magre. L'únic polític que vaig veure viatjar en metro unes quantes vegades va ser Pasqual Maragall, per cert. Pot ser casualitat o que transitava més per la Barcelona real, qui sap. Una cançó de Iupanqui, o que cantava ell, parla d'un poeta eteri i li diu que vaig a mirar els obrers explotats o els pagesos que fan llargues jornades i que així s'inspirarà. No sé si els poetes oficials, avui, s'inspiren en aquestes coses, amb poques excepcions. Tampoc no sé ja què és o no és un poeta.

A 'Terra Baixa', quan la Marta explica a l'ermità la seva trista vida li diu que els van fer fora de la ciutat a causa d'unes festes. Jo crec que deu fer referència a l'Exposició de 1888, la de la Ciutadella. Quan la gent, avui, viatja, en general, més que no pas viatjar, fa turisme, quinze o vint dies de museus i bonics paisatges i moltes fotografies de consum immediat. El cinema i les sèries retraten les ciutats segons convé a l'argument, no fa gaire, a dues sèries diferents, vaig veure unes imatges de Marsella que s'assemblaven com un ou amb una castanya. Des de contemplar una bonica ciutat turística a transitar per barris decrèpits, plens d'aquests grafits aclaparadors, lletjos i excessius, tot te lectures diferents i tot és veritat, o no. Malauradament molta gent, quan fa turisme d'aquest de consum, creu que ja coneix una ciutat, un país... I et pontifica sobre el tema que dona gust. Una altra cosa son els Erasmus juvenils, un any o més en una ciutat ja pot amollar una imatge més creïble i objectiva. 

Fires, congressos, festivals, la gresca ens aclapara. Barcelona, deien els anti-Colau fins fa quatre dies, estava trista. Sort d'això, si arriba a estar alegre seria el súmmum. Haurien de fer un viatge de denúncia, organitzat i amb finalitats benèfiques, per anar a veure els indrets francesos on encabiran els miserables i els problemàtics, sempre va bé tenir referències per quan toqui prendre decisions. Turisme crític, vaja, en lloc de tant de museu ple de gent i tanta ruta cultural de consum. No és cap invent original, crec que fa anys s'havien fet coses així, amb bona intenció, com ara anar a veure els menjadors socials, no sé si encara es fa, tot això. Paco Candel va escriure sobre el tema. Les eleccions estivals, però, sembla que destorben els interessos viatgers. Ja ho deia aquella sogra del Capri, 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'

https://epaper.lavanguardia.com/reader/4de4e6ab-6a84-405d-b035-713230d3c47c?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2023-06-03

PARÍS, CANTAT I RECORDAT

 

No recordo si era a Jorge Sepúlveda o a Agustín Lara, potser a tots dos, que els titllaven de músics geogràfics a causa de les moltes cançons dedicades a ciutats diverses. Tenim família propera fent turisme per París i amb aquest vici a l'abast que és el whatsap ens enviem missatges i, també, cançons dedicades a aquesta ciutat.

Jo crec, sense fer cap estudi seriós, tan sols per estadística imaginativa, que París és la ciutat amb més cançons dedicades. A banda de la grapa francesa per a la promoció pròpia, crec que el nom de la ciutat és més 'rimable' que no pas el de 'Barcelona', per exemple. Passa també amb Madrid, i ara m'adono de què les vocals son les mateixes. Son noms amb dues síl·labes, fàcils de col·locar en una lletra convencional de cançó.

París, quan jo era jove, era encara una ciutat mítica i alguna cosa en deu quedar. Però el mite és el mite i la realitat, tota una altra cosa. Avui, com tants llocs del mon, ha esdevingut parc temàtic, destí turístic de ramats diversos, tot plegat ha perdut la màgia antiga, o potser és que la màgia actual també té la seva gràcia, malgrat que des del present ens costa admetre que sigui així. 

El París modern té moltes coses per agrair a Napoleó III, al qual de vegades sembla que no es vulgui recordar. De fet la memòria històrica, a París, a Barcelona i al poble més remot, s'adapta a les circumstàncies, les ideologies i les conveniències. M'han dit que per pujar a l'emblemàtica Torre Eiffel has d'agafar, si vols pujar en ascensor, les entrades amb molta anticipació. Avui això és força general, ja no pots arribar a molts llocs sense haver fet grans previsions i reserves per endavant, allò d'arribar i moldre ha passat a la història. M'han dit que si vols pujar a peu a la torre et pots arriscar a anar allà i fer cua. En tot cas passo, a la meva edat, d'aquestes servituds. 

Entre les moltes cançons relacionades amb París avui em venia al cap la de Mistinguette, dedicada a la Torre Eiffel, que va adaptar Núria Feliu, molt bé per cert, en el seu disc dedicat a aquella artista tan admirada. És una cançó animada, alegre, que convida a bellugar-te com una vedette de teatre, mentre intentes cantar-la. Els cantants i les cançons han contribuït sovint a les mitologies urbanes. 

Montand, Aznavour, en tenen unes quantes, de cançons parisenques. Avui també em venia al cap aquella que cantava Aznavour sobre uns amors esvaïts i París al mes d'agost. A banda de la Torre Eiffel i el seu èxit simbòlic els ponts del Sena han estat inspiració per a moltes cançons, m'han dit que a sota dels ponts, avui, hi ha munts de gent sense sostre. I és que per molt bonica, neta i turística que sigui una ciutat, les bosses de pobresa son a tot arreu, més o menys amagades. 

Carlos Cano té una cançó sobre París que m'agrada molt, el cantant hi va estar de jovenet, quan no era famós. Jo soc una gran admiradora d'aquest cantant, desaparegut de forma prematura, m'admira la diversitat de les seves cançons i m'encanten les versions que va fer de cobles tradicionals. Anar a París quan tens vint anys deu ser una cosa molt diferent de tornar-hi quan ja tens una edat. A París o allà on sigui, de jove tot té un altre to.

A la cançó de Cano tan sols li retrec que és injusta amb Theo Sarapo, molt més que un osset de drap, malgrat el que es creia va heretar de Piaf més deutes que una altra cosa, deutes que ell va pagar.  Va ser actor i un cantant remarcable, que va millorar molt amb el temps. El seu casament amb la cantant va generar molts comentaris malèvols, en aquella època rància. Malauradament set anys després de la mort de Piaf va morir ell, en un accident de cotxe. D'altres cantants de prestigi es van comportar pitjor amb Piaf, Sarapo tot just va viure un any amb ella, ja que la cantant va morir el 1963.

La cançó de Cano fa un passeig poètic i mitològic per París. Confesso que conec la ciutat tot just de passada, una d'aquelles aturades durant un viatge amb la caravana, fa anys. Vam ser en un càmping als afores, recordo que hi havia moltes mosques grosses i que l'amo era un senyor misteriós, d'accent alemany, sobre el qual van imaginar històries inquietants. Crec que devia ser en el temps dels Jocs Olímpis, aquell 1992 també tan idealitzat en el record. 

A París (Carlos Cano)

Paris la vie c’est joli, Paris la vie c’est comme ça
Canta una sombra en Paris por las calles de Pigalle
Rosa de negro perfil abren «las flores del mal»
Dejando sobre Paris comme un souvenir de fiebre y coñac
Cuando la noche convierte suspiro en serpiente muerde la manzana
Bajo la luz de la luna de amor la cintura se quema en las llamas
Como usted comprendera Monsieur ritmo de vida infernal
La espina de esta cancion con el corazon a Paris se ira
Estribillo
A Paris, a Paris mon coeur s’en va
A Paris, a Paris j’avais vingt ans
A Paris c’est tout c’est toi
Al son del acordeon se abraza el amor con la soledad
Allez venez vous Milord Allez venez vous Madame
Ecouter cette chanson Que es primavera en Pigalle
Y hay que vivir y reir, y hay que reir y soñar
Que aqui no hay nada mejor para el corazon que amar y olvidar
La vida color de rosa del amor de un loco y una mariposa
La historia de Theo Sarapo el oso de trapo que amaba una diosa
No pierda tiempo en sufrir, hay que aprender a volar
Olvide, viva feliz que solo en Paris se puede olvidar

DONES DESCONCERTANTS I ESPECTADORS PERPLEXOS

Fa uns dies, en el comentari que vaig penjar sobre L'Avenir, l'Allau comentava que ja era hora que a la Huppert li fessin fer un paper de dona normal. De fet jo en recordo uns quants, de papers normals de l'actriu, l'he seguit força des que era joveneta. Fa poc la vam poder veure a La Ritournelle, en el paper normal d'una pagesa avorrida però no pas turmentada, tot i que és cert que aplega en el seu currículum un gran nombre de dones estranyes, cosa que d'estranya no ho és gaire pel fet que es tracta d'una actriu capaç de fer de tot i de fer-ho bé.

Ara la podem veure en un altre paper raret, a Elle, una pel·lícula desconcertant, que ve acompanyada de moltes crítiques positives i sovint, així mateix, desconcertades. Si en la majoria de llibres i pel·lícules cadascú de nosaltres hi pot trobar coses diferents en aquesta això es fàcil que s'esdevingui a l'engròs, ja que es tracta d'una història interpretable, que tant pot fascinar com inspirar rebuig. Paul Verhoeven ja és un director prou desconcertant, feia temps que no endegava un llargmetratge. Sembla que primer tenia la intenció de rodar la pel·lícula en alguna ciutat dels Estats Units, amb una actriu americana, però no va trobar la candidata adient i va optar santament per París i l'actriu francesa.

Vaig anar al cinema amb una certa prevenció, tenia por de què no m'ensopegués amb un excés de sexe i violència, però he de dir que en vaig sortir satisfeta, malgrat la perplexitat. Alguns comentaris intel·ligents sobre la pel·lícula n'han accentuat l'humor, un humor molt mal intencionat, això sí. Verhoeven, a qui vaig veure per la tele en una entrevista, crec que s'ho ha passat molt bé en imaginar les diferents interpretacions que es faran a l'entorn de la història i en les parrafades interpretatives dels comentaristes, en les quals es poden aplegar, per exemple, traumes convencionals infantils, estil del que ens va passar en la nostra joventut amb coses com ara Repulsión. Ah, aquells anys de l'art i assaig i els debats bizantins posteriors, que n'eren de divertits!!!

La gràcia del que ens expliquen, amb totes les seves sòrdides exageracions, rau en passar del tot dels dogmes nostrats sobre traumes, violència o feminisme. La protagonista d'Elle ho és molt, de feminista, però a la seva manera, ho és de forma individualista, ens mostra una supervivent que no s'enfonsa i que pren les regnes de la seva vida malgrat les coses que li passen, que són moltes i terribles. Això si ens les mirem de forma dogmàtica i seriosa, cosa perillosa ja que aleshores podem entrar en lectures parcials i una mica ràncies sobre la pel·lícula. És amoral, aquesta història? Bé, tot és relatiu, però el cert és que desmitifica molts aspectes relacionats amb el sexe, com ara el tema de la violació. 

En el present hi ha una gran tendència a cercar explicacions a les conductes humanes, això és producte d'un excés de pes de la psicologia i de la vana pretensió de pensar que si en sabem l'explicació les podrem preveure i controlar. Aquí ens trobem amb poques explicacions profundes. Com que hi ha aspectes que no són fàcils d'empassar també he llegit en algun lloc que la protagonista és manipuladora, cosa així mateix relativa i interpretable, quan en més d'una ocasió actua amb una franquesa que fins i tot pot incomodar.

No hi ha innocents en el conjunt de personatges que envolten la protagonista. Virginia Efira, que va desvetllar passions en el seu paper de pagesa bonica i saludable a allò de la pera amb lavanda aquí sembla baixar d'Arbeca, amb perdó dels arbequins, però al final ens fa esgarrifar amb un comentari inquietant que fa a Huppert i que palesa que de tonta no en té res, més enllà de les seves dèries religioses. 

L'exmarit, que protagonitza una escena gairebé còmica, sembla un bon jan fins que, com qui no vol la cosa, Huppert li recorda que la va frapper quan estaven junts. El fill sembla un desgraciadet i la seva dona una bruixa, però al capdavall les coses no són ben bé així. De tant en tant ens amollen algun comentari en la intenció de donar pistes però com que el guió fa tants viratges inesperats les pistes se'ns difuminen de seguida.

En un mon burgès -s'ha accentuat en algun comentari, de forma gratuïta el component de crítica de la societat burgesa de la història- en el qual tothom té rerefons, secrets i penes ocultes, aquesta dama interpretada per Huppert en estat de gràcia i sense complexos, acaba per resultar-nos simpàtica, gairebé admirable. Ens trobem amb una dona que veu el món com és, no com hauria de ser, i s'hi adapta el millor que pot, a la seva manera. Els vídeojocs que propicia són una mena de mirall esperpentic d'aquest món que l'envolta i en el qual sura, sense deixar-se vèncer per cap trasbals.

Una pel·lícula aquesta que no gosaria recomanar, tot i que ja no recomano gairebé res, però que cal veure, ni que sigui per curiositat malsana. I per tornar a trobar Isabelle Huppert que no para i que demostra que pot fer tots els papers de l'auca de forma absolutament convincent.

CARLES MANI, RUSIÑOL, LA PASTA HIDRÁULICA I EL MNAC TORNAT A VISITAR

Pere Ferran i Carles Mani, dibuix de Rusiñol (MNAC)

Ja fa temps que m'he apuntat als amics del MNAC, tot i que les activitats de les quals puc participar, de moment, quedin limitades a visites puntuals sobre un tema concret, fetes al mateix museu. M'agrada pujar sovint a Montjuïc i així tinc una excusa per fer-ho. M'agrada molt la vista de Barcelona des de Montjuïc, on tot és més proper que si t'ho mires des del costat del Tibidabo. Pla, segons explica ell mateix, pujava sovint a Montjuïc per les vistes, quan de jove estudiava a Barcelona. Les visites m'agraden perquè es limiten a temes concrets, de vegades són coses que ja he escoltat però m'agrada recordar. Després fins i tot et fan arribar uns dossiers la mar d'interessants. 

Carles Mani per Rusiñol (Cau Ferrat)

Un altre retrat de l'artista, fet també per Rusiñol

Diumenge vaig assistir a una d'aquestes visites sobre el tema dels artistes catalans que en l'època daurada de la capital francesa van anar a París a aprendre i fer fortuna. Els més coneguts són Rusiñol i Casas, els més coneguts dels qui van tornar cap a casa després, ja que el cas de Picasso és molt diferent malgrat que en determinats moments tots ells van coincidir per aquells ambients. Rusiñol cada vegada em sembla un personatge més interessant, amb un rerefons tràgic, ben allunyat del vitalisme de Casas. La llegenda en va fer un retrat divertit, anecdòtic, que potser ell mateix va contribuir a conformar.

Els degenerats, escultura de Carles Mani (MNAC)

París no era ben bé el mateix per a la gent amb calerons i una família benestant al darrere que per als normalets i més humils. Encara més, per als artistes més desafavorits fins i tot era impensable anar-hi a petar si no es comptava amb feina segura. Tot ha millorat però avui tampoc és el mateix per a molts estudiants un Erasmus amb suport familiar que un Erasmus i prou. A més a més, hi fa mal temps i un fred que pela a l'hivern, cosa que va costar la salut a molts dels aspirants a reeixir en pintura o escultura gràcies al viatge a aquell suposat paradís artístic de l'època, molt més gris i sòrdid del que puguem pensar gràcies a la llegenda romàntica potenciada pels mateixos autòctons.

Un dels aspectes més interessants de la xerrada, que va ser d'una horeta, temps que em sembla adient per a aquest tipus de visites, va ser l'evocació de l'escultor Mani i de la seva relació amb Rusiñol. Rusiñol es va interessar per un parell d'artistes catalans que va saber que es trobaven a la capital francesa i en anar-los a conèixer es va trobar amb dos pobres afamats que només podien alimentar-se de patata bullida, la pasta hidráulica, que no sabien francès, als quals no arribaven a temps els calerons d'una beca tarragonina i que no volien preocupar la família amb els seus problemes, l'escultor Carles Mani i el pintor Pere Ferran.

Rusiñol els va ajudar molt i va enviar al diari La Vanguardia uns quants articles explicant la situació i reclamant les ajudes que no arribaven, cosa que va generar polèmica. Mani va retornar a Tarragona, va fer exposicions, es va casar a  Barcelona i va col·laborar amb Gaudí, tot i que va assolir reconeixement és encara poc conegut, em sembla. Sempre va estar agraït a Rusiñol, era de Mora d'Ebre, ciutat que ha donat d'altres artistes molt interessants, com Julio Antonio, qui va morir en plena joventut. Mani no va morir gaire gran, no va arribar als cinquanta anys. El seu company en l'aventura parisenca també va reeixir en la seva carrera, va pintar i donar classes i també va ser un gran aficionat al teatre,  Pere Ferran va morir el 1950, als setanta-vuit anys.

Mani sembla que va ser un home estrany de caràcter, un típic artista excèntric, va viure a Madrid i Barcelona, on va morir l'any 1911. Molts aspectes de la seva biografia son poc coneguts però se sap que tenia un pare brutal del qual segurament va fugir ben aviat i que era nét d'un militar carlista. Va rebre l'admiració de molta gent del seu temps que el considerava un gran artista, original i excèntric. Baroja el va fer sortir en una de les seves novel·les. Els retrats que li va fer Rusiñol són impressionants. Devia ser tot una personatge, s'explica que després de mesos de feina era ben capaç de destruir l'obra feta si no li abellia. Treballar amb Gaudí va ser una sort per a ell i l'artista estava orgullós de col·laborar-hi.

El MNAC ha fet un esforç per a la remodelació de l'espai dedicat a l'art dels darrers segles però crec que no se n'han acabat de sortir, podem veure obres que no havíem vist però d'altres han desaparegut, cosa normal car els museus tenen uns grans fons que s'han de gestionar com es pot o es decideix en cada moment. Un altre tema és la lectura que es fa en l'actualitat d'aquest fons, que prioritza una mena de centres d'interès en detriment dels autors concrets, dels quals, amb poques excepcions, has de trobar l'obra a còpia d'anar amunt i avall. Però vaja, tot això és revisable i subjectiu. 

Crec que s'hauria de reconsiderar el que s'ha dit en d'altres vegades, que tota aquesta part conformés un museu apart que estaria molt bé a l'indret on hi ha els palaus Alfons XIII i Victòria Eugènia, un tema sobre el qual vaig llegir coses durant un temps però que ha quedat diluït en els projectes vaporitzats. Pel que fa a Montjuïc ja n'hi ha hagut uns quants i després d'uns primers moments de  bombo i plateret no se n'ha tornat a cantar ni gall ni gallina. Si no fos per les hemeroteques de vegades pensaria que els he somniat o me'ls he inventat, la veritat. Pel que fa a l'art català de tota aquella època em temo que falta autoestima, sempre es potencia el tema parisenc, les influències de fora, sempre es compara amb el que es feia allà o més enllà. Potser pagaria la pena bastir un discurs propi, molts aspectes de la fama dels artistes i escriptors francesos de l'època ve potenciada per la promoció patriòtica gavatxa i pel fet què no s'hagi menystingut pràcticament ningú.