VIURE EN PAU NO ÉS GENS SENZILL

Mandarinas és una d'aquestes rareses que de tant en tant, a causa d'haver rebut algun guardó o reconeixement, en aquest cas una nominació als óscars, arriben als nostres cinemes. Parla d'una guerra de la qual la majoria de gent sabem molt poc, ja que del gran nombre de conflictes armats que es fan i es desfan en sabem de la missa la meitat i molt menys que la meitat. La història se situa durant la guerra d'Abkhàzia, en els anys 1992-1993. Em temo que els coneixements generals de la majoria de la gent sobre tota aquella zona són limitats, parcials i incomplets com deuen ser els seus a l'entorn del que ens passa o pot passar als catalans. 

Sobre Geòrgia alguna cosa en vaig aprendre quan a escola vam tenir algunes famílies d'aquell país, eren una gent culta i intel·ligent però les noies més grans de la família em van llegir un dia uns textos que havien fet a escola, encara al seu país, que posaven una mica els pèls de punta pel component patriòtic que traspuaven. El seu país era el millor del món, una meravella, la pàtria s'havia de defensar, s'havia de donar la vida per ella, etcètera. La família va acabar per retornar a Geòrgia, ens va saber greu, havien après molt i de pressa, la meva directora, amb ironia qualificava una d'aquelles nenes, la més petita,  de marcial. Jo la vaig tenir a l'aula de suport, amb un nen de la mateixa edat que era del Marroc, devien tenir uns vuit anys tots dos, no sabien ni castellà ni català,  i al magrebí li costava més aprendre, també la família era més modesta i humil i no el podia ajudar tant. Jo havia de controlar la meva alumna, car renyava el pobre nen amb contundència de forma espontània quan veia que no l'encertava com ella.

He de dir que he trobat redaccions patriòtiques semblants fetes per infants d'origen peruà, bolivià.  Els darrers anys a l'escola, amb tota la gent que ha vingut de tants indrets, m'han donat una nova visió del món, crec que més casolana, realista i eficaç que si hagués viatjat com a turista. Sobre pàtries i exaltacions nacionalistes, una versió de la novel·la Cuore que van passar fa anys per la tele, molt bona i amb alguns afegitons de collita pròpia del director, Comencini, un mestre que es trobava antics alumnes de retorn del front, després del final de la primera guerra mundial, manifestava que quan a escola fomentava el patriotisme italià a dojo, segons directrius del govern, ja s'adonava que enviava les criatures a l'escorxador. Potser aquí no hem arribat encara a aquest grau d'irracionalitat patriòtica però alguns intents poc reeixits m'he ensopegat en alguns llibres de text. Durant el franquisme hi havia parrafades patriòtiques escolars espanyoles per tot arreu però crec que molta gent no se les prenia de forma seriosa, al menys en el meu entorn, eren coses que s'havien d'aprendre però crec que ni tan sols les monges de l'escola se les creien i, a més a més, es notava força que consistien en una mena de tràmit obligatori.

De tota manera, tornant a la peli,  no cal saber geopolítica, història ni les complexes realitats d'aquella zona per entrar a fons en una història senzilla, amb una durada breu, una hora i mitja, cosa que avui cal agrair doncs hi ha una tendència a allargar-ho tot en excés, amb molts bons actors i amb una posada en escena modesta i eficaç. És una història que hem vist d'altres vegades i que tornarem a veure en moltes ocasions, sense que la denúncia de l'absurd de les guerres a través del cinema o de la literatura serveixi per a gaire, tot s'ha de dir. En el fons és el de sempre, el ferotge enemic, en les distàncies curtes, és un home o una dona com nosaltres i ens hi podem entendre molt bé però hi ha una mena de forces complexes i d'interessos polítics que empenyen de tant en tant a la destrucció i a la salvatjada. I a tot arreu hi ha bona gent que passa de bàndols i enfrontaments i ajuda a qui calgui i quan calgui, si pot i el deixen.

A mi la pel·lícula m'ha agradat, la tesi que exposa sempre ens toca, poc o molt, la moral. M'ha vingut al cap una pel·lícula molt antiga que fa anys que no he tornat a veure, Vivere in pace, de 1947, dirigida per Luigi Zampa. La primera vegada que la vaig veure ens  la van passar a l'escola, el seu protagonista era el gran Aldo Fabrizi.  Recordo haver vist, també a escola, una altra pel·lícula protagonitzada per ell que em va fer plorar força, Mio figlio professore, sobre un bidell vidu que fa de tot per tal que el seu fill estudiï i quan aquest té carrera s'avergonyeix del pare i de la seva humilitat i ignorància. Em temo que el jovent d'avui ha tingut poques ocasions de conèixer la tasca d'aquest gran actor, que va ser moltes coses més, entre les quals un molt bon poeta. El seu físic el va condicionar una mica però va saber aprofitar molt bé les bones oportunitats, va dirigir, produir i va treballar al teatre i a la televisió, on va fer una darrera aparició dos o tres anys abans de morir.

Vivere in pace incidia en el mateix tema que Mandarines, de fet. Aquestes pel·lícules són paràboles pacifistes, ben intencionades i si es fan amb una mica de grapa, necessàries. Fabrizi va morir el 1990, als vuitanta-quatre anys i diria que se'n va parlar poc, per aquí, com de tants altres. Veure cinema italià, francès, ja es començava a convertir en una raresa. Fabrizi tant et podia fer plorar com fer riure, va fer parella amb Totó en algun cas. Va ser també el capellà de Roma, città aperta. 

Mandarines està dirigida per un actor i director georgià, Zaza Urushadze, i ara la meva mare afegiria, en su casa le hacen sopas. Sabem poc d'ell i del seu cinema, més aviat no en sabíem res fins ara, com tampoc coneixíem els magnífics actors que trobem a la pel·lícula. El paper principal el fa un senyor estonià gran molt interessant, un  avi de bon veure contemplat amb els meus ulls de iaia, que es diu Lembit Ulfsak i que en algun escrit irònic he llegit que fa pensar en una barreja d'Hanneke i Cristopher Lee i potser sí que retira a tots dos i a mi també m'ha fet pensar en Richard Farnsworth, l'inoblidable avi d'Una historia verdadera. Tothom està molt bé pel meu gust, potser no és una pel·lícula del tot rodona i li vindria bé una mica de buf èpic però també pot ser que des d'aquí trobem allò d'allà una mica fred, car m'ha passat amb més d'una història cinematogràfica d'aquells verals del llevant remot, això de trobar-hi a faltar alguna engruna de temperament mediterrani.

Per allunyar-nos una mica del món poc amable, al capdavall afortunadament la vida és una tragicomèdia, una nota d'humor relacionada amb Fabrizi. L'actor va ser un gran amant de la bona taula i té molts poemes amb rerefons gastronòmic, un tast:

Er medico m'ha detto

Aldo Fabrizi

Commenda caro, è duopo che lo dica
ma l'italiano, escluso il proletario,
pappa tre volte più del necessario,
sottoponendo il cuore a 'na fatica.

Di fame, creda, non si muore mica,
piuttosto accade tutto l'incontrario,
e chi vol diventare centenario
deve evità perfino la mollica.

Perciò m'ascolti, segua il mio dettame;
io quando siedo a tavola non m'empio
e m'alzo sempre avendo ancora fame!

Embè quanno che ar medico ce credi,
bisogna daje retta: mò, presempio,
l'urtimo piatto me lo magno in piedi!