30.8.15

INFERNS INTEL·LECTUALS I SEDUCCIONS POLÍTIQUES





Fa ja uns quants anys, molts, Felipe González i Jordi Pujol, ja retirats o enretirats, van sortir en un programa de la tele entrevistats per algú, no sé si era el senyor Cuní o algun altre periodista de prestigi. La conversa, en aquell moment, santa innocència, ens va semblar, a mi i a un gran nombre de gent de molta categoria. L'endemà, a escola, fins i tot vam manifestar en una tertúlia improvisada que ens sentíem orgullosos dels polítics hispànics, encara no era època d'independències

Per molt que la majoria no fóssim felipistes ni pujolistes aquells dos senyors, en aquell moment, ens van vendre la moto retòrica d'allò més bé. Avui ha passat el temps i ambdós cavallers, als quals no trec pas el títol d'animals polítics,  han esdevingut una mena de caricatures grotesques  del que podien haver estat si aquella imatge televisiva hagués resultat real i no virtual. Una companya de feina em comentava, també fa molt de temps, que als polítics de llarga durada els sol passar que prenen un aspecte porcí, com en aquell llibre de la Granja animal, vaja. I no es referia tan sols al físic, ep. I ho sento pels porcs, que són animals molt mal tractats i molt mal cuidats, intel·ligents i tan mereixedors de respecte, al menys, com els toros o els cavalls. 
Resultat d'imatges de bARBUSSE
Avui molta gent renega de devocions passades però tinc una memòria acceptable i això és complicat perquè sovint et quedes amb cara de pastanaga quan algú canvia d'opinió i de jaqueta sense admetre que en algun moment va combregar, com jo mateixa, amb rodes de molí. Les rodes de molí van lligades a la biografia de cadascú, al seu itinerari sentimental i cultural, a les circumstàncies històriques i personals que toca viure. Potser sembla que no ve al cas però aquestes reflexions m'han vingut al cap en llegir en algun lloc que avui fa anys, vuitanta, de la mort d'Henry Barbusse. 

Barbusse va ser un novel·lista francès, comunista devot, amic d'Einstein, patriota fins al punt d'anar voluntari a lluitar en aquella carnisseria que va ser la Primera Guerra Mundial, ja amb quaranta-un anys i mala salut. D'aquella experiència en va sorgir el seu llibre més conegut, un dels pocs que és relativament fàcil de trobar en castellà, Le feu, amb el qual va guanyar el Goncourt. S'havia donat a conèixer amb un llibre estrany, en el marc del naturalisme, influenciat per Mirbeau, L'enfer

Va esdevenir pacifista, amic de Lenin i Gorki, devot de Stalin, de qui va escriure una biografia, controvertit en molts aspectes i va morir en circumstàncies no del tot aclarides, com va passar amb Gorki, possiblement propiciades també pel seu ídol polític. La vida de l'escriptor s'explica de forma una mica diferent segons l'entrada consultada, cosa freqüent. La wikipèdia conté moltes curiositats, en els diferents idiomes pots trobar unes informacions o unes altres, uns silencis o uns altres, fins i tot la nacionalitat dels personatges varia segons la ideologia de qui ha fet l'entrada i així, sense que ens menteixin de forma descarada, podem copsar matisos perceptibles i de vegades inquietants.  Però això també passava en les enciclopèdies convencionals de paper i cartró, ep. La GEC era molt poc imparcial, per exemple. I al capdavall, el mateix passa en la vida quotidiana, cadascú ens explica fets i persones com li abelleix.

Avui ningú no gosaria negar els fets dels nazis però quan toquem el tema de l'estalinisme encara hi ha moltes reticències a l'entorn del què va ser i representar. Molts grans intel·lectuals es van sentir atrets per l'experiència soviètica que semblava haver de donar pas a un món nou, agermanat i just i això és absolutament comprensible. De les idees perverses com ara el racisme real, no el folklòric, ja sabem que no en podem esperar res de bo, però quan les idees, polítiques o religioses, són boniques i positives, pacifistes i fraternals, costa molt acceptar-ne les misèries pràctiques. Tots ens podem sentir atrets per personatges brillants, per idees esplèndides, per polítics amb carisma, ni que sigui amb carisma temporal, al capdavall tot funciona una mica com en el camp de l'enamorament. Ja és més difícil reconèixer les relliscades o no voler reconèixer les misèries i els horrors d'aquells que vam considerar dels nostres. 
Una altra anècdota personal m'ha fet pensar en tot això, he tornat a la serra de Pàndols i a la cota 705 que encara em fa esgarrifar quan m'hi trobo he vist que havia desaparegut, no sé si de forma oficial o alternativa, un lamentable poema que Machado va dedicar a Líster, de qui es devia haver enamorat ideològicament. Fa un temps vaig tenir un petit debat virtual al facebook, quan una persona de la professió em va lloar sense matisos la postura del venerable i venerat don Antonio respecte a Catalunya, en comparació amb molts lletraferits castellans del present, cosa que evidenciava que no l'havia llegit gaire, al menys que no n'havia llegit la prosa car aquest poeta, com Alberti, tan reverenciat a casa nostra en el temps de la guerra i després, tenia sobre el tema opinions que serien molt del gust del senyor Felipe hores d'ara. 

Admeto que eren d'altres temps però tenim una perillosa tendència a sacralitzar personatges els quals, ai, són homes i dones com nosaltres. Els herois no existeixen i els màrtirs ho són malgrat ells mateixos, la majoria. Una cosa és que es pugui ser bon poeta, bon mecànic, bon pintor o bon el que sigui, fins i tot bon polític, en el sentit de ser eficaç, i l'altra tenir idees que no coincideixen gens, però gens, amb aquelles que els atorguem d'entrada des de la nostra ingenuïtat consumidora de consignes i de mites.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

És evident que la gent necessita referents i mites per sobreviure i justificar l'existència. Què hi farem! A més, com tu suggereixes, la gent té molta mala memòria (per no dir ignorància).

Júlia ha dit...

Enric, la mala memòria avui es pot arranjar amb hemeroteques i internet, no hi ha excusa, tenim molts suports però em temo que també molta mandra.

Anònim ha dit...

Mandra i poca capacitat d'admetre crítiques.

Júlia ha dit...

Sí, això també, la persona que menciono es va mosquejar una mica quan li vaig dur la contrària sobre Machado...

Tot Barcelona ha dit...

Interesantísimo escrito.
Pocos gozan escribir sobre Antonio, si lo hacen sobre Manuel.
Contigo sin duda alguna en lo referente al poema sobre Lister.
Si mi pluma valiera tu pistola...
Cualquiera se pone a comparar.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, el mundo es complicado y casi ningún mito se sostiene del todo en una biografía seria y o objetiva. Sin embargo nuestras vidas están hechas de muchas cosas distintas, a veces contradictorias.

dospoals ha dit...

M'ha agradat molt aquest text. Estic d'acord amb tu que sacralitzem aquells de qui ens sentim afins, i la desil·lusió que ens enduem és fatalíssima. Fent un poc de broma i aprofitant la frivolitat que implica, vés a saber si caldria fer encara més programes de Grans Hermanos per a gent coneguda i així, sabudes les misèries, deixem de banda la mitificació i ens quedem només amb la llavor intel·lectual.

Júlia ha dit...

Bé, allò del convidat era un gran hermano passat per censura oficial, he, he. Tot i amb això alguns quedaven retratats,