La quantitat immensa d'informació de tota mena, emesa per la televisió i la ràdio i publicada en diaris i revistes sobre temes futbolístics cada dia em sorprèn més. He escrit temes futbolístics i crec que hauria d'escriure sobre el Barça car a aquest equip va dirigit el noranta nou per cent d'aquestes informacions sempre, això sí, amb l'antagonista a prop, o sigui, el Real Madrid. Què seria de nosaltres sense enemics ni contrincants? Els periodistes que tracten aquests temes, una gran majoria d'homes tot i que cada dia hi ha més senyores expertes en una pilota que no és la del brou, saben gairebé sempre què s'hauria de fer i què haurien fet si fossin entrenadors o presidents del club.
En el camp de la política de proximitat passa més o menys el mateix. Les interpretacions sobre resultats, eleccions i possibilitats de futur van marejant la perdiu però sembla que la perdiu ha pres biodramina a dojo i no acaba de caure mai de forma definitiva. Experts nostrats consideren que això de la perdiu és un manlleu fet als veïns i que resulta més autèntic allò d'embolicar la troca, tot i que jo crec que entre una expressió i l'altra hi ha subtils diferències però, vaja, em remeto al Víctor Pàmies per a més puntualitzacions semàntiques.
En tot cas avui La Vanguardia fa referència a la victòria barcelonina amb una expressió contundent, triomf agònic. La relació del Barça amb l'afició és complexa i en això, com en política, funciona sovint allò del tot o res. En tot cas el triomf electoral de la llista més votada sembla, hores d'ara, que també és un triomf agònic o, si més no, un trumfo enverinat. No n'aprenem, de les divisions del passat i les seves conseqüències, però sovint he manifestat que tot plegat no és gaire diferent del que s'esdevé a una comunitat de veïns, la junta d'un centre excursionista o un claustre de professors. Fins i tot en el si dels nuclis familiars hi ha tensions i desencontres.
Aquesta visceralitat antiMàs em resulta fins i tot pintoresca, no em refereixo a la mania que li tenen els d'allà sinó a les passions a la contra que desvetlla en els d'aquí. Pot ser que aquest senyor tingui moltes ombres ocultes, que no ho sé, però ara per ara no hi ha res demostrat i mireu que els d'allà s'esforcen en trobar-les. En tot cas els qui es pensen que tenen la pilota a la seva teulada, malgrat que no siguin ben bé els amos de la pilota, tenen la responsabilitat de contribuir a què el partit de futbol continuï i, si pot ser, de forma pacífica per tal de cercar un trumfo que no sigui agònic.
La gent que va votar la llista de Junts pel Sí, que jo sàpiga la més votada, ja sabia que el candidat seria aquest senyor i, agradi o no, són majoria, però no proute majoria perquè els de les minories selectes i pures no siguin imprescindibles per funcionar. A tot plegat s'hi ha sumat el tema de la imputació que pot transformar aquest senyor en un màrtir, màrtir relatiu ja que afortunadament som en temps en els quals no esperem que ens l'afusellin tot i que més d'un en tindria ganes i no se sap mai de quin mal has de morir.
Al nostre país i als dels altres els màrtirs són sovint intocables, no se'n pot parlar a fons sense que et mirin de reüll, no es pot fer una valoració objectiva de la tasca de gent com Ferrer y Guardia, el mateix Companys, Jean Moulin... en podria posar molts exemples. Per això els màrtirs són molt del gust de la seva mateixa gent que sovint els deixen morir sense moure fitxa, i ara em ve al cap un exemple de l'altre costat del mur, el de José Antonio Primo de Rivera.
Això del 15 d'octubre és intencionat? Si no ho és mostra una ignorància preocupant i si ho és, una perversitat infinita. Jo crec més aviat en la ignorància cosa que no eximeix de responsabilitats. Pel que fa al conjunt dels qui tenen responsabilitats a l'entorn de la governabilitat i tot això, una gran part sembla que oblida que la política és -o era, o hauria de ser- la ciència d'allò que és possible.
Estan molt bé les proclames arrauxades en favor d'una societat més justa i de fer un món millor però després la casa ha de funcionar sigui com sigui, hem de fer bullir l'olla i portar els nens al cole i els iaios al centre de dia, encara que hagin reduït el personal educatiu i el sanitari, que al capdavall els qui ja som grandets encara recordem els temps de les veritables vaques magres. I els trumfos, ni que siguin agònics, enverinats, parcials o galdosos, són els trumfos.
Pot semblar estrany però sé de gent que va votar la llista més votada perquè hi anava en Guardiola qui, com podeu recordar, fa alguns anys hi havia qui el volia fins i tot de president del país-nació. I és que els camins del Senyor, de la política i del futbol, són inescrutables i, de vegades, ben surrealistes.
I, a sobre, s'ha lesionat Iniesta!!! Parafrasejant el títol d'una obra de teatre que va tenir un cert èxit fa alguns anys, ¡Al menos no es Navidad! Però tot arribarà.
13 comentaris:
Jo també són de l'opinió que tot plegat és ignorància, cosa que em sembla més preocupant que no pas la intencionalitat.
Al final, tot plegat serveix perquè la gent parli per no dir res. La política, com el futbol, s'ha convertit en un entreteniment de masses.
Parlar malament d'en Guardiola també crea molts enemics i discussions.
Estimada Júlia, encertades les teves paraules, que ens fan veure que, a punt de poder saltar d'alegria, no podem haver la pera madura amb la punta del dit.
Molt bona la teva expressió 'perversitat infinita'. Avui la diré en un dinar d'amics que ens trobem.
T'havia escrit una resta però m'he adonat que és millor enviar-te-la per correu-e, cosa que faig tot seguit.
Una abraçada.
DE DEBO,ALGU ES CREU QUE LA MAJORIA DEL POBLE CATALA VOL UN FRONT POPULAR?.
Aquesta és la pregunta.." : Què seria de nosaltres sense enemics ni contrincants? "
I : Amb ENRIC H MARCH
Enric, em temo que és així.
el futbol ès el és important de les coses que no tenen importancia, i de fet, hi ha alguna cosa important a banda del futbol.
Mas cau malament en general, aquell mentó sortint, el somriure mig cinic mig sorneguer, el gest, tot en ell causa un cert repelus, i a més no ha entes res de que va tot aixo del procés ni del que pensa realment la gent de la independència i de tota aquesta història, i això en política es paga car, aquest és el seu problema, com es sol dir, en el pecat i té la penitència....
Sí, Loreto,també és un tema perillós, aquí sacralitzem amb facilitat i també enderroquem ídols amb la mateixa facilitat.
Olga, e-mail rebut, gràcies pel comentari,una abraçada.
Oliva, em temo que encara hi ha il·luminats que així ho voldrien i que potser s'ho creuen, jo és que d'aquells que m'han de salvar me'n refio molt poc.
Miquel, doncs res, una avorriment, per això seria impensable ara per ara una lliga amb el Barça per un costat i el Madrid per l'altra.
Jo també em pregunto el per què d'aquesta actitud anti-Mas, per alguns d'aquí, perquè tots els que van votar Junts pel si, ja ho sabien, era un dels acords a l'hora d'anar tots junts...A més es miri per on es miri em tingut majoria si comptem els sí per una banda, el no per una altra i els que no es defineixen per una altra...I els de la CUP que em perdonin, però no sé a què juguen doncs si hem arribat fins aquí , és gràcies al Mas que va escoltar la veu del poble...Ho no és la democràcia això???
M.Roser, l'antimasisme és visceral i respon a estranyes dèries que no acabo d'entendre, la veritat. No era sant de la meva devoció fa anys però li estic agafant carinyo i tot amb tants penjaments inexplicables, sobre la Cup, m'està passant a l 'inrevés... Som un país raret.
Publica un comentari a l'entrada