Fa temps que volia escriure sobre el gran Apeles Mestres i com que aquests dies he llegit algunes coses sobre ell en blogs amics crec que potser és el moment de fer-ho, tot i que en algun altre moment hi retorni ja que el personatge i l'obra són tan inabastables que voler-los reduir a un comentari blogaire és tan difícil com agafar aigua amb un cistell. Tot remenant pels calaixos d'aquesta panxa del bou comprovo que l'he mencionat en dues ocasions anteriors, fa alguns anys, aquí i aquí.
Comprovo també que ja en aquelles ocasions vam tenir un breu debat als comentaris sobre el tema de la geminació normativitzada. Vull recordar que es va intentar canviar el cognom de Rusiñol per Rossinyol però els hereus del personatge hi van dir la seva i es va fer marxa enrere. Mestres no va tenir descendència i això potser ha motivat que ningú no en reivindiqui a fons el nom amb el qual va viure i va firmar. Al capdavall, més enllà de les ortodòxies, noms i cognoms encara es belluguen avui, en aquest món tan multilingüe, una mica al marge de tanta norma, per fortuna.
Val a dir que el personatge, fill de la renaixença, era del tot reticent a geminar l'ela a l'hora d'escriure el seu nom, motiu pel qual hom pensa que caldria respectar aquesta forma a l'hora de referir-s'hi. (de la viquipèdia)
Pensar o comentar que diria el senyor Mestres avui no té cap sentit, ell escrivia el seu nom com volia i crec que s'hauria de respectar, fins i tot l'entrada actual de la viquipèdia remarca aquesta qüestió tot i que oficialment continuïn geminant-lo per tot arreu i això que la viquipèdia encara no ha inclòs cap referència al sant patró geminat, màrtir d'Esmirna. Un altre tema són les reedicions dels textos, per exemple tot i que en algunes ocasions caldria fer més edicions que comptessin amb la versió original al costat de la normalitzada per a informació dels lectors encuriosits.
La ela geminada s'ha convertit, no sé per quins set sous, en una mena de senyal d'identitat a l'estil de la 'ñ' castellana i sembla intocable, Déu nos en guard, de les simbologies patriòtiques intocables! Fa anys, molts, en uns primers cursets de català que vaig fer em vaig ensopegar amb lingüistes de categoria que eren partidaris d'eliminar-la i feien broma i tot amb la lletreta i la seva pronúncia, però el present ha fet que els ortodoxos de l'ortografia dogmàtica guanyessin la batalla. És un tema menor però no tant, fins i tot crec que reflecteix això de les dues Catalunyes que comenta Jordi Amat en el seu imprescindible llibre El llarg procés.
Apeles Mestres va ser molt popular però també molt incomprès, era massa jove per contactar amb la generació dels romàntics, massa gran per formar part dels modernistes, massa modernista pels noucentistes. Va néixer i viure a cavall de dos segles i la seva obra és diversa i eclèctica i toca un munt d'aspectes artístics. Va ser un home benestant però compassiu, compromès amb el seu temps, feliç però amb crisis personals i no va tenir fills, ell, que tant estimava els infants i als quals va dedicar tants dibuixos, tants poemes.
Va ser innovador en moltes coses, un home modern, un franciscà laic, com el van definir alguns, auster i moderat, dedicat durant molt de temps a les seves flors i a escriure textos per a ell mateix, cançons que ningú no sent i flors que no han de ser vistes. I també es va dedicar a la seva dona car en això va tenir sort, es va casar enamorat i es va avenir a fons amb Laura Radénez, a qui va pintar sovint, dedicar versos i amb qui va viatjar força. Li agradava la gent però tenia una tendència intermitent a la solitud.
La primera guerra mundial va representar un gran trasbals per a aquells artistes. Mestres i d'altres van prendre partit i avui ens pot sobtar la devoció catalana per personatges tèrbols com Joffre però la informació era parcial i tardana. En tot cas el militarisme no era vist com ara i fa poc llegia uns textos de Rolland que en el seu temps van ser considerats pacifistes i objectius i avui sobten pel seu contingut patriòtic i parcial. Però per a tot cal intentar posar-se en el context i en la mentalitat.
En aquell context i davant de les notícies sobre el patiment dels belgues Apeles Mestres va escriure el famós No passareu que durant un temps es va promocionar com si fos un poema relacionat amb la nostra guerra civil. Amb els anys hem pogut saber que els pobres belgues, sobretot els de les zones rurals, van rebre per les dues bandes de forma despietada.
Mestres va perdre la seva dona el 1920. Ell va morir en un moment terrible, el 19 de juliol de 1936, cosa que va propiciar que es parlés molt poc del seu traspàs tot i que diaris com La Vanguardia hi van fer alguna referència. Estava gairebé sol, amb algun amic fidel com Joaquim Renart, sobretot pel fet que d'altres amics seus havien fugit o estaven amagats, amenaçats per totes bandes. Ja el 1934 se li havia de fer un homenatge que es va anul·lar a causa dels fets del sis d'octubre. El 1938, però, es van fer alguns actes recordant-lo, com ara la inauguració d'un monument a l'indret de la Font del Racó, al Tibidabo, on anava sovint a dibuixar, amb la dedicatòria: A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells.
 
Crec que morir en aquell moment va ser una sort, ja que li va estalviar la guerra civil, les seves violències, el seu final, l'esclat de la segona guerra mundial. Tenia vuitanta-dos anys i estava gairebé cec, eren molts anys per a l'època. Jo havia cantat moltes cançons o escoltat recitar fragments de poemes sense saber que eren de la seva autoria, té molta producció dedicada als infants. Conxita Badia, una altra gran mig oblidada, fins al punt que es va fer fa poc un interessant documental sobre la seva vida amb l'irònic títol Conxita Badia no existeix, va cantar els seus textos de forma magistral i així ho ha fet molta gent com Núria Feliu de qui algun dia s'haurà de reconèixer a fons l'interès polièdric per a la recuperació de tantes coses.
L'exposició de la Casa de l'Ardiaca, petita i bonica, es pot veure fins el dia 31 d'octubre, potser després la recuperaran en algun altre indret, però a mi m'ha semblat, tot i que està molt bé, poca cosa. No és fàcil, avui, trobar reedicions de llibres de Mestres o reproduccions dels seus dibuixos i pintures i encara que a la xarxa n'hi ha un doll la seva obra és tan diversa i polièdrica que mereixeria alguna cosa més, alguna d'aquestes exposicions efectistes i extenses del Centre de Cultura Contemporània, per exemple, encara que Mestres no arribés a ser ben bé contemporani de ningú. I amb merxandising a la sortida, per descomptat. Sobretot reedicions de cromos de la xocolata dibuixats per ell, per exemple. Potser els qui gestionen la bonica casa Amatller ja hi han pensat.
L'entrada de la viquipèdia és, en aquest cas, generosa. També es pot llegir sobre la seva vida en aquesta web i a l'entrada corresponent de l'AELC. I aquí hi podem trobar alguns poemes.
  De les vores dels camins l’escardot en fa jardins, més qui les veu ses flors morades! En els boscatges deserts el merlot dóna concerts, més qui les sent ses passades! Déu te do flors, escardot! Déu te do cançons, merlot! Guardi-us Déu, sublims artistes, que esclateu joiosament en cançons que ningú sent i en flors que no han d’ésser vistes! |
9 comentaris:
És curiós com la Història va escombrant personatges que van tenir la seva rellevància. Suposo que deu ser causa a la simplificació que hem d'anar fent per tal d'explicar-la. D'aquí a 50 anys ningú parlarà ni de la Rigau ni de l'Ortega ni del Carod... I això per no parlar dels artistes que ara poden tenir renom i que passaran a l'oblid més ignominiós com els seus predecessors.
Sort que internet ens permet encara ser una illa on podem parlar del plecs de la Història que queden ocults.
I sobre l'exposició, la gran llàstima és la manca d'espai que li poden destinar. Tenen material per a poder fer exposicions necessàries com aquesta però que per manca de promoció gairebé ningú visita...
En fi, gràcies una vegada més per recordar els oblidats que van fer fressa!
Vaig veure l'exposició fa un parell d'anys a la Casa dels Entremesos. Era força extensa. No sé si l'hauran encabit tot a Ca l'Ardiaca.
Em va sorprendre. Hi vaig trobar un Apeles que desconeixia i que em va semblar immens.
Sobre la geminació, la seva raó és purament etimològica, com tants aspectes del català normatiu. No hi ha cap diferència amb la persistència de la hac, que si es manté és per recordar-nos l'origen de la paraula. I així tantes i tantes lletres.
En tot cas, la ela geminada no es pronuncia com a tal; no cal marcar una doble ela. Sí que ho fem, en canvi amb d'altres sons que ens passen desapercebut. Per exemple amb el mot "atles", que si la pronunciem ràpid veurem que en realitat diem [àlləs". No és un invent: els aparells fonogràfics ho registren.
La ela geminada s'hauria de suprimir, i la ena geminada també, no pot ser que es digui: vien·ne. De fet s'hauria de revisar geminades i emportar-se-les, massa punts i ratlles que donen és feina que res.
Galderich, això de la història, com la literatura o l'art, és una mica com la borsa, puja i baixa i no podem saber què en quedarà, hi ha revifalles, resurreccions, oblits i moltes coses rares, de fet no es pot dir que Mestres estigui oblidat, malgrat tot, hi ha casos pitjors.
Enric, Fabra era contrari a mantenir la lletra hac, però ja veus, d'acord amb què es cosa d'etimologia però la modernitat ha de mirar de simplificar cosa que s'ha vist molt bé en casos com el de l'anglès o no hi ha ni accents, de vegades crec que hi ha més aviat la intenció de complicar l'existència a la gent. La lletra hac també s'ha eliminat en d'altres llengües, tot és revisable i relatiu però mana qui mana.
Francesc, i els pronoms febles mereixen una revisió a fons, però em temo que més aviat ha vençut el conservadurisme lingüístic, què hi farem, costa molt canviar tendències i això passa a les millors famílies.
M'encanta la poesia d'Apel·les Mestres, per la seva senzillesa que la fa molt propera i entenedora...De joveneta havia anat a algun concert de Xavier Ribalta, però més com a cantautor...
Xavier Ribalta, M.Roser, ha quedat sempre, de forma injusta, relegat a ser una mena de secundari de luxe, i no és l'únic, així és la vida, en el camp de la música, en el de la literatura, en el de la pintura, en el de la perruqueria o en el de la gastronomia.
Pel que fa al que dius sobre la poesia de Mestres, propera i entenedora, la poesia moderna ha bandejat els poemes amb ritme o rima, com ha fet l'art amb tot allò que era figuratiu, si envies poemes rimats a determinats concursos ja saps que ni se'ls miraran, avui sembla que tots aquests dogmes es van esberlant i hi ha una mica més d'eclecticisme, en el fons tot plegat ha propiciat que l'art i la poesia 'oficials' s'allunyessin de la gent tot i que passa com allò de l'emperador i el seu vestit, no es gosa dir que no hi ha res al darrera de moltes patums, les quals, a més a més, donen dividends turístics. En el cas de la poesia ni tan sols és així, els prestigis, fins i tot els oficials, són minoritaris.
Publica un comentari a l'entrada