JARDINS SOLITARIS PER A SOMNIS I FANTASMES

Al Museu del Modernisme es pot veure, fins al 9 de juliol, una exposició sobre els jardins pintats per Santiago Rusiñol. Com que l'exposició ha estat de llarga durada vaig trigar en anar-hi, fins que em vaig adonar de què ja quedava poc temps per gaudir-ne. El Museu és un indret misteriós i tranquil, on mai no hi trobat un excés de gent, un lloc per tornar-hi amb qualsevol excusa. En aquest cas no era excusa sinó devoció, la polifacètica figura del pintor i tantes coses més creix amb el pas del temps, tot i que em temo que no tant ni de forma tan majoritària com caldria. 

Així mateix s'ha reeditat una nova edició facsímil del recull d'articles, acompanyats amb dibuixos de Casas, que Rusiñol va enviar a La Vanguardia el 1890, explicant facècies parisenques. A la xarxa podem trobar, digitalitzada, una gran part de l'obra escrita de l'artista, tasca ingent en la qual hi té una gran part de culpa Vinyet Panyella. 

La personalitat de Rusiñol és tan polièdrica que incomoda els ganduls. Potser el personatge i el seu anecdotari es va empassar l'artista, l'escriptor, el periodista. La gent del temps del meu avi l'havia vist i escoltat i n'explicava de tots colors. Fa uns anys vam anar a visitar una cosina de la meva mare, molt gran, el seu pare havia anat a classes de dibuix i pintura amb ell i havia pintat un retrat del mestre força acceptable, que la meva parenta conservava amb devoció.

Rusiñol ha tingut la sort d'estar lligat a un poble, Sitges. Aquestes circumstàncies locals afavoreixen les devocions i la memporia. Barcelona és molt gran i tot queda diluït i embolcallat en el conjunt. A Barcelona els barris tenen un pes i això també ajuda, em va emocionar que algú, en presentar-me a una amiga, li digués que jo era l'escriptora del Poble-sec. 

Rusiñol incomoda perquè qualsevol consideració sobre la persona i la seva obra, diversa i eclèctica, s'escapa del tòpic com aigua en un cistell. Havia escoltat molts penjaments a l'entorn de la seva vida i de la seva activitat, fa anys. De vegades te'l pintaven com una mena de bon vivant de casa bona, casat amb una dama de casa bona una mica dominant, dedicat sobre tot a gaudir de la vida. En canvi, va ser un gran treballador que va guanyar molts diners treballant, va tenir temps per a tot.

Rusiñol té, s'ha dit en ocasions, un costat tràgic, melangiós, més enllà del seu humor enlluernador i incisiu, allò de l'alegria que passa, vaja. Molts dels seus textos, una part del seu teatre, són ben actuals ja que mostren, sense massa concessions però amb tendresa, el millor i el pitjor de l'ànima humana universal, però situant-la a tocar de casa. La idea que s'intentava escampar quan jo era jove i escoltava progres de pa sucat amb oli els quals, no obstant, tenien les seves trones per predicar modernitats, era que havia fet massa coses. Treballar massa sempre ha estat mal vist, per aquests verals. 

Sobre la seva pintura, tot just fa, com qui diu, quatre dies, que aquesta pintura, etiquetada com a modernista per raons de marca, ha revifat. Fins i tot, amb timidesa, es comencen a reivindicar alguns realistes nostrats. Els quadres dels jardins de Rusiñol van rebre molts pals. En va fer tants que, de forma inevitable, n'hi ha que t'agraden molt i d'altres que potser no tant. Però situats en un conjunt important, com és el de l'exposició, en la qual es poden veure pintures que fa gairebé cent anys que no s'havien pogut contemplar de forma pública, en aquella penombra acollidora de l'edifici, impressionen.

Als jardins de Rusiñol no hi ha persones, el temps s'escola sense fer soroll, hi trobem el faune mutilat i sortidors íntims, flors acolorides i verdors tardorenques, versions del mateix indret fetes a diferents hores del dia i des de diferents angles. Molts grans poetes, catalans i castellans, va dedicar poemes a aquells jardins. Rusiñol es va relacionar amb el bo i millor del seu temps però va ser popular i accessible per a la gent normaleta. Rusiñol va ser, a la seva manera, catalanista i espanyolista, va reivindicar i promocionar El Greco, va recórrer una Espanya tòpica i romàntica, viva i popular. Es va disfressar de moro i es va retratar als jardins de l'Alhambra, que aleshores no eren plens de turistes, com ara. 

Va ser apreciat, admirat i estimat per gent molt diferent. Va morir a Aranjuez, pintant jardins, i expliquen que els treballadors humils dels jardins van tallar totes les flors que hi havia en aquell moment com homenatge a l'artista, per guarnir el seu llit de mort. Fa uns anys algú va intentar, com amb d'altres personatges, catalanitzar-li ortogràficament el cognom però la família, per sort, va reaccionar davant d'aquell Rossinyol i ens vam quedar amb el Rusiñol de sempre, amb 'enya' i tot, per a més inri.  Rusiñol, a més a més, sempre es va dir Don Santiago. 

He escrit en diferents ocasions sobre Rusiñol però l'evocació de Capri i el Pobre Vidu, així com la visita al Museu, m'hi ha fet tornar a pensar. De vegades, no saps com, una sèrie d'anècdotes vitals convergeixen en un punt concret. El Pobre Vidu i Gente Bien són dues de les obres estrella del  teatre humorístic del Rusiñol escriptor. Al Pobre Vidu un home, en morir la dona, comença a rebre propostes de dames diverses, les quals va incorporant a la seva vida fins que el metge li recomana que es moderi o acabarà malament. La història, aparentment senzilla, comporta que per l'obra hi desfili tota una caterva de personatges divertidíssims, els diners en crien, de parents, senten l'olor, diu el fidel criat del protagonista. Gente Bien, tan maltractada en la darrera versió, musical, de La Cubana, és una altra joia a l'entorn de la fatxenderia i la vanitat provocada pels calerons, crec que el protagonista té punts de contacte evidents amb el de La Febre d'Or.

Deixo per a la propera entrada una nova referència sobre Sagarra, a la primera obra que va estrenar, al Romea, de molt jove, hi van assistir Guimerà i Rusiñol. Ara he sabut, gràcies a un article del seu fill, el qual ho ha sabut gràcies a una jove estudiant que en fa una tesina, que d'aquella estrena farà ben aviat cent anys. Ho celebrarem d'alguna manera? Al Romea? No ho crec pas. 

APELES (O APEL·LES, SI VOLEU) MESTRES, EL SEU TEMPS I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Fa temps que volia escriure sobre el gran Apeles Mestres i com que aquests dies he llegit algunes coses sobre ell en blogs amics crec que potser és el moment de fer-ho, tot i que en algun altre moment hi retorni ja que el personatge i l'obra són tan inabastables que voler-los reduir a un comentari blogaire és tan difícil com agafar aigua amb un cistell. Tot remenant pels calaixos d'aquesta panxa del bou comprovo que l'he mencionat en dues ocasions anteriors, fa alguns anys, aquí i aquí. 

Comprovo també que ja en aquelles ocasions vam tenir un breu debat als comentaris sobre el tema de la geminació normativitzada. Vull recordar que es va intentar canviar el cognom de Rusiñol per Rossinyol però els hereus del personatge hi van dir la seva i es va fer marxa enrere. Mestres no va tenir descendència i això potser ha motivat que ningú no en reivindiqui a fons el nom amb el qual va viure i va firmar. Al capdavall, més enllà de les ortodòxies, noms i cognoms encara es belluguen avui, en aquest món tan multilingüe, una mica al marge de tanta norma, per fortuna.

Val a dir que el personatge, fill de la renaixença, era del tot reticent a geminar l'ela a l'hora d'escriure el seu nom, motiu pel qual hom pensa que caldria respectar aquesta forma a l'hora de referir-s'hi. (de la viquipèdia)

Pensar o comentar que diria el senyor Mestres avui no té cap sentit, ell escrivia el seu nom com volia i crec que s'hauria de respectar, fins i tot l'entrada actual de la viquipèdia remarca aquesta qüestió tot i que oficialment continuïn geminant-lo per tot arreu i això que la viquipèdia encara no ha inclòs cap referència al sant patró geminat, màrtir d'Esmirna. Un altre tema són les reedicions dels textos, per exemple tot i que en algunes ocasions caldria fer més edicions que comptessin amb la versió original al costat de la normalitzada per a informació dels lectors encuriosits. 

La ela geminada s'ha convertit, no sé per quins set sous, en una mena de senyal d'identitat a l'estil de la 'ñ' castellana i sembla intocable, Déu nos en guard, de les simbologies patriòtiques intocables! Fa anys, molts, en uns primers cursets de català que vaig fer em vaig ensopegar amb lingüistes de categoria que eren partidaris d'eliminar-la i feien broma i tot amb la lletreta i la seva pronúncia, però el present ha fet que els ortodoxos de l'ortografia dogmàtica guanyessin la batalla. És un tema menor però no tant, fins i tot crec que reflecteix això de les dues Catalunyes que comenta Jordi Amat en el seu imprescindible llibre El llarg procés.

Apeles Mestres va ser molt popular però també molt incomprès, era massa jove per contactar amb la generació dels romàntics, massa gran per formar part dels modernistes, massa modernista pels noucentistes. Va néixer i viure a cavall de dos segles i la seva obra és diversa i eclèctica i toca un munt d'aspectes artístics. Va ser un home benestant però compassiu, compromès amb el seu temps, feliç però amb crisis personals i no va tenir fills, ell, que tant estimava els infants i als quals va dedicar tants dibuixos, tants poemes.  Va ser innovador en moltes coses, un home modern, un franciscà laic, com el van definir alguns, auster i moderat, dedicat durant molt de temps a les seves flors i a escriure textos per a ell mateix, cançons que ningú no sent i flors que no han de ser vistes. I també es va dedicar a la seva dona car en això va tenir sort, es va casar enamorat i es va avenir a fons amb Laura Radénez, a qui va pintar sovint, dedicar versos i amb qui va viatjar força. Li agradava la gent però tenia una tendència intermitent a la solitud.  La primera guerra mundial va representar un gran trasbals per a aquells artistes. Mestres i d'altres van prendre partit i avui ens pot sobtar la devoció catalana per personatges tèrbols com Joffre però la informació era parcial i tardana. En tot cas el militarisme no era vist com ara i fa poc llegia uns textos de Rolland que en el seu temps van ser considerats pacifistes i objectius i avui sobten pel seu contingut patriòtic i parcial. Però per a tot cal intentar posar-se en el context i en la mentalitat. En aquell context i davant de les notícies sobre el patiment dels belgues Apeles Mestres va escriure el famós No passareu que durant un temps es va promocionar com si fos un poema relacionat amb la nostra guerra civil. Amb els anys hem pogut saber que els pobres belgues, sobretot els de les zones rurals, van rebre per les dues bandes de forma despietada.  Mestres va perdre la seva dona el 1920. Ell va morir en un moment terrible, el 19 de juliol de 1936, cosa que va propiciar que es parlés molt poc del seu traspàs tot i que diaris com La Vanguardia hi van fer alguna referència. Estava gairebé sol, amb algun amic fidel com Joaquim Renart, sobretot pel fet que d'altres amics seus havien fugit o estaven amagats, amenaçats per totes bandes. Ja el 1934 se li havia de fer un homenatge que es va anul·lar a causa dels fets del sis d'octubre. El 1938, però, es van fer alguns actes recordant-lo, com ara la inauguració d'un monument a l'indret de la Font del Racó, al Tibidabo, on anava sovint a dibuixar, amb la dedicatòria: A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells.  Crec que morir en aquell moment va ser una sort, ja que li va estalviar la guerra civil, les seves violències, el seu final, l'esclat de la segona guerra mundial. Tenia vuitanta-dos anys i estava gairebé cec, eren molts anys per a l'època. Jo havia cantat moltes cançons o escoltat recitar fragments de poemes sense saber que eren de la seva autoria, té molta producció dedicada als infants. Conxita Badia, una altra gran mig oblidada, fins al punt que es va fer fa poc un interessant documental sobre la seva vida amb l'irònic títol Conxita Badia no existeix, va cantar els seus textos de forma magistral i així ho ha fet molta gent com Núria Feliu de qui algun dia s'haurà de reconèixer a fons l'interès polièdric per a la recuperació de tantes coses. L'exposició de la Casa de l'Ardiaca, petita i bonica, es pot veure fins el dia 31 d'octubre, potser després la recuperaran en algun altre indret, però a mi m'ha semblat, tot i que està molt bé, poca cosa. No és fàcil,  avui, trobar reedicions de llibres de Mestres o reproduccions dels seus dibuixos i pintures i encara que a la xarxa n'hi ha un doll la seva obra és tan diversa i polièdrica que mereixeria alguna cosa més, alguna d'aquestes exposicions efectistes i extenses del Centre de Cultura Contemporània, per exemple, encara que Mestres no arribés a ser ben bé contemporani de ningú. I amb merxandising a la sortida, per descomptat. Sobretot reedicions de cromos de la xocolata dibuixats per ell, per exemple. Potser els qui gestionen la bonica casa Amatller ja hi han pensat. L'entrada de la viquipèdia és, en aquest cas, generosa. També es pot llegir sobre la seva vida en aquesta web i a l'entrada corresponent de l'AELC.  I aquí hi podem trobar alguns poemes.  De les vores dels camins l’escardot en fa jardins, més qui les veu ses flors morades! En els boscatges deserts el merlot dóna concerts, més qui les sent ses passades! Déu te do flors, escardot! Déu te do cançons, merlot! Guardi-us Déu, sublims artistes, que esclateu joiosament en cançons que ningú sent i en flors que no han d’ésser vistes!