A ON CAGAREM, QUE NO FACI PUDOR? (DITA POPULAR)

Ahir alguna cosa feia olor de podrit a Barcelona, parafrasejant Shakespeare. Es veu que les xarxes bullien comentat el tema, la gent que venia del Baix Llobregat assegurava que allà era molt pitjor. És freqüent olorar merda quan anem d'excursió, encara queden camps per allà fora i de tant en tant els adoben. Però percebre a Barcelona ferum d'aquest tipus resulta inquietant, tant és així que una gran majoria de suspicaços no es van creure que el motiu fos quelcom vulgar, fems damunt del parc agrari o del que queda del parc agrari del Prat i rodalies. A veure si encara els buscaran les pessigolles als responsables, pobrets.

Hem perdut el contacte amb les pudors tradicionals, gràcies a desodorants, ambientadors i bolquers o compreses d'un sol ús. En d'altres temps hi convivíem i a pagès encara les tenien més a prop. Diuen que la gent que ve de països menys desenvolupats de moment se sorprèn de no percebre olors ni pudors contundents, a casa nostra. Recordo que un personatge africà d'una novel·la de Barbara Kingsolver, crec que és a La Bíblia enverinada, expressa molt bé aquest sentiment. A tot ens acostumem, a les pudors i a la seva absència, el nas té la virtut de saturar-se amb els excesos. La gent també és avui força inodora, en general.

Una novel·la d'èxit, El perfum, juga amb un començament impactant, ple de pudors i podridura. La van fer en pel·lícula però allò de les olors i les pudors no es podia oferir en pantalla tot i que jo recordo que fa molts anys es va intentar fer cinema amb olor, suposo que amb l'ajuda d'algun perfum o ambientador, com els que posen en ocasions en espais museístics per tal de reflectir, en debades, l'olor del temps passat. Estic llegint Els desposseïts, del malaurat hongarès Szilárd Borbely i les pudors hi són també molt presents en tot moment, enmig d'una vida quotidiana miserable, violenta, sense esperança. No tenen cap gràcia, vaja.

Tot i que dels catalans s'havia dit que recorríem a l'escatologia per tal de no parlar de sexe, i d'aquí venen tantes odes a la merda, cançonetes populars i bromes pudentes, avui sembla que ens hem alliberat de la repressió sexual i la moralina i ja no és el mateix. Crec que hi ha més llibres sobre la història del sexe que sobre la història de la merda, la veritat. Encara ens expliquem poc com s'ho feien els antics quan havien d'allerar-se, com eren els bolquers o com s'arreglaven les senyores quan tenien el mes i no hi havia ni tan sols draps vells per la casa. La merda, però, era quelcom necessari, el millor adob natural, ben tractat i reconvertit. 

Fins i tot un conjunt català el qual encara està en actiu es va batejar, de forma transgressora, com Els Pets. Durant un temps duien unes noies molt maques amb ells que es deien Les Llufes però crec que ja no formen part del conjunt. Quan jo era petita encara hi havia moltes bèsties de càrrega i carros per Barcelona i els excrements crec que fins i tot se subhastaven, en tot cas es recollien de forma acurada. Quan anava a ploure s'escampava una gran pudor de claveguera per tot arreu,  ara de vegades passa però la pudor de claveguera actual, que fins i tot m'agrada percebre de tant en tant car m'evoca la infantesa, és una ombra del que va ser. De joveneta havia anat a Girona algun estiu i els rius, al vespre de la canícula, escampaven una pudor extraordinària, anaven bruts i plens de residus de tota mena.

A Barcelona molta gent ja tenia waters moderns però encara quedaven comunes, sobretot a pagès, i les comunes feien una pudor molt especial i entranyable. Fa poc, per una estranya casualitat, m'he ensopegat amb el llibre que adjunto al post, sembla interessant i toca aquest tema que encara desvetlla certes reticències finolis. L'arribada del llibre, comprat per internet, m'ha coincidit amb aquesta tarda pudenta de novembre, al menys així han parlat per la tele d'un tema simpàtic i hem pogut bandejar durant uns instants televisius tragèdies i polítiques. El destí és imprevisible i sorprenent. Constato que la pietat de l'envelliment fa que perdis vista i oïda però també que perdis olfacte i per als nassos, de moment, no hi ha res semblant a les ulleres i els audiòfons, que jo sàpiga.