30.11.15

ROVIRA BELETA, MÉS ENLLÀ DELS TARANTOS, VIDA I CINEMA


La Filmoteca dedica una exposició al director Rovira Beleta. El 2012, amb motiu del centenari del seu naixement, es van fer ja algunes cosetes, poques i breus. L'exposició es podrà veure fins el mes de març de 2016 i també es possible fer visites comentades, per grups. Al mateix temps s'ha programat un cicle, que ja s'està acabant, sobre aquest director interessantíssim, amb una obra extensa i diversa que el temps no fa res més que millorar. Ahir vaig poder anar a veure Altas variedades, una història que compta amb una versió en francès el títol de la qual resulta més adient al contingut, Cibles vivantes. A la sala hi vaig veure el crític de cinema Jaume Figueras i també Ferran Baile, home de teatre i responsable d'una iniciativa cultural inclassificable, la BiblioMusiCineteca, associació que dedica també espais i cicles al cinema i la qual, per sort per a mi, tot i que no hi puc anar tant com voldria, es troba al Poble-sec. També la Filmoteca és a prop de casa, una xamba immensa. 

Quan s'evoca el Paral·lel mític insisteixo en què encara és en aquella zona i pels seus voltants on es troba una concentració de teatres i ofertes culturals diverses de més gruix, en poc espai:  el Condal, el Victòria, el Barts, el Molino, l'Apolo i la seva sala... I ben a prop, al Raval, la mateixa Filmoteca o el teatre Tantatarantana, per exemple. El Centre Cívic de les Cotxeres, a tocar del Paral·lel, està especialitzat en arts escèniques. De vegades es fàcil  caure en el parany de parar poca atenció al present. Més enllà dels indrets més coneguts hi ha molts petits espais amb teatre de petit format o música en viu, de vegades són iniciatives efímeres però en ocasions es mantenen durant anys, amb esforços i coratge per part dels seus creadors. 




Ferran Baile em va comentar l'interès que té l'obra de Rovira Beleta, director del qual fins i tot les pel·lícules més fluixetes contenen instants magistrals i resulten defensables en molts aspectes, encara més qual el temps, que posa les coses a lloc, ens en mostra la grandesa i la grapa cinematogràfica.  Per sort la família ha conservat el seu llegat i una néta ha col·laborat en l'organització del cicle de la Filmoteca. Era un home simpàtic i planer, el vaig poder escoltar en algunes ocasions, estava molt allunyat de la imatge sacralitzada dels directors de culte i potser en aquest món si no fas una mica el fatxenda intel·lectual no et valoren, ja se sap. Moltes de les seves pel·lícules tenen un valor afegit, mostrar-nos la Barcelona d'ahir i d'abans d'ahir de forma desacomplexada, magistral.  Va tenir sort de poder fer força cine, fins i tot va estar a punt de rebre l'Óscar, com és ben sabut, i potser per això i perquè aquesta joia que és Los Tarantos va tenir un pes específic l'exposició porta per títol Rovira Beleta. Més enllà de los Tarantos.


Altas variedades compta amb un molt bon repartiment i amb uns actors francesos de categoria entre els protagonistes, Christian MarquandAgnés Laurent. El tercer en discòrdia, car la història és la d'un triangle amorós típic però no pas tòpic és l'espanyol Ángel Aranda i entre la resta hi trobem tot un doll de gent del país de categoria, Marisa de Leza, Vicky Lagos, Induni, Caffarel, Maria Fernada Ladrón de Guevara... La majoria ja han desaparegut amb l'excepció de la gran Marisa de Leza. No he pogut aclarir què ha estat d'Aranda, actor que a les jovenetes de l'època ens feia molt el pes, en algunes entrades a la xarxa el donen per mort l'any 2000 i en d'altres sembla que estigui retirat per Andalusia, en tot cas no té entrada pròpia a wikipedia, de moment. 


La pel·lícula presenta alguns problemes de guió, lligats a la censura rància i  indefugible de l'època i ens passeja per Barcelona i rodalies, per teatres i circs que avui ens poden semblar polsosos i atrotinats. Malgrat el títol, els protagonistes no ballen ni canten, fan un espectacle que avui seria impossible de veure, allò de practicar la punteria amb un objectiu viu i anar-ne dibuixant el perfil corporal amb els trets, d'aquí els cibles vivants. 

D'entrada ja es veu que la cosa no pot anar bé tot i que la història no acabi de la forma tràgica que es podia preveure sinó amb un pla sensacional i poètic, amb la capa de la noia voleiant rere l'home enganyat i retort que substitueix la seva ràbia inicial per una mena de pla maquiavèlic  amb tal de recuperar-la. L'excel·lent fotografia en blanc i negre i un munt de fascinants i gairebé hipnòtiques imatges fan que les seves relatives limitacions s'oblidin aviat.
A la web de la Filmoteca es pot trobar més informació sobre el cicle i també s'ha editat un document que és accessible en PDF sobre Rovira Beleta i la seva obra. Rovira Beleta va ser a més a més poeta convencional, en paper, i té un parell de llibres publicats difícils de trobar tot i que avui internet és una mina. Com sol passar amb tants homenatges que arriben tard i malament, la Creu de Sant Jordi li van haver de donar a títol pòstum. Coses del país.

10 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Perdona que no passi més sovint per 'casa teva', i és que la meva vida ara és forçosament lenta.
Però m'agrada molt llegir-te, Júlia, i ves, penso en la teva mobilitat pel simple fet d'anar al cinema... cosa que sembla senzilla però que les distàncies, com dius, tornen difícil.
Ets un compendi de savieses, i l'ofici t'ha atorgat el do de saber-les comunicar de forma didàctica, per als que no estem introduïts en segons quines matèries. Això que les que expliques pertanyen a un passat que he viscut.
La 2 passa de tant en tant alguna pel·li del que en diuen 'historia del cinema', però és clar, són selectives. Tot i així n'he recuperat algunes que no havia vist.
Una abraçada.

Lectoracorrent ha dit...

Recordo Rovira Beleta de veure'l pel meu barri (vivia a dues cantonades d'on vivia jo abans de casar-me), però el record més viu que tinc d'ell és de l'època en què jo treballava a l'Institut Italià, que tenia una secció de cine fòrum molt activa perquè s'hi passaven algunes pel·lícules que en els cinemes espanyols no es podien veure a causa de la censura. Rovira Beleta era una de les persones del món del cinema nostre que anava de tant en tant a aquelles projeccions. Una vegada va comentar que, en el Festival de cinema que es feia aleshores a Barcelona, el director Valerio Zurlini es va queixar que a Espanya havien tallat un bon tros del seu film "La ragazza con la valigia" (La chica de la maleta) però principalment per motius comercials, perquè era massa llarga. A Rovira Beleta no li va semblar bé i deia que ell hauria d'estar també molt enfadat perquè en diversos països havien censurat el seu film "Los atracadores" i havien tallat l'escena en què es veu l'execució a "garrote vil", però que en els festivals on havia anat no s'havia queixat perquè entenia que els organitzadors del festival no en tenien la culpa. Era la seva opinió, però jo crec que hauria fet bé a queixar-se i dir que, en tallar-ho, s'ocultava la cruesa i crueltat d'un tipus d'execució que encara era vigent a Espanya. Però clar, eren temps de dictadura i potser això no hauria agradat al règim

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga, realment quan et fas gran comences a entendre que els coses habituals no ho són tant i els dones un valor afegit, com a això d'anar al cine que dius.

Dijous vaig a parlar de tu a Badalona, m'han dit que t'han enviat un email, a poc a poc anem fent 'promoció', he, he.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Lectora,penso que era un home possibilista, que tenia clar que volia fer tot el cinema possible i promocionar-lo i que per això calia cedir en moltes coses, potser per això opinava com expliques, crec que va fer el que es podia fer el millor possible i amb els mínims problemes possibles considerant l'època, de tota manera encara sorprèn que es fes una pel·lícula com 'Los atracadores' i crec que hi ha molta crítica social subliminal en d'altres títols seus aparentment 'moralitzants' com Hay un camino a la derecha.

Anònim ha dit...

Un dels avantatges d'aquell cinema en temps durs, i no només en el cas de Rovira-Beleta, és que més enllà de la qualitat, que acostuma a se més que correcte malgrat la pobresa de mitjans, és, com dius tu moltes vegades, el mestratge de molts d'aquells actors no sempre suficientment valorats, i també el valor de document que tenen; històric, social i paisatgístic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el poc que he vist, o vaig veure d'ell em va agradar, ara, jo no hi entenc de cinema, això que ara com ja no tinc al pare, m'hi he prou enganxat de nou, sobretot al Plus que per 9 euros al més tinc moltes pelis per veure, no tan sols noves sinó com et deia l'altre dia velles, 2001, La Naranja mecánica, Blow up, le genou de claire, o lo que el viento se llevo, me n'empasso tres cada dia.


salut

Júlia ha dit...

Cert, Enric, a banda que el temps és un bon crític i el valor documental afegit important, els actors també eren molt bons i es feien un tip de treballar, avui però també n'hi ha de bons tot i que els temps siguin diferents.

Júlia ha dit...

Francesc, del genou de Claire en tinc un record mític, ara potser no m'agradaria tant, crec que a les de Rohmer els ha passat una mica l'època tot i que potser sigui a mi, a qui li ha passat l'època, he, he. Per la tele me'n miro però si puc, mentre pugui, cada vegada m'agrada més veure-les al cine tot i que no sempre és possible, és clar.De moment no tinc el Plus, tot arribarà...

Unknown ha dit...

Penso que les pel·lícules de Rohmer eren un precedent, volgut o no, del cinema que més tard ens ha fet Woody Allen: Historietes aparentment petites però úniques per expressar l'essència del dia a dia.
Recordo que el primer que em cridava l'atenció de Rovira Beleta era que, com Bigas Luna, circulés amb dos cognoms i en el cas de Rovira, el primer indefugiblement català. "Los tarantos", de la que solament en tinc un record borrós, em va agradar molt i les figures de la genial Amaya i de l'encara jove Gades construïen una tragèdia caló molt fora del cinema corrent d'aquells temps.

En un dels teus paràgrafs dius que "el temps tot ho posa al seu lloc". Júlia, tu no et gens amiga de les frases fetes, escrius en el teu propi llenguatge i és que això de que "el temps ho posa tot al seu lloc" ja fa molt anys que em sembla una mentida flagrant. Hi ha molts artistes que la vida ha enterrat i molts xitxarel·los que triomfen saltant el pont del temps.

Que guapo era l'Angel Aranda!
Gràcies per la crònica estupenda, Júlia. Quan et llegeixo coses sobre cinema acabo veient-hi en blanc i negre.

Júlia ha dit...

És possible, Glòria, tot i que algunes van ser simultànies, penso que es repetia una mica però això li passa a molts directors, les darreres no em van fer el pes. Això dels cognoms devia semblar més important amb un parell, no ho sé. Los Tarantos és una joia, no m'estranya que sigui la que més es recordi, la veritat.

Potser la meva frase és desafortunada i tòpica, efectivament, em referia més aviat a què el temps és un bon crític, tot i que tampoc això és cert del tot, de vegades segons l'edat i el moment connectem més amb unes coses que amb unes altres, sempre hi hagut però oblits, reconeixements pòstums, menyspreus pòstums, resurreccions i descobriments, així que tot plegat és molt relatiu. El fet és que nosaltres també canviem, ara bé, Los Tarantos m'ha agradat sempre, des del primer dia, mentre que Los atracadores em va semblar molt ombrívola i no em va agradar aleshores i ara li reconec el valor. A d'altres del director els trobo ara valors que no sabia veure, amb l'afegit documental dels paisatges perduts barcelonins i això fa que se li perdonin algunes llicències lligades al moment.

L'Àngel Aranda era guapo i bon artista quan sabien treure-li el suc, encara no he pogut aclarir si es viu o mort.

Amb els anys es comparteix memòria sentimental amb una gent determinada i això també convé.