COMÈDIA, TRAGÈDIA I DRAMA

Ja he manifestat en moltes ocasions les meves debilitats per les biografies i potser per això m'agrada tant el programa Imprescindibles, de la segona cadena. Ahir el van dedicar a l'actor Fernando Guillén en un homenatge ben merescut. Com sol passar amb les biografies, siguin en paper o en cinema, la vida del biografiat resulta una exemplificació de la seva època i les seves circumstàncies. En aquest cas, no podia ser altrament, es va fer referència als espais teatrals de la televisió. Josep Maria Pou va incidir en el tema, va recordar com la gent veia per la tele una obra de Tennesse Williams, una altra de Camus, una de Shakespeare o un clàssic grec i l'endemà l'obra es comentava a la feina. El repertori d'aquells anys encara em sorprèn fins i  tot el que es va arribar a fer en teatre als escenaris de per aquí. Als pocs espais en català de televisió espanyola, -cal recordar que no tot va començar amb TV3-, també es van representar obres emblemàtiques. 

Les condicions de treball, tant als teatres en viu com a la tele eren ben complicades, pocs actors d'avui aguantarien aquells ritmes de memorització i feina a dojo. La televisió, van comentar, va acostar els actors als pobles i poblets, la gent els reconeixia i van deixar de ser els còmics desgraciadets del Viaje a ninguna parte per passar a ser admirats i valorats. Avui encara passa, amb la gent de les sèries, però el nivell intel·lectual ha anat de baixa, pel meu gust i pel de molta gent que va viure aquells anys. Em vaig alegrar que Pou insistís en el tema ja que jo semblo sovint la iaia Cebolleta quan recordo segons què.

I és que no tot és nostàlgia. Em pregunto perquè no es crea més tradició cultural. Per què d'aquella televisió no n'han sortit coses millors, un cop superada la censura. Per què de la Nova Cançó no n'ha esdevingut un doll de cantants molt millors que aquells que podem escoltar en l'actualitat. Per què de tanta escola activa i la resta no n'han esdevingut uns resultats molt més reeixits. Tenim un problema amb la modernitat i l'estètica, l'avui esborra l'ahir, i això passa aquí i a los madriles. No tan sols ho esborra sinó que es menysté olímpicament.

Sobre la tele, conec gent molt diferent i sé que hi ha qui per conviccions ideològiques no posa un programa en castellà ni que el matin, sigui a la tele o a la ràdio. L'altre dia comentava amb una persona el Salvados i una tercera persona en discòrdia feia una mena d'escarafalls com volent dir,  jo tot això no m'ho miro mai. Aquests devots nostrats incondicionals sovint defensen sèries i programes indefensables per allò de puix parla català... És clar que també s'esdevé a l'inrevés, hi ha sectors de la població que sempre posen la televisió en castellà, per origen, per costum, per comoditat lingüística o perquè eren votants del PSOE espanyolista i, ara, de Ciutadans. La nostra societat és diversa i complicada i incomoda força entrar-hi a fons perquè tots tenim amics i parents amb idees estranyes o que ens semblen estranyes als qui en tenim unes altres o potser ni tan sols no en tenim cap de clara.

Durant uns anys, després d'aquell esplèndid teatre que vam poder veure per Barcelona, es feia el boicot als grups castellans que intentaven actuar a la ciutat, per a més desgràcia es van tancar teatres i no hi havia sales disponibles. Després van fer el bunyol del Nacional i el Lliure va deixar de ser lliure per ser gairebé municipal. Em diuen que a Madrid també n'han tancat uns quants. Tot va i vé i puja i baixa i el teatre ja diuen que no pot morir perquè tan sols fan falta una o dos persones i un petit espai, per fer-lo, tot i que de vegades també abelleix veure alguna coseta amb més gent i decorats de luxe. Amb la formació dels actors, avui massa academitzada, com totes les formacions, ha passat com amb els pintors i l'art figuratiu, s'havia perdut la tradició de vocalitzar bé, de saber llegir el vers de forma adient, per sort em sembla que s'està rectificant o potser és una percepció subjectiva. En tot cas ve Nadal i, és clar, ens ofegaran amb musicals d'aquests que toquen ara i que sembla que fan festiu, en aquest gènere, amb poques excepcions, hi ha molta fullaraca.