6.12.15

OVELLES DEL NORD I CONCOS REPATANIS


 

A l'imprescindible Maldà es pot recuperar durant uns dies aquesta bona pel·lícula que no vaig poder veure abans. No és gens habitual que ens arribi cinema d'Islàndia i l'excel·lència paisatgística ja és un dels grans valors d'aquesta història senzilla, que es podria esdevenir a qualsevol zona rural d'aquestes que encara mantenen les essències i l'aïllament, amb vells pagesos o pastors concos que són parents i fa anys que no es parlen encara que visquin un davant de l'altre.

Poca cosa s'esdevé en aquesta narració on gairebé escoltem més les ovelles que la gent. Un virus emmalalteix els ramats i aquests s'han de sacrificar sí o sí cosa que comporta més despoblació i desmoralització entre els habitants de la petita comunitat. La cosa no ens és tan llunyana com pot semblar, sé de gent de pagès que ho va passar molt malament amb allò de les vaques boges i d'altres situacions semblants. 

Enmig del conflicte sorgeix la necessitat de tornar a establir uns certs llaços familiars per lluitar en contra de la normativa. El final, èpic, ple de poesia i humanitat, no m'ha acabat de fer el pes tot i que me l'havien lloat a fons, potser perquè et deixa amb una indefinició anímica una mica incòmoda. La pel·lícula ha estat molt valorada però també s'ha dit que se li nota en excés la intenció de voler guanyar premis a festivals elitistes, no diré que no, en tot cas això no té perquè ser dolent. De fet ha obtingut guardons a Cannes, a Sevilla, a Valladolid.

La història està  amarada de melangia, potser ho fan la boira, el fred, la neu. Per sort té moments irònics, d'humor amable, ens movem entre bona gent malgrat les circumstàncies adverses d'una natura difícil i d'una feina complexa i dura en els nostres temps, per més que el confort i la modernitat hagin arribat a racons llunyans on encara queda gent que viu dedicada al sector primari. 

El director és Grimur Hákonarson, no cal dir que no en sabia res fins ara tot i que al seu país compta ja amb uns quants títols remarcables. Els actors, molt bons, sobretot el principalSigurður Sigurjónsson, força popular i apreciat al seu país on ha fet teatre i televisió, són desconeguts per a nosaltres tot i que més d'un títol d'aquelles llunyanes contrades ens està arribant darrerament. La llàstima és que aquest cinema ve de forma esbiaixada i puntual, poques vegades pots seguir a fons la trajectòria d'actors i directors però això passa amb d'altres coses, com ara la literatura.

RAMS m'ha agradat força però com en d'altres casos en els quals partia d'unes expectatives exagerades a causa de lectures i comentaris diversos, potser no tant com m'esperava. Crec que sovint paga la pena anar al cinema a cegues i en estat virginal, cinèfilament parlant. Vulguis o no, tot condiciona. El Maldà ha renovat la pantalla i et regalen un bocinet de l'antiga, en un petit paquetet amb la frase de Godard: Les pel·lícules són un món de fragments. Tot un detall, senzill i entranyable. A veure si hi anem molt i aconseguim que duri i que es mantingui en actiu, que ja hem perdut prou sales i saletes, darrerament.






 

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

sol passar, t'expliquen meravelles d'una pel·lícul o una novel·la, i quan la veus o llegeixes, dius, no n'hi ha per tant, està bé i prou. El que es veu està amenaçat ara, no són les vaques boges, sinó els plataners, no sé qui paràsit s'hi posa que deixen de produir platans, a Indonesia i per alli baiz teneN una bona epidemia i no saben com eradicar-ho.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, també m'ha passat a l'inrevés, d'alguna cosa et diuen que no val res i després t'agrada força, contra gustos... d'això de les plagues no ens en podem deslliurar mai del tot, s'ha de viure amb elles i intentar controlar-les tot i que no sempre és fàcil, en aquesta peli, tot i que no és el tema central, surt la qüestió de les mides dràstiques i de si són efectives i justes o no.