MÚSICA, LLÀGRIMES I EVOCACIONS COSTUMISTES

Una imatge val més que mil cançons, a Núria Feliu aquesta li fa molta gràcia, sembla ben bé que estigui dient, al Raimon Morrut: va vinga, feu les paus, xicots.

Ahir, en escriure sobre Raimon i la resta em van venir al cap algunes anècdotes relacionades amb ell i amb d'altres cantants, avui m'assabento de la mort d'un bon amic de la meva joventut. Com si fossin gotetes de pluja van desapareixent darrerament alguns dels meus contemporanis  més propers tot i que els metges facin publicitat enganyosa repetint que baixa la mortalitat. En algun moment la pluja serà més forta i de la meva generació no en quedarà ningú, com passa amb totes les generacions. A un germà del meu amic, en alguna ocasió, li havia sentit cantar Al vent quan tot allò era una novetat. S'hi esforçava molt i ens fumíem d'ell, amb aquella alegria omniscient i absurda de l'adolescència. Fèiem el mateix amb un altre xicot que recitava de forma entregada drames estil El plat de fusta.

Aleshores es criticaven coses estranyes, com ara que Raimon cantés en valencià i, per extensió, que si algú cantava les seves cançons ho fes amb aquest accent. Les formes dialectals han estat un problema no resolt però penso que avui les admetem amb més coneixement de causa i, al menys una bona part de persones ja no compartim allò de què el millor català és el de Girona i el millor castellà, el de Valladolid. A Raimon el van fitxar com a intel·lectual de jovenet i durant un temps escrivia uns articles molt avorrits al Destino, una revista inoblidable, reivindicada per Jordi Amat en el seu indispensable llibre sobre el procés. Destino va acabar com tantes coses, fent moixoni després d'una decadència induïda gràcies a la barroeria dels qui volen remenar les cireres i de vegades se'n surten.

Al Raimon, en persona, l'he vist en poques ocasions. Una d'elles va ser a la Joventut Catòlica de Molins de Rei, a principis dels setanta, ni tan sols la sala era plena, encara eren aquells actes molt minoritaris i te n'assabentaves pel boca-orella. En una altra ocasió recordo que teníem entrades pel Palau de la Música i van prohibir el recital, coses de l'època, ens vam quedar amb un pam de nas.

Al Palau dels Esports de Montjuïc hi havia vist, de més joveneta, cantants com ara el Dúo Dinámico o Billy Caffaro, aquell de la marcianita. Quan vaig ser una mica més gran allò de dir que t'agradaven coses així semblava una vulgaritat, l'esclat del tema català va fer que ens passéssim de forma incondicional a la música nostrada del moment. Aleshores  hi havia sectors frívols i discotequeros mal vistos pels meus verals, tot i que de tant en tant també organitzéssim nosaltres festetes particulars on s'escoltaven Mustangs, Sírex i fins i tot els primers Beatles però sobretot molts lentorros italians i francesos. El ball  va ser l'esca del pecat de la moral catòlica durant dècades.

De fet, tot i que hi havia moltes interseccions, la gent jove del meu voltant es dividia entre els de ball i gresca i els de xiruca, sardana i excursió. Més endavant al Palau dels Esports hi vaig veure un recital amb molts cantants catalans, un dels primers per a no iniciats, em va encantar. Allà hi  vam poder contemplar i escoltar per primera vegada el Serrat i totes les noies en vam quedar enamoradetes de forma sobtada. Molts dels qui hi van sortir després van deixar la música, la cançó.

Una senyora puritana de la meva parròquia en una ocasió ens va preguntar a mi i a unes amiguetes quin cantant català ens agradava més, dels nous, i vam dir-li que Raimon, em sembla que Serrat encara no havia començat a refilar, i ella ens va contemplar amb una certa llàstima de maduresa experta i va fer: oh, no, a nosaltres, per descomptat, Espinàs. I és que Espinàs aleshores encara era jove però semblava molt gran i seriós i a determinats sectors de pares i mares de l'època els abellia d'allò més aquell tarannà poc trencador, en aparença. Després,com és sabut, Espinàs va deixar la cançó activa.

Més d'una vegada, anys després, havia anat a recitals a la parròquia del Carme on compartien escenari Barbat, Montllor i Maria del Mar Bonet. Qui els organitzava, un amic, ens va explicar que la majoria de cantants catalans, ell els anava a llogar a domicili, vivien força bé, excepció feta de Montllor que es veu que anava curt d'armilla. El contrast era evident ja que Barbat feia molta patxoca, acostumava a actuar amb trajos molt elegants i aleshores aquell tipus de xicot intel·lectual però modern, amb ulleres, ens encantava. Ovidi Montllor tenia un aspecte més pobre i marginal, aspecte aquest que més endavant va aprofitar el cinema ja que Ovidi era tan bon actor com cantant. Maria del Mar Bonet estava guapíssima i ha continuat igual, encara m'agrada però em passa com amb en Raimon, no és el mateix.

Després, més endavant, vaig veure com Montllor canviava fins i tot d'aspecte i es transformava per obra d'art, literalment parlant, en algú atractiu i amb una gran personalitat, talment com si hagués assolit una estranya maduresa, la primera vegada va ser una tarda al Teatre Grec, compartia escenari amb un altre gran, Pi de la Serra, i l'espai, magnífic, no era ple del tot. Montllor ja no duia cabellera despentinada, anava de negre i alternava el cant amb allò de no hi havia a València dos amants com nosaltres. Aleshores els suspesos en Nova Cançó ja havien endegat coses com el Grup de Folk i les ovelles negres com Pau Riba començaven a mostrar alternatives sòlides. Montllor és dels pocs famosos d'aquell temps que havia vist viatjar en metro, per cert.

Aviat va començar la decadència d'aquella època esplèndida. Núria Feliu va ser de les primeres famoses en cantar alguna coseta en castellà. Jo l'havia vista per primera vegada quan feien allò de la Passió d'Horta, era bona cantant-ho tot i potser això la va perjudicar perquè en aquest país es castiga la diversitat professional i l'excés de producció. Hi havia devots que l'anaven a xiular sense manies i fins i tot qui la criticava de forma integral, recordo un d'aquells dogmàtics experts dient-nos: jo la xiulo en castellà i en català. També Guillermina Motta va cantar de tot una mica, el primer que nosaltres vam entonar d'ella, anat d'excursió, va ser allò de L'eternitat i és que Déu i la transcendència eren molt presents en els inicis del moviment aquell, potenciat per l'inoblidable programa de l'Escamilla. Motta també era tan bona actriu com cantant i ho va demostrar en alguns programes televisius però penso que no la van acabar d'aprofitar o ella no va tenir un gran interès en fer una carrera més ambiciosa.

I va arribar allò de l'eurovisió i el Serrat i la frivolització del cantant, molt criticada, amb els seus flirtejos amb models de bon veure i la gauche divine. De Serrat es pot dir el que sigui però té un grapat de cançons que seran universals i que estan molt bé les canti qui les canti, també en té de dolentes, com tothom. És un cas ben diferent dels altres però ha tingut èxit i és ja avui una mena d'estrany símbol  eclèctic que desvetlla passions però també, encara, rebuigs de certs sectors raimonistes o llaquistes. Va cantar en castellà aviat, encara més després d'allò del Lalalà, tema poc explicat a fons. De fet potser ha cantat més en castellà que no pas en català i és que el país és com és i les pureses ràncies no es mantenen enfront de la realitat vital. 

Jo durant un temps també era purista però una amiga, anys després, em va convèncer d'anar a veure Serrat, quan ell ja tenia més fama però menys veu, a un recital al Tívoli i reconec que és ben certa una frase que vaig escoltar al malauradament desaparegut Huertas Clavería, que Serrat guanyava molt en les distàncies curtes i en directe. Feia tronar i ploure, que diuen. No sé si és veritat però algú del sector m'havia explicat  fa molts anys que alguns dels més purs no van arribar a cantar en castellà perquè les proves en aquest idioma van ser un bunyol i no se'n van sortir.

Corren moltes brames sobre aquest tema i sobre molts altres i no saps mai què és veritat i què no ho és, de vegades hi ha anècdotes que semblen inversemblants i que al llarg del temps t'adones que eren certes i també passa a l'inrevés, així que millor no entrar a fons en aquest relliscós camp de la tafaneria retrospectiva sobre famosos, populars, amics i saludats.

Amb la transició oficialitzada i els nous poders catalans es van perdre moltes coses com ara els moviments veïnals massius, els cicles de teatre infantil del Romea i la Nova Cançó. Molts dels qui criticaven es van passar al castellà, ni que fos de forma puntual, però no se'n van acabar de sortir. Cal dir que alguns que cantaven en castellà, en els moments d'esplendor també van fer alguna refilada en llemosí i ara sembla que la Marató recupera la tendència.

D'altres, un munt d'esplèndids secundaris de luxe, ho van deixar córrer i es van dedicar a d'altres coses o van quedar limitats a reductes per a iniciats. Montllor, ja sabem com va anar, una trista història com tantes altres. A les festes majors es van començar a contractar més aviat grups de carrinclones i inofensives havaneres i això no era tot culpa dels de dalt que el poble és sovint molt injust i amnèsic. La meva colla va créixer i va canviar, la gent va començar a aparellar-se de forma seriosa, fins i tot a casar-se i tenir criatures i uns per aquí i els altres per allà. Molts anys després, aquest amic que va morir ahir va organitzar, amb d'altre gent, algunes trobades retrospectives a la seva antiga casa familiar, una envejada vivenda unifamiliar del barri de la Satàlia on havíem ballat força, en un indret privilegiat del Poble-sec que sempre ha estat a punt de ser esborrat del mapa però que potser aconseguirà sobreviure, no se sap mai. I també se'n van organitzar a d'altres llocs com ara cases de colònies. 

Diuen que el temps no passa sinó que som nosaltres qui passem. Això de les trobades d'antics amics de colla adolescent o companyes d'escola, en la qual es manifesta la ferida del temps de forma evident, és un tema recurrent en el cinema i la literatura i ho serà sempre, car no hi ha res més inspirador que comparar el que érem i volíem ser amb allò què hem estat i som. El sentiment de pèrdua va lligat a la nostra temporalitat i és compartit per tothom, ho admeti o no ho admeti.

La història del passat recent cada dia em sembla més apassionant sobretot quan descobreixo que en l'inframon d'aquelles iniciatives musicals, de l'edició de llibres, diaris i revistes en català i de tot el que es va esdevenir d'una manera però podia haver estat d'una altra, hi suraven grandeses i misèries, ambicions i picabaralles, ombres i llums. Moltes coses són culpa de Madrid però d'altres són ben bé culpa de la gent de casa i és que si ja costa posar-se d'acord al claustre de l'escola o a la comunitat de l'escala, a nivells més alts on es barregen calerons i personalismes, tot deu ser complicadíssim. Hores d'ara no m'estranya allò que no funciona o no ha funcionat o s'ha malmès, tot i que em sàpiga greu, m'estranya que malgrat tot hi hagi coses que hagin sortit bé i que s'hagi tirat endavant ni que sigui aquí caic aquí m'aixeco. 

Cal dir que la cançó catalana nova i novíssima ha tirat endavant, després van arribar coses com els inoblidables Esquirols i els del Rock i si bé hi ha hagut molta palla de la quantitat en surt sempre la qualitat. Ves per on fins i tot els Pets han fet trenta anys i encara recordo que una amiga mestra de Tarragona em va regalar el seu primer disc en uns temps que són també, ja, record i memòria enganyosa. I avui fins i tot pots dir que t'agrada Raimon, que t'agrada Serrat, que t'agraden els Pets, que t'agrada Cesk Freixas, que t'agrada Manolo Escobar i fins i tot l'incombustible Dúo Dinámico o que no saps qui són Cold Play i no et fan escarafalls ni res de tot això. Som en un món, de moment, molt més tolerant, divers, eclèctic i escudella barrejada, com ha de ser. Amb alguna excepció dogmàtica, que ja vaig explicar ahir que una companya de feina em va mirar de cua d'ull i gairebé em renya quan li vaig confessar que Llach, ni fu ni fa.