SUFRAGISTES: LLUITES I MISÈRIES DEL PASSAT RECENT

Que fins ara el cinema no s'hagués interessat a fons pel tema de les sufragistes més radicals ja diu molt de com van les coses malgrat els innegables assoliments fets per les dones, a empentes i rodolons i lligats fins i tot a oportunismes clarament masclistes i productius, com ara la manca d'homes treballadors en temps de guerra.

Tinc dos records molt vius i breus sobre la presència del moviment anglès en la ficció. Un d'ells és el de la inefable mare de Mary Poppins, simpàtica i ridícula, però al capdavall la història és un conte divertit tot i que aquestes lectures subliminals aparentment innocents fan més mal del que sembla. L'altre és més seriosa i va ser la primera vegada que vaig veure en pantalla la brutalitat comesa en la repressió d'un moviment que sovint, fins aleshores, es presentava per aquí com anecdòtic, més o menys. En uns capítols de la prestigiosa i inoblidable sèrie Upstairs, Downstairs la conflictiva nena de casa rica participa en uns aldarulls i la fidel Rose va amb ella per intentar protegir-la. Les detenen totes dues. 

La família treu ben aviat de la presó la noia però la pobre minyona passa per un calvari que coincideix amb les vagues de fam i la brutal repressió d'aquestes, rebent per totes bandes, car no és del moviment ni en comparteix el tarannà. Acaben per alliberar-la però no és gens fàcil malgrat les bones intencions dels amos. De fet la història me'n va recordar de més properes, persones d'allò que en diuen la gauche divine han admès que sortien molt més aviat de la presó que els pobres sense coneguts, en el passat franquista. 

Això m'ho va advertir, de joveneta, un company de feina, s'ha d'anar amb compte, a la universitat,  ja que després els de casa bona se'n surten relativament bé i la resta, pringa. D'aquelles diferències de classe en les dificultats en conec alguns desenganys i apoliticismes. Per això no puc evitar que se m'escapi el riure quan llegeixo coses sobre el comunisme de, per exemple, Gil de Biedma i altres nois -i noies- de casa bona.

La història de les sufragistes més radicals és encara poc coneguda i em temo que poca gent no especialitzada sabíem, fins fa quatre dies i encara, la diferència entre suffragists i suffragettes. No és que el cinema no hagi tractat el tema de les lluites obreres de caire més feminista, en èpoques posteriors, això sí. Tot i que sovint el protagonisme femení venia més aviat lligat a la lluita obrera en general i és que l'espinós tema de les reivindicacions interclassistes no és fàcil de tractar i el sufragisme va ser un moviment en el qual el tema principal, la cerca d'un dret fonamental en les societats modernes, afectava dones de procedència molt diversa. 

La dura realitat és que quan van mal dades la gran majoria de víctimes reben de forma molt diferent segons d'on procedeixen. Però també és cert que molts assoliments diversos s'inicien en les classes altes o mitjanes i després van fent forat i arriben a tothom, ni que sigui amb comptagotes, una mica com passa amb els productes alimentaris.

Suffragette és una película dirigida per una dona, interpretada per dones i amb un guió escrit per una dona. Una d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure tot i que té punts febles i li manca alguna cosa que no sé explicar ben bé tot i la seva ambientació impecable i les seves interpretacions excel·lents. Crec que li manca grapa cinematogràfica, vaja, per acabar de ser perfecta o potser és que el tractament de la vida privada i dels sentiments personals no acaba de trobar el to adient que ens emocioni de forma intel·ligent, sense excesos ni mancances. 

Com molts espectadors actuals sóc fan de Carey Mulligan a qui vaig a veure faci el que faci tot i que cal dir que ha tingut sort amb els papers que ha aconseguit. En algun lloc vaig llegir que tenia ganes de fer una comèdia, car en general sempre es fa un bon tip de patir i plorar en silenci. Esperem que arribi a la maduresa sense haver de suportar aquests oblits freqüents en el món del cinema i que al menys quan sigui gran li ofereixin papers breus de lluïment, com a Meryl Streep i no hagi de fer gairebé moixoni com li ha passat a gent com Debra Winger, per exemple. Carey Mulligan és a més una persona implicada a fons en diverses causes socials, cosa que la fa simpàtica, a més d'admirable com a professional.

La Bonham Carter no sempre em fa el pes, la veritat, tot i que aquí està correcta i eficaç i amb la sort de comptar amb un marit de ficció que és una joia, donades les circumstàncies. Expliquen que malgrat ser el seu un personatge inventat està inspirat en Edith Garrud. Crec també que el personatge d'Emily Davison potser mereixia més atenció.

En el tema de les dones s'ha avançat molt, no cal dir-ho, en les societats occidentals. En la llista final, prescindible, podien haver afegit l'Espanya republicana, ep. Els epílegs explicatius del futur destorben ja que avui tots sabem buscar per la xarxa, al menys quan tenim interès en un tema, i la llista de dades i indrets dóna una idea molt esquemàtica de com van anar les coses o com van encara per alguns verals. 

Respecte a alguns temes que he comentat més amunt, és d'agrair precisament que la descripció del moviment que fa la pel·lícula bandegi un tòpic pretèrit però recurrent fa anys,   lligat a la idea de què allò era una cosa de dones desvagades de casa benestant, quan el ventall de militants va ser molt ampli i divers malgrat que després, a casa i fent bullir l'olla, les coses no fossin pas iguals per a tothom. 

I un exercici de militància per al dia d'avui: fer números sobre les dames que són a les llistes electorals i valorar els llocs que ocupen... això sí que són estadístiques.