22.1.16

LES ACTRIUS I ELS AUTORS PASSEN, ELS PERSONATGES TORNEN



En una versió minimalista i a la Sala Petita han estrenat fa poc a Barcelona una nova versió actualitzada de Maria Rosa que encara no he pogut veure. Diuen que està bé i que ho fan molt bé però em temo que, com m'ha passat en d'altres ocasions, cap bona protagonista podrà esborrar del meu imaginari sentimental la Maria Rosa teatral i cinematogràfica de Núria Espert, qui va repetir al cinema, amb un altre Marçal i un altre Andreu. Espert es trobava aleshores en la seva plenitud actoral. Quan els actors passen a la categoria de mites vivents i ja no vas a veure l'obra, sinó a veure'ls a ells, la cosa és molt diferent i no es poden escapar d'un cert histrionisme que fins i tot el públic fidel sembla demanar a aquests personatges.



Espert va estrenar l'obra el Grec, després va passar al Talia i allà va romandre durant uns mesos. I més endavant es va fer la pel·lícula, on el protagonista va ser Rabal, també pel meu gust un dels millors Marçals que he vist, tot i que en català el van doblar. He vist d'altres versions, la van fer per la tele a l'enyorat espai de teatre dels setanta, amb Marta Angelat, Josep Torrents i Josep Ballester, com Andreu. Se n'han fet molts muntatges teatrals al llarg dels anys.

Era una obra que havia escoltat en més d'una ocasió, així mateix, en els espais dramàtics nocturns de la ràdio i crec que també Núria Espert en va ser la protagonista car va treballar, com tants bons actors, en aquest mitjà en més d'una ocasió. És una llàstima la pèrdua dels dramàtics emesos per la ràdio, tradició que d'altres països han conservat. En anglès pots comprar gravacions d'obres de teatre i novel·les dramatitzades, fetes per actors de categoria.


Al Talia, Espert compartia triangle amorós amb Palmerola, un altre pes pesat, i Ramon Duran, en el personatge d'Andreu. La nòmina dels Andreus, aquest personatge estimat i ben aviat absent, una víctima de tràgic destí i paper breu, ens evoca una llarga llista de bons secundaris dels quals n'hem sabut molt poc després. A la vida romandre de secundari o arribar als primers papers sovint és fruit de l'atzar i la sort. A l'altre entrada en preguntava també pels desapareguts de L'Orgia.
Espert i Rabal conformaven una parella d'una tòrrida sensualitat i van repetir a Laia, amb un bon repartiment al voltant. Rabal, que va entrar a fer cine per la planta, havia anat assolint un nivell de maduresa excel·lent. A Maria Rosa, la pel·lícula, hi havia una escena que avui potser seria censurada, uns xarnegots entren a l'establiment on la noia despatxa, amb molt males intencions, però en Marçal arriba a temps de foragitar-los. Mentrestant, a fora, la gent seriosa balla sardanes. 


Ara ja no volem recordar els prejudicis antics però n'hi havia molts. No m'imagino una versió actual amb uns esventats procedents de la immigració llatina, per exemple, fent una cosa així tot i que les sardanes es ballen menys i a l'exterior s'hi hauria de veure alguna cosa diferent, potser els castellers fent pilars de sis, qui sap. Ignoro si aquesta escena ha fet que Maria Rosa sigui avui una pel·lícula gairebé oblidada. Fa anys que no l'he vista per la televisió ni enlloc i crec que potser no és aquesta la causa, car passa el mateix amb molts títols que recordo, d'aquell incipient cinema català o que intentava ser català. 
Fa uns dies vaig anar a veure una obra de teatre, senzilla i entranyable, que precisament es diu Xarnego, amb uns actors magnífics, al Teatre Almeria i en la qual, precisament, es reivindica aquest mot des de la tendresa. Un mot que va ser insult, el mateix que mursiano en uns temps i un país que ja són record. Per cert, un dels papers el fa la gran Roser Batalla, pel meu gust una de les millors actrius de la seva generació però que no és tan coneguda com d'altres segurament per això de l'atzar i la sort que abans comentava.
La pel·lícula la va dirigir el marit d'Espert, Armando Moreno, i potser hauria estat bé que ho hagués fet el mateix Esteve Polls que l'havia dirigida en el teatre, però això no ho podrem saber mai. A la pel·lícula, en aquella època, l'escena de la nit de noces ens va semblar molt forta, tot i que la cosa no es consuma car, com és sabut i no crec que descobreixi res de nou, Maria Rosa consuma tan sols la seva venjança. 

Era, com l'actual del TNC, una versió actualitzada i deu ser l'edat, però això de les versions actualitzades i fora de context em fan més por que una pedregada car he vist molts bunyols pretensiosos tot i que també alguna genialitat, molt  de tant en tant. Ningú no acostuma a fer això amb Txèkhov, per sort, i és que el context també és l'obra, en molts casos.
Ahir escoltava per la ràdio comentaris sobre la versió actual del TNC i la gent jove de l'emissora comentava que tenia una altra idea de Guimerà, una idea carrinclona, quan en aquesta obra hi ha sexe a dojo i moltes picades d'ullet subliminals sobre el tema. Aquests comentaris evidencien com en són, de poc coneguts, els nostres clàssics moderns, que es representen de forma erràtica, es llegeixen menys i es comenten poc i malament. 

Guimerà era un home aparentment gris sobre la sexualitat desconeguda del qual s'ha escrit molt i es continua escrivint. Crec que ara ha sortit un altre llibre sobre ell, quan em penso que des del més  enllà s'estimaria més que el deixessin tranquil en aquest aspecte.
Desvetlla curiositat perquè  la seva vida personal contrasta amb aquestes passions desfermades i aquests triangles amorosos teatrals que sempre acaben malament. Té obres menors, fins i tot obres oblidables i oblidades. Sempre retornen les mateixes, sobretot Terra Baixa, Maria Rosa i La filla del mar.  

Va escriure molt per encàrrec, com tothom al capdavall, i en moltes ocasions per a una actriu castellana, Maria Guerrero, senyora molt particular i de rompe y rasga qui quan el va conèixer va tenir una gran decepció per això de la grisor personal quan es veu que s'imaginava a un home molt diferent, a causa dels  seus textos. 
S'ha parlat sovint de la relació amb la mare, de la mort del seu germanet, de la marginació a causa d'haver nascut fora del matrimoni i fora de Catalunya, de la seva possible homosexualitat no reconeguda. El fet és que no en sabem res i tot són especulacions lligades a la psicologia barata i a la nostra inevitable tafaneria retrospectiva. No es pot negar que va triomfar plenament, en el seu temps. També va desvetllar les inevitables enveges de costum i aquest és un tema menys comentat que la seva intimitat discreta.

L'èxit de Terra Baixa a nivell mundial no ha estat igualat per cap altre text de casa nostra i Guimerà va ser a tocar del Nobel sense aconseguir-lo, ja que en això del Nobel hi ha molts interessos. En aquest cas hi podia tenir a veure el fet de ser català però també li va passar a Galdós i a d'altres hispànics, més aviat a causa de les capelletes intel·lectuals, que són una plaga inevitable i que no moriran mai. 

El premi, compartit amb Mistral, una extravagància, encara més considerant com els ha anat al país veí amb les llengües marginals, li van donar a Echegaray, bon amic seu i tot un senyor polifaètic, enginyer, matemàtic, traductor acurat de les obres de Guimerà al castellà i personatge molt mal tractat a casa nostra i a la seva, de forma totalment injusta. A l'entorn d'aquest tema també s'ha escrit i comentat molta cosa i hi ha una part de veritat i una de llegenda, possiblement.

Sobre Guimerà i les seves circumstàncies vaig escriure fa temps al blog, en una sèrie d'entrades dedicades als premis Nobel hispànics de literatura. He recordat Guimerà en moltes ocasions, com ara quan a la Filmoteca van passar una exòtica versió en cine mut de Maria Rosa, en la qual de forma miraculosa el marit de la dama torna de la mort ben viu i tot acaba bé i al Marçal, amb el nom canviat, l'enxironen.

Maria Rosa era un personatge que va entusiasmar Maria Guerrero,  es conserven cartes entre ella i Guimerà on es fa palesa la bona relació que tenien tot i que va haver-hi alts i baixos. De fet Guimerà va escriure l'obra per a l'actriu tot i que es va estrenar de forma simultània, a demanda de l'autor, també en català interpretada per una gran actriu oblidada, Concepció Ferrer. Tal i com s'explica la història del teatre català sembla que tan sols hagués existit la Xirgu, qui, per cert, també va fer aquest personatge als escenaris en alguna ocasió. 

Fructuós Gelabert en va endegar una versió breu en cinema el 1908,amb Lorenza Adrià i Josep Claramunt. Al Romea en aquells anys de l'estrena de l'obra hi va haver problemes gruixuts que van derivar en un gran nombre d'acomiadaments i Ferrer va haver de deixar la companyia d'Enric Borràs i va ser substituïda per Concepció Llorente, una altra bona actriu de la qual, però, es desconeix el final. És una llàstima que no es dediquin més esforços a recollir més a fons les petjades de tanta gent del nostre teatre de la qual no en queda gairebé cap record.

Fa poc hem sabut que la història de Maria Rosa està inspirada en un fet real esdevingut a Solivella, gràcies a un magazine televisiu en el qual una senyora del poble ho va explicar. He de dir que fins ara no havia escoltat aquests orígens del tema, la veritat. La ficció sempre esta inspirada, d'alguna manera, en fets reals, em temo. La versió de la senyora solivellenca tenia un epíleg molt interessant, amb la fugida a Amèrica de la protagonista, amb una filleta que tenia i que a l'obra no surt. Hauria estat molt  trist que la pobra venjadora hagués acabat a la presó de les dones, la veritat. Potser a Amèrica va refer la seva vida i va trobar la pau, qui sap. Aquesta seria tota una altra història. Guimerà, per cert, comparteix tomba amb un altre personatge poc conegut per la majoria, Pere Aldavert.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La pel·licula Maria Rosa la tinc al cinema de movistar+, nomès ja saps que no suporto l'Espert, no ja per que sobreactui un horror, és que no puc amb ella, em passa amb el teatre en general,i mira que em sap greu, però sóc incapaç d'entrar-hi, i ej canvi quan el veia a TVE a estudio 1 o primera fila prou m'agradaba. És greu Doctora Costa?
Ara, no em facis molt de cas, tampoc suporto Adelle, la de Hello i tothom diu que és molt bona. M'estic fent gran i maniàtic, ja ho veig prou, ja.

Júlia ha dit...

Doctor emèrit Puigcarbó, de greu res, amb els anys tenim més filtres i ja passem de quedar bé, l'Espert em va agradar en segons quins papers com aquest i també molt al teatre, en aquella mateixa època, amb La bona persona de Sezuan, ara m'atabala una mica però tampoc m'agradava la Lizaran, que també m'havia agradat, per no parlar del Flotats, sembla que l'Enric Borràs també va caure en el mateix parany de l'histrionisme estelar.

Jo feia temps que no anava al teatre, havia perdut afició, però ara per circumstàncies diverses, una de les quals que em donen entrades si faig un comentari escrit per un bloc cultural, hi he tornat a anar més i m'he tornat a aficionar i també molt més al cinema. L'Adelle tampoc no m'agrada però tampoc m'agrada la Pérez Cruz, ni el Llach, ni d'altres cantants que abans em feien el pes. Jo crec que més que fer-nos maniàtics ens tornem més sincers i ja no aguantem segons què, amb l'agreujant que a certa edat ja has llegit molts llibres, vist molt de teatre i cinema i la resta i tot és més o menys sempre el mateix amb diferents embolcalls, 'tot és un cuento' que deia la mama. I ja si tothom diu que es bona una cosa som capaços d'admetre sense manies que no ens agrada i quan ets més jove diria que vols seguir el corrent que toca i et refies més de crítiques i comentaris dels 'experts' i després veus que en saben tant com tu, el mateix que els de les tertúlies polítiques. La llàstima és que de gran-vell ja no es passa i que tota la saviesa acumulada se'n va en orris, que hi farem,així és la vida.

Francesc Puigcarbó ha dit...

gràcies Doctora, em quedo més tranquil i alleujat. La Perez Cruz tambe és de les pesadetes, con en Llach i tants altres que ja no tinc manies en dir que no m'agraden.

Unknown ha dit...

La pel·lícula Maria Rosa em va semblar el rient ne va plus de sensual i sexual. No veies però podies imaginar. A l'Espert la vaig descobrir amb una novel·la radiofònica que se'n deia "La mentirà" d'un autor anomenat Antonio Losada triomfador a les ones hertzianes. Em va semblar una actriu esbojarrada. Amb els anys he anat apreciant el personatge i la seva fusta i saviesa teatral. Ha polit molt la veu -no del tot- i, naturalment, mai serà una de les meves actrius.
Molt interessant tot el què dius de Guimerà. Terra Baixa m'agrada però li canviaria moltes coses. No potser que la Marta s'enamori d'aquell tal·lós que ve de les muntanyes. La relació que, suposadament, ha mantingut amb Sebastià, des que era una nena fa la història molt sensual i atractiva. Vaja que jo hauria estat fidel al "llop" malgrat s'hagués casat. Després de tot ho fa per salvar les propietats.
D'en Llach m'agraden algunes cançons comptades i que les canti un altre. La Pérez Cruz no canta bé. La Marina tampoc, és una tova cantant de parròquia.
Com tu, amb els anys, tinc més filtres i no em fa vergonya dir el que penso. El tema Llach i Marina no l'he ocultat mai malgrat haver-me hagut de sentir que això era un privilegi.
Jo també voto perquè torni el teatre a la ràdio. A través de la mama vaig saber la història d'Otello i el nom de la seva ingènua muller.
Salut!

Júlia ha dit...

Jo també havia escoltat 'La mentira', era una mica delirant i sortia fins i tot un fill negre inesperat, Losada va ser un personatge també molt interessant i que va fer moltes coses, crec que a la ràdio Espert també compartia protagonisme amb Palmerola, la veu de l'Espert és molt personal i fins i tot m'agradava cantant, a l'obra de Brecht que menciono ho feia, era un estil al teatre de cabaret alemany.

Guimerà, tot i les passions ocultes, era conservador en aspectes morals, només has de veure el complex que li va provocar haver nascut abans del matrimoni, tot i que els seus pares es van casar després. De fet el final de l'obra, amb la mort del Sebastià, és el que va donar al text fama en identificar-lo amb un alliberament de l'opressió, cosa que avui resulta matisable. S'han fet moltes lectures de l'obra però un arranjament convencional no hauria estat ben vist en aquell moment, em temo, tot i que penso una mica com tu.

Es més, fa temps vaig escriure una obra de teatre, que no ha tingut cap mena de difusió externa, en la qual reunia de forma totalment anacrònica diferents heroïnes de la literatura catalana en una residència d'avis on les cuidava una sudamericana que era la protagonista d'una narració de García Márquez, Edelmira, i el personatge de la Marta admetia que s'havia equivocat i que sempre havia recordat el Sebastià.

Sobre Otelo vaig llegir fa temps un estudi interessant sobre el fet que no és estranya la gelosia ja que la parella natural, per cultura i afinitat, de Desdèmona, hauria de ser Casio, i que segurament després de l'enlluernament de l'exotisme se n'hauria adonat i tot. De fet es tracta d'una noia molt jove i innocent, efectivament. També s'ha especulat amb l'homosexualitat de Yago, del dret i de l'inrevés, he, he.