17.2.16

EL MEU AMIC I JO, A LA SANTA MUNTANYA...








Estic tornant a llegir Zorba, aquesta vegada en castellà i en una magnífica traducció de Selma Ancira. No entenc la insistència en prioritzar això de Zorba, el grec, per damunt del títol original, Vida i aventures d'Alexis Zorba. De fet, al  llibre tots ho són, de grecs. Ja he escrit sobre Zorba i el seu autor en d'altres ocasions, una de les quals amb motiu de l'emissió de la famosa pel·lícula per la televisió. Els llibres rellegits són com les ciutats tornades a visitar, han canviat i nosaltres també, tot és nou, de fet, i sovint els records no concorden amb el que veiem o llegim en un nou present.


Zorba va ser un personatge real o, al menys, l'autor es va inspirar a fons en un personatge real que portava el mateix cognom, però em temo que no ens és possible pensar avui en un Zorba que no sigui Quinn. Cacoyannis va fer una pel·lícula inoblidable, que no és el llibre però en respecta l'esperit, amb un repartiment de luxe. Recordo que en un cine fòrum posterior, en aquells anys seixanta, vam comentar si per les espanyes encara quedaven pobles com aquell,  tan primari, tan salvatge.  Aleshores es viatjava molt poc però aquells pobles encara existien i no tan lluny com ens pensàvem, fins i tot per les catalunyes en quedaven alguns, i existeixen avui en molts indrets d'aquest món, que per una banda s'encongeix i per l'altra es dilata i crea nous murs de tota mena.


Del llibre de Kazantzakis en recordava moltes coses. L'argument és el de menys ja que el més important és el contrast entre la tebior ben intencionada del lletraferit i la vitalitat de l'home primitiu, que ja és gran, es fa vell, i sap el pa que s'hi dóna, al món real. Gràcies a l'edat i a internet ara he pogut entrar a fons en aspectes aparentment circumstancials de la història, el context, la història dels grecs, les guerres oblidades. En una sola vida és impossible arribar a saber gran cosa, per això cadascú pot pensar, de jove, que el demà serà millor fins que es pot conèixer a fons i sense complexos ideològics alguna cosa seriosa sobre el passat real de la gent.

Zorba, per exemple, admet i rebutja les barbaritats que ha fet matant turcs de jove, cal pensar que l'autor va néixer encara en el si de l'Imperi Otomà, precisament un divuit de febrer, el de 1883. En la història de la humanitat unes matances en tapen unes altres però les lluites per la llibertat, paraula en nom de la qual es cometen tants crims, no s'escapen de la perversió i no hi ha guerres justes ni justificables, més enllà de la defensa pròpia immediata. Al principi de la història l'escriptor acomiada un seu amic que se'n va al Caucas a ajudar compatriotes cruelment castigats pel fet de viure en un territori complicat i multiètnic, on quan les coses van mal dades sempre hi ha algun grup que rep més que els altres. Un cap de turc, vaja.

Kazantzakis va ser molt amic d'un altre escriptor menys conegut a casa nostra, Angelos Sikelianós. De fet a Kazantzakis el vam conèixer sobretot  per la pel·lícula tot i que ja havíem pogut llegir El Crist de no crucificat, fins i tot en català! Va ser aquell un llibre molt del gust cristià de l'època, no és estrany que Sales el traduís, potser no hauria fet el mateix amb el de L'última temptació. Costa molt, avui, entendre les preocupacions espirituals de les generacions anteriors. Ens inquieta copsar, en la literatura de pes, aquelles preocupacions que turmentaven tant el personal. Ens hem alliberat en part d'aquell pes feixuc i del déu capriciós però compassiu que evoca Zorba, però sempre hi ha nous dogmes a punt per ocupar el lloc de la transcendència i de les aspiracions a una dubtosa immortalitat. 

Ni Kazantzakis ni Sikelianós van aconseguir el Nobel, tot i haver-hi estat nomenats en més d'una ocasió. És el que passa amb els premis, ja ho he comentat manta vegades, no es poden donar a tothom i no sempre són justos. Al menys Camus, quan el va rebre, va manifestar que el grec el mereixia molt més que no pas ell, no és fàcil tenir aquesta humilitat i aquesta generositat, el món intel·lectual acostuma a ser molt mesquí. Camus cada vegada és més modern, potser per aquest tarannà obert i crític quan tocava, més enllà  de modes polítiques i de cants de sirena diversos. 

Sikelianos va tenir una actitud molt honorable i valenta durant l'ocupació alemanya, va redactar la famosa carta de l'arquebisbe Damaskinos per tal de salvar les vides dels jueus grecs, que estaven sent perseguits. No hi ha cap document semblant contra els nazis a cap altre país d'Europa, en aquests països admirats que després han anat de sobrats i de demòcrates incombustibles, i m'estranya el poc coneguda que és encara aquesta història i el coratge de les persones que la van fer possible, com ara el mateix arquebisbe, amenaçat seriosament de mort i de coses pitjors.

Kazantzakis i Sikelianos eren dues personalitats molt diferents que segurament es complementaven, van fer junts un pelegrinatge pel Mont Athos, un viatge de recerca espiritual, i també un altre a través de Grècia. En topar-te amb aquests autors t'agradaria conèixer moltes llengües a fons, ni que fos saber una mica més de grec, d'aquell grec que s'ensenyava al batxillerat i que avui sembla ja una cosa exòtica i destinada a estudiants frikis. Ah, quina saludable enveja em fa gent com Selma Ancira!!!

Les traduccions ens donen una idea, més o menys aproximada, dels textos, però mai no poden ser com l'original tot i que els que hi entenen expliquen que hi ha autors que fins i tot han aconseguit millorar l'original, de la mateixa manera que algunes bones pel·lícules han millorat els llibres. En tot cas he gosat traduir un poema de Sikelianós, a partir de la versió castellana, en el qual s'evoca aquella estada a l'Athos dels dos amics i que m'ha recordat excursions personals i antigues i els sentiments que m'havien provocat.

Potser no vingui a tomb o potser sí però llegia fa poc alguna cosa sobre els excesos de turisme que envaeixen el nostre Athos local, Montserrat, gairebé avui una mena de supermercat de l'espiritualitat, un espai que he vist explotar de forma abusiva i progressiva al llarg dels anys i en el qual, malgrat tot, encara es pot copsar una mena de màgia especial, sobretot als vespres, quan la gran majoria de visitants toca el dos i queden per allà els residents habituals i els estadants transitoris. Quan jo era jove, durant un temps, es va posar de moda per part del jovent anar a parlar amb algun monjo de Montserrat de tant en tant, monjo i no pas monja, és clar, que en aquest camp i en tants d'altres encara hi ha diferències qualitatives.

Les dones són punt i apart a Zorba. Per entendre la visió que el llibre ens n'ofereix ens hem de situar en el context, altrament es poden fer lectures molt incoherents i presentistes. Zorba li diu a l'escriptor que els discursos ben intencionats no serveixen per a res, en aquest tema i en d'altres, si al darrera no pots oferir un món millor i més just, real, no pas teories que sovint porten inquietuds, insatisfaccions i més violència. Qui més qui menys ha conegut algun Zorba, home o dona, al llarg de la vida però avui, amb l'escolarització obligatòria, possiblement s'han convertit ja en una espècie en extinció. Tot i que amb el pas del temps i l'experiència més d'un acabem per zorbejar. 

O per convertir-nos més aviat en aquest ingenu escriptor amarat de lectures,  d'ideologia inútil i d'esperances etèries, sempre en perill de topar amb realitats galdoses que no es poden ni evitar ni defugir. 


Salutació a Nikos Kazantzakis

El meu amic i jo a la santa muntanya, pels eterns vessants
sols a l'alba
mentre es desfeien amb la primera llum els encanteris
que va escampar la pluja,

respirant a fons vèiem fins a baix de tot
on brillava amagat
pàl·lid l'ample mar, i la nostra ment, com del avet
la poderosa capçada,

s'omplia de joia en la completa calma, en la beneïda
fragància de la muntanya,
i per la frescor sentíem fins al fons de tot ressuscitat
el nostre cor jove...

Als fronts, a les mans, sobre tots els nostres membres,
brillava amb serenor
l'assossegada força que va conèixer la mel de la creació,
i tornava altra vegada

a passar per on va libar o es va nodrir en el tot
l'alegria mística,
ens feia aixecar els braços vers un culte inefable,
com si fossin ales...

Immensa gràcia al seu damunt vessava el fort
i generós manantial
de la solitud, i insomne en els seus ulls negres
una ànima pensativa

s'alegrava de forma dilatada i sagrada, en abraçar de dia
els cels amagats,
i com una deu en la seva fondària d'abraçar en secret
la bella maduresa del pensament.

L'alt silenci ens encerclava com una muralla ciclòpia;
i de sobte, assossegada,
com l'aigua que flueix i que arriba en un murmuri,
la veu del meu amic

va ressonar en la meva oïda: 'Germà, beneïda sigui l'hora
en la qual vaig seguir el sender,
el daurat sender que s'allunya de la població
i et vaig trobar asceta

sota d'aquell avet, gaudint en el místic 
convit de la ment',
i allà, ja junts, ens vam repartir com si fos pa la felicitat
del cel amarat d'estels.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No en sabia res de la novel·la, Zorba és Anthony Quinn, i és tambè el reflex d'una época, d'una manera de viure que s'ha perdut i ja no tornarà. Ni millor ni pitjor, que diria aquell, però segurament molt més autèntica.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vaig llegir la novel.la fa molt de temps... He llegit molt Nikos Kazantzakis, també bon poeta. La seva autobiografia és una meravella.

Júlia ha dit...

Francesc, gran autor, quan puguis, ja ho saps. De fet el llibre ja enfronta dues persones molt diferents, tradició i evolució, en certa manera.

Júlia ha dit...

Teresa, ara m'han agafat ganes de llegir-lo més, a ell i a d'altres grecs i gregues.

Unknown ha dit...

Recordo molt el boom Kazantzakis, Zorba, Quinn, Bates, Papas etc. No vaig llegir la novel·la ni vaig veure la pel·lícula. Un anys per setmana santa televisió espanyola va fer una adaptació d'El Crist de nou crucificat" protagonitzada pel malaurat Julián Mateos.
Júlia, aquest poema és molt bonic. L'has traduït del grec?

Júlia ha dit...

Glòria, ja m'agradaria, de les versions castellanes i gràcies...

M'agradaria veure aquesta versió que dius, encara més si la feia Mateos.

He de buscar més coses d'aquests autors grecs.