DIVAGACIONS SOBRE LLENGÜES I TENDÈNCIES

 

El guanyador del Premi d'Honor d'enguany, un gran filòsof, ha traduït la poesia de San Joan de la Creu. Com exercici lingüístic crec que deu ser molt interessant, tant fer la traducció com poder-la llegir. Ara be, llegir traduccions del català al castellà, si no es llegeix i coneix el text original, em sembla que s'hauria de qüestionar.

Agradi o no, i per més que hi hagi qui vulgui entendre-ho d'una altra manera, la gent de per aquí entenem i llegim en les dues llengües. Fins i tot en el cas d'idiomes que no entenc gaire m'agrada poder contrastar la traducció amb l'original. Això ho han entés molts procedents de països colonitzats que, a la pràctica, han acabat per acceptar la llengua imposada i fins i tot han assolit fama i prestigi gràcies a 'dominar-la'.

El mateix diria sobre qui, entenent el català, defuig la versió original en aquest idioma i opta per llegir la 'traducció'. Sovint, avui, molts llibres, sobretot de narrativa, surten en les dues versions i de vegades ni se sap quina és l'original. Espriu, en més d'una ocasió, es planyia de què els llibres en francès es llegissin traduïts. En aquell temps el francès era la llengua escolar i majoritària a l'ensenyament, és clar. En tot cas llegir els grans clàssics castellans i hispanoamericans, en català, pot ser interessant a nivell personal i de curiositat intel·lectual sobre les versions, però crec que el més important és anar a la font original. 

Avui les versions originals no semblen tenir l'estima que tenien en d'altres temps. Els planys per la manca d'us del català gairebé sempre confronten amb el castellà, i no es fa tanta atenció a la proliferació de l'anglès, per exemple. En d'altres èpoques hi havia qui s'acostava a les produccions en català en versió original gràcies al prestigi dels escriptors, sobretot en el camp de la poesia.

Veure llibres com el que linco,  versions reduïdes de clàssics  castellans i en català actual, em fa una mica d'angúnia, però és una constant. No dubto de la gran qualitat de la traducció de Sant Joan de la Creu però penso que hauria d'anar acompanyada de l'original, el mateix per a molts altres llibres.

El tema de les llengües és complex, s'hi barregen prejudicis, política i de tot. És possible que el castellà -o espanyol- l'imposessin els manaies però, hores d'ara, és ja aquesta una llengua tan meva com el català, i trobo que no deixa de ser una riquesa. Encara més considerant com aquesta llengua compta amb molts parlants i moltes produccions culturals, més enllà d'Espanya mateix. I, comptat i debatut, també els romans van 'imposar' el llatí.

En el tema del català sovint es deixa de banda un tema que incomoda, en això de les llengües pesa molt 'l'audiència' i les llengües minoritàries, per molt que les estimem i les fem servir, tenen aquesta servitud. I, a més a més, les llengües que provenen del llatí tenen moltes coses en comú i moltes diferències una mica artificials, potenciades per la tendència a ser originals i 'tota una altra cosa'. 

Un altre tòpic ha portat a fer-nos pensar que la traducció és 'pitjor' que l'original. No sempre és així, hi ha traduccions que han superat fins i tot els originals, tot i que es perdin matisos, de forma inevitable. El mateix tema ens pot portar a un altre de polèmic, el doblatge, tan criticat fa anys i tan assumit avui, quan hi ha molta mandra i poca tirada a l'esforç.

TRADUCCIONS, DOBLATGES I MISTERIS DE LA CULTURA MODERNA

 

Fa anys llegir el que fos en versió original era una activitat cultural molt valorada. Acabo de llegir una mena de justificació sobre la traducció de llibres d'autors contemporanis, en castellà convencional o en variants hispanoamericanes, cosa que em sorprendria si em sorprengués ja alguna cosa d'aquest tipus.

Fa anys fins i tot gent de parla castellana intentava llegir Espriu en català o, si més no, en edicions bilingües. Una de les grans mancances que tinc és la dels idiomes, en general sempre tinc la sensació de què les traduccions, per bones que siguin, m'estafen alguna cosa, sobretot amb la tendència actual a fer servir frases fetes nostrades i, en ocasions, xarones, per tal de reflectir la parla popular dels llibres originals.

Espriu recordo que en una ocasió, en aquells anys en els quals tothom sabia una mica de francès escolar, se sorprenia de la poca afició a llegir originals francesos en la llengua original i tirar de traduccions. Avui molts llibres surten, directament, en català i castellà, no tan sols llibres de ficció. M'he quedat amb cara de moniato en alguna ocasió, quan he comprovat que un autor de casa, català, era autor de la versió castellana d'un llibre i la catalana era obra d'un traductor, normalment amagadet entre les dades tècniques quan, en d'altres casos, el traductor o traductora el trobem ben visible i, en alguns casos, pot semblar un valor afegit i si aquest traductor té ja un prestigi.

En molts casos la traducció és imprescindible, en el cas de llengües que ens son llunyanes i desconegudes, és clar. Una manera de discriminar autors nostrats és no afavorir la traducció dels seus llibres, i, a l'inrevés, promocionar coneguts i saludats es fa, en molts casos, propiciant-ne les traduccions i l'accés a fires estrangeres. L'Espanya profunda no té gaire afició a llegir en català o gallec, en general, però fa anys hi havia sectors culturals inquiets que feien un esforç i s'acostaven als originals. 

Això es pot fer extensiu a les llengües que provenen del llatí, intel·ligibles amb voluntat i diccionari, i, en aquest casos, en llibres clàssics o de poesia, m'agraden les versions que presenten l'original. italià, portugués, al costat de la traducció al castellà o al català. Traduir llibres escrits originalment en castellà al català mostra això de voler viure en un país que no existeix i refusar les oportunitats que ens ofereix una situació tan descompensada i injusta com es vulgui però ben real. Gràcies a situacions injustes hem pogut accedir a llibres d'escriptors africans, asiàtics, que han triat la llengua colonitzadora sense posar-se pedres al fetge. Al capdavall els romans també van imposar, més o menys, el llatí. I moltes llengües 'nacionals' provenen del fet d'haver eliminat moltes llengües i variants que no van tenir tanta sort ni tant poder polític.

Hi ha països amb llengües minoritàries en els quals determinats autors escriuen directament en anglès o francès, no és cert que no es pugui escriure bé en dues o més llengües, en podria posar molts exemples, això, en molts casos, és política i poca cosa més. Un tema paral·lel a aquest és el dels doblatges, fa anys el doblatge era molt criticat, una mena de tendència rància del franquisme cultural, però avui molta gent del mon actoral viu del doblatge i se'n fan defenses aferrissades que no acabo d'entendre. A Portugal doblen molt poc, per exemple. Per cert, el portuguès és d'aquelles llengües que, amb voluntat i esforç, pots entendre una mica, però el fet és que la comoditat inclina a tirar de la traducció.

Ep, que cadascú faci el que vulgui quan vulgui, evidentment. Però llegir un llibre escrit en la seva versió original en castellà, un clàssic antic o modern, traduït en català del que ara es parla, em sembla, si més no, estrany, quan es pot accedir sense problemes, de moment, a la versió que van endegar l'autor o l'autora, de  vegades, fins i tot, autors nostrats però que, per circumstàncies o ideologia o necessitat de difusió, es van estimar més escriure en castellà. I ja no dic res de tota la gran literatura hispano americana, amb girs i expressions que em semblen difícilíssimes de traduir, ara fa poc vaig llegir el llibre de Poniatowska sobre la segona dona de Diego Rivera i, més enllà de l'argument i de l personalitat fascinant de la gent que trobes per alla, el llenguatge em va fascinar. 

En el fons no es tracta de res més que d'aprofitar el que sabem, encara que ens ho hagin fet aprendre per obligació, al capdavall, a la vida, poques coses tries de forma absolutament lliure i sense condicionants diversos.  Tampoc entenc la dèria a fer 'noves i modernes traduccions' quan no es fan noves i versions dels originals, en cas de llibres de fa dècades, per exemple. Tot és negoci, ben mirat. La feina és un bé escàs, avui.

TEMPS D'ÈPICA I POCA LÍRICA

En un dels molts actes polítics col·lectius que es van celebrar al meu barri abans de les votacions un dels participants, Bozzo, el director teatral, ens va recitar el famós poema que la majoria coneixem i el va tornar a atribuir a Bertold Brecht, qui el va fer servir en alguna ocasió. Em permeto reproduir-lo en alemany, ja que és tan conegut que tothom en sap la traducció:

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

El poema, tot i que ha estat utilitzat per molta gent i compta amb variants diverses, com sol passar amb el que esdevé popular, és de Martin Niemöller, un pastor luterà alemany. Niemöller va començar donant suport al nazisme per acabar sent perseguit i dedicant una gran part de la seva vida al pacifisme militant. 

Fa uns dies, Ángel Casas, en el seu blog, escrivia sobre els inefables socialistes actuals i la seva indefinició culpable i començava parafrasejant el conegut poema del qual es diu, fins i tot, que va néixer més aviat com a sermó pasqual:

(del blog esmentat)

De primer van venir a buscar els independentistes, i jo no vaig parlar perquè jo no n’era d’independentista. Quan van empresonar els comunistes i els de Podemos, vaig guardar silenci, perquè jo no era ni una cosa ni l’altra. Quan van venir a buscar els nacionalistes, no vaig protestar, perquè jo no n’era pas. Quan van venir a buscar els republicans, no vaig dir res, perquè a mi ja m’estava bé la monarquia. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú que pogués defensar-me.

(Sermó-poema que, en aquest cas, per la seva adaptació a les circumstàncies actuals, no és ni de Martin Niemöller ni de Bertolt Brecht però està inspirat en ells.)

El que sí és obra de Bertold Brecht és un poema que porta el ben trobat nom de Mals temps per a la lírica. El títol va ser adduït pel conjunt Golpes bajos i ha provocat que molta gent cregui que la frase, repetida sovint i de forma recurrent i abusiva, pertany a aquest grup. M’he permès la llicència de fer-ne una versió en català a partir d'una altra en castellà, que ja m'agradaria poder fer-ho des de l'original.

Mals temps per a la lírica

Ja sé que tan sols plau

qui és feliç. La seva veu

s’escolta ben de grat. Es bonic el seu rostre.

L’arbre esguerrat del pati

evidencia el mal terreny on creix, però

la gent que passa el titlla d’esguerrat

amb tota la raó.

Les barques verdes i les veles joioses del Sund

jo no les veig. De tot plegat

tan sols copso la xarxa gegantina del pescador.

Per què parlo, tan sols,

de la pagesa de quaranta anys amb un gep prematur?

Els pits de les donzelles

són tebis, com abans.

A la meva cançó, una rima

Em semblaria gairebé una insolència.

A dintre meu combaten

el goig per la pomera florida

I l’horror pels discursos del pintor barroer.

Però tan sols això darrer

m’empeny a escriure.

De fet, la lletra de Golpes bajos està prou bé malgrat que la rima podia haver millorat, ja que això de fer correspondre ojos i enojos és de poca categoria poètica, tot i que funciona. La reprodueixo en versió original:

El azul del mar inunda mis ojos,
el aroma de las flores me envuelve,
contra las rocas se estrellan mis enojos
y así toda esperanza me devuelve.

Malos tiempos para la lírica.

Las ratas corren por la penumbra del callejón,
tu madre baja con el cesto y saluda,
seguro que ha acabado tu jersey de cotton
...puedes esbozar una sonrisa blanca y pura.

Malos tiempos para la lírica.

Seguro que algún día cansado y aburrido
encontrarás a alguien de buen parecer,
trabajo de banquero bien retribuído
y tu madre con anteojos volverá a tejer.

No sé si corren mals temps per a la lírica però ja és difícil trobar feina de banquer ben retribuït, això sí. Em temo, fins i tot que hi ha qui creu que vivim immergits en l'èpica i passar de l'èpica a la dramàtica, en un sentit molt generós del mot, pot resultar relativament inquietant. Però potser sí que són dies adients per a la ciència-ficció, així que demà escriuré sobre un llibre recent d'aquest gènere.

ELS AMORS SUECS SÓN TAN COMPLICATS COM ELS CATALANS PERÒ ESTAN MÉS BEN EXPLICATS

Aquest és un altre dels llibres llegits fa poc que m'ha sabut greu acabar. Hjalmar Söderberg és un autor molt conegut i estimat al seu país, Suècia, i a tots els països escandinaus, se'l considera un clàssic al mateix nivell que, per exemple, Strindberg. Va escriure quatre novel·les, cinc reculls de contes, tres obres de teatre, assaig, treballs sobre història de les religions i molts articles periodístics. Fins fa pocs anys no comptàvem amb traduccións seves fetes directament del suec al castellà o al català, avui la cosa ha canviat, afortunadament. 

El joc seriós va ser la seva darrera novel·la. Diferents problemes sentimentals, matrimonials i amb la societat benpensant sueca van fer que acabés per anar a viure de forma definitiva a Dinamarca. Va traduir grans autors i va escriure per a diaris de prestigi. Gairebé contemporani de Zweig es va va donar compte ben aviat de la perversió i el perill que representava el nazisme. Va abandonar la narrativa perquè considerava que era una mena de feina de titellaire, allò d'explicar les vides de la gent:

En realitat hauria d’escriure una novel·la, però no puc. L’he començat, però no m’interessa… Haver-me de fragmentar en mil trossos i a partir dels bocins crear figures: un funcionari, un metge, un periodista, un polític, etc.… No, ja no em queda corda per aquesta comèdia. Jugar amb nines no és per a un home de quaranta anys. Ja no tic paciència per seure durant hores i escriure ‘redaccions’. Jo vull escriure simplement el que penso.

A les seves novel·les hi ha elements autobiogràfics evidents, molts dels quals relatius a amors difícils i problemes amb una de les seves amants la qual, segons diuen, li va inspirar la Lydia del Joc seriós i la Gertrud que va portar al cinema Dreyer, l'any 1964. Algunes promocions han comparat aquest llibre amb Madame Bovary, però més enllà de trobar-hi un adulteri femení no tenen res a veure. Söderberg és un autor molt més modern que els grans escriptors del XIX que van explicar coses sobre dones insatisfetes. Aquí no hi ha angoixes morals excessives, ni frustracions maternals, ni suïcidis femenins a causa del deshonor o la desesperació, tot i que hi trobem algun suïcidi i es filosofa sobre els suïcides amb una naturalitat força planera. 

La societat sueca, tot i les seves cotilles, era ja tota una altra cosa, tan sols cal pensar en com entoma el protagonista el fet de tenir accidentalment un fill il·legítim, amb responsabilitat i sense fer-ne un drama. Tot i amb això, els convencionalismes encara tenen un pes. El fil argumental no és gens complex: Arvin, un jove mestre que es dedicarà al periodisme, enamorat de Lydia, la qual el correspon, no vol assumir responsabilitats ni casar-se, en no tenir la vida assegurada i tampoc no vol que l'esperin. 

Al capdavall acabarà casat sense amor però no pas a disgust del tot, pescat, com deien abans, amb un cert interès econòmic immediat que pot semblar mesquí però que està carregat d'estranyes bones intencions. Lydia també farà un matrimoni de conveniència, amb un home molt més gran, fatxenda i ben situat. Al capdavall no fa tants anys que una noia amb més de vint-i-cinc anys que encara no festejava era mirada amb cruel menyspreu, aspecte aquest que Sögerberg va remarcar i criticar en les seves novel·les tot i que en algun moment i filant massa prim se'l titlli en algun moment de ser una mica misogin. Era aquella una època, no tan llunyana per a nosaltres, en la qual hi havia les bones noies destinades al matrimoni precoç, generalment amb homes força més grans que no pas elles, i la prostitució inevitable destinada a canalitzar el sexe masculí vers aquesta sortida de compromís que sembla no poder-se erradicar ni dignificar de cap manera en les nostres modernes societats igualitàries, tan hipòcrites en molts aspectes com aquelles del XIX i principis del XX.

Tots dos es retrobaràn més endavant, reprendran les relacions, però han canviat i el temps no passa sense deixar ferides. Hi haurà traïcions, dissimuls, mentides, desig i frustració. No sembla pas una trama gaire diferent d'aquesta que, en clau de comèdia, ens ha ofert darrerament Woody Allen. Per altra banda, pel que fa a les dones i al pas del temps, fa un parell de dies, en una entrevista al diari, un periodista de culte català manifestava que no havia tingut fills encara perquè no era una dona i ell encara tenia temps, als cinquanta anys, de ser pare. Se suposa, és clar, que els podrà tenir amb una dona més jove que no pas ell quan li abelleixi, si és que pensa utilitzar el procediment biològic habitual. S'ha avançat molt, a occident, en la situació de la dona però encara queden molts serrells.

El joc seriós és molt més que l'anècdota amorosa que fa de pal de paller del conjunt, és un retrat de personatges impressionant, un llibre ple de reflexions diverses sobre coses com ara la mort, la religió, el suïcidi, la poesia, el treball, l'èxit, les relacions humanes l'amistat, la família, la hipocresia que sosté la societat... Söderberg és permet posar en boca d'un dels personatges ironies sobre coses com ara els premis Nobel i el seu suposat i absurd valor. De fet, tota la novel·la és plena de raonaments aprofundits sobre aspectes que són ben contemporanis. Un pintor, el pare de la noia, opina, per exemple, que l'important no ha estat aprendre a pintar sinó aprendre a vendre els quadres que pinta. El protagonista, Arvid, quan durant un temps assoleix fama, diners i renom amb algunes publicacions es pregunta, com es que tot em va tan bé? És que potser sóc un farsant? No sé si algú de per aquí es fa aquesta pregunta en algun moment de dubte existencial sobre prestigis diversos.

L'autor va reflexionar en una altra de les seves novel·les, la imprescindible El doctor Glas,  sobre el dret a morir, un dret que hauria de ser el primer a demanar i aconseguir i que encara avui, després de cent anys d'aquestes reflexions, es troba a les beceroles i sembla un dels pocs tabús vigents a una gran part de la societat suposadament civilitzada: Arribarà el dia en què el dret a morir serà reconegut com un dret humà molt més important i inalienable que el de dipositar un vot en una urna.

El llibre descriu amb amor i precisió la ciutat d'Estocolm, on les llars ja semblen amoblades a l'Ikea i la gent fa vida als cafès o a les redaccions dels diaris, sinó que ens esquitxa la narració amb referències a fets històrics de tota mena que al llarg dels trenta anys que s'escolen mentre llegim incideixen en el món, de prop o de lluny: la separació amb Noruega, la guerra russo-japonesa, la guerra entre Espanya i els Estats Units, l'afer Dreyfus i el xovinisme francès... Fins i tot parla de temes més frívols, el cas d'una estafadora, un escàndol sonat en el món de la reialesa.

Els personatges de Söderberg llegeixen, escriuen, dibuixen, pinten, canten, escolten òpera i van a concerts, veuen teatre, són gent culta de veritat i no pas consumidors culturals. Culta sense fatxenderia, ep. La versió de l'editorial Viena inclou un munt de notes magnífiques que ens expliquen fets i personatges que potser hem oblidat o no coneixem i ens aclareixen referències diverses, frases, poemes, fragments musicals, imatges pictòriques. S'ha titllat l'autor de determinista, de pessimista, però el que hi ha en la seva literatura és una lucidesa que en algun moment ens pot incomodar però diria que és una lucidesa amable, educada, responsable. Una lucidesa que no defuig la ironia, encara que sigui ironia a la sueca, ni un cert humor saludable, quan toca.

Els llibres de Söderberg han estat portats sovint al cine, a la televisió, això al seu país, però em temo que a casa nostra ens costarà gaudir d'aquestes produccions a no ser que algun dia caiguin per la filmoteca o alguna cadena faci un cop de cap agosarat i ens les passi, amb la notable excepció de Gertrud, que hi ha qui considera la millor pel·lícula del director.

Aquí podeu llegir un article aprofundit, interessant i complet, sobre l'autor, escrit per la traductora al català, Elena Martí.

EL MEU AMIC I JO, A LA SANTA MUNTANYA...

Estic tornant a llegir Zorba, aquesta vegada en castellà i en una magnífica traducció de Selma Ancira. No entenc la insistència en prioritzar això de Zorba, el grec, per damunt del títol original, Vida i aventures d'Alexis Zorba. De fet, al  llibre tots ho són, de grecs. Ja he escrit sobre Zorba i el seu autor en d'altres ocasions, una de les quals amb motiu de l'emissió de la famosa pel·lícula per la televisió. Els llibres rellegits són com les ciutats tornades a visitar, han canviat i nosaltres també, tot és nou, de fet, i sovint els records no concorden amb el que veiem o llegim en un nou present.

Zorba va ser un personatge real o, al menys, l'autor es va inspirar a fons en un personatge real que portava el mateix cognom, però em temo que no ens és possible pensar avui en un Zorba que no sigui Quinn. Cacoyannis va fer una pel·lícula inoblidable, que no és el llibre però en respecta l'esperit, amb un repartiment de luxe. Recordo que en un cine fòrum posterior, en aquells anys seixanta, vam comentar si per les espanyes encara quedaven pobles com aquell,  tan primari, tan salvatge.  Aleshores es viatjava molt poc però aquells pobles encara existien i no tan lluny com ens pensàvem, fins i tot per les catalunyes en quedaven alguns, i existeixen avui en molts indrets d'aquest món, que per una banda s'encongeix i per l'altra es dilata i crea nous murs de tota mena.

Del llibre de Kazantzakis en recordava moltes coses. L'argument és el de menys ja que el més important és el contrast entre la tebior ben intencionada del lletraferit i la vitalitat de l'home primitiu, que ja és gran, es fa vell, i sap el pa que s'hi dóna, al món real. Gràcies a l'edat i a internet ara he pogut entrar a fons en aspectes aparentment circumstancials de la història, el context, la història dels grecs, les guerres oblidades. En una sola vida és impossible arribar a saber gran cosa, per això cadascú pot pensar, de jove, que el demà serà millor fins que es pot conèixer a fons i sense complexos ideològics alguna cosa seriosa sobre el passat real de la gent.

Zorba, per exemple, admet i rebutja les barbaritats que ha fet matant turcs de jove, cal pensar que l'autor va néixer encara en el si de l'Imperi Otomà, precisament un divuit de febrer, el de 1883. En la història de la humanitat unes matances en tapen unes altres però les lluites per la llibertat, paraula en nom de la qual es cometen tants crims, no s'escapen de la perversió i no hi ha guerres justes ni justificables, més enllà de la defensa pròpia immediata. Al principi de la història l'escriptor acomiada un seu amic que se'n va al Caucas a ajudar compatriotes cruelment castigats pel fet de viure en un territori complicat i multiètnic, on quan les coses van mal dades sempre hi ha algun grup que rep més que els altres. Un cap de turc, vaja.

Kazantzakis va ser molt amic d'un altre escriptor menys conegut a casa nostra, Angelos Sikelianós. De fet a Kazantzakis el vam conèixer sobretot  per la pel·lícula tot i que ja havíem pogut llegir El Crist de no crucificat, fins i tot en català! Va ser aquell un llibre molt del gust cristià de l'època, no és estrany que Sales el traduís, potser no hauria fet el mateix amb el de L'última temptació. Costa molt, avui, entendre les preocupacions espirituals de les generacions anteriors. Ens inquieta copsar, en la literatura de pes, aquelles preocupacions que turmentaven tant el personal. Ens hem alliberat en part d'aquell pes feixuc i del déu capriciós però compassiu que evoca Zorba, però sempre hi ha nous dogmes a punt per ocupar el lloc de la transcendència i de les aspiracions a una dubtosa immortalitat. 

Ni Kazantzakis ni Sikelianós van aconseguir el Nobel, tot i haver-hi estat nomenats en més d'una ocasió. És el que passa amb els premis, ja ho he comentat manta vegades, no es poden donar a tothom i no sempre són justos. Al menys Camus, quan el va rebre, va manifestar que el grec el mereixia molt més que no pas ell, no és fàcil tenir aquesta humilitat i aquesta generositat, el món intel·lectual acostuma a ser molt mesquí. Camus cada vegada és més modern, potser per aquest tarannà obert i crític quan tocava, més enllà  de modes polítiques i de cants de sirena diversos. 

Sikelianos va tenir una actitud molt honorable i valenta durant l'ocupació alemanya, va redactar la famosa carta de l'arquebisbe Damaskinos per tal de salvar les vides dels jueus grecs, que estaven sent perseguits. No hi ha cap document semblant contra els nazis a cap altre país d'Europa, en aquests països admirats que després han anat de sobrats i de demòcrates incombustibles, i m'estranya el poc coneguda que és encara aquesta història i el coratge de les persones que la van fer possible, com ara el mateix arquebisbe, amenaçat seriosament de mort i de coses pitjors.

Kazantzakis i Sikelianos eren dues personalitats molt diferents que segurament es complementaven, van fer junts un pelegrinatge pel Mont Athos, un viatge de recerca espiritual, i també un altre a través de Grècia. En topar-te amb aquests autors t'agradaria conèixer moltes llengües a fons, ni que fos saber una mica més de grec, d'aquell grec que s'ensenyava al batxillerat i que avui sembla ja una cosa exòtica i destinada a estudiants frikis. Ah, quina saludable enveja em fa gent com Selma Ancira!!!

Les traduccions ens donen una idea, més o menys aproximada, dels textos, però mai no poden ser com l'original tot i que els que hi entenen expliquen que hi ha autors que fins i tot han aconseguit millorar l'original, de la mateixa manera que algunes bones pel·lícules han millorat els llibres. En tot cas he gosat traduir un poema de Sikelianós, a partir de la versió castellana, en el qual s'evoca aquella estada a l'Athos dels dos amics i que m'ha recordat excursions personals i antigues i els sentiments que m'havien provocat.

Potser no vingui a tomb o potser sí però llegia fa poc alguna cosa sobre els excesos de turisme que envaeixen el nostre Athos local, Montserrat, gairebé avui una mena de supermercat de l'espiritualitat, un espai que he vist explotar de forma abusiva i progressiva al llarg dels anys i en el qual, malgrat tot, encara es pot copsar una mena de màgia especial, sobretot als vespres, quan la gran majoria de visitants toca el dos i queden per allà els residents habituals i els estadants transitoris. Quan jo era jove, durant un temps, es va posar de moda per part del jovent anar a parlar amb algun monjo de Montserrat de tant en tant, monjo i no pas monja, és clar, que en aquest camp i en tants d'altres encara hi ha diferències qualitatives.

Les dones són punt i apart a Zorba. Per entendre la visió que el llibre ens n'ofereix ens hem de situar en el context, altrament es poden fer lectures molt incoherents i presentistes. Zorba li diu a l'escriptor que els discursos ben intencionats no serveixen per a res, en aquest tema i en d'altres, si al darrera no pots oferir un món millor i més just, real, no pas teories que sovint porten inquietuds, insatisfaccions i més violència. Qui més qui menys ha conegut algun Zorba, home o dona, al llarg de la vida però avui, amb l'escolarització obligatòria, possiblement s'han convertit ja en una espècie en extinció. Tot i que amb el pas del temps i l'experiència més d'un acabem per zorbejar. 

O per convertir-nos més aviat en aquest ingenu escriptor amarat de lectures,  d'ideologia inútil i d'esperances etèries, sempre en perill de topar amb realitats galdoses que no es poden ni evitar ni defugir. 

Salutació a Nikos Kazantzakis

El meu amic i jo a la santa muntanya, pels eterns vessants

sols a l'alba

mentre es desfeien amb la primera llum els encanteris

que va escampar la pluja,

respirant a fons vèiem fins a baix de tot

on brillava amagat

pàl·lid l'ample mar, i la nostra ment, com del avet

la poderosa capçada,

s'omplia de joia en la completa calma, en la beneïda

fragància de la muntanya,

i per la frescor sentíem fins al fons de tot ressuscitat

el nostre cor jove...

Als fronts, a les mans, sobre tots els nostres membres,

brillava amb serenor

l'assossegada força que va conèixer la mel de la creació,

i tornava altra vegada

a passar per on va libar o es va nodrir en el tot

l'alegria mística,

ens feia aixecar els braços vers un culte inefable,

com si fossin ales...

Immensa gràcia al seu damunt vessava el fort

i generós manantial

de la solitud, i insomne en els seus ulls negres

una ànima pensativa

s'alegrava de forma dilatada i sagrada, en abraçar de dia

els cels amagats,

i com una deu en la seva fondària d'abraçar en secret

la bella maduresa del pensament.

L'alt silenci ens encerclava com una muralla ciclòpia;

i de sobte, assossegada,

com l'aigua que flueix i que arriba en un murmuri,

la veu del meu amic

va ressonar en la meva oïda: 'Germà, beneïda sigui l'hora

en la qual vaig seguir el sender,

el daurat sender que s'allunya de la població

i et vaig trobar asceta

sota d'aquell avet, gaudint en el místic 

convit de la ment',

i allà, ja junts, ens vam repartir com si fos pa la felicitat

del cel amarat d'estels.

LA SENYORETA BUNCLE I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Em sembla que és la primera vegada que D. E. Stevenson ens arriba en català. No havia llegit res fins ara d'aquesta dama tan interessant i divertida tot i que en castellà es poden trobar molts títols seus editats per Alba, això sí, tots ells de forma tardana, considerant l'època original de les publicacions en anglès. S'ha de dit que aquestes edicions responen a una revifalla en la consideració de l'autora en el seu país, amb importants reedicions a partir del 2000. De tant en tant ve de gust un llibre divertit i sense aparents pretensions, d'aquests que amaguen un bon doll de subtil intel·ligència. 

La trama és senzilla: la senyoreta Buncle, que ja quaranteja, no té diners ni manera de guanyar-ne i l'única idea que se li acut per tal de fer calaix és escriure un llibre. Com que tampoc no té imaginació escriu sobre la gent del seu poble,  porta el llibre a un editor i aquest el publica, ja que si bé no el troba un gran llibre pensa que es vendrà d'allò més bé. La publicació té èxit però una part de la gent del poble s'ofen en veure's retratada malgrat que l'escriptora novella ha canviat noms i dades. Buncle publica el llibre amb un pseudònim ben galdós, John Smith, i ningú no s'imagina que una dama aparentment tan gris i mediocre sigui l'autora de la novel·la. 

Un llibre escrit per una dona sobre una dona que escriu un llibre, doncs. Tot està amarat d'humor anglès o més aviat escocès ja que avui cal filar prim amb aquestes coses de les filiacions. L'autora era filla d'un cosí de R.L.Stevenson però malgrat aquest parentiu la família no volia que una dona de la casa estudiés a la universitat ni escrigués llibres, tot i que, això sí, tenia institutriu. Un cop casada amb un militar ho va poder fer i va tenir molt d'èxit, tot i que sobretot entre les senyores, que això de què les dones llegeixen més sembla que no és nou. Va publicar prop d'una cinquantena de llibres, humorístics i romàntics, en molts dels quals, al més pur estil galdosià, es tornen a retrobar els mateixos personatges. 

La majoria de la gent del poble que reflecteix la novel·la és benestant, gairebé tothom té minyona, alguns fins i tot xofer, mainadera, cuinera. Malgrat les possibles dificultats econòmiques sembla que tots compten ni que sigui amb una serventa fidel, minyones amables que fins i tot encara que tinguin problemes per cobrar la setmanada o fer bullir l'olla posen ordre en les vides de les famílies i dels qui viuen sols. 

La senyoreta Buncle, al capdavall, quan tot es destapa, es veurà obligada a marxar del poble però gràcies a l'aventura literària ha trobat promès i ha fet dinerons i més aviat ho veu com una oportunitat, allò de guillar. El llibre es va publicar el 1934 i encara reflecteix l'ambient amable d'entreguerres. No hi entenc, en el tema de les traduccions, però diria que aquesta de la Marta Pera és molt bona i és que això s'intueix sense grans coneixements lingüístics. 

En el passat recent i no tant una sortida de moltes dones una mica instruïdes era la literatura de consum, novel·letes que es publicaven en revistes periòdiques i llibres poc ambiciosos. És clar que tampoc no escrivia tanta gent com ara i que, a més a més, la lectura del que fos era una de les poques possibilitats d'oci a l'abast, sense necessitat de sortir de casa.

El primer objectiu, en molts d'aquells casos, era aconseguir alguns diners amb aquelles produccions i això ha fet que en més d'una ocasió els eteris crítics seriosos menystinguessin el producte. Buncle, amb uns crims al voltant i uns quants anys més, podria haver-se convertit en la senyoreta Marple, fins i tot. Els pobles petits són comunitats que donen molt de tema literari, el mateix que les famílies. S'han fet retrats molt despietats, en la literatura i en el cinema, sobre les misèries ocultes dels habitants de pobles petits, tradicionals i aparentment tranquils. Aquí hi ha crítica subtil i etèria, molta ironia i s'hi percep la intenció de fer-nos passar l'estona sense trasbalsos, cosa que en èpoques nadalenques resulta molt convenient.

DOLORS CINCA I LES BONES TRADUCCIONS DE L'ÀRAB AL CATALÀ

Estic llegint Entre dos palaus, de Naguib Mafhouz,  gràcies al grup de lectura de l'Editorial Meteora. Havia llegit algun altre llibre d'aquest autor però no els d'aquesta trilogia tan remarcable. En català crec que tan sols es troba traduït el primer volum, aquest del qual només he trobat la coberta a Todo colección. El van publicar en aquella col·lecció de les millors obres de la literatura universal, un bon intent, tot i que el paper no era de bona qualitat i l'enquadernació, tampoc. Crec que ara costa de trobar, aquell exemplar.

He escrit darrerament sobre versions originals i traduccions, tant en literatura com en cinema. En el cas de la literatura, tot i que no coneguem la llengua original, hi ha alguna cosa que ens fa percebre quan una traducció és bona o no ho és. Jo crec, al contrari de molta gent, que les traduccions bones, com la bona literatura, funcionen sempre, i un exemple és la Karènina d'Andreu Nin. De vegades els traductors poden fins i tot millorar l'original, com ens explicava Salvat que havia passat amb algunes traduccions italianes de Maragall.

En això, també, tot són gustos, opinions i percepcions. En tot cas, la traducció del llibre de Mafhouz em sembla extraordinària, culta i entenedora a la vegada, una meravella. La utilització de formes injustament dites dialectals està feta de forma gairebé imperceptible i no grinyola, com passa de vegades. La seva autora va ser una traductora importantíssima, que va morir molt jove, Dolors Cinca i Pinós. Amb Margarida Castells van endegar la traducció al català de Les mil i una nits, una cosa d'aquelles extraordinàries, que de tant en tant s'esdevenen en el nostre erràtic camp acadèmic i cultural.

La biografia de Dolors Cinca la podeu trobar aquí, la universitat la va recordar a fons el 2009, deu anys després de la seva prematura mort, amb trenta i pocs anys, una criatura, diríem ara. Era doncs una persona molt jove, que havia fet una trajectòria meteòrica i brillant i que havia viatjat i ampliat estudis a molts països àrabs. De vegades ens sorprèn que gent com Mozart haguessin fet tant en poc temps i no valorem els casos semblants i propers. Potser el destí ja dóna aquesta oportunitat de saviesa jove als seus escollits, qui sap, quan intueix que no tindran una llarga vida. En tot cas m'ha semblat adient recordar-la i donar a conèixer la seva tasca als visitants d'aquest blog, em desplauen els oblits tot i que crec que en el món acadèmic és prou recordada i a més d'articles li han dedicat poemes diferents autors i autores.

He de dir que fins fa pocs anys no em fixava gaire en el nom del traductor d'un llibre, greu error. La qualitat de la traducció és molt sovint el factor que ens fa valorar o no un escriptor, moltes vegades sense que ni tan sols no ens n'adonem. Tenir traduccions en directe de l'àrab al català és tot un luxe i en el món en el qual vivim, tan permeable i globalitzat, una necessitat social i política. Avui Dolors Cinca tindria uns cinquanta anys i val més no pensar en tot el que hauria pogut fer sinó més aviat en allò que va fer en tan poc temps. Un bon homenatge seria aconseguir que les seves traduccions es reeditessin quan ja es fessin difícils de trobar, per exemple.

Traduccions amb sobrassada

L'aparició de la nova traducció de l'obra de Proust ha generat una mena de comentaris que, si no fos perquè ja fa temps que m'adono en quina mena de context cultural ens movem avui, resultarien fins i tot inquietants. En tot cas, al blog d'Allau es pot llegir un ampli escrit sobre el tema i accedir a alguns enllaços d'interès.

Malgrat que quedi malament, avui, fer aquesta mena d'afirmacions, no sóc incondicional de Proust, ni puc dir que el conegui amb cap mena de profunditat, cosa que crec que no invalida les meves modestes opinions. El fet és que fa anys va fer una traducció de la seva obra Vidal Alcover, traducció la qual, pel que afirmen ara els experts, no va resultar massa reeixida. Un dels seus defectes, ai, on hem arribat, era l'excés de mallorquinismes. I molts dels experts de l'època en van parlar molt bé, àdhuc els moderníssims.

La traducció d'Alcover, actualment, és possible que no la trobeu a les llibreries, però m'imagino que es pot trobar a les biblioteques. En un país petit on la política de traduccions és tan feble, en un sentit i l'altre, cosa de la qual escriptores com Olga Xirinacs es queixen sovint, permetre'ns aquests luxes de tenir-ne dues de Proust ja resulta una cosa prou estranya (anava a escriure proust estranya, per fer un acudit dolent), encara més quan n'existeix també una en castellà ni més ni menys que de Pedro Salinas i, ara per ara, també entenem aquesta llengua, al menys en la seva variant centralista i normativa.

En un món on cada dia, se suposa, tothom coneix més idiomes, crec que el més adient, com en cinema, seria fomentar la lectura dels textos originals, al menys en aquells casos en els quals les llengües ens són tan properes, o, si més no, d'edicions bilingües, que així podríem comparar i jutjar amb una mica més de coneixement de les fonts de tot plegat. Recordo, fa anys, com Espriu, en la seva època gloriosa, es planyia de la mandra per accedir els originals francesos, per part dels lectors catalans. Un altra tema és el dels mallorquinismes, jo pensava que ja acceptàvem que les formes dialectals eren formes interessantíssimes de la llengua, que calia aprendre i incorporar al nostre vocabulari actiu.

En el tema cultural, anem enrere, com els crancs, i que em perdonin els crancs, que no hi tenen cap culpa. Fa poc escoltava un escriptor d'èxit, afirmava que no entenia aquests escriptors que utilitzen paraules poc usuals i que volen aparentar que en saben més que no pas el lector... Abans se suposava que llegies, al menys els llibres que anomenem clàssics (paraula que també costaria de definir), per passar-ho bé, aprendre i augmentar també la nostra riquesa lingüística, el nostre vocabulari actiu. 

Encara més, molts d'aquests suposats mallorquinismes eren, també, molt vius a la Catalunya peninsular, a segons quines comarques, però això no interessa ningú, suposo. Precisament l'habilitat dels escriptors remarcables consisteix en fer-nos propera tota aquesta riquesa, a donar-li oficialitat i viabilitat en el nostre context del present. Fa temps vam llegir, en un grup de lectura, L'amant de Lady Chatterley en una traducció, pel meu gust, excel·lent, de Jordi Arbonès. Es va comentar que semblava una traducció una mica anacrònica, antiga. Ai, però és que l'original potser també ens semblaria antic... De fet, potser fins i tot Proust, en l'original, ens pot semblar, avui, antic, comparat amb el francès del ParísMatch.

El tema és complex, però em sobta aquesta mena de menyspreu, subliminal o no tant, per coses com els mallorquinismes. Els mallorquinismes no existeixen, al menys no existeixen en el sentit que se'ls dóna en aquest cas, són variants de la llengua tan importants, riques, accessibles i magnífiques com, fins i tot, el nostre barceloní més menyspreat o allò que quedi del caló català, per exemple. Tot fa feix i no estem per arraconar amb la granera tants mots i girs excepcionals, fins acabar per matar-los d'asfíxia o tancar-los al bagul dels jaios. Recordo els primers temps de la cançó i com es criticava Raimon, fins i tot en mitjans nostrats i cultes, per cantar massa en valencià. És clar que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, i també havia sentit gent de Mallorca criticar Maria del Mar Bonet pel fet que cantava massa en barceloní.

No és cap consol, però també amb el castellà passa, tot això, avui. Potser perquè estem immergits en un món cultural gris i mediocre on la llei del mínim esforç és aquella que té més èxit. Si es vol fer una crítica comparativa de les dues traduccions, d'acord, segur que si es fa de forma acurada es trobaran defectes i virtuts diverses en ambdues versions, encara més si es comparen amb l'original, però copiar les quatre ratlles de l'inici o poca cosa més i d'allà inferir-ne segons què em sembla, ai, molt pobre. És clar que fer les coses seriosament resulta llarg i feixuc, demana temps i tranquil·litat i anem tan atabalats... Voleu dir que serem capaços de llegir o rellegir Proust, hores d'ara, en general??? I si resulta que ara els mallorquins rebutgen la nova traducció per l'excés de barcelonismes centralistes????

Dèries literàries: TOLSTOI (1)

Com qui no té feina el gat pentina i qui es jubila en pentina tot un ramat (de gats, suposant de forma retòrica que els gats formessin ramats, cosa impossible) m'he embolicat a seguir la primera part d'un postgrau de la UOC sobre literatura comparada. M'avorreixen una mica les teories literàries, bé, m'avorreixen força i no sabia que tinguessin tants seguidors i haguessin generat tanta literatura. Estètica de la recepció, polisistemes, subtalterns, postestructuralisme, cànons occidentals, teories del ressentiment, orientalisme, teories queer, comptat i debatut, que els experts ja saben de què va la cosa, i que de vegades m'alegro de no ser més famosa i no generar -encara- estudis sobre la meva obra escrita i el pòsit subliminal que l'ha motivat, així com sobre la recepció dels lectors i lectores d'èpoques futures, espero, vanitat de vanitats, que tot arribarà, ai. El cas és que com que haig de fer un treball a l'entorn d'una obra considerada clàssica, per tal de justificar el com i el perquè de la consideració de clàssic, he optat per Anna Karènina i, més enllà de la qüestió acadèmica, que a hores d'ara em preocupa poc, m'ho estic passant requetebé, perquè l'època, l'autor i el llibre sempre m'han fascinat. Així que penso donar la tabarra, durant uns quants posts, sobre el tema, i així reflexiono sobre el treball canònic.

Per anar fent ambient, aquí teniu una fotografia del senyor Lleó, quan encara era jove i ben plantat, no duia barbes i no tenia crisis de consciència irreversibles, o, al menys, no s'havien agreujat tant com ho farien al llarg dels anys. El fet és que l'interès per l'autor i l'època no s'atura, durant els darrers anys s'ha anat publicant un recull de la seva la correspondència, dels diaris... M'ha sobtat adonar-me que la versió en català de la 62, traduïda per Nin (segons sembla) no porta notes, ni sobre el llibre, ni sobre l'autor, ni sobre el traductor, potser per no encarir el volum, ja prou gruixut, o perquè no hi ha estudis actuals en català sobre el tema. De fet, no hi ha tantes Anna Karènines al mercat com em pensava, és més fàcil trobar Guerra i Pau, per exemple. Em planyo, com Pla i Machado, de no saber rus, de no poder valorar si la versió ninesca és bona o no, sempre s'ha considerat molt bona, però hi ha qui té dubtes sobre la qüestió, sobretot perquè Nin tenia molta feina per Rússia i sembla estrany que pugués dedicar a la literatura el temps que li cal. L'estudiosa mexicana que ha tingut cura dels diaris darrerament, Selma Ancira, s'ha passat molts anys estudiant rus i fent treball acadèmic i lingüístic, la veritat. Bé, un misteri més, que ja no podrem aclarir, doncs em temo que Nin és tot un mite, pel seu malaurat final, i els mites, encara més si han mort de forma cruel i injusta, semblen intocables.

Bé, per avui ja n'hi ha prou. Continuarà...

Sobre traduccions i clonacions impenitents

En alguns blogs he trobat referencies a la no-traducció (encara), al català, del darrer llibre de Ruiz Zafon. Passaré per alt els esdeveniments mediàtics lligats a la sortida del llibre i em centraré tan sols en el tema de la traducció.

Les circumstàncies històriques, que no entro a valorar, han fet que assolíssim, més o menys, un coneixement acceptable del castellà i del català des de fa molts anys. És clar que, els qui som ja grandets, hem hagut d’aprendre pel nostre compte l’ortografia catalana, per raons òbvies. Malgrat això, crec que la majoria de gent, faci servir el que faci servir en la vida quotidiana, avui pot desenvolupar-se força bé tant en una llengua com en l’altra.

Sempre m’ha semblat estrany que algú, si pot entendre la versió original d’una obra literària, vagi a cercar-ne la traducció. De la mateixa manera, admeto que no m’agraden les pelis doblades, encara que l’idioma original em sigui estrany i desconegut. Molts autors catalans s’han queixat de la mala política de traduccions, però és que el tema és complex i costós. Avui dia hi ha un excés de producció i no es dóna l’abast a traduir, al menys a traduir amb cura. Els traductors han hagut de treballar sovint a preu fet i barat, la veritat. Olga Xirinacs va optar per escriure en castellà el seu llibre El hijo del tejedor, en part, precisament, per aquest tema mal resolt.

Josep Pla ironitzava en ocasions sobre la mandra que mostrava molta gent, la qual, malgrat conèixer el francès, recorria a traduccions d’aquesta llengua. Crec que amb una mica d’esforç tots som capaços, amb algun diccionari al costat, d’entendre un llibre escrit, per exemple, en francès, gallec o italià. Darrerament, però, s’ha estès la moda de treure un llibre d’èxit previsible en català i castellà al mateix temps, o gairebé. Normalment, per cert, són llibres originàriament escrits en castellà i en podria posar molts exemples. També hi ha les excepcions a la inversa, però no són, ni molt menys, tan freqüents.

Potser aquestes novel·les de consum immediat no tenen la mateixa càrrega literària que, per exemple, el Quixot, és clar. Que també s’ha traduït, per cert, encara que no em puc imaginar que ningú amb dos dits de front, si coneix el castellà, no en cerqui la versió original. Jo mateixa, de vegades, per pur divertiment lingüístic, faig traduccions de poemes o textos breus d’una llengua a l’altra, però sense cap interès comercial, evidentment. Crec que una persona de parla castellana, amb una mica d’interès desacomplexat, pot entendre també un text en català. Això, és clar, també va a persones, i de vegades no n’hi ha prou amb la bona voluntat. Hi ha qui està més ben dotat per als idiomes, com hi ha qui està més ben dotat per a la música. Sovint, però, tot plegat és qüestió de mandra I de pressa. Anem una mica accelerats, la veritat.

No sé si cal traduir aquests llibres estil una mica best-selleresc. Jo crec que fan ombra a la producció catalana, precisament, sense cap necessitat. Les coses han canviat molt i abans el dia de Sant Jordi era el gran dia de venda del premi Sant Jordi, però ara em sembla que la majoria de gent ni recorda que el va guanyar en Pep Coll, aquest darrer. En tot cas, Coll no ha comptat amb un llençament ni remotament semblant al dels autors en castellà als quals em refereixo. La mateixa cobertura mediàtica del Sant Jordi és molt menor que anys enrera, quan precisament, la situació cultural era, en certs aspectes, menys favorable al context català. Fa uns dies, en un article al diari, es constatava com, els espais de més audiència de tevetrès promocionaven, precisament, autors castellans, de forma majoritària. I només cal fer una estadística rudimentària per comprovar el tema. Els escàndols –escandalets- lligats a la literatura catalana, a l’estil del cas de les Nifades, que comentava fa poc, avui són gairebé inexistents, sobre tot, perquè, crec, el món literari català no compta avui amb aquella brillantor d’altres temps ni desvetlla la mateixa tafaneria intel·lectual.

El llibre ja no és el que era i la literatura, tampoc. I les traduccions, encara menys. Alto, no em considero pessimista, només constato una percepció que pot anar lligada a prejudicis diversos. Però em temo que no vaig massa errada.

Versos, versaires, versions, poemes i poetes, morts i vius

Quins temps, aquests, en els quals tan sols es recorda els bons poetes quan moren o fa cent anys que han mort!!!

CANCIÓN DE AMIGA

Nadie recuerda un invierno tan frío como éste.
Las calles de la ciudad son láminas de hielo.
Las ramas de los árboles están envueltas en fundas de hielo.
Las estrellas tan altas son destellos de hielo.
Helado está también mi corazón,
pero no fue en invierno.
Mi amiga,mi dulce amiga,
aquella que me amaba,
me dice que ha dejado de quererme.
No recuerdo un invierno tan frío como éste.
(Ángel González)

Deu ser l’edat, però em costa aprendre coses noves i memoritzar nous poemes o textos. És clar que tampoc m’hi esforço massa. De petita i de jove em sabia de memòria un munt de poemes, de versos, com deien aleshores, i era freqüent que m’exhibissin en festes familiars recitant llargues històries versificades, bàsicament de llibres com Lo Trovador Català, (El Trobador Català, normalitzat), del qual hi havia, a casa meva, un exemplar antiquíssim. Aquest llibre encara el tinc, molt malmès, i l’havia fet servir el meu avi a una escola on anava de petit, a Esplugues, i on es va ensopegar amb un mestre que, per l’època, era força innovador. De fet, el seu autor, Bori i Fontestà, era mestre, i va escriure aquest llibre, que va ser popularíssim i que s’ha continuat editant, afortunadament, gràcies a la desapareguda editorial de la Llibreria Millà, (que Déu i/o el destí ens la conservin per molts anys més), amb l’objectiu d’utilitzar-lo com a llibre de lectura.

A casa meva, sense tenir uns estudis excessius, eren, sobretot pel costat de la meva mare, grans amants dels versos. La meva mare, un dia que semblava experimentar una millora relativa, millora que sabíem temporal, va començar a recitar-nos un munt de poemes en català i castellà, recital improvisat que va sorprendre tothom, per cert. Hi havia a casa meva alguns llibres emblemàtics, a més del Trobador, com ara un de Pitarra, Contes a la vora del foc, en català pre-normatiu, molt antic, i d’altres de Campoamor, Bécquer, així com una mena de revistetes que devien vendre als quioscs fa molts anys, i que eren reculls de versos d’autors castellans diversos.

Els poemes del Trobador Català són diversos i lligats a l’època, n’hi ha de patriòtics, com el de les quatre barres, i de religiosos i, també, molts de tràgics, narratius, amb mares que perden fills i fills que perden mares. N’hi ha de moralitzants, com cal a un llibre escolar. Fer plorar i fer emocionar era una activitat habitual, recuperada avui per les telesèries, i a banda del conjunt del Trobador, era freqüent recitar coses com ara el plat de fusta a centres parroquials i teatres modestos, poemes que incideixen en el tracte als vells, problemàtic aleshores, encara que la nostàlgia romàntica ens faci pensar que en aquella època se’ls respectava molt. Tots aquests poemes sobre la gent gran, com ara, també el camí de l'hospital, partien de la dita catalana, tal faràs, tal trobaràs, dita que, com tots sabem, no respon pas a la realitat, en la majoria de casos. Una altra dita freqüent, base moral de molta producció poètica, era aquella de el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, que és, expressada de forma senzilla, la regla d'or moral per excel·lència, i que si fos seguida per tothom faria inútil el recurs a lleis complexes. El llibre té també unes quantes proses, i, com a curiositat, una perla de l’època, Anem a matar jueus. Matar jueus era, en aquells temps, una activitat incruenta de setmana santa i els jueus, una abstracció imprecisa. Avui, després d’haver viscut el que s’ha viscut, la cosa resulta dolorosa, i ens fa mal a la vista aquest títol, així com totes les referències del llegendari a matar moros. Quan una activitat, teatre, cinema, no era de massa qualitat es deia, alegrement, encara durant la meva infantesa: no mata moros... He de dir que també els comunistes eren durant aquest passat recent una imprecisió dolentíssima i boirosa. Aquests adjectius feien referència a personatges llunyans, de llegenda, inexistents en la realitat quotidiana, aleshores.

Totes aquestes coses cal situar-les a l’època, en el context i la mentalitat del moment. Sovint la història, la literatura, la interpretem des del present, des de les nostres dèries i creences actuals que, en general, al menys de forma teòrica, pel que fa al respecte als altres, han millorat molt i molt. Sobre els versos, hem passat una bona temporada, que, com en pintura, allò tradicional i, suposadament convencional, es considerava encotillat i menyspreable. La rima, el ritme... bajanades. Ara sembla que, com sol passar, el panorama ha canviat una mica i rimar no és pecat. No sé el perquè, però avui m’ha vingut al cap el conegudíssim sonet de Quevedo, sobre l' amor més enllà de la mort. Quevedo és un personatge que cal situar en el seu temps, hem llegit i escoltat durant anys estranyes anècdotes apòcrifes a l'entorn de la seva difícil personalitat, coneixíem el seu enfrontament amb Góngora, que sempre semblava el dolent de la pel·lícula i, a més, el poeta críptic i fatxenda enfront de l’assequible i popular, cosa que no és certa, perquè Quevedo també té poemes críptics i Góngora de molt i molt populars. De vegades se li retreuen, a casa nostra, els seus textos anticatalans. L’anticatalanisme d’aleshores s’ha de situar en l’època, una època d’estats forts, durant la qual el govern hispànic intentava, sense massa èxit, unificar per ser més fort, també, en comparació amb França, i en aquest sentit s’ha d’estudiar el capteniment d’Olivares, bèstia negra dels nostres afanys sobiranistes retrospectius. El present és molt diferent i Aznar no és Olivares, ep, que ja li agradaria. Crec que tan sols hi va haver un bon moment –bo, en el sentit d’intel·ligent i efectiu, no em fico en consideracions morals sobre el tema patriòtic- per a aquesta unificació, que va ser la del govern de Carles III. Malauradament, la bonança va durar poc i va arribar el segle XIX on el país va rodolar de desgràcia en desgràcia i de guerra en guerra, fins fa quatre dies.

Quan anava a la Normal, un molt bon professor, Jesús Tuson, que encara no s’havia catalanitzat aleshores, ens va fer conèixer Quevedo i recordo que va comentar de forma apassionada i apassionant el sonet que esmento. Anys després, quan estudiava a la UOC, algú, en un dels fòrums, va mencionar el fet que no coneixia cap traducció al català del poema. No sé perquè serveix traduir del català al castellà, la veritat, ja que no hi ha res com poder gaudir d'un text en versió original (encara que també, paradoxalment, en comptades ocasions algunes traduccions han superat l'original) però el cas és que allò em va tocar la moral, i em vaig esforçar en aconseguir una traducció una mica digna. Fa algun temps vaig endegar un blog amb versions catalanes i castellanes de textos literaris, on vaig incloure aquesta traducció, Caracteres Ocultos, però el temps no dóna per tant i vaig acabar per tancar-lo, encara que ara l’he ressuscitat per tal d’incloure-hi traduccions d’alguns posts, per si a algun visitant llunyà li fa peça aprofundir-hi. No sé si durarà ni si ho traduiré tot, la veritat... però, qui pot saber que ens amollarà el futur?

Per a encuriosits sense prejudicis, incloc original i traducció personal del poema en qüestió:

AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE

Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blaco día
y podra desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no, de esotra parte, en la ribera,
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama el agua fría,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido:

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seràn ceniza, mas tendrán sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.
Amor constant més enllà de la mort

Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera
Que se m’emporti la claror del jorn,
I deslligar-me l’ànima, al seu torn,
L’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera
La memòria, on ardent es consumia:
L’aigua gelada passarà fent via,
La flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu ha estat presó,
Venes, que han atiat el foc ardent,
Medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;
Cendres seran, però encara amb sentiment;
Enamorada pols, i pols talment.