23.2.16

L'IMPORTANT ÉS ESTIMAR I RECORDAR QUE S'HA ESTIMAT



Sense fer tant de soroll com d'altres recents hem sabut la mort d'Andrzej Żuławski, tot just havia estrenat la setantena i avui sembla aquesta una edat relativament prematura per morir. Zulawski va fer moltes coses diferents, entre les quals escriure llibres sobre el final de la seva relació amb Sophie Marceau però nosaltres el vam conèixer, sobretot, per L'important c'est d'aimer. No fa moltes setmanes, abans de la mort del director, me la vaig ensopegar per la televisió. La pel·lícula ha superat molt bé el pas del temps o així m'ho sembla. Forma part del meu imaginari ja que la vaig veure embarassada de la meva filla gran, per tant fa més de quaranta anys. 

Ens la van recomanar uns amics, uns de tants com n'he perdut al llarg del temps, una parella amb la qual havíem compartit unes pintoresques trobades de parelles festejadores cristianes a Sant Felip Neri. Era l'any setanta-cinc, un any emblemàtic per molts motius i a tots nivells, moltes il·lusions es van esberlar aviat, només cal pensar que avui és l'aniversari d'aquell 23-F del qual encara no en sabem de la missa la meitat.

Romy Schneider es trobava en la seva dolorosa i esplèndida maduresa. Avui hi ha dubtes sobre el possible suïcidi, tot i que la mort fos provocada per un excés de medicaments. Fabio Testi estava guapíssim, com el mateix director desaparegut ha tingut l'actor una carrera una mica erràtica. A la història hi sortia Klaus Kinski, sempre inquietant, i Jacques Dutronc, actor i cantant que va estar casat amb Françoise Hardy durant molt de temps si és que malgrat la separació s'han arribat a divorciar mai, que no ho sé. Feia de temorenc amargat, de pallasso trist. 

La pel·lícula era treta d'una novel·la de Christopher Franck, autor notable però poc recordat, que va morir als cinquanta anys. Fernando Trueba va adaptar un altre llibre seu, El sueño del mono loco, una història estranya, fascinant i que m'agradaria tornar a veure, protagonitzada per un altre erràtic, Jeff Goldblum, al costat de Miranda Richardson qui no té res a veure amb Nastasha Richardson. A Goldblum en una ocasió el van matar per les xarxes socials, però el bo d'aquestes coses, en el present, és que igual que t'enreden et desenreden, en general.

La vida passa i es va omplint d'imaginari personal, reconvertit en records íntims, llibres, pel·lícules, música, paisatges. Tot es torna una part de nosaltres mateixos i aquests personatges que no són amics ni família ni van saber res de la nostra vida, quan desapareixen, s'emporten una part petitona de nosaltres mateixos. L'envelliment potser no sigui gaire més que aquest emmagatzament desordenat d'imaginari, amb les seves grandeses i inevitables misèries, i amb una corresponent dosi d'oblit, fins i tot d'oblit no desitjat. Al final, tot acabarà al contàiner.

11 comentaris:

Roberto Pintre ha dit...

La vida pasa rápido, pero los recuerdos, aún , los poseemos para ir lamiendo el hueso de melocotón que hace tiempo que tenemos en nuestra boca. Al melocotón hace tiempo que se le acabó la carne amarilla y dulce pero el hueso aún nos sirve para recordar momentos vividos. Esto del hueso de melocotón es de un poema deJoan Margarita que no recuerdo el título.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquesta pel·lícula no la recordo, ni em sona el director, entenc que era francés malgrat el cognom, pero no la recordo gens. Ara si hi sortia la Schneider segur que era bona, SISSI emperatriu a banda, va fer bones pel·lícules.

Júlia ha dit...

Roberto, pero son algo engañosos, los recuerdos, la memoria es muy traidora.

Júlia ha dit...

Era de familia polonesa però afincat a França. La Schneider va fer de tot, de l'etapa de maduresa -relativa, no va morir gaire gran- en té de bones però també algun rave amb pretensions.

Unknown ha dit...

És una pel·lícula preciosa on la càmera parla sola, Schneider està sublim, Kinsky molt "drag" i, efectivament, Testi bellíssim quan encara no s'havia descobert que era tan mal actor, nascut per fer pel·lícules de sèrie z.
Jo la vaig veure a França fa quasi quaranta anys. Tinc el vídeo en VIH i no me la passo però la recordo i sempre penso en la veritat del títol.

Júlia ha dit...

Glòria, diuen que la memòria és un bon crític i en aquest cas sembla que és cert, tot i que jo la recordo també per motius extracinèfils, Testi hauria pogut triar millor després, aquí està molt bé, o a L'herència Ferramonti, una altra inoblidable. Molt diferent però amb algun punt de contacte és el cas Helmut Berger, més enllà de Visconti va fer figa.

Unknown ha dit...

Crec que si no hagués sigut per Visconti no hauria fet mai res. Era terriblement inexpressiu i això el feia menys formós del que ens volia fer creure el mestre milanès. Delon va albirar que l'enamorament que Visconti sentia per ell perillava si el galan envellia i perdia bellesa. I el va deixar plantat. No em consta cap relació íntima amb Visconti però sí que Delon va saber trobar un altra camí per fer carrera. Era molt bonic però també eixerit.

Júlia ha dit...

Glòria, al Delon encara el trobo més ensopit que al Berger i al Testi, però d'espavilat sí que en deu ser més. El Berger era inquietant i amb 'ser-hi' en aquella època ja feia. De tota manera l'èxit és atzarós i va lligat a la sort i també a la grapa en saber triar papers.

Unknown ha dit...

Júlia,
El Delon de "Rocco" es limita a posar la cara pero a "Il gattopardo" ja fa quelcom més. Ni l'encantat de Testi ni Berger, màscara ària, haurien donat mai tan bé el paper de Tancredi al costat de Lancaster i Cardinale. Delon tenia mirada i això, ja ho saps, és potser el més estimat per la càmera. També em cal dir que Gatopardo és una de les meves pel·lícules de capçalera sense deixar-me el llibre que la va originar amb tant encert.

Júlia ha dit...

Gloria, El Gstopardo es cas apart ja que allà tothom està molt bé, va sortir rodona,una joia, efectivament, no sé com haurien quedat els altres, això es fer cinema-ficció però Testi va estar molt bé en papers adients, com el de L'herència Ferramonti, i tampoc ara m'imagino d'altres fent personatges que va fer Berger. El llibre és molt bo i té matisos que la pel·lícula no recull, i un epíleg que la peli obvica, és un d'aquells casos en què ambdós s'han de jutjar per separat. Un bon director i un bon guió són definitius per als actors, fins i tot Terence Hill està bé en el seu paper breu, i molts altres, aquest també és un que 'prometia' més. En el llibre el paper de la filla de Lampedusa és molt important, gairebé més del que fa Cardinale,per exemple. És d'aquelles pelis que cada dia m'agraden més. Delon i fins i tot Cardinal en aquell moment eren tan bells que tan sols havien d'estar allà, gairebé, ja diuen que la bellesa és l'única virtut que no cal demostrar, un altre tema és quan el temps passa. Ara bé, Lancaster està immens i se'ls menja tots amb patates, aquest quan més vell, més bé estava en tots els sentits i mira que els inicis van ser pintorescos. No m'estranya que sedueixi, gairebé, a la noia i tot.

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2013/04/retorn-donnafugata-des-del-poble-sec-de.html

Júlia ha dit...

Ja sé que porto anys de blog però em sorprèn comprovar com repeteixo alguns temes, El Gatopardo n'és un...