10.2.16

VERITATS, MENTIDES, EVIDÈNCIES I DUBTES



Sempre ens han enredat, des dels companys d'escola fins els governs, i per més espavilats que siguem em temo que en més d'una ocasió qualsevol mortal ha caigut en paranys suposadament impossibles. La meva mare havia viscut amb la seva àvia, que jo no vaig conèixer, qui tenia molt de caràcter i assegurava que mai no l'estafarien fins que la van estafar. Crec que un jove educat va anar a casa dient que portava un paquet per al seu fill, el meu avi, i que s'havia de pagar alguna cosa. Va pagar, l'home devia ser convincent i a l'avi li devien enviar paquets de tant en tant.

Fa uns dies mirava la tele com es fa ara, sapejant, cosa que contribueix al fet de què no t'assabentis de res en profunditat. Tot i que la història i el documental són molt coneguts i confesso la meva ignorància, em vaig ensopegar amb el reportatge que Joan Fontcuberta va fer sobre un suposat astronauta rus el qual es va esborrar del mapa pel fet que la seva missió havia fallat. 

No ho vaig veure sencer, com és habitual, ja que havia de marxar i hi vaig caure de quatre potes, fins al punt que vaig explicar la història a casa. La història fictícia compta amb el mateix fotògraf fent d'astronauta a les fotografies incloses en la narració, com es pot comprovar fàcilment, tot i que vestits d'astronautes canviaríem força. Sembla que en espais de ràdio i tele sobre coses paranormals han explicat sovint aquella desaparició política i irreal com si fos certa, cosa que ha provocat problemes.

Ens creiem les mentides pel fet que poden ser veritat. Diuen que una bona mentida ha de tenir una part de veritat o relació amb alguna cosa que ha estat veritat. Les teories sobre conspiracions a alt nivell compten amb això. A la darrera tertúlia del grup d'història comentaven una cosa ben real i inquietant, hi ha fets històrics que avui se sap segur que no van ser com s'expliquen però que es continuen explicant com se suposava que eren, fins i tot per part de gent del ram que coneix la realitat. De vegades es fa de forma intencionada i en d'altres ocasions perquè explicar la realitat o allò que més s'hi acosti, car en història tot és relatiu també, seria mal acceptat per les majories.

M'he trobat amb estranyes situacions, com ara que una professora d'història em confiés en petit grup misèries d'un personatge molt mitificat del qual, però, en fer una conferència més massiva, en va silenciar aspectes poc agradables i desmitificadors. Això de l'astronauta esborrat del mapa es creïble pel fet que l'estalinisme va esborrar gent del mapa de forma destralera, és clar. L'estalinisme és menys condemnat que el nazisme perquè sorgeix d'ideologies suposadament d'esquerres, d'aquell comunisme idealitzat que havia de portar-nos a un món nou i a un home nou i a la fraternitat universal. Quan la llibertat, la igualtat i la fraternitat comencen a tallar caps de forma indiscriminada ja no anem bé. És molt més pervers que t'enganyin els amics que no pas els enemics.

Sartre sabia el que passava a la URSS, hi tenia amics ben propers però ho silenciava, creia que allò desmotivaria les masses obreres en lluita, per exemple. Sempre hi ha il·lustrats que saben el que toca dir per educar la gent. Sempre hi ha una censura o una altra al nostre entorn i qui corregeix fins i tot els llibres infantils i juvenils per no ferir sensibilitats, avui hem arribat a uns graus de sobreprotecció i papanateria admirables. A la festa major d'un barri proper van haver de suprimir una activitat festiva que es deia correbars per tal de no fomentar l'alcoholisme entre els joves. Els joves han continuat anant als bars però l'activitat no ha constat en els programes de festa major, és clar. 

Una de les religions del nostre temps és la salut, a més a més del futbol i d'altres coses semblants, els informatius actuals esmercen molt de temps en aspectes de salut i la publicitat comercial acull anuncis sobre salut, menges per reduir el colesterol i fins i tot publicitat de mútues privades que donen a entendre que de la sanitat pública no te'n sortiràs. Cada dia surt alguna cosa sobre el càncer, descobriments, prevenció i etcètera. Sembla que l'objectiu és esdevenir xacrosos, longeus o fins  i tot immortals ni que sigui coberts d'alifacs. I no es queda pas en la privacitat seriosa dels laboratoris sinó que se'n fa una publicitat repetitiva fornint falses esperances a aquells que volen solucions en el present i no a llarg termini. No sabem si tot plegat és cert o no, de molts descobriments no se'n torna a cantar ni gall ni gallina.

Els documentals ficticis són tot un gènere. Fan gràcia però s'ha de recordar molt a fons que són ficticis, el perill de les bromes és que poden tenir efectes verinosos i no volguts. Ens mostren i demostren com és de fàcil enredar-nos, ho ha  estat sempre però ara molt més ja que amb els nous mitjans les imatges es poden crear, recrear i manipular amb una gran facilitat i per la xarxa es poden difondre notícies falses un dia sí i un altre també de forma accelerada. També és més fàcil, però, comprovar-ne la falsedat, gràcies a aquestes mateixes xarxes. Haver estat enredat a fons pot tornar-te escèptic i cínic de forma irreversible.

Ahir escoltava a la segona cadena una entrevista que li feien a la gran Rosa Calaf, explicava que cal donar les notícies que importen i no pas les que impacten però que avui més aviat es circula en sentit contrari. Ahir mateix escoltava també penjaments sobre unes webs que ensenyen com aprimar-te i que fomenten l'anorèxia i fins i tot es parlava de prohibir-les, però les models esquelètiques continuen fent passis de moda i les actrius joves i les presentadores de la tele estan com un clau, amb poques excepcions, i ningú no hi diu  res. 

Així som de contradictoris i incoherents i no tot és culpa del govern ni de l'educació escolar. Les notícies que ens donen no totes són mentida però acostumen a ser parcials, mal explicades, situades fora de context i de vida efímera, cosa que també les converteix en una mena d'amarga broma documental. Hi ha qui s'escandalitza davant de les enredades però amb els anys ja no t'espantes de gairebé res a no ser que hagis conservat la innocència, podem fer mofa dels innocents però jo en ocasions els envejo que ja diu l'evangeli, per boca de Nostre Senyor, que si no et fas com una criatura no entraràs al regne dels cels, tot i que avui les criatures també són molt espavilades. Algú m'assegurava fa un temps que un conegut pare de la pàtria, avui en hores baixes i en processos judicials, no podia haver fet coses lletges pel fet que provenia de la cultura escolta. 

Avui, dimecres de cendra, podem recordar una de les poques veritats encara vigents, tot i que sigui desagradable d'escoltar:  pulvis eris et in pulverem reverteris. Per això va tenir tant d'èxit, en d'altres èpoques, l'espiritisme i per això encara ens expliquen rondalles amb fantasmes immortals, què hi farem.




18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ens creiem les mentides perque pensem que no tenen per què enganyar-nos amb foteses, pensa que per que creiem en mentides cal que hi hagi mentiders, uns mentiders que es desacrediten sols, a partir d'ara Fontcuberta ha deixat de tenir credibilitat, qualsevol cosa que expliqui, automaticament és posarà en quarentena. De fet val més creure en qualsevol cosa que no pas en Déu que això si que és una mentida i de les grosses.

Oliva ha dit...

UN VELL MESTRE D'HIDTORIA,EN VADIR "L'HISTORIA ES UN POTI-POTI DE MENTIDES"...SERA QUE LA REALITAT ES INCREIBLE?.

Júlia ha dit...

Oh, Francesc, aquesta història no és d'ara, el que passa és que jo la ignorava, però cert que al final desconfies de tot i de tothom.

Júlia ha dit...

Efectivament, Oliva, la realitat sovint és poc versemblant.

Francesc Puigcarbó ha dit...

si, ho he trobat a la Vanguardia del maig de l'any passat i ve de 1.997, ho he penjat a Collonades, citant la font que eres tu. Jo tenia una tieta que mai s'havia cregut que l'homa anès a la lluna, i potser no anava errada.

Una veritat no deixa de ser una mentida que decidim creure'ns

Júlia ha dit...

Francesc, de fet els dubtes sobre la Lluna també es van originar en un documental fals molt convincent, en tot cas que cadascú cregui el que li sembli, com cantava Ovidi, de l'espai no te'n refies mai...

Júlia ha dit...

... i els russos n'havien fet desaparèixer més d'un dels 'papers'...

Tot Barcelona ha dit...

No ha mucho, el Jordi Evole, sobre el 23 F hizo un programa confundiendo la realidad del golpe de estado con una mentira al abasto de todos los televidentes. Yo mismo me la creí.
Hoy por hoy es complicado creerse la verdad, así que la mentira lo tiene fácil.
Salut

Galderich ha dit...

El treball d'en Fontcuberta de manera sistemàtica ens fa plantejar si el que veiem és real o fals. A partir d'aquest dubte metòdic desenvolupa els seus treballs. Molt interessant és el seu llibre teòric "El beso de Judas" sobre el seu tema.

Et deixo l'apunt que vaig fer ja fa un temps: http://librorum.piscolabis.cat/2009/01/lsputnik-de-joan-foncuberta-lengany.html

Unknown ha dit...

Tampoc es pot oblidar l'ensurt que va muntar Orson Welles via ràdio. I un dels rumors més reals és que si bé l'home va arribar a la lluna no n'existeix cap proba fotogràfica ja que les que han sigut mostrades com a tals són, en realitat, filmacions que, per encàrrec del govern estatunidenc, va fer Stanley Kubrick. Aquest director va anar a viure al Regne Unit i els últims anys de la seva vida varen ser terribles atès que s'imaginava, posseïdor com era d'un secret d'estat, que la CIA acabés amb ell, l'esborrés del mapa. No sé si aquesta brama és verídica però no pinta malament.

Júlia ha dit...

Miquel, se hacen muchos experimentos de este tipo, son interesantes pero algo peligrosos, ya confundimos bastante la realidad con lo que es inventado...

Júlia ha dit...

Cert, Galderich, són experiments interessants però no sé si efectius o al capdavall confonen més a la gent, en general, de tota manera aquest tipus d'experiències s'han fet i es faran, encara més amb els mitjans que tenim a l'abast.

Júlia ha dit...

Glòria, tinc entès que tot això de la lluna ve precisament d'un molt bon documental fals que també es va fer però ja hi ha qui ho té per dogma, seria una cosa com la de l'astronauta de Fontcuberta però de més volada, precisament sembla que avui fins i tot persones de l'antiga URSS admeten que sí que s'hi va arribar, en tot cas la veritat absoluta no la podem saber, tot acaba esdevenint qüestió de fe.

Orson Wells va ser un pioner en aquest tipus de brometes, he, he.

Júlia ha dit...

Òndia, Galderich, ara he mirat el teu apunt sobre el tema i veig que fins i tot hi vaig posar un comentari aleshores, fa sis anys, però l'altre dia, en veure el reportatge -el fragment de reportatge- per la tele no ho vaig recordar i m'ho vaig empassar, la memòria és molt rareta i breu.

Júlia ha dit...

Miquel, siempre ha sido fàcil enganyar, en broma o en serio, hoy al menos tenemos fuentes para comprobar las cosas, si no se hace a veces es por pura pereza, sin embargo también hay una tendencia a creer lo que se quiere creer, por ideología, por tradición. A la verdad absoluta, si hay alguna, es difícil acceder, incluso en la vida familiar hay mentiras,secretos, reinvenciones. Al final, como en religión, la mayoría de cosas las creemos por pura fe.

Anònim ha dit...

No sé... Al capdavall, fins i tot la realitat més fidedigne es percebuda de manera diferent segons les persones. De la mateixa manera que hi ha gent que es creu les ficcions i escridassa els actors pel carrer.

Júlia ha dit...

Enric, realitat i ficció no tenen uns límits gens clars, i la percepció de la gent, entre la qual evidentment m'incloc, és també molt complexa, el meu sogre recordava gent del poble insultant a crits el dolent de la pel·lícula, a la sala de cinema, en els anys sense tele ni xarxes socials. Larry Hagman, JR, en pau descansi, explicava anècdotes molt sucoses. L'actor que feia de Perry Mason deia que en una ocasió una dona li va dir que com podia ser que guanyés sempre els casos i ell li va dir: oh, vostè només em veu els dijous... Era el dia en què emetien els capítols per aquelles teles del passat llunyà, a les amèriques.

Júlia ha dit...

Marlon Brando que era un fatxenda es vantava de què milers de milers de dones es masturbessin pensant en ell... i potser era cert, ves a saber.