TORNANT A ESCOLTAR CARLOS CANO

El passat 28 de novembre Carlos Cano hauria complert setanta anys. Però, com és ben sabut, va morir als cinquanta-quatre, la vida és atzarosa i estranya i els seus misteris, per més que la ciència avanci, sempre seran els mateixos, em temo. Durant una temporada vaig posar molt sovint els seus discos, amb aquella mania que t'agafa de tant en tant a l'entorn d'una determinada música o d'uns determinats llibres, modes personals i socials que funcionen com els jocs de la infantesa, quan durant uns dies, de vegades setmanes, a tota hora i en tot lloc saltes a corda o fas filigranes amb el io-io. 

Fa un temps em vaig trobar un mestre jubilat, com jo mateixa, que em va comentar l'època en la qual et compraves un disc i tenies moltes ganes d'arribar a casa per posar-lo, una vegada i una altra. Les cintes de cassette i les possibilitats de gravar, copiar i transportar ja van començar a fer canviar un panorama que aquests dies ha tingut un cant del cigne gairebé definitiu amb el tancament dels Discos Castelló. Ens planyem de finals als quals hem contribuït ja que, per més que fem volar coloms, no ens podem instal·lar al marge dels usos socials i culturals vigents.

A Cano me'l va descobrir una companya de feina, d'origen andalús, una d'aquestes andaluses serioses i sense accent, cordovesa de Fuenteovejuna, per cert. Els tòpics geogràfics encara funcionen però d'andalusos, com de catalans, n'hi ha de moltes menes i tendències. Per això és tan injust que els polítics  o els aspirants a menar lideratges diversos pontifiquin en nom de tota la col·lectivitat, una col·lectivitat que no coneixen ni coneixeran, ja que, com crec que va dir Churchill sobre els francesos quan li demanaven la seva opinió, n'hi ha molts i no els conec tots.

Cano va passar de ser un cantant gairebé minoritari a ser objecte de devocions col·lectives, en algun moment se'l va voler frivolitzar una mica, per a acabar de reblar el clau fins i tot després de mort es va parlar dels seus amors i dels espinosos problemes d'herència i representativitat, però tot plegat ha quedat diluït en l'anècdota ja que el pes del personatge, pel que fa a la música, sobrepassa qualsevol tafaneria comprensible. 

Ell mateix va evolucionar i va recuperar la cobla i va endegar noves cançons molt poètiques però potser menys compromeses que les inicials. Una de les que fan esgarrifar més, de les primeres, és la que va dedicar al cas Almeria, a la mort horrible de dos nois absolutament innocents, per un error policial lligat a competències entre cossos i inoperància professional, sobre el qual es va arribar a fer fins i tot una pel·lícula avui oblidada. Uns morts incòmodes, dels quals avui es parla i s'escriu poc o gens, molt menys del que es parlaria si haguessin format part d'un partit concret, d'un grup polític radical d'esquerres, malgrat que aleshores potser haurien estat, fins i tot, menys innocents. 

Cano es continuarà escoltant a Andalusia i crec que a tota Espanya encara que tenim la dèria de l'oblit selectiu sempre a punt, encara més a Catalunya. Què hi farem. Fa uns dies escoltava per la ràdio com s'informava d'un homenatge que se li dedicaria el 12 de març, a Granada, és clar. Em va estranyar que entre els participants no hi hagués catalans, llevat de Sílvia Pérez Cruz que no sé si es pot etiquetar ben bé com a cantant catalana. L'altre dia, en un inoblidable Imprescindibles de la tele dedicat a Joaquín Díaz, de per aquí tan sols hi vaig veure la Marina Rosell. Els temps han canviat i em temo que cada vegada ens mirem més el melic i estem molt contents de contemplar-lo i poder comprovar les seves singularitats.

Carlos Cano  té una frase molt repetida que sovint he fet meva, aplicada a ser catalana, allò de què ser andalús era la seva forma cultural de ser persona. Ni més ni menys que això, vaja.