20.3.16

IMPARITATS LITERÀRIES I EVOCACIONS TEATRALS




Malgrat les guerres i les tragèdies col·lectives en contra de les quals ens movem tard i sovint de forma inoperant, les celebracions diverses, constants i necessàries continuen. El dia 21 és el dia de la Poesia i el dia 27 el Dia Mundial del Teatre. Com que aquest any el 27 és festa, resulta que algunes celebracions d'això del teatre es faran el Dia de la Poesia, amb la qual cosa més d'un no sabrà si anar a les unes o a les altres. Podien haver-ho ajuntat tot i fer un Dia del Teatre Poètic, per exemple. 

En tot cas, res comparable al soroll mediàtic del Sant Jordi que ve. El Dia de la Poesia i el Dia del Teatre no generen el mateix volum de vendes. Encara amb el tema del teatre s'endeguen promocions per anar a veure espectacles i així es pot fer una mica de calaix. Pel de la Poesia es podrien posar paradetes amb llibres de poemes a la venda per tot arreu, per exemple. Es fan molts actes també, no diré que no, però són poc comercials. I això que sovint s'ha ironitzat sobre allò de ser el país amb més poetes per metre quadrat del món, però tenir molts poetes no vol pas dir, ni de bon tros, que es llegeixi gaire poesia i encara menys que es venguin llibres de poesia. Paco Ibáñez, amb paraules de Celaya, cantava allò de què la Poesia era una arma carregada de futur però el futur aquell devia ser retòric.



Fa una pila d'anys vaig anar a veure El Retaule del Flautista a l'enyorat CAPSA el Dia del Teatre. Era l'any 71 i a la mitja part van llegir el Manifest, que en aquella ocasió era de Pablo Neruda. Ens va encantar l'obra, va venir també la meva mare i en va sortir gairebé enamoradeta del Joan Borràs que feia un frare inoblidable. Quan passo per davant d'on hi havia el CAPSA, sobretot als vespres, quan aquella zona del carrer Aragó resta fosca i ensopida, m'agafa angúnia i dedico un record a l'inoblidable però avui poc recordat Pau Garsaball. Tantes coses hem perdut, que el record també cal perdre, cantava Espinàs.

Enguany el pregoner d'aquesta festa que ja no és el que havia estat tot i que al capdavall res no és el que havia estat, jo tampoc,  serà Claudi Magris, autor de pes. L'altre dia una de les llibreteres-papereres resistents que queden pel meu barri em deia que en caure en dissabte no vendrà res de res, llevat d'alguns llibres infantils. Encara més, es veu que fa anys feia una mica de calaix venent llibres mediàtics però ara que és temps de vaques magres algunes grans superfícies no deixen que portis el llibre per firmar als autors si no l'has comprat allà mateix. Res a objectar, al capdavall és com això de què no pots entrar a esmorzar a segons quins hostals amb l'entrepà de casa ni a alguns cinemes amb begudes que no hagis comprat fora de l'establiment.




La papereria que comento tenia uns aparadors mòbils, de fusta, que des de temps immemorials, com a molts altres comerços amb poc espai opositor, es penjaven a ambdós costats de la botiga. Ara resulta que això està prohibidíssim i multat. El zel sancionador d'humils per part dels estaments municipals és inquietant, quan les parets acostumen a estar brutes, pintades i deixades un dia sí i un altre també i aquells expositors modestos no feien mal a ningú i afavorien el comerç de proximitat. 

Pel que als pregons de Sant Jordi a càrrec d'escriptors i escriptores es fan des de l'any 2003, com qui diu des de fa quatre dies. A qui s'ha convidat fins ara, abans de Magris, en aquest segle XXI que no sembla tendir pas vers la unió política europea ni cap a la Pau Universal? Doncs José Saramago, Marti de Riquer, Emili Teixidor, Antonio Tabucchi, Alessandro Baricco, Bernardo Atzaga, José Luis Sampedro, José Maria Castellet, Raimon, Albert Sánchez Piñol, Donna Leon i John Banville. 

Hi veieu alguna cosa estranya, en aquesta llista? Una evidència és l'eclecticisme i la diversitat. I una altra evidència escandalosa és que anem pel camí del Premi d'Honor, tot són homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar, que cantava Porter Moix. Oh, sí, hi ha Donna Leon, molt premiada darrerament, encara bo. Podria ser que la mania de fer números sobre imparitats raretes fos producte de les meves manies de iaia estupenda  i lletraferida però resulta que la llista no enganya. 

Resultat d'imatges de Jessica A. Kaahwa
Els Manifestos del Dia del Teatre també són obra d'un munt d'homes i poques dones, i aquí ja no ens movem a nivell local sinó internacional. Per aquells i aquelles que si no ho veuen, no ho creuen, cliqueu aquí i feu el recompte. En els darrers anys es percep una lleugera bona intenció amb la incorporació, intermitent, d'algunes grans dames  de l'escena. La darrera autora del Manifest va ser Jessica A. Kaahwa, l'any 2011. Després van tornar ells.
En fi, que cadascú pensi el que vulgui i no s'hi val, en aquest cas, dir que no en troben. Per sort la llista dels encarregats i encarregades de fer el poema del Dia de la Poesia respon a criteris una mica més justos: Josep Piera, Ponç Pons, Jordi Pàmies, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Zoraida Burgos, Montserrat Abelló i Olga Xirinacs, aquest any. Vull pensar que no és gens casual i que al darrera hi ha algú amb sensibilitat vers el tema. Gràcies, Déu meu, que cantava l'Ovidi.


10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Passa en la majoria d'àmbits i no nomès culturals, vivim en un món d'homes, i així ens va.
Ah! amb la bajanada aquesta del dia mundial de: avui és el de la felicitat. Com deia aquell: feu-me el favor de ser feliços.

carme rivera ha dit...

al 100 /100 amb el teu escrit...Jo també quan penso en el capsa i alrres teatres i teatrers que ens van ajudar a creixer, nostalgia no, peró sí agreiment per obrir una porta cap altres camins. En quan la paritat-imparitat... no parlem. si no et sap greu m'agradaria posar el video al meu blog.....

Júlia ha dit...

Francesc, no hi ha prou dies ni anys per a tanta celebració.

Júlia ha dit...

Carme, gràcies pel comentari, el vídeo pertany a youtube, pots posar el que et sembli, de fet és una cançó que correspon a una peli francesa dels anys 60 que es va passar en cinemes d'art i assaig, per cert, el CAPSA també ho va ser durant un temps, la peli es deia 'La vella dama indigna', la cançó la canta Jean Ferrat, no sé si la lletra és seva, penso que sí, aquí en va fer una molt bona versió Guillermina Motta però no l'he trobat.

M. Antònia ha dit...

Hola Julia, fa molt que no passo, no sols a tu, quasi ni als meus. He entrat per llegir l'escrit anterior. Tant amb aquell com amb aquest hi estic d'acord. Com sempre. Una abraçada

Carme ha dit...

I tant que vaig veure "La vella dama indigna.." Màgnifica¡¡¡, per cert que quant estudiava, feiem teatre i assajavem al Capsa, ens deixaven l'escenari a les nits

Júlia ha dit...

M.Antonia, estic molt contenta de veure't per aquí, a veure si hi ha ocasió de retrobar-nos en algun moment, gràcies pel comentari.

Júlia ha dit...

Carme, un privilegi haver assajat allà, la cançó i després la pel·lícula les vaig conèixer gràcies en principi a la versió que cantava Guillermina Motta, cantant que m'ha anat agradant més amb el temps, una pena que hagi 'desaparegut' gairebé.

Montse ha dit...

Ara llegeixo els comentaris i ja no té sentit dir que hi havia una versió de la Guillermina... perquè ja s'ha dit! "Si cal plorar, o si cal riure..."

Júlia ha dit...

Montse, jo vaig conèixer la cançó de Ferrat i la peli gràcies a la versió de la Guillermina que és d'un disc que m'encanta, Cançons que estimo, on crec que també hi ha la dels Amants de Brel, allò de 'al nostre cel hi ha hagut molts núvols, tants anys d'amor fan un empatx...'