TRADICIONS, PERSONATGES I DEVOCIONS DIVERSES

Ha mort Mossèn Ballarín i avui sovintegen, com era d'esperar, les lloances obituàries per tot arreu. No es pot dubtar del fet que ha estat un personatge valorat i estimat, més enllà, fins i tot, de les seves opinions, una mica eclèctiques però en alguns aspectes no tan revolucionàries com sembla que ens volen fer creure. Jo sóc poc de devocions incondicionals i potser per això no he tingut desenganys a l'entorn de figures que han generat sacralitzacions en algun moment. 

Ara ningú no vol recordar les antigues devocions pujolistes, àdhuc les devocions monàrquiques a l'entorn de la infanta catalana. Els desenganys i les decepcions són sentiments humans i es produeixen perquè les persones no som monolítiques, podem fer coses bones i dolentes, ser herois o ser una mica traïdors o, senzillament, punyeteros, fins i tot amb les persones més properes i estimades, de forma conscient o inconscient. I quan hi ha calerons pel mig molts ideals s'esberlen.

El protagonista d'una novel·la pujada de to que va tenir èxit fa alguns anys i que es va fer en cinema amb un repartiment d'una certa categoria, Damage, de Josephine Hart, es pregunta quan explica els fets com hauria estat el record que hauria deixat de morir abans dels cinquanta anys, quan la passió corresposta vers la nòvia del seu fill iniciaria el camí de la tragèdia. El mariscal Petain és un altre cas emblemàtic, a casa meva havia escoltat sovint opinions sobre la seva trajectòria, amb un final trist de col·laboracionista quan havia estat un gran heroi de la pàtria.

Mossèn Ballarín va ser un personatge mediàtic i això té molt de pes. En una xerrada de fa un temps sobre alguns llibres de Montserrat Roig es va iniciar una discussió apassionada sobre el valor o manca de valor de la seva obra literària. Hi havia present un fill seu, que em va semblar ponderat i intel·ligent, i que va admetre que l'escriptora havia estat mediàtica en una època en què hi havia poca gent que ho fos. He de dir que jo patia una mica a causa de la seva presència i de la negativitat d'algunes opinions però el xicot ho va entendre tot molt bé. Per aquest mateix motiu no m'agrada anar a clubs de lectura on és present l'autor o autora del llibre comentat, en general. Si el llibre t'ha agradat no hi ha cap problema, l'opinió serà positiva i tots contents, però si no és així has de fer el paperot i t'adones que molta gent el fa sense complexos. O que, senzillament, puix escriu català, Déu li do glòria.

Mossèn Ballarín era molt llegit i seguit quan escrivia a l'AVUI original, en aquell enyorat diari d'ahir que en els seus bons temps va acollir tanta gent remarcable, també a Roig, malgrat que es deia que no pagaven gaire bé els articulistes. Els seus articles eren tradicionals pel que fa al tema religiós però agradables de llegir, el meu pare i la meva mare els llegien com també ho feia el pare del Ramon. Aquell èxit va provocar que Mossèn Tronxo esdevingués un veritable fenomen de vendes cosa que també va desvetllar les ires d'escriptors i escriptores que no venien tant ni de bon tros. 

El llibre, malgrat aquelles vendes, va decebre uns quants dels seus lectors, recordo haver sentit comentar al pare que esperava alguna cosa millor. Encara pitjor va ser el sentiment d'algunes persones en llegir els llibres publicats per Lluís Maria Xirinacs, que eren pesadíssims. Però Mossèn Tronxo es va vendre, que és l'important, i fins i tot es va escriure una seqüela que no va ser tan venuda.  Podria fer una llarga llista de llibres molt venuts dels quals els seus lectors m'han admès en privat que ni tan sols els han acabat ni els han agradat gaire.

Per altra banda, la distància curta d'un article o d'una xerrada és molt més agraïda que un llibre. Molts bons articulistes deceben, en llegir els seus llibres. En tot hi ha excepcions i casos particulars i no es pot generalitzar ni voldria dir noms, tot són gustos i prou galdós es troba avui el mercat editorial. Però som en una època en què sembla que tothom vol fer de tot, cantar, escriure novel·les, participar en tertúlies, publicar articles i fer seguir el twitter a més d'entrar en política i coses més difícils encara. Això provoca que els mercats estiguin saturats. 

Mossèn Ballarín va viure una època menys atapeïda de personatges, tertúlies i publicacions, que l'actual. Connectava amb la gent, això no es pot negar, d'altres igualment coneguts i famosos no tenien tanta grapa. I crec que connectava amb gent molt diferent pel que fa a les creences, els catòlics tradicionals però no carques se sentien bé llegint les seves opinions i els més descreguts es quedaven amb els aspectes que podien semblar més progressistes tot i que em temo que una anàlisi profunda de les seves opinions i escrits ens provocaria, avui, algunes sorpreses. En aquells temps tan rancis del passat sent una mica moderat, simpàtic i alternatiu ja semblaves gairebé progressista, tot s'ha de dir.

El nostre país té un fons religiós ancorat en la tradició, per això de tant en tant surten herois inesperats lligats a l'església, capellans i monges que obtenen una mena de reconeixement col·lectiu mediàtic. Aquest és un fet que sorprèn i destorba els anticlericals militants, incapaços de matisar i anar a les arrels d'un catolicisme familiar i entranyable. Les contradiccions de l'església són les mateixes que les de la gent a nivell individual i a dins d'aquesta institució hi podem trobar de tot, com a tot arreu. 

El nacional catolicisme ens va fer tornar anti tot allò que fes olor de ciri i durant uns anys van desaparèixer, gairebé, moltes celebracions antigues que avui enyorem i de vegades recuperem, tot i que  l'olor de ciri ja no es pot recuperar per raons de conservació del patrimoni. Tot pot conviure amb respecte i alegria, que diuen. Ahir em vaig comprar una palma i demà aniré a la benedicció que fan al meu barri tot i el meu agnosticisme, ateisme més aviat, em temo. Durant uns anys havíem de ser coherents i en nom de la coherència ideològica s'acaba caient en l'avorriment més insuportable i en el dogmatisme més antipàtic. Sí, què hi farem, som de cultura catòlica i catalana, àdhuc hispànica, ens agradi o no, ens hi posem de cara o d'esquena. A les 11, a la Plaça del Sortidor.