NATURA, CULTURA I LITERATURA

Perquè el llibre que comentava fa uns dies sobre Rilke és molt llarg i demana lentitud i perquè tinc la mania d'alternar de forma simultània diferents lectures vaig agafar de la biblioteca Rebrot, un volum breu, un dels primers de Jean Giono que forma part d'una trilogia temàtica. Giono va ser escriptor i guionista era d'una família d'origen piemontès.

El Piemont ha estat un d'aquells indrets d'història atzarosa i fronterera, avui és italià i aquesta llengua, de fet un invent generat amb la unificació, és la més habitual, però se n'hi parlaven un munt, formes dialectals a banda. La història de les llengües i la seva diversitat i evolució és encara poc coneguda i fins i tot amagada i maquillada segons convé,  ja que no respon a cap lògica patriòtica. Fins i tot les definicions de llengua o idioma són incomprensibles i limitades i qui tingui interès pot consultar diccionaris i enciclopèdies virtuals i en paper, tot i que sembla que hi ha una gran part de població mundial i nostrada que ho té claríssim. 

Un rei important del Piemont va ser aquell de la pel·lícula, La puta del rei (tampoc no calia posar-li aquest títol tan contundent) on Thimothy Dalton i Valeria Golino, dos actors una mica erràtics però molt bons pel meu gust quan els donen oportunitat de demostrar-ho, estaven d'allò més bé. Sembla que el cor de la unificació italiana va ser el Piemont, per cert. Els cors sovint no compten amb la resta d'orgues vitals i així va el món.

Giono, però, era francès. Ser francès compta amb explicacions canòniques elaborades de forma acurada, els francesos han aconseguit ser els millors en això del centralisme i la consolidació de la pàtria-estat. Fa uns dies escoltava un interessant programa sobre la francofonia, en recuperació a moltes zones americanes i explicaven que el que s'aprèn ara és el francès estàndard actual però no pas aquell francès -o el que fos- que parlaven els avantpassats dels joves recuperadors i reivindicadors d'avui, ja que l'original era, de fet, una nova llengua, amb influències autòctones, anglòfiles, espanyoles, i aquella llengua que va ser real i viva s'ha perdut o gairebé.

Giono va ser un personatge interessant i controvertit, pacifista quan no tocava, preocupat pels canvis en la societat i els paisatges, per la pèrdua de la  tradició, alternatiu en part però adduït al capdavall per la cultura francesa oficial, molt hàbil pel que fa la integració de diversitats que escriguin i parlin en francès, en francès estàndard, això sí. Molts llibres de Giono es planyen de molts mals del segle XX i reivindiquen un humanisme lligat a la terra, com Rebrot. Giono va escriure sovint sobre personatges viatgers però va viatjar molt poc, no és l'únic, en el món de la literatura, i de fet, com les mones d'un conte de Rodari, hi ha persones que creuen haver viatjat molt i han anat donant voltes als cavallitos. 

Un dels elements diferencials del nostre món actual, és, segons Hobsbawm, la pèrdua definitiva del món rural, a nivell general, gairebé. Del món rural tradicional, és clar, que no havia canviat gaire al llarg dels segles. Tenim camps, pagesos, poblets, però ni els sistemes de conreu ni les mentalitats són les d'abans. La literatura ens mostra de forma evident i diversa, de vegades potenciant els elements positius i en moltes altres, els negatius, el que era la vida rural en èpoques fins i tot ben properes. Les generalitzacions sempre són injustes i limitades i en el món rural tradicional hi devia haver de tot. De fet, segons explicacions esquemàtiques, també el modernisme i el noucentisme (ideològics) representen les dues tendències, la positiva i la negativa, la natura i la civilització.

De Giono havia llegit alguna cosa i m'havia avorrit força, sobretot amb L'hússar a la teulada, que va ser un gran èxit i que es va dur al cinema. Algú em va comentar la pel·lícula, que jo no vaig arribar a veure,  i em va explicar que l'havia avorrit també, malgrat que el repartiment era de categoria. En canvi aquest breu Rebrot m'ha semblat un llibre bonic, gairebé prosa poètica, amb una càrrega important de melangia i amargor i amb els finals que a mi m'agraden, esperançadors malgrat les circumstàncies. Una mica allò de Machado: mi corazón espera/ otro milagro de la primavera. Mostra un món que s'acaba, on la gent desapareix, un món de solituds però sense derivar en la bogeria individual del protagonista de La lluvia amarilla, un llibre que també recordo i deu ser per alguna cosa.

Hi ha publicitats actuals de turisme, interior i exterior, que ofereixen gaudir de natura i cultura, com si fossin aquestes dues paraules antagòniques quan són gairebé el mateix, si fa no fa. I és que de fet, així que algú, sigui turista, explorador o humil nòmada a la recerca de subsistència, trepitja la natura més salvatge, ja la converteix en cultura de forma ben espontània.