TRADICIONS, PERSONATGES I DEVOCIONS DIVERSES

Ha mort Mossèn Ballarín i avui sovintegen, com era d'esperar, les lloances obituàries per tot arreu. No es pot dubtar del fet que ha estat un personatge valorat i estimat, més enllà, fins i tot, de les seves opinions, una mica eclèctiques però en alguns aspectes no tan revolucionàries com sembla que ens volen fer creure. Jo sóc poc de devocions incondicionals i potser per això no he tingut desenganys a l'entorn de figures que han generat sacralitzacions en algun moment. 

Ara ningú no vol recordar les antigues devocions pujolistes, àdhuc les devocions monàrquiques a l'entorn de la infanta catalana. Els desenganys i les decepcions són sentiments humans i es produeixen perquè les persones no som monolítiques, podem fer coses bones i dolentes, ser herois o ser una mica traïdors o, senzillament, punyeteros, fins i tot amb les persones més properes i estimades, de forma conscient o inconscient. I quan hi ha calerons pel mig molts ideals s'esberlen.

El protagonista d'una novel·la pujada de to que va tenir èxit fa alguns anys i que es va fer en cinema amb un repartiment d'una certa categoria, Damage, de Josephine Hart, es pregunta quan explica els fets com hauria estat el record que hauria deixat de morir abans dels cinquanta anys, quan la passió corresposta vers la nòvia del seu fill iniciaria el camí de la tragèdia. El mariscal Petain és un altre cas emblemàtic, a casa meva havia escoltat sovint opinions sobre la seva trajectòria, amb un final trist de col·laboracionista quan havia estat un gran heroi de la pàtria.

Mossèn Ballarín va ser un personatge mediàtic i això té molt de pes. En una xerrada de fa un temps sobre alguns llibres de Montserrat Roig es va iniciar una discussió apassionada sobre el valor o manca de valor de la seva obra literària. Hi havia present un fill seu, que em va semblar ponderat i intel·ligent, i que va admetre que l'escriptora havia estat mediàtica en una època en què hi havia poca gent que ho fos. He de dir que jo patia una mica a causa de la seva presència i de la negativitat d'algunes opinions però el xicot ho va entendre tot molt bé. Per aquest mateix motiu no m'agrada anar a clubs de lectura on és present l'autor o autora del llibre comentat, en general. Si el llibre t'ha agradat no hi ha cap problema, l'opinió serà positiva i tots contents, però si no és així has de fer el paperot i t'adones que molta gent el fa sense complexos. O que, senzillament, puix escriu català, Déu li do glòria.

Mossèn Ballarín era molt llegit i seguit quan escrivia a l'AVUI original, en aquell enyorat diari d'ahir que en els seus bons temps va acollir tanta gent remarcable, també a Roig, malgrat que es deia que no pagaven gaire bé els articulistes. Els seus articles eren tradicionals pel que fa al tema religiós però agradables de llegir, el meu pare i la meva mare els llegien com també ho feia el pare del Ramon. Aquell èxit va provocar que Mossèn Tronxo esdevingués un veritable fenomen de vendes cosa que també va desvetllar les ires d'escriptors i escriptores que no venien tant ni de bon tros. 

El llibre, malgrat aquelles vendes, va decebre uns quants dels seus lectors, recordo haver sentit comentar al pare que esperava alguna cosa millor. Encara pitjor va ser el sentiment d'algunes persones en llegir els llibres publicats per Lluís Maria Xirinacs, que eren pesadíssims. Però Mossèn Tronxo es va vendre, que és l'important, i fins i tot es va escriure una seqüela que no va ser tan venuda.  Podria fer una llarga llista de llibres molt venuts dels quals els seus lectors m'han admès en privat que ni tan sols els han acabat ni els han agradat gaire.

Per altra banda, la distància curta d'un article o d'una xerrada és molt més agraïda que un llibre. Molts bons articulistes deceben, en llegir els seus llibres. En tot hi ha excepcions i casos particulars i no es pot generalitzar ni voldria dir noms, tot són gustos i prou galdós es troba avui el mercat editorial. Però som en una època en què sembla que tothom vol fer de tot, cantar, escriure novel·les, participar en tertúlies, publicar articles i fer seguir el twitter a més d'entrar en política i coses més difícils encara. Això provoca que els mercats estiguin saturats. 

Mossèn Ballarín va viure una època menys atapeïda de personatges, tertúlies i publicacions, que l'actual. Connectava amb la gent, això no es pot negar, d'altres igualment coneguts i famosos no tenien tanta grapa. I crec que connectava amb gent molt diferent pel que fa a les creences, els catòlics tradicionals però no carques se sentien bé llegint les seves opinions i els més descreguts es quedaven amb els aspectes que podien semblar més progressistes tot i que em temo que una anàlisi profunda de les seves opinions i escrits ens provocaria, avui, algunes sorpreses. En aquells temps tan rancis del passat sent una mica moderat, simpàtic i alternatiu ja semblaves gairebé progressista, tot s'ha de dir.

El nostre país té un fons religiós ancorat en la tradició, per això de tant en tant surten herois inesperats lligats a l'església, capellans i monges que obtenen una mena de reconeixement col·lectiu mediàtic. Aquest és un fet que sorprèn i destorba els anticlericals militants, incapaços de matisar i anar a les arrels d'un catolicisme familiar i entranyable. Les contradiccions de l'església són les mateixes que les de la gent a nivell individual i a dins d'aquesta institució hi podem trobar de tot, com a tot arreu. 

El nacional catolicisme ens va fer tornar anti tot allò que fes olor de ciri i durant uns anys van desaparèixer, gairebé, moltes celebracions antigues que avui enyorem i de vegades recuperem, tot i que  l'olor de ciri ja no es pot recuperar per raons de conservació del patrimoni. Tot pot conviure amb respecte i alegria, que diuen. Ahir em vaig comprar una palma i demà aniré a la benedicció que fan al meu barri tot i el meu agnosticisme, ateisme més aviat, em temo. Durant uns anys havíem de ser coherents i en nom de la coherència ideològica s'acaba caient en l'avorriment més insuportable i en el dogmatisme més antipàtic. Sí, què hi farem, som de cultura catòlica i catalana, àdhuc hispànica, ens agradi o no, ens hi posem de cara o d'esquena. A les 11, a la Plaça del Sortidor.

MOLT PETIT SERIA ENCARA QUAN AMB GOIG LA MEVA MARE UNA PALMA EM VA COMPRAR...

Avui és diumenge de Rams, el dia de la Palma, com en diem de forma casolana. Crec que encara se celebra força i fins i tot diria que s'ha recuperat després d'uns anys en els quals l'empatx anterior de catolicisme estatal semblava que acabaria amb qualsevol tradició relacionada amb el tema religiós. Potser vaig errada però crec que fins i tot algunes fires de palmes i palmons van estar uns anys sense celebrar-se, el mateix que processons de Setmana Santa, al menys pels nostres verals. Avui tot conviu sense gaires manies i potser ha de ser així.

El dia de la Palma, en la meva època infantil, amb tantes migradeses a l'entorn, era festa grossa, més o menys com Nadal. Per molt que per Pasqua es mengi la mona, coses com la Vetlla Pasqual mai no han tingut el mateix ressò que la missa del Gall o la benedicció de les palmes i palmons que es fa en el dia d'avui. La benedicció dels rams era una festa multitudinària. Després, molta gent se n'anava a passejar i a lluir la roba nova, sense assistir a la missa preceptiva, llarguíssima, ja que s'hi llegeix la Passió de Nostre Senyor i no s'acaba mai. Això, a casa meva, els semblava molt malament, tot s'ha de dir.

Per la Palma es feien coses extraordinàries com ara estrenar roba, sobretot sabates i mitjons, però també alguna rebequeta, fins i tot d'angorina, tot un luxe. Això els infants, els grans es mudaven com podien i a tot estirar la mare estrenava mitges. L'àvia de la meva mare, que no vaig conèixer, sembla que considerava tal dia com avui, a més del carnaval, com a festa de les mares boges, ja que per més fred que fes feien anar les pobres criatures vestides amb roba lleugera i primaveral. De Palmes n'hi havia de molts preus, les nenes riques les duien voluminoses i molt guarnides i la resta, com es podia. De la mateixa manera que diuen que els gossos s'assemblen als amos, les palmes i els palmons responien a la situació social de la criatura que la rumbejava. Els nois duien palmons però també els guarnien i en el moment de la benedicció, com es sabut, es picava fort per tal de fer molta escombra. Quan eres grandeta et substituïen la palma per un palmó o fins i tot per un ram de llorer o d'olivera. Fins i tot les mantellines per a nenes una mica grandetes es deien de pollita.

Les Palmes es guarnien amb un gran nombre de figuretes de fusta i de sucre, entre les quals els famosos rosaris comestibles. No hi havia manies amb això del sucre, avui semblaria que volem intoxicar les criatures i deixar-les desdentegades de bell antuvi si se'n fes el mateix consum ocasional. La Palma es guarnia el dia abans, és clar, fer-ho comportava un gran cerimonial, s'hi posaven llaçades i aquestes tires brillants, platejades i peludes que també s'utilitzen per Nadal. A més a més d'estrenar, com per Nadal, l'única roba nova de tot l'any, també ens retratàvem. Durant molts anys ens retratava un privilegiat veí que treballava en una botiga de material fotogràfic i per aquest motiu tenia càmera pròpia i crec que fins i tot es revelava les fotografies ell mateix. Tota la gent de la meva època acostuma a tenir fotografies del dia de la Palma, són un clàssic.

Em fascinava, els dies abans, anar a comprar sabates i mitjons, tot un cerimonial. Les sabates acostumaven a ser blanques, tot i que quan eres una mica més grandeta també podien ser de xarol negre. A mi les blanques, tan netes i perfectes, em semblaven de nata. Els mitjons els compràvem a la merceria del barri i per encertar la mida et feien tancar el puny i te'ls posaven al seu volt. Després, com és ben sabut, les palmes noves i oloroses es penjaven als balcons per espantar les bruixes, gran contradicció ideològica amb el catolicisme ortodox, i encara se'n veuen algunes. Perdien olor i frescor ben aviat i esdevenien una mena d'esquelet del passat recent fins que se substituïen per les noves.

Vaig conèixer un matrimoni, amb un fill de la meva edat, que a més d'altres feines feien palmes. Era un procés laboriós i complicat i fins i tot perillós, car es fa servir sofre per mantenir-les fresques i en aquella època ho feien a casa seva, una planta baixa molt modesta i mal ventilada. Avui m'imagino que tot es deu fer en millors condicions però aquells eren temps autàrquics. El dia de la Palma, una mica com Nadal, era adient per evocar la infantesa de la gent gran, aquells anys estranys d'abans de la guerra o fins i tot els més antics i remots i també els moments més dramàtics de la guerra civil en els quals els cultes religiosos es van bandejar, tema aquest que no s'ha valorat prou. Que et toquin les tradicions entre les quals has crescut fot molt, la veritat, i aquestes sempre revifen d'una manera o d'una altra. Per això les prohibicions que no responen als canvis naturals en els costums són tan espinoses i congrien ressentiments diversos.

Jo, que em sabia molts versos de memòria i els recitava sovint, a causa de les demandes familiars, n'amollava un del Trobador Català sobre un noi que recorda la seva mare en aquest dia, molt emotiu. La cultura convencional sovint bandeja el pes de la cultureta popular però el fet és que molta gent va créixer amb El Trobador Català i el Patufet més que no pas amb textos nostrats de més volada. Gràcies als poemes de Bori i Fontestà vaig aprendre a llegir en català. Quan el meu avi era petit el llibre era una novetat i un mestre modern de l'època el feia llegir al meu avi, a escola. Aquest llibre ha estat un clàssic i encara es pot trobar en una edició de l'Editorial Millà, qui sap si no serà la darrera i tot.

Els textos, també hi ha proses, conformen un conjunt que respon molt bé a la manera de sentir de la Catalunya profunda i tradicional: avis que s'han de respectar, noies honestes, patriotisme nostrat, religió viscuda de forma tendra, exemples morals I fins i tot alguna perla, com aquell d'anar a matar jueus, al capdavall era el que s'esdevenia en aquells matins dels vells dissabtes de Glòria, fent barrila als balcons i patis amb cassoles i matraques. Bori i Fontestà era fill del seu temps i no es podia imaginar en què aniria a raure aquella amenaça retòrica. He de dir que ja de petita alguns capellans i monges em van explicar que tot plegat era una gran bestiesa i que Jesús i la seva família també eren jueus. En aquella època ser jueu, maçó, comunista, protestant i moltes coses més, àdhuc ser separatista, pertanyia per als infants a la categoria dels marcians llunyans i imprecisos.

Ja de gran ironitzava amb el meu pare sobre el gran nombre de drames poètics que s'havien empassat. Al llibre hi ha un bon doll d'orfanets, ceguetes, mares difuntes i vells xarucs que veuen proper el seu final. També hi ha algun vers més alegre, és clar. I escric vers perquè en dèiem versos, fins i tot dècimes encara que no ho fossin, més que no pas poemes. En castellà també es pot trobar la mateixa temàtica literària, lligada al món rural i a una societat que volia bondat i amor filial però pocs canvis en el context. De forma inevitable i irreversible tot va canviar i del rebuig global per tanta religió obligatòria i carrincloneria literària me n'ha quedat un record tendre, lligat a la tradició i als costums i al record dels qui ens van precedir en el camí de la vida i avui dormen el somni de la pau. 

El dia de Rams és infantil en molts indrets, com ho palesen aquestes processons infantils del borriquet, tan divertides. Un any era a Sevilla i vaig xalar amb la moguda familiar que comporta el tema, els pares portant berenar i beguda a les criatures, deixant-les reposar de tant en tant i, és clar, retratant-les sense parar, car som en temps d'imatges barates i excessives. És un dia simbòlic car, com ens explicaven, després de la rebuda multitudinària que van fer a Jesús Nostre Senyor a Jerusalem el van estossinar de mala manera i la massa que l'havia rebut amb cridòria l'anava a veure executar fent la mateixa gresca car així és el món, injust i pecador. Per això s'ha de fer poc cas dels moments de glòria i del fervor que es desvetlla en això que en deien, despectivament, el populatxo. I del qual, de grat, per força o per catarsi col·lectiva formem part en algun moment d'aquests sorollosos, entusiastes i multitudinaris, ni que sigui quan piquem amb un palmó ben gros per fer escombra mentre imaginem que allò té una gran importància en el conjunt del món de mones que ens acull. És la vida. 

Palmes, palmons i mitjons blancs

...I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta...

      Joan Manuel Serrat. 'La tieta'

Avui és el dia de la Palma i comprovo que afortunadament encara hi ha molta gent que segueix la tradició i va amb les criatures a l'església a 'beneir'. Al meu pare, que era seriós amb aquestes coses, l'empipava que molta gent anés a beneir i després no es quedés a la missa. Quedar-se a missa, tal dia com avui, té molt de mèrit, car es llegeix tota la passió i l'acte religiós es fa llarguíssim i feixuc. 

De tot plegat, actualment, n'ha quedat més tradició folklòrica que res més. És una festa com una altra, ja no és el dia singular i preferent en el qual s'estrenaven rebeques, mitjons i sabatetes blanques i se sortia ben mudat al carrer per fer-se retratar, car la fotografia no era pas a l'abast de tothom. Els nens picaven fort amb els palmons per fer escombra i les nenes havíem de tenir cura de no perdre  els ninotets de fusta que penjaven de les oloroses palmes, modestes en el meu cas, guarnides també amb els rosaris de sucre corresponents. 

Els padrins i padrines regalaven palmes i mitjons, tradicionalment, i la mona més endavant, com recorda la cançó d'en Serrat sobre aquella horrible i trista tieta conca. La Mare Lola serratiana no ho passava pas millor, la veritat i és que les dones pobres de les cançons ho van tenir molt magre fins fa quatre dies, llevat de les que eren maques, anaven al Bocaccio i feien de model d'en Pomés. O eres una mala dona assassinada per l'amant enganyat, o una conca amargada, o una mare soltera enganyada per un brètol o una casada amb un munt de criatures sorolloses, resignada a fer bugada i neteja, un dia sí i un altre també. Una altra sortida professional era fer-se monja.

Les meves avantpassades consideraven que Carnaval i el dia del Ram eren les festes de les mares boges, car es guarnia la fillada amb poca roba, fes fred o calor, per presumir, i era freqüent agafar greus encostipats primaverals.  A nosaltres, els nens de la meva escala, ens retratava el senyor Antonio, l'únic que tenia màquina de retratar pel fet que treballava en una botiga del ram i les aconseguia a bon preu. El senyor Antonio i un seu cunyat que també vivia a l'escala revelaven ells mateixos les fotografies, en una cambra petita i fosca, misteriosa i amb una llum vermella molt inquietant. En ocasions especials, com les comunions, s'anava als estudis fotogràfics on, a més, et retocaven de forma adient. 

Em sap molt de greu la pèrdua d'aquells estudis, alguns d'ells tot un museu, com el de Can Lumière, a la Ronda, que va durar molts i molts anys. Baixaves a un sòtan misteriós i un senyor que semblava sorgir  de les boires del passat i que era tot un artista et feia el retrat que tocava. Anar a Can Lumière era una mica car però tenies la garantia de quedar sempre bé. No sé com ho feien, però era així. Quedaves bé, fins i tot a les fotografies del carnet d'identitat, que eren tot un repte per als bons fotògrafs.

Quan vaig començar a treballar, amb un dels primers sous, jo també em vaig comprar una màquina de retratar, gràcies a aquest veí introduït en el ram, marca Dacora Dignette, que em va anar molt i molt bé durant anys, tot i que no era cap aparell d'alta volada. Vaig comprovar que persones que tenien màquines més cares no obtenien pas uns resultats gaire diferents dels meus, la veritat. En aquells primers anys de possessió de màquina retratava moltes bestieses: núvols, capsetes, la gàbia del periquito...

El senyor Antonio fins i tot ens havia fet pel·lícula en alguna ocasió. Una vegada vaig preguntar a un fill seu, de la meva edat, malauradament també desaparegut cap al mar que es el morir, de forma prematura, si me'n podia aconseguir una còpia i em va explicar que el material era tan precari que s'esmicolava i no es podia reciclar. 

Les palmes i els palmons feien molt bona olor, els parents d'uns veïns es dedicaven a fer-ne i aleshores vaig saber que el tema no era senzill i que per aconseguir aquella blanca frescor calia treballar amb productes químics verinosos. Imagino que el tema es diferent i menys tòxic quan es fa a gran escala però ells ho feien a casa seva, un pis vell, petit i fosc, sense gaire condicions higièniques. Era com una feina més de tantes com la gent feia a casa seva, per a arrodonir setmanades i tirar endavant.

Fos com fos, l'olor de la palma fresca és magnífica, s'hauria de poder comprar en flascons.   Un cop beneïts, palmons i palmes s'havien de lligar als balcons per espantar les bruixes i se substituïen les de l'any anterior, que estaven ja força fastigosos de tant fer por a les bubotes. La palma, lligada al balco, en poc temps perdia la seva magnificència i esdevenia un record trist de la seva plenitud de diumenge de Rams. Hi havia qui les portava primer a l'església, per a muntar els monuments que es visitaven el dijous sant. Veure una palma o un palmó lligats a les baranes dels balcons volia dir que allà hi havia infants, era tota una proclamació de principis.

Enguany, com que la Pasqua és tardana, tot està florit i no fa tant de fred com en anys més matiners. Però la primavera és enganyosa i traïdora, a més de bonica, i s'ha d'anar amb molt de compte amb els seus canvis imprevisibles. Les palmes i els palmons, però sobretot les palmes, també palesaven les grans diferències socials. Els diaris mostraven fotografies de nens i nenes molt ben peixats, amb grans i complicades palmes, luxoses i cares. Nens de casa bona, vaja. 

El dia de la Palma tothom intentava anar elegant, ben pentinat, net i polit, olorós de colònia casolana i estrenar, com per Nadal, alguna cosa, ni que fos girada de l'inrevés i recosida per algun sastre experimentat, com el gran Poveda de la plaça del Pes de la Palla, que fins i tot s'anunciava per la ràdio amb una divertida falca en la qual un amic li deia a un altre:

-¿Abrigo nuevo?

-No!Vuelto del revés y arreglado por Poveda sastre, plaza del Peso de la Paja, 2...

La famosa sastreria tenia sempre els balcons oberts i quan passaves per la Ronda veies la gent que cosia i els maniquins sense cap amb la roba embastada i les cintes mètriques. Ja fa anys que devia plegar i ara aquells balcons són sempre tancats. Als baixos d'aquella escala emblemàtica i miraculosa hi ha avui un immens basar xinès, d'aquests amb molta roba, que ens faciliten anar a la moda econòmica i no haver de cosir, recosir i girar de l'inrevés els vells abrics històrics. Huxley ja va preveure un món feliç en el qual seria millor llençar que no pas haver d'apedaçar... 

Abans es cosia molt i ara percebo que hi ha un cert interès per la gent jove -noies sobretot, és així, què hi farem- per coses com la costura creativa i el punt de mitja. Això està molt bé. Per motius llargs de debatre les feines típicament femenines del passat han estat bescantades i menystingudes, com ara la neteja i la costura, sobretot. Fins i tot entre els oficis femenins tradicionals els famosos i rics acostumen a ser els senyors, pel fet que potser saben vendre millor el que fan. 

Sigui pel que sigui va bé recordar que en les corts reials una bona modista o brodadora tenia tant de prestigi -o tan poc- com els grans pintors de càmera, que avui titllem, amb convenciment, d'artistes. 

Fotografia manllevada de la web etnocat (Reus) i Òmnium (Badalona).