BEN VIUS ENCARA, SOTA ELS CIRERERES FLORITS

Les aficions uneixen les persones en activitats compartides, necessàries i que possibiliten exercir una saludable activitat humana, pel  meu gust la millor,  xerrar. Ahir vaig ser a Masquefa, feien una celebració importada del Japó i adaptada a la nostra idiosincràsia que ja fa set anys que dura. Que les coses durin, avui, té un gran mèrit. La celebració, Hanami, consisteix en llegir poemes sota els cirerers florits. Fa alguns anys hi vaig anar d'espectadora i aquesta vegada hi vaig anar a participar i llegir poemes, a més a  més em vaig apuntar al dinar posterior. Una activitat amb dinar o sopar afegit és sempre molt més interessant i enriquidora i he constatat que les coses que acaben menjant de forma comunitària perduren amb més facilitat i generen més bon rotllo, que diuen ara.

S'ha criticat sovint allò de què som el país amb més poetes per metre quadrat del món. Això ja ho sentia a dir de joveneta, per cert. No sé si és veritat, no tinc dades estadístiques, ni tampoc sé si això és bo o dolent, hauria de ser bo, tot i que quan la literatura s'imprimeix i es ven amb intenció de fer calaix genera competitivitat i no sempre saludable. Ara també diuen que es publica en excés i, en canvi, et trobes amb moltes més dificultats per publicar que fa anys. Els que repeteixen aquests penjaments són també poetes o escriptors i, és clar, ells no s'inclouen en els que són sobrers sinó més aviat en els que són imprescindibles i autèntics. 

Ahir vaig escoltar poemes molt diferents, van llegir-los o recitar-los onze persones, jo inclosa. El nombre es va limitar a tres, eren quatre però l'augment de participació va fer necessari reduir l'oferta. N'hi haver que em van agradar molt i d'altres que no tant però això també em passa amb els recitals de poetes consagrats i d'una certa anomenada. El gènere és complex i tot són gustos i moments. Vaig descobrir veus poètiques molt interessants com ara la d'un poeta jove, Gener Barjola, que escriu en castellà -per sort la tria de la llengua era absolutament lliure, tot i que hi havia una majoria de poemes en català- i que anava acompanyat de la seva parella, una noia molt maca que resulta que és del meu poble, el Poble-sec, on viu tota la seva família.

Una altra de les poetes, l'única que va recitar els seus poemes sense llegir-los, de memòria, uns poemes breus, molt bonics, va ser Margarida Bernús. Resulta que Bernús és la dona d'Anton Font, el del Timbal, i això em va generar tot un rosari de records lligats a unes Escoles d'Estiu dels primers setanta, inoblidables, on la categoria de les persones que impartien cursets era immensa. Després tot va anar de baixa, com sol passar. Anton Font era a la dansa com Oriol Martorell, que també impartia cursos en aquella època a l'Escola d'Estiu, a la cançó, aconseguien que persones sense grapa, oïda, talent musical ni gràcia ballarina fessin coses que estaven molt bé, ballar en un cas, cantar en l'altre. El Timbal, per sort, encara existeix, és l'escola més antiga de l'especialitat que tenim i que duri.

No vaig saber fins després, en tafanejar per internet, que la Margarida, actriu i cantant i moltes coses més, a banda de poeta i rapsoda, era la dels primers Garigots. Recordo molt bé aquell grup pel fet que en una ocasió van venir al barri i a la meva filla, que era petita, li va agradar molt l'espectacle, es deia Llibres i trastos vells, i li va encantar el paper de la Margarida, encisadora, que cantava i ballava i cercava meravelles en unes golfes imaginàries. Vam comprar la cinta de cassette i durant un temps l'escoltàvem a totes hores i ens en sabíem de memòria les cançons i la meva filla fins i tot els fragments no musicals. 

Trobar persones del passat lligades a records personals sempre m'emociona, quan encara estava en actiu va venir a l'escola un component dels Esquirols que es dedicava a fer tallers de romanços i també em va fer la mar de gràcia conèixer-lo personalment, crec que era Joan Vilamala. Els Esquirols van ser així mateix una part de la banda sonora familiar, va ser una llàstima el seu final una mica sobtat, quan es trobaven en plenitud i tanta gent els seguia, per a mi allò va ser molt pitjor que el final dels Beatles.

Molta gent lligada al món artístic, perquè ha volgut o per necessitat, ha fet de vegades un tomb, més o menys definitiu, vers el camp de l'educació. Sorprèn comprovar com hi ha tanta gent que fa bé i molt bé tantes coses i és tan poc coneguda i tan poc present en els mitjans de comunicació on sembla que sempre surtin els mateixos, però també aquests mateixos deixen el lloc a d'altres en algun moment. M'arriben aquests dies muntanyes de propaganda virtual sobre llibres per Sant Jordi, es veu que això dels llibres de Sant Jordi ja és com una mena d'especialitat, un gènere estacional. El noranta-i-tants per cent són llibres de gent mediàtica, polítics, tertulians, periodistes-que-surten-a-la-tele-sovint, el denominador comú és que són gent ja coneguda per coses que no són els llibres, precisament. 

No ho vull criticar, al capdavall es ven poc i fins i tot es veu que als grans magatzems, per tal que et firmin els mediàtics, has de comprar el llibre allà mateix. Criticar els costums del present no té sentit, les coses són com són i si jo sortís a la tele cada dia a comentar el que fos i vengués un munt de llibres i em promocionessin a dojo ho veuria d'una altra manera, que tots som humans. Em temo que ni tan sols els mediàtics venen avui tant com abans, la veritat. Les raons són diverses, es fan volar molts colomets i no es vol entrar en un tema clau, l'abundància de bones biblioteques fa que no et calgui comprar uns llibres dels quals després no sabràs què fer i no et cabran a casa. I internet, és clar, les xarxes i la modernitat virtual són l'ase dels cops de tot un munt de mals de la nostra societat actual que algú n'ha de tenir la culpa.

Que hi hagi molts i moltes poetes no és gens dolent, com no ho és que hi hagi molt gent aficionada a cantar, a cuinar, a pintar, a fer teatre o a fer puntes al coixí. Posar unes expectatives excessives en aquests tipus d'activitats pensant que ens donaran fama i diners és tot un altre tema, és clar, però somniar també és de franc. L'any que em vaig casar, a l'estiu, vam anar a Menorca, a un hotel que ja entomava la crisi amb una mena de vaga de zel del personal. Als vespres portaven artistes, en aquella època eren freqüents els espectacles de flamenc i molts eren lamentables però els seus components cobraven per actuar mentre que algunes de les cambreres, andaluses, jovenetes, cantaven com els àngels i donava gust escoltar-les mentre feinejaven, així és el món. Injust, gairebé sempre. 

A més a més del Gener Barjola i la Margarida Bernús, al bonic acte d'ahir hi participaven, llegint poemes, Josepa Ribera Vallès, que és qui m'hi va convidar, i amb qui  ens vam conèixer ja fa uns quants anys en un inoblidable acte poètic a Vilafranca, Jordi Muntaner, que també tenia cura de l'organització, Mercedes Delclós, bona cantant a més a més i qui, per casualitats de la vida, en una ocasió va musicar un poema infantil meu. I Esperança Castell, Francesc Guinart, Oriol Prat, Trinidad Casas, Marisa Olivera i Alexandra Farbiarz, espero no haver-me deixat ningú. I jo, és clar. Jo també hi era.