SANTA MADRONA, EL DIFÍCIL SOLUCIONA

El proper dimarts, dia 31 i darrer dimarts del mes de maig, que coincideix amb el darrer dia  d'aquest bonic mes de les flors i les violes, dedicarem la xerrada de CERHISEC a la tradició barcelonina relacionada amb Santa Madrona. Fa més de deu anys ja vam dedicar una xerrada a reivindicar una santa que havia tingut un pes específic important a la ciutat i que crec que l'està recuperant, tot i que a mi això de la Coronela i els uniformes no em fa  gens el pes.

Fa dotze anys i una mica més costava trobar referències en les hemeroteques i biblioteques sobre el tema madrònic, avui es poden llegir molts articles per tot arreu, amb un gran nombre de refregits espontanis, la majoria dels quals adjectiven la nostra estimada Madrona com a santa oblidada, però no ho deu ser pas gaire si genera tanta literatura periodística, la veritat. 

Aleshores vam publicar el text d'aquella antiga xerrada, en el nostre llibret anual, Era el 2004. En aquells anys acostumaven a assistir a la mostra d'associacions que es fa per la Mercè a la plaça de Catalunya i sovint passava per allà el recordat i malaguanyat Huertas Claveria i ens comprava el llibret. Doncs resulta que per Nadal del mateix any el periodista va publicar un volum alimentici, d'aquests que ara proliferen com els bolets quan plou, que brollen amb força per Nadal i Sant Jordi i que recullen curiositats barcelonines de tot tipus. Va fer referència a la santa en un dels apartats i en la bibliografia em va citar, tot un detall, i molta gent que potser ni tan sols no havia comprat el nostre llibret ni assistit a la xerrada em deia: oh, has vist que et cita el Huertas Claveria?  El món és estrany i ple d'estranyes vanitats indefugibles.

Santa Madrona segurament ni tan sols no va existir. Constato això perquè hi ha agnòstics i ateus repatanis, i jo també tinc un passat, que com si descobrissin la sopa d'all et manifesten aquestes no-existències santificades com si fossin,  avui dia, importants i justifiquessin el rebuig vers qüestions relacionades amb tradicions religioses i populars. Tots els sants del costumari són fruit de tradicions ancestrals, hereus d'aquells estols de déus menors però propers que tantes devocions generaven. I tot i que les modes canvien, fins i tot en aspectes tan  sagrats, hi ha devocions que es mantenen i augmenten i només cal donar un volt pel carrer de l'Hospital el dia de Santa Rita pel matí, per exemple. 

Aquestes devocions, amb els seus rituals, tenen per a la gent el mateix efecte placebo, sovint menystingut però evident, que l'homeopatia o fins i tot la màgia pagana. Jo abans feia broma amb tot plegat però avui  em sembla un tema seriós, aquest de les devocions i la fe cega i irracional en el que sigui, per molt que la ciència avanci i prosperi, ja que, com deia aquella antiga cançó, sense receptes de metges l'home neix, i creix, i mor.

L'inefable i sobrevalorat Consell de Cent va declarar Santa Madrona compatrona a mitjans del segle XVI, i des d'aleshores i fins a mitjans del segle XX el nom de Madrona va ser habitual entre les noies de la ciutat i de les rodalies, com es pot comprovar en la literatura i el teatre. I no tan sols entre les classes populars, cal pensar en Madronita Andreu, la rica dama filmadora, per exemple. 

Sobre la vida improbable de la santa, el mateix que passa amb  Santa Eulàlia, hi ha versions diverses. Jo vaig néixer i viure i visc encara sota l'ombra protectora de la gran església del barri del Poble-sec, que el 1888 va venir a inaugurar la reina regent amb l'hereu de la corona, una gran faramalla i cançó amb lletra de Verdaguer. Però havien d'arribar mals temps per a sants i esglésies i l'edifici va rebre molt, primer amb la Setmana Tràgica, després amb la Guerra Civil i darrerament gràcies al menyspreu que en aquest país ha generat el neogòtic, estil del qual s'han perdut coses interessants i impressionants, què hi farem, no som ni serem britànics, vaja.

Tan sols que el senyor Gaudí, per exemple, ens hagués endegat un altaret, segur que els poders públics, laics i religiosos, farien un esforç per a la rehabilitació d'una església que ja es va inaugurar inacabada. Avui alguns edificis religiosos del gòtic sense el neo s'han hagut d'espavilar i munten concerts i visites amb pujada turística als campanars. Una pujada pagant el que fos al campanar de Santa Madrona seria meravellosa, no vull ni pensar la vista que es deu copsar des d'allà dalt, no hi he estat mai. Però per això caldria una reparació a fons i corren mals temps per a mecenatges i despeses que no generin rendiment turístic.

He escrit molt sobre Santa Madrona, la seva església, les seves devocions i fins i tot sobre les moltes ermites i esglésies dedicades a la Santa que hi ha per tota la geografia catalana i més enllà de l'Ebre. Santa Madrona va caure a la ciutat per casualitat, segons expliquen, quan la intenció dels qui menaven el transport de les relíquies era de dur-les cap a França, ja que Lluís el Pietós les havia sol·licitat. La història de les relíquies i el negoci que generaven és divertida i surrealista però tot s'ha d'agafar amb tendresa i perspectiva, de fet ara també venen a bon preu sabatetes de la Marilyn Monroe o raspalls de dents de l'Elvis Presley i encara bo que no se'ls acudeix de subhastar-ne les restes biològiques. 

L'església de Santa Madrona, la del Poble-sec, és impressionant i excessiva per als nostres temps. Quan jo era petita s'anava a missa de forma gairebé obligada, els diumenges, car era pecat mortal no anar-hi i, a més a més, et trobaves allà tot el veïnat, el mateix que passava al cinema del barri. Les misses se'm feien llargues i avorrides i em distreia tot contemplant les imatges dels sants i Mares de Deu, els llums del sostre i els colors que projectava el sol en passar pels vitralls de l'església. Es va fer durant els anys cinquanta un arranjament apressat i amb pocs diners, per a la reconstrucció del temple i per poder comprar bancs, i es va pintar el sostre cremat i fumat amb escenes de la vida de la santa i imatges de sants barcelonins. 

Era una gran distracció en aquella època de la restauració contemplar el pintor com treballava, amb una gran habilitat. Les pintures van quedar molt bé i Santa Madrona era molt maca però com que el sostre estava malmès al cap d'uns quants anys es van repassar i aleshores van deixar la pobra Madrona amb la cara com un mapa. Sempre he desitjat conèixer el nom del pintor primigeni. Avui caldria una altra reparació a fons i ben feta d'aquelles pintures però l'edifici és molt gran i hi ha d'altres necessitats, és clar. 

Veure gent pintant enfilada en bastides em fascinava. Recordo els qui pintaven els cartells de cinema i també l'amo d'uns cavallitos que venien de tant en tant a la Plaça del Sortidor i que en una ocasió va pintar amb escenes infantils tots els plafons del sostre davant de la nostra badoca admiració de criatures, una preciositat. Pel que fa a les esglésies, van patir la iconoclàstia simbòlica recurrent, compartida per tantes creences de diferent signe i que em costa d'entendre, però es veu que hi ha qui es queda d'allò més satisfet enderrocant, incendiant i malmetent ni que sigui mobiliari urbà sense connotacions ideològiques, però, qui sap, potser els contàiners també són de dretes, no ho sé.

No explico més coses perquè ja n'he explicat moltes sobre el tema al llarg de tants anys blogaires, blocaires i blogueros i per no fer espòiler, que diuen ara, sobre la xerrada del dimarts que ve. Que Santa Madrona us protegeixi, faci venir cada any les orenetes  i ajudi a fer ploure en temps de sequera, i consti que escric sequera donant al terme un sentit metafòric, fins i tot.