TRES RECORDS DE JOVENTUT, PERÒ NO DE LA MEVA, AFORTUNADAMENT

Vaig anar al cine a cegues i vaig decidir veure una de les dues pel·lícules franceses que feien però no la vaig encertar car em temo que amb l’altre hauria gaudir més del setè art,  la veritat. Potser hi torno avui, doncs.  De fet no sóc una devota incondicional  del cinema francès, que té de tot, també coses sobrevalorades i discursives en excés, però m’agrada escoltar la llengua que vaig aprendre a escola i que forma part del meu imaginari sentimental. Amb un títol tan bonic com Trois souvenirs de ma jeunesse m’esperava tota una altra cosa, la veritat. He llegit en algun lloc que el protagonista és un alter ego del director, un personatge que ja surt en dues pel·lícules anteriors que no he vist encara, ho confesso.

Aquí ens  trobem el Mathieu Amalric, que també compta amb moltes devocions però no pas amb les meves, i amb la seva mirada singular i inquietant. Segons llegeixo en alguns comentaris sobre la pel·licula és un actor fetitxe del director. El xicot, ja una mica granadet, està decidit a tornar a França des d’un país de l’est on ha lligat amb una senyora de bon veure amb la qual és al llit i la qual li diu que potser no l’oblidarà mai. Aleshores ve el primer record, que no és de joventut sinó d’infantesa, una infantesa que no s’explica gaire a fons, amb una mare rareta i un pare que deunidó i un parell de germans, noi i noia, que no desmereixen del conjunt. 

Tots ells viuen a Roubaix, al nord del tot de França, i no us explico les festetes que es munten més endavant, tot i que siguin, més o menys, de províncies. Per sort el nen compta amb una parenta lesbiana molt comprensiva, a la casa de la qual es pot refugiar quan van mal dades i així l’amiga de la parenta li pot ensenyar rus. Aquesta breu primera part de la pel·lícula no sé sap ben bé quin paper juga en el conjunt, més enllà de fer referència a la família i a uns possibles traumes infantils mal superats. En alguns llocs he llegit que el fragment infantil està introduït amb calçador i en d'altres que evoca Fanny i Alexandre, però a mi no m'ha evocat pas aquella pel·lícula en cap moment.

El segon record ens embolica en una trama d’espionatge internacional juvenil d’alta volada que no explicaré per tal de no fer això que en diuen spoiler, que ara si no dius les coses en anglès fas el pagès o el barceloní, que encara és pitjor. Aquí sí que el noi ja és jove i de bon veure i no s’entén gaire com en la seva maduresa un noi tan bufó s'hagi tornat l’Amalric, tot i que la vida d'antropòleg viatger deu ser molt cansada. No sé pas si era gaire freqüent que la gent dels instituts francesos viatgés a Minsk en temps soviètics però potser sí, no tothom ha d’anar a Lloret o a Mallorca. Aquesta part, té, malgrat tot, una certa gràcia i entronca amb el retorn del protagonista a França.

I aleshores ve la tercera part, la més extensa, que en el  cartell de promoció fa pensar en un amor romàntic i que deriva en una relació d’allò més estranya, la veritat. No s’entén com la noia aguanta el que aguanta i per sort no ens expliquen com va acabar la xicota, qui sap si ben casada i amb criatures, pot ser que en una d’aquestes altres pel·lícules amb el mateix protagonista n’expliquin alguna cosa més. El noi li diu que la vol estimar més que a la pròpia vida però a l’hora de la veritat així que pot toca el dos a fer d’antropòleg pel món mundial. Diuen que el director, Desplechin, recull la tradició d’allò que en van dir Nouvelle Vague. Fent un acudit lamentable he de dir que la Vague compta amb algunes històries plenes de vaguetats, encara més vistes des del present.

El noi es diu Dédalus, i aquí ja es veu la intenció intel·lectual de la història. Aquesta tercera part, la més llarga, gira a l’entorn del llarg festeig del xicot amb una noia molt maca, i és que les noies dels xicots intel·lectuals han de ser maques i sensuals, què hi farem. És clar que veient el que li passa a la noia et ve al cap allò de la suerte de la fea... Mentrestant el nostre Dédalus va i ve, escriu cartes amb llargues parrafades, amolla llargues parrafades en directe, lliga aquí i allà, cultiva el seu carisma i estudia amb una senyora negra que és una eminència. De tant en tant surten  el pare i els germans i el cosí i tots els joves es droguen i beuen i ballen plegats amb una certa moderació però és estrany que no incideixin mai en el món real, en el tema polític ni social ni històric, considerant que la seva és una època mogudeta. Això sí, tothom fuma força. Els de la lliga antitabac deuen sortir del cine ben emprenyats.

Una de les frases més brillants del protagonista és una cosa així com ara que no li agrada la intel·ligència de les dones, ja que la troba vulgar (¡!). Però, en canvi, la intel·ligència de la seva noia li resulta d’allò més atractiva, una intel·ligència poc emocional, altrament ella ja l’hauria plantat a la primera, amb tants com la festegen per Roubaix i rodalies.  El pitjor és que la pel·lícula no està malament, té moments brillants, però el carregós romanticisme masclista fa una mica d’angúnia, i les excessives filosofies del protagonista i els seus coneguts cauen en una retòrica buidor que no porta enlloc, pel meu gust, tot i que potser ja era aquesta la intenció del senyor Desplechin.

No sabem què ha estat de la noia al final però el protagonista retroba un altre dels que la van estimar i consolar, un amic que també es va sentir traït per ell ja que sembla que aquest Dédalus desvetlla dependència sentimental allà per on va. L’amic s’ha casat i la dona no sap res de la història i ningú no sap tampoc res de la pobra noia de Roubaix, una fantasia masculina al capdavall. Malgrat anar tant de festa els xicots acaben la carrera i sembla que se’n surten, tot i que no traiem l'aigua clara del que investiga l'antropòleg ni de com s'acaba de guanyar la vida. De les noies en sabem encara menys, tant de la germana amb complex d'inferioritat com d'aquest amor de la seva vida, més o menys, tot i que sembla que ella no es mou gaire de Roubaix. No em sembla una mala pel·lícula en conjunt però crec que no he connectat gens amb el seu rerefons i que un excés de pretensions en malmet el resultat.