BREXCITACIONS SENILS I LA NEFASTA VEU DE L'EXPERIÈNCIA

Davant dels resultats de qualsevol consulta electoral hem d'entomar comentaris de tot tipus. Si el que ha sortit ens abelleix, el poble és savi. Si no ens agrada com han anat les coses, el poble és un ramat que es deixa conduir per qualsevol guillat. Ahir mateix llegia en algun lloc que si un poble amb tanta tradició democràtica com Gran Bretanya decideix el que va decidir, què faran els altres? Els altres som nosaltres, també, és clar. Una de les troballes que encara sorprèn és haver arribat en una part del món a això del vot universal, sobre el qual jo també tinc malèvols dubtes en alguna ocasió, quan no surt el que em sembla que hauria de sortir, és clar.

Un dels penjaments habituals davant dels resultats que no toquen és culpar determinat grup social del desengany. L'any 33 es va culpar el vot femení dels resultats electorals, allò encara cueja i de tant en tant ho torno a escoltar quan s'ha demostrat que és un tòpic i una mentida. Pensar que les dones podien votar les dretes pel fet que anaven més a missa va fer que es trigués en atorgar-les el vot i que s'hi arribés després de discussions força surrealistes. La defensa de la concessió del vot tampoc no va ser innocent, és clar, però crec que negar un dret a algú, amb les raons que siguin, és tot un perill, i molt greu. Aquell tema va amargar fins i tot l'exili a gent com Clara Campoamor però la seva oponent parlamentària, Victoria Kent, encara va retornar al país durant la transició i continuava opinant el mateix i fins i tot defensant que una dona que es vulgués dedicar a la professió o a la política havia d'optar per no tenir família pròpia.

Avui ningú no gosaria negar drets a les dones però hi ha un grup de gent, un grup en augment, que cada vegada té menys pes social, els vells, la gent gran. Els resultats d'ahir s'han atribuït a aquest grup, als vells conservadors porucs i ignorants, pagerols en gran part, ancorats en l'Anglaterra profunda i sènior, vaja. Ja es van fer comentaris semblants quan allò del referèndum escocès, fins i tot s'ha arribat a escriure sense vergonya que el vot vell hipoteca el futur de les noves generacions. No és compta amb què les noves generacions evolucionaran i canviaran i potser tampoc votaran el mateix al cap d'un temps, ja conscients de les moltes manipulacions i pressions mediàtiques que els van condicionar.

És una opinió molt personal però crec que és molt més fàcil manipular els joves que no pas els vells. Potser per això hi ha una tendència sospitosa a fer votar gent cada vegada més jove. Avui, quan la vida laboral és tan breu i s'accedeix a la feina, a la independència econòmica i a la creació d'una família relativament tard, cada vegada es promociona més aquest vot adolescent. En allò del 9N van votar els de setze anys i si a mi m'haguessin demanat el vot per decidir si els jovenets votaven hauria votat en contra. Setze anys d'ara són molt pocs anys. Aquest vot precoç assegura una certa participació, quan comences a votar fa il·lusió anar-hi, com és natural. 

En canvi els vells, ai, els vells. N'han vist de molts colors i no es deixen enredar tan fàcilment ni crec que tinguin tanta por a perdre les pensions com expliquen els que opinen aquí i allà. Són el vot de l'experiència i l'experiència és un perill, sobretot si el pas dels anys no ens ha fet minvar la memòria. L'experiència és una arma carregada de passat, no pas de futur. Aquestes referències al vot conservador i lamentable de la gent d'edat no es gosaria fer en relació a d'altres grups de població, dones, joves. Seria considerat políticament incorrecte. Fins i tot en ocasió d'allò d'Escòcia vaig llegir algun pèrfid comentari sobre limitar l'edat de vot, una cosa com ara el que sembla que s'hauria de fer amb el carnet de conduir. Avui mateix, en un minidebat a facebook en el qual algú aconsellava votar PSOE hem hagut de recordar coses com ara el GAL que el jovent no deu conèixer a fons, car sembla que hi ha fets del passat que dormen en el llimb quan cal i toca.

No s'entra gaire a fons en les causes de per què es donen uns resultats o uns altres, si surt el PP la gent és ximple, i ja està. Aquí durant anys sortia CIU i es podien llegir moltes bestieses però poques anàlisis serioses sobre la maldestra grapa i les moltes servituds del seu oponent més proper, el PSC.  Tant és així que molta gent que votava CIU deia en públic que votava d'altres coses per quedar bé i després, de forma inesperada, sortia el que sortia. Per sort, el vot és secret. No hi ha res més poc democràtic que el vot assembleari, condicionat per la pressió de grup i la loquacitat del darrer en fer l'arenga. Un company de feina força gandul, però amb carisma entre els pares i de suposada ideologia tirant a comunista, em va argumentar de forma falaç en una ocasió que el vot secret estava molt qüestionat. Moltes vagues de mestres del passat es decidien en assemblees sorolloses, amb votacions a mà alçada, molt qüestionables. Cadascú porta l'aigua al seu molí i així serà, em temo, pels segles dels segles. 

Ja fa anys que la gran majoria de vells i velles, una majoria en augment ja que hi ha una tendència, -no diré que suïcida, seria una gran paradoxa-, en allargar-nos la vida sigui com sigui, crec que vota sense entusiasme, allò que considera més o menys el mal menor, això si vota. Perquè un altra tema és que això de no anar a votar estigui tan mal vist quan jo crec que és un dret personal com qualsevol altre, tan sols que em sembla que un volum excessivament alt d'abstenció hauria de portar en ocasions a noves eleccions. Votar es un dret però, de moment, no és un deure, que jo sàpiga. Si fos un deure s'hauria de controlar la participació cosa que estaria molt mal entomada, ara per ara.

En tot això dels vots sempre parlem de forma personal i subjectiva. Es pot recórrer a xifres i estadístiques però aquestes són tan manipulables com tot, al capdavall. Un altre tema és pensar si amb la meitat més poca cosa n'hi ha d'haver prou per fer canvis substancials en un país o potser caldria una majoria més sucosa. Avui hi havia qui es queixava per les xarxes socials de la poca representativitat d'una majoria tan minsa però no fa gaire temps ens asseguraven de forma contundent que en una suposada votació sobre la independència catalana amb la meitat més un n'hi havia d'haver prou ja que així són les normes. El que dic jo, depèn del que surt però, què hi farem, les normes són així, ara per ara, a les verdes i a les madures. El que passa és que aquests resultats que mostren una gran divisió porten inestabilitat i problemes seriosos, a la llarga o a la curta.

Tot és millorable, els sistemes electorals, també, però en tot plegat s'hi barregen moltes dèries i misèries. Ahir mateix un senyor anglès dels guanyadors admetia, sense vergonya, que un dels arguments esgrimits era mentida. Ja hauríem d'estar escaldats amb moltes de les afirmacions dels candidats electorals, al capdavall són actors i fan el seu paper. Hi ha una tendència molt indulgent en perdonar els pecats dels nostres però hauria de ser ben bé a l'inrevés. Pel que fa als referèndums, tenen els seus riscos, com tot al capdavall i es convoquen en general de forma oportunista però val més enciam que gana. 

Agradi o no, el vot dels vells cada dia serà més significatiu, car cada dia en som més i en més bones condicions, donades les circumstàncies i el volum de feina que assegurem a la classe mèdica i assistencial. Ara bé, ens caldrà fer poc soroll i limitar-nos a consumir cursets de centres cívics i oferta universitària per a la tercera edat, també és aquest un sector que afavoreix l'ocupació. Potser hauria de ser a l'inrevés, els vells impartint classes i cursets i la gent amb menys anys, encara en actiu, aprofitant aquesta experiència tan poc valorada en els nostres temps d'exaltació juvenil i magnificació de l'estètica primaveral. És clar que ens demanarien fer-ho de forma voluntària o renunciar a la pensió, un altre greuge.

L'exaltació de la joventut, no ho oblidem, va ser una arma molt important per a l'esclat dels feixismes, però també per als radicalismes esquerrans estatalitzats. Què hi ha més bonic que una colla de jovent uniformat, brandant banderes i entonant himnes patriòtics, davant d'un horitzó lluminós? Recordo una pel·lícula antiga amb nazis pel mig, crec que era Cabaret, en la qual una vella contempla amb gran preocupació, perduda en els seus records, els entusiasmes patriòtics d'un jovent coratjós i emergent destinat a la barbàrie, el sacrifici i l'escorxador bèl·lic. Les idees més raretes, i els qui les promocionen, van sempre darrere del jovent, fins i tot de les criatures, avui, també. Ningú no troba malament portar les criatures a la seva església particular, si és creient. O a la manifestació massiva i entusiasta, amb cants i consignes pel mig, en favor d'un futur imprevisible. Una excusa habitual dels adults es dir que tot ho fan pels fills i el seu futur.

Un altre tema és la tendència, també en alça, en menystenir els resultats electorals i, en canvi, admetre la bondat i representativitat de gent que no hem triat en cap moment, grups i grupets, associacions, plataformes, moviments veïnals. Aquest és un altre perill amb molts riscos i a l'entorn del qual es basteixen dialèctiques interessades. Al capdavall el mal menor són, de moment, les urnes convencionals, amb totes les seves limitacions i possibilitats de perfeccionament. De tota manera, res no resulta fàcil ja que som com som, altrament unitats que podrien funcionar com democràcies de base, per exemple, les comunitats de veins de l'escala, amb un poder rotatiu i la possibilitat de debatre temes punyents a fons, generalment i amb poques excepcions van a mal borràs i reflecteixen, a nivell modest, les nostres misèries col·lectives.