Al Teatre Goya es pot veure, fins a primers d'agost, El Preu, una de les obres menys conegudes d'Arthur Miller, molt ben dirigida per Sílvia Munt i amb un quartet de luxe, Madaula, Arquillué, Rosa Renom i Lluís Marco. Fa anys, el 2003, la vam poder veure al Romea, en una remarcable versió, amb Echanove fent el paper de Víctor. L'any 92 l'obra va tenir un gran èxit a Broadway, dirigida per John Thillinger, i amb l'assistència de l'autor a l'estrena. També l'havíem poguda veure a Estudio 1, a principis dels setanta.
Tenia la percepció, equivocada, de què era aquesta una obra menor de Miller, però la versió del Goya me n'ha donat una altra visió, potser condicionada al fet que el pas del temps canvia els nostres interessos i preferències. Es tracta d'una història familiar, la de dos germans els quals la vida ha portat per camins diferents, assumits de forma voluntària, després que la crisi del 29 acabés amb el benestar familiar i l'orgull del pare de família, del qual un dels germans, Víctor, va tenir cura durant molts anys, sacrificant el seu propi esdevenidor. Els mobles antics resten amuntegats a les golfes d'un antic edifici que ara ha d'anar a terra i cal desprendre-se'n de forma definitiva.
Walter, l'altre germà, és un cirurgià de prestigi, que ha guanyat molts diners i que ha defugit el contacte amb la família, ajudant-la de forma gasiva i mesquina. Fa molts anys que no es troben i ho faran amb motiu de la liquidació dels mobles, tot plegat propiciarà retrets i explicacions, justificacions i silencis ressentits. Un taxador de mobles pintoresc, Solomon, arrodoneix aquest quartet d'actors amb un paper amb el qual Lluís Marco aconsegueix menjar-se gairebé totes les escenes on intervé, fet aquest que sembla que és habitual en moltes representacions de l'obra, car el personatge és tota una troballa, un ésser tragicòmic i amb un ganxo teatral evident. En la versió de Broadway del 92 va fer el paper el gran Eli Walach i va ser molt lloat per la crítica.
Solomon aconsegueix que l'obra deixi respirar, amb unes pinzellades d'ironia, d'humor, és un paper que sembla fet a mida per a Lluís Marco, qui n'aprofita a fons totes les possibilitats i matisos. L'acció s'esdevé gairebé en temps real, en un espai tancat i decadent. Però la grapa del personatge i de l'actor no fa ombra a la resta, cadascú excel·lent en la seva interpretació. Trobem Pere Arquillué en un registre una mica apartat del que sovint li fan fer. Ell mateix deia en una entrevista que s'hauria sorprès menys si li haguessin ofert el personatge del germà, Walter, més afí a un tipus d'home en el qual l'han encasellat una mica, el tauró sense escrúpols, i que aquí interpreta Ramon Madaula, un triomfador castigat per la vida, malgrat els seus èxits professionals i el seu benestar econòmic que ha hagut de pagar amb la solitud i la mala consciència.
Rosa Renom és Esther, la dona de Víctor, lúcida i amargada, amb un alcoholisme que es menciona gairebé de passada, cansada d'una vida gris i plena d'estretors però unida, al capdavall, al marit, a qui comprèn, estima i fins i tot admira més enllà dels retrets que li pugui fer. Hi ha molts matisos subtils en aquesta obra, la família és un nucli universal que ens resulta proper i amb el qual és fàcil identificar-se, encara mes quan l'obra evoca la crisi del 29 i les seves conseqüències i seqüel·les i avui tampoc no lliguem els gossos amb llangonisses, malgrat que el context sigui molt diferent. El Preu és una obra que gairebé sempre funciona però, si a més a més, es compta amb un equip actoral de gran categoria i amb una direcció intel·ligent, s'hi poden descobrir molts aspectes gairebé ocults al llarg d'aquesta conversa familiar cantelluda i plena de retrets.
Sembla que Miller es va inspirar en un personatge real, pel que fa al polícia Víctor, un amic de juventud que es deia Irving Abrams. Avui que també sabem més coses sobre la vida de l'escriptor angunieja força escoltar els comentaris de Walter sobre l'èxit econòmic que proporcionen els geriàtrics, ja que la gent es vol treure els vells del damunt, quan sabem que ell mateix va abandonar un fill amb síndrome de Down en una institució. I és que una cosa és escriure i, l'altra, viure.
Tothom paga un preu, la vida passa, i al capdavall et preguntes si valia la pena fer el que has fet, potser sacrificar-te de forma generosa i ingènua, com Víctor, o bé optar per l'individualisme i la lluita pel poder, el prestigi i els diners, l'opció triada per Walter, que és el que la gent valora i admira, com feia aquest mateix pare, murri, egoista, temorenc, derrotat i incapaç de reaccionar davant de l'ensulsiada. Una escenografia austera i ruïnosa compta amb els recursos actuals que ens ofereix la possibilitat d'arrodonir el conjunt amb projeccions evocadores. Del Goya se'n surt amb un cert orgull nostrat vers el planter d'actors i directors que tenim a casa, sobretot aquesta colla de gent de mitjana edat, amb una maduresa assolida al peu del canó i que no sempre té ocasió de demostrar la seva excel·lència.
Tenia la percepció, equivocada, de què era aquesta una obra menor de Miller, però la versió del Goya me n'ha donat una altra visió, potser condicionada al fet que el pas del temps canvia els nostres interessos i preferències. Es tracta d'una història familiar, la de dos germans els quals la vida ha portat per camins diferents, assumits de forma voluntària, després que la crisi del 29 acabés amb el benestar familiar i l'orgull del pare de família, del qual un dels germans, Víctor, va tenir cura durant molts anys, sacrificant el seu propi esdevenidor. Els mobles antics resten amuntegats a les golfes d'un antic edifici que ara ha d'anar a terra i cal desprendre-se'n de forma definitiva.
Walter, l'altre germà, és un cirurgià de prestigi, que ha guanyat molts diners i que ha defugit el contacte amb la família, ajudant-la de forma gasiva i mesquina. Fa molts anys que no es troben i ho faran amb motiu de la liquidació dels mobles, tot plegat propiciarà retrets i explicacions, justificacions i silencis ressentits. Un taxador de mobles pintoresc, Solomon, arrodoneix aquest quartet d'actors amb un paper amb el qual Lluís Marco aconsegueix menjar-se gairebé totes les escenes on intervé, fet aquest que sembla que és habitual en moltes representacions de l'obra, car el personatge és tota una troballa, un ésser tragicòmic i amb un ganxo teatral evident. En la versió de Broadway del 92 va fer el paper el gran Eli Walach i va ser molt lloat per la crítica.
Solomon aconsegueix que l'obra deixi respirar, amb unes pinzellades d'ironia, d'humor, és un paper que sembla fet a mida per a Lluís Marco, qui n'aprofita a fons totes les possibilitats i matisos. L'acció s'esdevé gairebé en temps real, en un espai tancat i decadent. Però la grapa del personatge i de l'actor no fa ombra a la resta, cadascú excel·lent en la seva interpretació. Trobem Pere Arquillué en un registre una mica apartat del que sovint li fan fer. Ell mateix deia en una entrevista que s'hauria sorprès menys si li haguessin ofert el personatge del germà, Walter, més afí a un tipus d'home en el qual l'han encasellat una mica, el tauró sense escrúpols, i que aquí interpreta Ramon Madaula, un triomfador castigat per la vida, malgrat els seus èxits professionals i el seu benestar econòmic que ha hagut de pagar amb la solitud i la mala consciència.
Rosa Renom és Esther, la dona de Víctor, lúcida i amargada, amb un alcoholisme que es menciona gairebé de passada, cansada d'una vida gris i plena d'estretors però unida, al capdavall, al marit, a qui comprèn, estima i fins i tot admira més enllà dels retrets que li pugui fer. Hi ha molts matisos subtils en aquesta obra, la família és un nucli universal que ens resulta proper i amb el qual és fàcil identificar-se, encara mes quan l'obra evoca la crisi del 29 i les seves conseqüències i seqüel·les i avui tampoc no lliguem els gossos amb llangonisses, malgrat que el context sigui molt diferent. El Preu és una obra que gairebé sempre funciona però, si a més a més, es compta amb un equip actoral de gran categoria i amb una direcció intel·ligent, s'hi poden descobrir molts aspectes gairebé ocults al llarg d'aquesta conversa familiar cantelluda i plena de retrets.
Sembla que Miller es va inspirar en un personatge real, pel que fa al polícia Víctor, un amic de juventud que es deia Irving Abrams. Avui que també sabem més coses sobre la vida de l'escriptor angunieja força escoltar els comentaris de Walter sobre l'èxit econòmic que proporcionen els geriàtrics, ja que la gent es vol treure els vells del damunt, quan sabem que ell mateix va abandonar un fill amb síndrome de Down en una institució. I és que una cosa és escriure i, l'altra, viure.
Tothom paga un preu, la vida passa, i al capdavall et preguntes si valia la pena fer el que has fet, potser sacrificar-te de forma generosa i ingènua, com Víctor, o bé optar per l'individualisme i la lluita pel poder, el prestigi i els diners, l'opció triada per Walter, que és el que la gent valora i admira, com feia aquest mateix pare, murri, egoista, temorenc, derrotat i incapaç de reaccionar davant de l'ensulsiada. Una escenografia austera i ruïnosa compta amb els recursos actuals que ens ofereix la possibilitat d'arrodonir el conjunt amb projeccions evocadores. Del Goya se'n surt amb un cert orgull nostrat vers el planter d'actors i directors que tenim a casa, sobretot aquesta colla de gent de mitjana edat, amb una maduresa assolida al peu del canó i que no sempre té ocasió de demostrar la seva excel·lència.
2 comentaris:
Ahir la vaig anar a veure: Satisfacció pel text, per la interpretació i per la posada en escena.
El teu comentari: precís i complet, com sempre. Dona gust llegir-te.
Gràcies, Ramon, em va agradar molt.
Publica un comentari a l'entrada