PARES, FILLS, CORRUPCIÓ, SILENCIS I FAMÍLIES UNIVERSALS

 

Arthur Miller compta amb una llarga llista d'obres de teatre entre les quals n'hi ha mitja dotzena d'emblemàtiques i absolutament clàssiques. Una d'elles és Tots eren fills meus. Els qui som grandets n'hem vist versions en cinema, teatre i televisió, fins i tot l'haviem escoltat per la ràdio a l'enyorada època en la qual ens oferien emissions de qualitat i bona literatura, enmig de programacions ximpletes i moralistes. En català, la darrera versió en teatre, interpretada per professionals, car també grups d'afeccionats han entomat el repte, va ser la del Romea, de finals dels noranta, amb Carles Canut i Julieta Serrano, dirigida per Ferran Madico, excel·lent. 

Al Teatre Lliure de Montjuïc en podem veure ara una nova versió, amb traducció també nova, de Cristina Genebat, dirigida per David Selvas. L'obra té moltes virtuts i ofereix als bons actors oportunitats de lluïment. Els anys passen molt de pressa quan et fas gran i ahir, al teatre, recordava encara Canut, en pau descansi, explicant que ell era un home de negocis. El repartiment actual també és de categoria, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i, en el paper de la parella jove, Clàudia Benito i Eduard Lloveras. Lloveras és un actor encara relativament poc conegut, magnífic, que fins ara havíem vist, més aviat, en sèries i cinema.  Es pot dir que  més d'alguna escena la roba, en el bon sentit de la paraula, als grans. Clàudia Benito ja és molt més que una jove promesa, actualment.

El teatre era ple a vessar,  sembla que tot està venut per endavant. Darrerament, amb gran satisfacció, he vist teatres a ple rendiment. L'oferta és interessant i diversa i el planter actoral, de categoria. Jordi Bosch i Emma Vilarasau ja son actors clàssics, d'aquests als quals, a Gran Bretanya, haurien condecorat i donat títols. L'obra no perd vigència, continua havent-hi guerres i corrupció, però potser la visió del conflicte bèl·lic ja no és avui la que ens explica aquest noi que ha patit els horrors del front però que encara creu en la causa. 

Hi ha, a l'obra, un gran protagonista absent, aquest pobre home que paga per l'altre, un home amb defectes i errades, que imaginem mediocre, una víctima adient per pagar els plats trencats. Hi ha molts temes a l'interior d'aquest text, apte per a lluïment de bons actors i actrius i per a repetir patiments i angoixes, fins i tot quan saps l'argument i el desenllaç. L'home corrupte acaba per fer-nos compassió, al capdavall no tenia mala intenció, defensava el negoci, vaja. I, al capdavall, que eren vint-i-tantes morts de nois joves quan el poder n'enviava a gavadals al front, a matar i a morir? L'heroi de guerra, el jove valent i sacrificat, per una cosa tan etèria com és la pàtria ha perdut mística i mitologia. El meu ateïsme religiós s'estén també al tema patriòtic.

En el fons, tots son i som fills i pares de tothom. I és que tothom, en aquest poble que era feliç en el passat, ho sabia. En molts casos de corrupcions diverses, quan s'obre la caixa dels trons, cosa que no sempre passa, tothom ho sabia però feia el paperot, encara que després presumeixi de la seva informació prèvia. L'obra colpeix perquè ens afecta, encara que en molts casos les corrupcions properes no assoleixin colors tan dramàtics com en aquesta història de silencis, trampes, i crims amarats d'inconsciència i d'irresponsabilitat. Ahir  els actors van aplegar aplaudiments a dojo,  no és gens estrany, tenies la sensació de què els quatre actors principals, sobretot els quatre protagonistes, amb menció especial a Bosch i Lloveras, havien d'acabar esgotats. I cal remarcar que els secundaris, amb menys paper però claus en el conjunt de la narració, son tots ells, també, de categoria.

L'escenografia central, interessant, amb aquest jardí convencional i un inici espectacular, està molt bé. Tot i que a mi m'agrada més l'escenari frontal, a la italiana, com el del Romea, que afavoreix el so, la il·luminació i fins i tot la possibilitat de fer una mirada més directa al que s'esdevé en pantalla. A més de vella ja soc antiga. Les principals obres de Miller sempre tindran èxit, si es fan bé, més enllà de les escenografies i les tendències, perquè hi ha temes recurrents que no moren mai: la intolerància, la corrupció, la guerra, l'emigració, les relacions familiars, la mediocritat els desigs impossibles... Al capdavall l'ànima humana, o com en volguem dir, és si fa no fa sempre la mateixa, encara que s'adapti a cada present i a cada escenari.

Miller va ser un personatge interessant, molt intel·ligent, vanitós, contradictori a voltes, actitivista militant d'esquerres, i amb una clapa fosca en la seva biografia, sobretot, la reacció davant del naixement d'un fill amb síndrome de Down del qual no va voler saber mai res fins que la seva filla no el va, gairebé, obligar a acceptar-lo. Un tema que podia haver estat molt adient per a una obra de teatre, ben mirat. 

L'intèrpret, en el cinema, d'aquest empresari corrupte i contradictori, a finals dels quaranta, va ser Edward G. Robinson, un home d'idees esquerranoses i avançades qui, malauradament, durant la cacera de bruixes va reaccionar de forma covarda i inquietant, per no perdre la feina. Servituds de l'espècie humana, vaja. Tot i que l'obra de Miller aposta de forma decidida per les noves generacions i per la possibilitat de ser millors, la realitat és complicada i a la vida es poden fer coses bones i dolentes, segons el moment i les circumstàncies.

EL PREU, UN ALTRE MILLER AL TEATRE GOYA

Al Teatre Goya es pot veure, fins a primers d'agost, El Preu, una de les obres menys conegudes d'Arthur Miller, molt ben dirigida per Sílvia Munt i amb un quartet de luxe, Madaula, Arquillué, Rosa Renom i Lluís Marco. Fa anys, el 2003, la vam poder veure al Romea, en una remarcable versió, amb Echanove fent el paper de Víctor. L'any 92 l'obra va tenir un gran èxit a Broadway, dirigida per John Thillinger, i amb l'assistència de l'autor a l'estrena. També l'havíem poguda veure a Estudio 1, a principis dels setanta.

Tenia la percepció, equivocada, de què era aquesta una obra menor de Miller, però la versió del Goya me n'ha donat una altra visió, potser condicionada al fet que el pas del temps canvia els nostres interessos i preferències. Es tracta d'una història familiar, la de dos germans els quals la vida ha portat per camins diferents, assumits de forma voluntària, després que la crisi del 29 acabés amb el benestar familiar i l'orgull del pare de família, del qual un dels germans, Víctor, va tenir cura durant molts anys, sacrificant el seu propi esdevenidor. Els mobles antics resten amuntegats a les golfes d'un antic edifici que ara ha d'anar a terra i cal desprendre-se'n de forma definitiva. 

Walter, l'altre germà, és un cirurgià de prestigi, que ha guanyat molts diners i que ha defugit el contacte amb la família, ajudant-la de forma gasiva i mesquina. Fa molts anys que no es troben i ho faran amb motiu de la liquidació dels mobles, tot plegat propiciarà retrets i explicacions, justificacions i silencis ressentits. Un taxador de mobles pintoresc, Solomon, arrodoneix aquest quartet d'actors amb un paper amb el qual Lluís Marco aconsegueix menjar-se gairebé totes les escenes on intervé, fet aquest que sembla que és habitual en moltes representacions de l'obra, car el personatge és tota una troballa, un ésser tragicòmic i amb un ganxo teatral evident. En la versió de Broadway del 92 va fer el paper el gran Eli Walach i va ser molt lloat per la crítica.

Solomon aconsegueix que l'obra deixi respirar, amb unes pinzellades d'ironia, d'humor, és un paper que sembla fet a mida per a Lluís Marco, qui n'aprofita a fons totes les possibilitats i matisos. L'acció s'esdevé gairebé en temps real, en un espai tancat i decadent. Però la grapa del personatge i de l'actor no fa ombra a la resta, cadascú excel·lent en la seva interpretació. Trobem Pere Arquillué en un registre una mica apartat del que sovint li fan fer. Ell mateix deia en una entrevista que s'hauria sorprès menys si li haguessin ofert el personatge del germà, Walter, més afí a un tipus d'home en el qual l'han encasellat una mica, el tauró sense escrúpols, i que aquí interpreta Ramon Madaula, un triomfador castigat per la vida, malgrat els seus èxits professionals i el seu benestar econòmic que ha hagut de pagar amb la solitud i la mala consciència.

Rosa Renom és Esther, la dona de Víctor, lúcida i amargada, amb un alcoholisme que es menciona gairebé de passada, cansada d'una vida gris i plena d'estretors però unida, al capdavall, al marit, a qui comprèn, estima i fins i tot admira més enllà dels retrets que li pugui fer. Hi ha molts matisos subtils en aquesta obra, la família és un nucli universal que ens resulta proper i amb el qual és fàcil identificar-se, encara mes quan l'obra evoca la crisi del 29 i les seves conseqüències i seqüel·les i avui tampoc no lliguem els gossos amb llangonisses, malgrat que el context sigui molt diferent. El Preu és una obra que gairebé sempre funciona però, si a més a més, es compta amb un equip actoral de gran categoria i amb una direcció intel·ligent, s'hi poden descobrir molts aspectes gairebé ocults al llarg d'aquesta conversa familiar cantelluda i plena de retrets. 

Sembla que Miller es va inspirar en un personatge real, pel que fa al polícia Víctor, un amic de juventud que es deia Irving Abrams. Avui que  també sabem més coses sobre la vida de l'escriptor angunieja força escoltar els comentaris de Walter sobre l'èxit econòmic que proporcionen els geriàtrics, ja que la gent es vol treure els vells del damunt, quan sabem que ell mateix va abandonar un fill amb síndrome de Down en una institució. I és que una cosa és escriure i, l'altra, viure.

Tothom paga un preu, la vida passa, i al capdavall et preguntes si valia la pena fer el que has fet, potser sacrificar-te de forma generosa i ingènua, com Víctor, o bé optar per l'individualisme i la lluita pel poder, el prestigi i els diners, l'opció triada per Walter, que és el que la gent valora i admira, com feia aquest mateix pare, murri, egoista, temorenc, derrotat i incapaç de reaccionar davant de l'ensulsiada. Una escenografia austera i ruïnosa compta amb els recursos actuals que ens ofereix la possibilitat d'arrodonir el conjunt amb projeccions evocadores. Del Goya se'n surt amb un cert orgull nostrat vers el planter d'actors i directors que tenim a casa, sobretot aquesta colla de gent de mitjana edat, amb una maduresa assolida al peu del canó i que no sempre té ocasió de demostrar la seva excel·lència.

BRUIXES AL GREC I L'ENCANTERI DEL TEATRE

Feia molts anys que no anava a veure cap espectacle al Teatre Grec. Em va costar decidir-me enguany, l'hora d'inici era tardana i la durada de la representació, de dues hores i mitja sense interrupcions. Com sol passar tantes vegades, al capdavall em vaig alegrar d'haver-hi anat. L'espectacle del crepuscle urbà des d'aquell indret, convertit en una mena de fira amb paradetes de menjar i amarat d'allò que en broma en dèiem ambientasso, ja pagava la pena i recompensava l'esforç. L'obra, un clàssic modern, prou conegut, Les bruixes de Salem. Vam celebrar l'any passat el centenari de Miller i encara deuen durar les commemoracions, al Goya fan una altra obra seva no tan coneguda, El preu,  de la qual no puc dir res ja que encara no hi he anat. Arthur Miller té una grapa especial que fa que les seves obres, fins i tot les considerades menors, sempre ens commoguin, àdhuc en les posades en escena menys ambicioses.

La versió del Grec és correcta, reeixida, però no pas inoblidable. M'hi sobren les referències a la cacera de bruixes americana dels cinquanta, la majoria de persones interessades en el fet teatral ja sabem de què va, els afegitons gairebé didàctics entren en el joc de moltes propostes culturals actuals, fer-nos sentir a tots plegats com si fóssim una colla d'alumnes de l'escola o de l'institut, sempre per acabar de madurar. I no tan sols pel que fa a la cultureta, cada estiu ens piconen amb ximpleries com ara què cal fer per no passar calor: beure aigua, caminar per l'ombra. De tant tractar-nos com a criatures, fins i tot en una època en la qual les criatures creixen molt depressa, ens hi anem tornant de grat o per força.

L'obra l'ha dirigida Andrés Lima, el d'Animalario, i compta amb un repartiment atractiu, però poc cohesionat o és que potser ja s'ha perdut el costum d'endegar obres amb tants personatges a l'escenari. Patim un empatx de monòlegs, diòlegs i triòlegs, quatre gats a l'escenari són un luxe i un risc. Tot és molt car i complex. La dicció dels actors és massa cockney barceloní en alguns casos, irregular en el conjunt, em pensava que aquest era un defecte generalitzat però en llocs com el Maldà o el Tantarantana m'he trobat amb actors joves i poc coneguts amb accents impecables. Potser falta treball en el tema de la dicció a alguns nivells o potser és que no sembla important el tema, avui. 

Malgrat tot això i l'opció escenogràfica i de vestuari triada, una mena de modernitat intemporal i una mica estripada, l'obra es veu amb emoció i ens remet a un tema universal, ancestral i recurrent, les histèries col·lectives fomentades per la por generalitzada, les misèries de la convivència, l'enveja o la malícia, i que resulten inexplicables quan es contemplen des de  la perspectiva del temps passat. Aquí hi ha la religió pel mig però el tema ha florit malèvolament en contextos laics i d'ideologies atees. En moltes tragèdies col·lectives hi ha un moment crític en el qual qualsevol espurna pot encendre un foc difícil d'apagar, que acaba fins i tot amb els fills de les revolucions.

Els qui som grandets recordem molt bé l'època en la qual la televisió ens oferia bones obres literàries, muntades amb una sabata i una espardenya, de forma apressada i coratjosa, que ens han deixat una fonda empremta, amb actors i actrius formats en directe, treballant sense parar, magnífics. Allò ens va conformar una cultureta popular remarcable i va compensar les mancances del sistema educatiu, en part. La tele, sí, però també el gran volum de representacions d'aficionats que esquitxava els centres parroquials, les escoles, les associacions de tot tipus, les quals acostumaven a comptar amb un grupet de teatre gairebé sempre. El volum de petits teatres que hem perdut fa esgarrifar, avui els centres educatius nous, en general, no tenen teatre ni sala d'actes seriosa, sinó aquests absurds espais polivalents que serveixen per a tot i per a res, amb una acústica lamentable.

Les bruixes de Salem es va passar per la televisió l'any 1965 i més endavant, el 1973, se'n va fer una altra versió. En la memoria se'm confonien l'una i l'altra però avui pots esbandir dubtes gràcies a internet, La versió del 65 es pot veure online, per sort.  L'atzar va fer que fóssim una generació amb moltes mancances però amb la xamba de poder accedir a un teatre divers i interessant, primer a través de la ràdio i després, de la televisió. Els inicis de la programació en català, al segon canal, van entomar el teatre sense complexos, moltes d'aquelles produccions avui també són al nostre abast per la xarxa i evidencien que no tot és tan sols nostàlgia retrospectiva.

De l'obra del 65 recordava molt bé a la inquietant Gemma Cuervo, en el paper de la turmentada i malèvola Abigail, una victima convertida en botxí, de fet. El seu paper respon a una llicència de l'autor, que va augmentar l'edat de la protagonista real dels fets, una nena, per tal d'arrodonir l'argument. Una de les poques llicències que l'autor es va permetre ja que els fets reals són com s'expliquen i encara molt pitjors. També recordava la inoblidable Nèlida Quiroga, fent de la bonhomiosa i coherent Rebecca Nurse, en la versió del Grec interpretada per Carme Sansa, personatge que crec que s'ha potenciat poc en aquesta ocasió. De la del 73 recordo, sobretot, l'inoblidable Fernando Delgado, també va comptar amb un repartiment excel·lent. En el teatre s'ha pogut veure en diferents ocasions, crec que en alguna ocasió en català, però no n'he trobat les referències.

El nom original de l'obra és El Gresol, deu ser un títol poc comercial car gairebé no es fa servir tot i que és el de la pel·lícula més coneguda, fins ara, que s'ha fet sobre l'obra, amb Day-Lewis i Wynona Ryder. No he pogut esbrinar si hi haurà ocasió de tornar a veure el muntatge del Grec més endavant, en algun altre espai, o si tan sols es representarà durant aquests pocs dies, fins dimarts, al Teatre Grec. Un apèndix de l'obra, lamentable, és el seu aprofitament temàtic en un munt d'històries d'esperits, vampirs i la resta, que en desvirtuen el contingut. El tema esotèric i morbós té ganxo, ens agradi o no.

La manca d'autoestima hispànica atribueix als inquisidors peninsulars molts penjaments indiscriminats, però cal recordar que l'any 1610, vuitanta anys abans dels fets de Salem, en analitzar a fons el que s'esdevenia a Zugarramurdi, Salazar y Frías ja va intentar, amb bons resultats considerant la situació, aturar la irracionalitat propiciada, sobretot, per l'entorn veïnal, i va escriure allò de què no hi havia hagut bruixes, bruixots ni encanteris fins que no es va començar a parlar sobre tot plegat. El mal ens arriba més sovint a través de la delació del veí o el parent que no pas des de la parafernàlia del poder, què hi farem.

Resulta recurrent fer paral·lelismes amb el present i amb algunes coses que passen, de moment sense que ningú no corri el risc de ser assotat, penjat o cremat per alguna denúncia absurda, però el fet és que l'ésser humà és com és i mai no estem vacunats del tot en contra de la ximpleria perillosa ni de la por irracional. Començar a parlar alegrament i sense base seriosa sobre bruixots i bruixeries fa que, al capdavall, tot funcioni com si realment existissin.

DES DEL PONT DE BROOKLYN

Eddie Carbone ha tornat, en aquest cas, al Romea, en una interpretació d'Eduard Fernández molt personal i la qual, pel que he llegit, ha desvetllat opinions diverses. Fa anys que no he tornat a veure la pel·lícula de 1961 que va protagonitzar el gran Raf Vallone. Vallone va ser un gran actor, aquest es va considerar un dels seus millors papers. Malgrat això crec que no se'l recorda tant com a d'altres grans italians de la seva època. 

Tinc la percepció de què en la majoria de les versions que s'han fet de l'obra es dóna poca importància al personatge de Rodolfo però en aquella pel·lícula Rodolfo era un jove i atractiu Jean Sorel. I és que un Rodolfo amb poca grapa fa malpensar sobre l'elecció de la noia, sobretot quan l'oncle turmentat és, en la majoria de casos, un senyor de bon veure.

En català vam poder gaudir d'una versió inoblidable al TNC, ja fa nou anys. I és que el temps passa molt de pressa i jo mateixa m'he sorprès de què fes tant de temps d'aquell muntatge, fins al punt que en veure que la programaven vaig arribar a pensar: si fa quatre dies ja la van fer al TNC. 

Aquella versió era molt diferent de la del Romea, amb un esplèndid repartiment en el qual destacaven Toni Sevilla, en un dels millors papers que li he vist mai, Pepa López, excel·lent i, sobretot, Carlota Olzina fent de Katherine. He llegit fa poc un comentari en un diari amb el qual coincideixo en alguns aspectes, sobre tot pel fet que cal anar al Romea oblidant les versions anteriors ja que aquesta és força diferent. 

La parella jove de la nova versió grinyola una mica. Eduard Fernández fa un Eddie molt al seu estil, que pot semblar passat de rosca en algun moment si no es volen entendre les intencions d'aquesta versió i del director de l'obra, Georges Lavaudant,  fer minvar el clima de tragèdia de gran volada per deixar la història en un marc més proper i quotidià. Mercè Pons fa una Beatrice menys temperamental que Pepa López però també està molt bé. 

No és fàcil acostar-se sense prejudicis a aquests clàssics moderns. Miller situa l'acció durant els anys cinquanta però molts aspectes de la situació que planteja ens són ben propers avui. Les passions encara trasbalsen la gent, només cal llegir els diaris. Eddie Carbone és un bon home, treballador, amb autoritat a dins de la família i que no vol acceptar ni entomar el que li passa però que resulta arrossegat per aquesta passió incontrolada.

La versió del Romea potencia la figura de l'advocat, convertint-lo en un cronista del drama, un drama que es veu a venir i que no es pot aturar de cap manera, com passa amb tantes coses de la vida. També hi ha una variació en el desenllaç, aparentment de poca importància però que en té força, respecte la mort del protagonista, en aquest cas assumida com a sortida a la seva situació. De fet, aquesta variació del final ja s'havia triat en d'altres versions de l'obra, a la pel·lícula i també en una versió operística. Vallone, que va fer el Panorama al teatre, en moltes ocasions, la preferia ja que donava una dimensió diferent del protagonista i les seves motivacions.

Panorama des del pont va ser una obra que fa anys vam escoltar per la ràdio i veure per la televisió on Eddie va ser en una ocasió Julio Núñez, un actor molt atractiu, ja traspassat i que ens agradava molt, a les noies. La neboda era Victoria Vera, cosa que fa la situació ben comprensible. De fet l'anècdota central no és original, parteix de l'atracció que pot sorgir en molts casos entre un home gran però no pas vell i una noia joveneta, sobretot quan la proximitat familiar els uneix de grat o per força. 

Tenim obres com Misteri de dolor o La Malquerida on el tema és si fa no fa, en un altre context i amb desenllaços encara més tràgics. En la vida real vaig conèixer fa anys el cas d'un oncle del veïnat que va fugir amb la neboda i en el famós  atracament del Facerias a un meublé de luxe expliquen que també hi havia un oncle i una neboda els quals van enxampar in fraganti.

El personatge de Katherine és important, no tan innocent com sembla, un personatge que ha de madurar al llarg de l'obra, força complex. Potser per això a la seva protagonista actual li manca alguna cosa, una mica de moderació en aquests entusiasmes exagerats, mentre que a Rodolfo li passa a l'inrevés, una mica més d'entusiasme no li aniria malament. Però tot això són detalls petits que potser en d'altres representacions ni es podran copsar ja que la grandesa del teatre rau en què cada representació és diferent i la que vaig veure ahir no és pas la que veuran un altre dia els nous espectadors. 

Les millors obres de Miller sempre són actuals,  s'han convertit en clàssiques i en veurem sempre versions noves que potser no ens faran oblidar les antigues però que ens obriran noves visions sobre la història que se'ns explica. El Romea porta ja un temps amb una programació variada i remarcable, amb el valor afegit de l'espai, un espai ple d'història, clàssic, amb bona acústica i de mida humana. Ahir els actors i el director van ser, amb justícia, molt aplaudits. Aquí podeu llegir una ressenya més acurada sobre aquest Panorama sobre el pont.

DE QUAN WILLY LOMAN VA VENIR AL PRINCIPAL PERÒ NO VA ARRIBAR AL LICEU

  

Ja he escrit en diferents ocasions sobre la injustícia barcelonina que s'ha fet amb el pobre Teatre Principal, del qual fa uns dies en comentava Miquel (Tot Barcelona) la recuperació. No em fa el pes l'orientació que li han donat però al menys no caurà a trossos i ja diuen allò de que les coses bones són enemigues de les millors. El Liceu, símbol burgès per excel·lencia, cosa que n'explica els sagnants atemptats, va merèixer llàgrimes interclassistes i va generar aquests planys col·lectius que de tant en tant floreixen segons com i qui els promociona però avui té dificultats i ja no és aquell indret gairebé sagrat d'abans, ben mirat. Ni per als poderosos ni per als rebels, tot s'ha de dir.  El Liceu, per dins, és una gran Mona de Pasqua pel meu gust, i precisament la reforma va deixar intacta l'estètica monística per a gaudi de tots els seus admiradors i admiradores.

Una vegada, de molt joveneta, vaig veure entrar al Liceu tot de gent mudada, dones amb vestits llargs, em van semblar d'un altre planeta i ni sabia que a Barcelona hi hagués aquella fauna fatxenda, jo no passava del Paral·lel, a tot estirar de la Gran Via, vaja. En una ocasió vaig llegir en un diari que una senyora molt comunista  i una mica mediàtiaca aleshores anava al Liceu amb abric de pells i em va caure l'ànima als peus. És cert que també hi anaven els melòmans modestos, és clar, sembla que hi havia una gran afició i que en les llargues cues d'aquest públic entès i més humil, fetes al carrer Sant Pau car entraven per la porta del darrere es congriaven debats sobre cantants, òperes, músics i escenografies molt sucosos, era aquell un món que ha desaparegut, tant per als dels pisos alts com per als de la platea i les llotges tot i que encara hi hagi classes.

En una de les darreres ressurreccions del pobre Principal hi vaig anar a veure La muerte de un viajante. Ho escric en castellà perquè la vaig veure en castellà, l'any 2000, interpretada per José Sacristán i María Jesús Valdés. Aquesta és una d'aquelles obres de teatre mítiques, que molts grans actors han volgut interpretar. En català la van fer en una ocasió crec que Jordi Boixaderas i Rosa Renom, però em sembla que no la vaig arribar a veure. Hi ha versions per a tots els gustos, també en cinema, per no parlar d'aquells enyorats espais de teatre de la televisió. No és fàcil de muntar i és força llarga, s'ha d'anar amb compte quan es porta a escena i, per exemple, la versió en cinema que va fer Dustin Hoffman, tot i que està bé peca d'un excés de teatralitat, ja que teatre i cinema són  dues coses molt diferents, i per això tampoc s'haurien de comparar llibres i pel·lícules.

Quan es va estrenar, crec que a finals dels anys quaranta, reflectia la decadència i feblesa del somni americà. Aquí no bufàvem cullera, encara. Avui aquell somni americà s'ha globalitzat així com les seves febleses i els Willy Loman són gairebé universals, fet i fet. En aquests temps que corren em temo que en trobaríem molts, d'aquests que en temps de bonança es creien uns deus perquè tenien quatre rals a la butxaca, una feina estable, moltes ambicions i poques ganes d'acceptar la realitat pura i dura. És d'aquelles obres de teatre amb un text que pot tenir vida pròpia, hi ha algunes obres de Miller que guanyen amb els anys, com aquesta. Willy Loman, si hagués estat barceloní, segur que hauria volgut anar al Liceu ben mudat, en els temps en els quals anar-hi de vint-i-un botó era un signe evident de riquesa i de prestigi, i tenir en una llotja ben instal·lada la destinatària de les mitges que no anaven a parar a la legítima. I ves, potser s'havia de conformar anant al cine del barri o a un d'aquells que en deien de reestreno preferente. 

El problema de les classes treballadores, en moltes ocasions, és que la seva màxima aspiració és fer com els rics i d'aquí ve l'origen de moltes corrupteles diverses. En una ocasió en què jo treballava a una escola suburbial on gairebé tots els nois i noies eren fills de famílies de parla castellana, obreres, modestes i militants actives en el psuc em va sobtar com un pare compromès s'enorgullia del contingut de les activitats extraescolars (ballet, música, anglès, tai-txi i d'altres luxes educatius) manifestant sense complexos que ara faríem el mateix que els rics. Santa innocència!