ESPASES EDUCATIVES I ESTALINISME DESCAFEÏNAT

Em resultava impossible sostreure'm a la curiositat de veure una pel·lícula finesa, si ja costa veure cinema de països propers no cal dir que d'indrets més llunyans ens n'arriba ben poca cosa. Finlàndia està de moda, educativament parlant, i sembla que pels nostres verals hi ha alguna escola, àdhuc pública, que aplica el sistema finès, cosa impossible ja que per aplicar alguna cosa seriosament cal que l'entorn sigui el mateix i les circumstàncies, semblants, en lloc de començar la casa per la teulada. Les llums del sistema educatiu de Finlàndia es matisen amb un grau de violència de gènere molt important, cosa que s'òbvia o no s'explica gaire. Però tot això és sociologia etèria i ara tornaré al cinema.

S'ha estrenat la pel·lícula Miekkailija, amb el títol de La clase de esgrima. Fa molts anys vaig conèixer algú que feia esgrima i em va semblar una curiositat exòtica. Però sembla que l'esport existeix i té els seus seguidors. Aquí la narració, situada en els darrers anys de l'estalinisme, ens explica la història d'un mestre en esgrímic saber, encalçat de forma injusta pels poders fàctics, el qual en la seva fugida aterra a un poble estonià, i que tot i que no li agraden les criatures acaba muntant un club esportiu escolar d'esgrima, esport en el qual havia estat campió. Com sol passar en aquests casos, es fica les criatures a la butxaca, desvetlla l'enveja i la malfiança del director i troba una bona noia. 

Precisament abans de l'inici de la pel·lícula van passar un tràiler d'una propera estrena, El profesor de violín, que em temo que serà més o menys la mateixa història sobre professors carismàtics que aconsegueixen resultats brillants per part d'alumnes castigats per la vida des de la infantesa, gràcies a un do especial en alguna activitat concreta, tot i que en aquest altre cas l'activitat és el violí, l'indret, Brasil, i el professor és negre. I la història, com en aquest cas, sembla que està basada en un cas real. És un conte exemplar que hem vist centenars de vegades, sigui o no inspirat en casos verídics. La classe de esgrima és agradable de veure, planera i una mica freda, però amb alguns moments interessants, poètics i reeixits.

El que passa és que el tema polític es toca de puntetes, l'estalinisme sembla menys terrible del que va ser i tan sols la situació familiar dels infants, que es menciona gairebé de passada, ens fa esgarrifar una mica, així com el moment en el qual s'emporten un avi il·lustrat. L'ambientació és el que més ens acosta a la realitat, aquests espais on tot es troba en decadència, els mobles, les parets, els equipaments escolars i el mateix entorn on s'esdevé el que se'ns explica, un lloc que deu ser un poble però que sembla un llogarret mig mort, amb una estació de tren tan decadent com la resta. Tot plegat contrasta amb la faramalla del concurs nacional a Leningrad, on sembla que es viu en un altre món i en un altre escenari. 

La pel·lícula ens explica una part molt petita i, segurament idealitzada i arranjada, de la vida del protagonista, Endel Nelis. Es basa en un llibre sobre ell i compta amb el vist-i-plau de la família. Intuïm que la història sencera i real d'aquest personatge deu ser interessantíssima. L'esgrima és un esport que a alguns de nosaltres, a causa de la nostra ignorància,  ens pot semblar tan allunyat dels interessos del proletariat com en aquest director de l'escola, un personatge igualment poc aprofitat en molts aspectes. Però l'esgrima té els seus seguidors, també a casa nostra,  i la seva popularització potser contribuiria a fer minvar el pes excessiu del futbol i la seva parafernàlia.

Un altre tema que es toca de forma tangencial, tot i que és el motiu del conflicte, és el de la gent normaleta que rep per totes bandes, soldats a la força, potser de més d'un exèrcit, supervivents improbables. I és que la vida és atzarosa i tria les seves víctimes de forma caòtica i indiscriminada. Sobre els actors i director, poca cosa puc dir, malgrat que vaig veure una altra pel·lícula d'Härö fa un temps, Cartas al padre Jacob. Tot m'ha semblat una mica ensopit però de vegades també m'ho sembla el cinema de Bergman, cosa de les mentalitats i fins i tot, diria jo, del clima i la situació geogràfica. Menció especial mereixen les criatures, que s'assemblen més a nivell universal que no pas els adults, condicionats ja per tanta història,  tantes polítiques i tantes doctrines. És d'agrair, en tot cas, que en alguna història fílmica exemplaritzant, els professors carismàtics canviïn la musica i el cant coral per una activitat alternativa menys convencional.

I una constatació pràctica, en la vida real les activitats musicals, artístiques i esportives escolars, en general, si surten bé, no són obra de cap individualitat coratjosa i fora de sèrie, sinó gràcies a la tasca de formigueta d'un petit grupet de gent esforçada que potser ni tan sols destaca gaire en allò que fomenta. Això d'esdevenir la gran mestra carismàtica capaç de fer miracles em temo que, al menys en el present, és una mena de fantasia pedagògica.