VENTO CALDO I AQUELL NOI ROS QUE TANT PATIA

Avui he sentit un tema musical antic, Vento Caldo, anomenat en la gravació original Tema de Lucy. Aquesta melodia, tot i que en la versió de l'orquestra de Fausto Papetti, va ser una de les primeres que vaig escoltar en cassette ja que anava inclosa en una cinta de mostra que ens van regalar amb una ràdio senzilla que tenia el reproductor corresponent, tota una novetat. Devia ser l'any 73, va ser la primera ràdio que ens vam comprar després de casar-nos. Papetti era aleshores molt popular, havia pres el lloc, en part, a Ray Conniff. Les grans orquestres que interpretaven temes diversos, fins i tot clàssics, van ser molt escoltades durant algunes dècades, a casa nostra havíem tingut també grans orquestres molt bones tot-terreny, per cert.

Aquella música tenia ja, aleshores, uns quants anys, Pertanyia a la pel·lícula Parrish, interpretada per aquell noi rosset de bon veure, que sempre semblava una mica encarcarat i perdut per la vida, Troy Donahue. Jo era més del Tony Perkins, coses de joventut. Pronunciàvem Donahue tal com raja, no com es fa ara, en versió original. Donahue ja havia fet alguna coseta però va ser amb aquesta pel·lícula i després amb Susan Slade quan va assolir el grau màxim de popularitat entre les adolescents. Més o menys en broma dèiem aleshores que Parrish era un noi i tres noies i Susan Slade, una noia i tres nois. Avui aquelles històries fulletinesques i juvenils ens poden fer somriure però aleshores semblaven fins i tot fortes, sempre hi sortia algun fill il·legítim concebut de forma accidental i apassionada.

Parrish va agradar fins i tot a la gent gran ja que van tenir ocasió de veure un ídol de la seva joventut, Claudette Colbert. Crec que va ser la darrera interpretació de l'actriu. La gent de l'edat de la meva mare havia tingut somnis romàntics pujats de tot amb Sucedió una noche, vaig sentir parlar tant d'aquella pel·lícula que quan la vaig poder veure, per la tele, em va decebre, tot i que amb el temps i situant-la en el seu context li he anat trobant la gràcia. Colbert va ser una gran actriu, d'èxit immens, que va fer tot tipus de papers, amb molts misteris a la seva vida que mai s'han aclarit del tot. La gent jove d'ara potser ni sap qui era però va esdevenir un ídol imitat estèticament per les noies d'abans de la guerra.

Troy Donahue va continuar treballant però les modes va canviar i va caure en excessos diversos, entre els quals l'alcohol. No li agradava que s'atribuís a la seva professió aquell problema, en alguna ocasió va manifestar que podia haver estat paleta o qualsevol altra cosa i ser, també, alcohòlic. Era  un home lúcid, intel·ligent i realista però no va acabar de reeixir. Sempre que sortia un actor de bon veure es deia que era homosexual, també ho van dir d'ell, però el fet és que es va casar unes quantes vegades i no sembla que les coses anessin per aquest costat, que avui ja es van aclarint alguns misteris relacionats amb el tema. 

Amb alts i baixos va anar treballant sempre, també a la televisió, fins i tot va fer un paper interessant al Padrí II, com a promès de la nena Corleone i, fent una picada d'ullet, va utiltizar el seu nom real, Merle Johnson. Feia broma amb el fet que tothom, fins i tot la família, li deia Troy, a causa de la fama assolida en tan poc temps. Va morir als seixanta-cinc anys, a causa d'un infart, en els seus darrers anys vivia amb la mezzosoprano Zheng Cao. Una de les seves dones va ser Susan Pleshette, una joveneta d'aquelles del seu temps, molt maca. Pleshette era molt bona actriu però no li van oferir papers de rellevància, va morir el 2008.

Parrish, com tantes pel·lícules, procedia d'una novel·la d'èxit, la seva autora era Mildred Savage i va ser un èxit de vendes que l'autora no va poder repetir. La història té molts elements que la fan atractiva, el director de la pel·lícula va ser Delmer Daves, un bon professional, amb títols importants en el gènere del western, també va ser el director de Susan Slade i d'un altre melodrama amb Donahue, A summer place. En aquesta darrera pel·lícula  hi sortia una altra joveneta de l'època, Sandra Dee, que també va morir amb seixanta-i-pocs anys. En les altres dues hi havia un bon planter de jovent emergent però entre les dames destava Connie Stevens, Stevens encara està en actiu tot i que ha diversificat la feina, té un càrrec importantíssim en el Sindicat d'Actors i ha dirigit cinema.

De tot fa molts anys, molts d'aquells títols han envellit i la majoria d'aquella colla de jovent tan vistós i atractiu, fins i tot els que han continuat treballant, no són avui dels més recordats i valorats.  Les modes canvien i el temps passa però aquelles històries familiars pensades per a joves i grans -sempre hi havia la història de la parella madura-, amb tensions diverses, amors abrandats i finals més o menys feliços, tenen tot el perfum d'una època perduda. Tan sols cal escoltar el tema de Lucy per tornar a passejar per aquelles plantacions de tabac, al costat del senyor Donahue, convertit en un àngel immortal, eternament bell i ros. La banda sonora, tant de Parrish com de Susan Slade, era del gran Max Steiner.