EVOCACIONS ESTIVALS AL RITME DE LA CANÇÓ DEL COLA CAO

Quan fa uns dies, en un club de lectura, alguns dels participants més joves van admetre que no se sabien la canço del Cola Cao vaig haver d'acceptar que, de forma definitiva, m'havia fet vella. Fins i tot generacions que no l'havien pogut escoltar en els seus temps d'èxit han entonat en alguna ocasió la famosa cançoneta, que alguns titllen fins i tot de racista, cosa que jo matisaria amb arguments rellevants si no fos aquest un tema relliscós i que es pot malinterpretar.

La cançó del Cola Cao precedia i reblava l'emissió de les novel·les per capítols de la ràdio, que, com sol passar fins avui amb tantes distraccions mediàtiques, s'interrompien durant el llarg estiu, sobretot a partir del mes d'agost  però de vegades ja a mitjans de juliol.  En això no hem canviat gaire. Els programes de la televisió fa dies que van adaptant-se a l'estiu, ja pot acabar-se el món i en poden passar de grosses que els grans debats s'abalteixen i tothom guilla on pot. Els grans animals mediàtics, a tot estirar, posen substituts o becaris però, en general, ni tan sols aquestes substitucions duren tot l'estiu. I no és pas que a primers de setembre tot torni a lloc, ha de passar ben bé mig mes o tot el mes sencer abans la vida mediàtica i radiofònica no es torna a normalitzar una mica.

La interrupció de la vida normal durant l'estiu discrimina aquells que no fan vacances o que no les poden fer quan les fa la majoria, i així em sentia jo de petita, quan la ràdio actuava d'una  manera tan desconsiderada. A l'escola la gent no acostumava a estiuejar, en el sentit actual del terme, sinó que anava al poble. Al poble dels pares, dels oncles, dels avis. No tenir poble era un greuge absolut. Fa uns dies, en una de les poques botigues de joguines que queden a prop de casa, car aquest comerç també ha anat molt a menys, l'amo del negoci, en hores baixes, explicava que fa anys, durant l'estiu venia força joguines ja que la gent que anava al poble portava regalets als infants de la família i que eren aquests uns dies de força moviment, en comparació amb el present.

Quan estava acabant magisteri vaig fer un curset de alimentació y nutrición. Gràcies a aquell complement educatiu alimentari vaig anar visitar la fàbrica Nutrexpa, la que feia el Cola Cao. No recordo ni tan sols on era però sí que recordo com em va impressionar la diferència entre els estaments de treballadors, que anava, fins i tot físicament, de baix a dalt. Hi treballaven moltes dones, a la fàbrica, enmig d'un soroll pesadet, en feines monòtones tot i que segons ens van explicar les anaven canviant de sector de tant en tant per tal què no patissin. Les oficines ja eren tota una altra cosa però el sancta sanctòrum de tot el conjunt era la part de la informàtica. Una informàtica que avui semblaria artesanal, aquella de les fitxes perforades i els llistats de paper amb còpies que s'havien de separar manualment. Allà, a dalt de tot, entre ordinadors immensos i maquinetes de l'avantguarda tecnològica de l'època, hi havia fins i tot refrigeració.

Ens van ensenyar molt orgullosos un enginy tecnològic, un programa que amb lletres i números feia sortir en un d'aquells llistats el dibuix del negret de la cançó mentre la combinació del ritme del teclejat tocava sol, més o menys, la famosa melodia. Hi ha habilitats interessants que es deuen haver perdut de forma definitiva, em temo. També ens van portar a visitar, en el marc del curset, uns magatzems frigorífics que hi havia per la zona franca i que es van dinamitar fa pocs anys. Si treballar a la part industrial de la nutrexpa m'havia semblat incòmode, treballar en aquells magatzems em va semblar infernal, crec que mai més no he tornat a sentir aquella sensació horrorosa de fred concentrat. Allà tan sols hi treballaven homes, carretejaven grans grans peces de carn coberts amb molts sacs per defensar-se de la fresqueta.

Moltes novel·les radiofòniques les patrocinava l'empresa del Cola Cao però també n'hi havia d'altres pagades per la casa que feia el sabó Palmolive, cantaven una cançoneta que deia, palmolívese y embellézcase, Palmolive le da suavidad... La casa del Palmolive és també la del Colgate, una empresa americana que va ser molt criticada, a voltes de forma justa i d'altres a causa d'aquest antiamericanisme visceral que de tant en tant es passa de rosca sense manies. Allò del Palmolive semblava molt innovador, el mateix que el sabó Lux, aquell que feien servir nou de cada deu estrelles del cinema. Eren marques que jo havia vist publicitades a revistes argentines antigues, com ara el Para Ti, que es canviaven a les botigues on també es canviaven novel·letes i tebeos.

Les novel·les de la ràdio, el mateix que les sèries de la tele, començaven més o menys bé però després derivaven en complexes trames embolicades que crec que ni sabien com acabar, més o menys com passa ara, vaja. Un professor de literatura de la meva joventut ens va explicar que aquells escriptors eren bons professionals però que s'havien de guanyar la vida. Van ser molt criticats de forma despietada pels lletraferits de categoria però després tots els escriptors emergents amb coneixences s'han apuntat, quan han pogut, al carro dels guions televisius, la vida és la vida.

Les novel·les de la ràdio, a l'estiu, o bé s'acabaven de qualsevol manera o ni tan sols no s'acabaven, que jo recordi. Jo odiava els llargs estius, que em resultaven molt avorrits, fins que no em vaig fer gran i vaig començar a sortir pel meu compte. Deien que el període vacacional es diversificaria però res de res. L'agost continua sent, aquí i a molts indrets, una època atípica en la qual qui pot toca el dos per tal d'anar a un lloc que estigui també ben ple de gent. L'ànsia viatgera no sé si ha minvat, potser la crisi  ha incidit en el tema. 

Hi va haver un temps en el qual en tornar de vacances, els primers dies de feina semblaven una mena de concurs a veure qui havia anat més lluny i havia vist més coses, concurs acompanyat de les corresponents fotografies en paper que passaven per les màns de la gent entre crits admiratius. Ja he explicat alguna vegada com la meva mare, que amb el meu pare, de gran va aconseguir fer algun viatget organitzat, en autocar, va trobar la mare d'una amiga meva, i li va dir, contenta: nos lo hemos pasado muy bien, hemos ido a Palencia. La mare de la meva amiga, una mica més ben situada que nosaltres i que ja en els temps dels primers cotxets havia gaudit de la posessió d'un gogomóvil, li va respondre: oh, nosotros hemos estado en Tailandia. 

Viatjar sembla una obligació, fins i tot una mena de dret social, què hi farem. Potser qualsevol dia algú parlarà de la pobresa turística, la d'aquells pobrets que no poden fer res més que anar a la Barceloneta a donar-se una remullada en sortir de la feina precària i mal pagada. I és que fa uns dies escoltava per la ràdio algú que ja reivindicava això del dret a fer viatgets, al menys un a l'any. Encara hi ha qui es pensa que tothom viatja i et parla de Roma, Estocolm, Praga o Nova York com si hi haguessis hagut d'estar en algun moment, si dius que no t'agrada gaire viatjar et miren de cua d'ull i tot. La generalització del turisme ha generat un munt d'experts sobre tota mena de coses i també sobre el tarannà dels habitants de l'indret visitat, encara que s'hi hagin entès en anglès macarronic. Hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa, deia aquella sogra aclaparadora en el famós i divertit monòleg de Capri. 

A les feines d'abans l'agost era un mes molt disputat, es triava per antiguitat, per raons del lloc de feina. L'agost en actiu tenia el seu encant, hi havia menys volum de treball, tranquil·litat, una mica d'avorriment. Una vegada unes companyes que es van quedar treballant durant aquell mes ens van dedicar una cançó a les agòstiques, en retornar a la normalitat, amb música de Venecia sin ti, feia una cosa com ara: qué tristeza sin fin, recordar el ayer, cuando estábamos solas, sin nada que hacer, albaranes por quí, albaranes por allá, y cuando los mirábamos hablábamos más...

Coses terribles i dramàtiques s'han iniciat a l'estiu, si no fos un tema seriós es podria fer broma amb tot plegat, al capdavall l'estiu la gent està per altres coses i pot resultar més fàcil endegar barbaritats amb nocturnitat i alevosia, que diuen. Els poders també ho havien aprofitat per fer canvis a traïdoria i augments del preu de coses diverses, fent-nos passar bou per bèstia grossa.

L'altre dia algú comentava que tot va molt depressa, passa una desgràcia en un indret i ja n'ha passat un altre en un altre lloc, es confon la realitat amb la possibilitat d'informació o desinformació actuals. Ens piconen amb un tema i, de sobte, aquest desapareix dels mitjans ja que n'hi ha un altre de més morbós i terrible. Però a l'estiu tot funciona d'una altra manera, més lenta i menys aclaparadora. 

Les notícies, en general, s'expliquen molt malament a l'estiu i a l'hiver, de forma apressada, a mitges, repetint una i altra vegada determinades imatges, en algunes ocasions t'avisen de què poden ferir la teva sensibilitat, que ja és gros. Enfocar taques de sang es veu que és un precepte de manual d'estudiant periodístic com ho deu ser aquesta gesticulació excessiva que gasten determinats presentadors i presentadores del present. I no vull dir res dels desagradables anuncis sobre accidents de tràfic que ens endinyen darrerament i que ja havíem patit en d'altres èpoques, em semblen immorals per molts conceptes però sembla que hi ha qui creu que són positius i tot.

La xarxa és tota una altra cosa, alla pots tafanejar a dojo i esperem que puguem gaudir de llibertat durant anys per tal de cercar explicacions a allò que no ens expliquen o que ens expliquen a mitges. L'estiu ens pot permetre, entre d'altres distraccions, navegar sense pressa pel món virtual, sense haver d'estar subjectes a les vagues de controladors, els creuers multitudinaris o els vuelings imprevisibles. També l'estiu passa i aleshores l'enyorem, diuen que molts suïcidis són estivals i, encara més, en diumenge. No m'estranya gens. Els amors estivals de les cançons eren tristos i melangiosos però la realitat acostuma a ser molt més pietosa amb aquesta mena de qüestions romàntiques.

La cançó del Cola Cao és avui un clàssic, com ho és el producte, que té la gràcia de poder-se trobar en pots semblants als d'abans, al menys en el disseny. Quan era petita creia que la cançó deia lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista, però no era del lampista sinó de la pista. Les voltes ciclistes han esdevingut un fet absolutament surrealista, les dones que treballaven a la nutrexpa ho feien per necessitat però pujar a un coll muntanyenc en bici, a tota marxa i en plena canícula, deu ser molt pitjor i, a sobre, es fa de forma voluntària, més o menys. O potser no, qui ho pot saber?

Quan anava de caravaning familiar, fa anys, quan els nens eren petits, de vegades muntàvem espectacles a l'estil dels focs de camp i al repertori d'una coral de broma, la Koral Kampinburg, vaig aportar diferents lletres, entre les quals una versió catalana de la cançó comercial esmentada. La presentàvem com un espiritual negre, ara diríem godspel, i en recordo alguns fragments: jo sóc aquell pobre negre/ que havia de fer d'esclau/ i que sovint entonava/ la cançó del Cola Cao/ i com vostès poden veure/ ara els explicaré/ les coses meravelloses que aquest gran producte té... El pren el futbolista/ quan hi ha recopa/ també se'l prenen a l'hora de la sopa/ el pren el caravanista/ quan va per l'autopista/ i si el pren el seu marit/ senyora, quina nit!

Ah, com rèiem amb ben poca cosa. La veritat és que tinc adaptacions més reeixides però la versió de la cançoneta va tenir el seu èxit, efímer, com tot a la vida. Ja ningú no deu saber ni tan sols què era allo de la recopa.