Ahir vaig poder anar a la Filmoteca, feien Days of Heaven, de Malick, pel·lícula que no havia vist mai. Terrence Malick és sempre enigmàtic i interessant, malgrat que, per exemple, L'arbre de la vida, no em va fer el pes. Hi havia molta gent a la sala, gent de totes les edats. La pel·licula és fascinant, potser més aviat per les seves virtuts estètiques que no pas per l'argument, amb un final una mica sobtat i aquest recurs a la narració dels fets que ens fa la germana del protagonista, una narració esbiaixada però que provoca una mena d'hipnosi auditiva, sumada a la visual.
La fotografia és del gran Néstor Almendros, un geni. Almendros era fill d'un inspector d'ensenyament innovador, introductor del mètode Freinet, un mètode molt lloat pels mestres esquerranosos, però avui gairebé oblidat i poc aplicat, fins i tot a la França on es va inventar i això que enguany seria molt fàcil utilitzar a fons la correspondència escolar. Precisament la família Freinet va acollir la família Almendros a França durant un temps , en acabar la guerra civil i veure's obligats a exiliar-se, fins que l'esclat de la segona guerra mundial els va fer tornar a fer marxar i van acabar a Cuba. És una mica injust que avui es conegui sobretot Herminio Almendros per ser el pare del cineasta i que tants mestres joves d'avui no en sàpiguen res.
Néstor Almendros, amb el temps, també va deixar Cuba, desenganyat amb el règim de Castro i amb el tracte i persecució que es donava als homosexuals, tema sobre el qual va endegar un documental terrible, amb Orlando Jiménez, Conducta impropia. Molts castristes incondicionals del meu temps jove potser haurien de demanar perdó per la seva miopia, ara que tant de moda està dir que aquest i l'altre han de demanar perdó.
De Herminio Almendros havia fet servir sovint a l'escola una antologia deliciosa, que, per sort, ha comptat amb moltes reedicions, Pueblos y leyendas.
De Herminio Almendros havia fet servir sovint a l'escola una antologia deliciosa, que, per sort, ha comptat amb moltes reedicions, Pueblos y leyendas.
Néstor Almendros es va inspirar en molts pintors, per a Dies del cel, però, sobretot, en Andrew Wyeth així com en els fotògrafs americans de l'època, l'inici de la pel·lícula és impressionant, amb una bona mostra d'imatges evocadores i terribles. Va guanyar un óscar, en aquest cas ben merescut, pel seu treball. Avui, gràcies al denostat google, podem seguir l'espinós camí que va fer la pel·lícula, les dificultats de tot tipus amb què es va trobar i les anècdotes que es van esdevenir, així com saber la tècnica utilitzada en escenes tan impactants com la de la plaga de llagostes. De les terribles plagues de llagostes me n'havia parlat el pare, que en recordava alguna del temps de la seva infantesa.
Sobta la joventut de tota la gent que hi va participar, Almendros no tenia ni trenta anys, Malick alguns menys. Gere, vint-i-un, sembla una criatura una mica inquietant, diria que amb els anys va perdre una certa ambigüitat molt interessant i Sam Shepard, un altre geni, també era jove, misteriós i atractiu. Les noies són les que han tingut una carrera més erràtica, Brooke Adams ha estat temporades retirada o enretirada, està casada des de fa anys amb Tony Shaloub, conegut sobretot, entre nosaltres, per la sèrie Monk, tot i que ha fet moltes més coses. L'extraordinària Linda Manz, aquesta germana petita que ens explica la història, o no ha tingut bones ofertes o s'ha estimat més també restar una mica al marge de tot plegat i dedicar-se a la família.
6 comentaris:
Júlia, nosaltres també hi érem i realment, la sala era plena com un ou. Ja en ho temiem ja que la peli s'ho mereixia. Amb tot el que ens amplies, hi estic d'acord i encara la fa més interessant!
Òndia, crec que l'han passat un parell de vegades i han omplert gairebé, Marta, és un clàssic de culte que amb els anys encara s'ha revaloritzat
Per cert, hi havia també en Jaume Figueras, Albert Closas (presentador del programa de Valor Afegit de Tv3), que un altre dia me'l vaig trobar també al Verdi Park :) i algú altre que coneixia personalment. Hi anem algunes vegades a la Filmo. Ens agrada!
Marta, vaig força al cine a les primeres sessions i al Jaume Figueras el veig a tot arreu, al teatre també l'he vist sovint, la filmoteca la tinc a prop i hi vaig quan puc, també força tot i que de vegades hi ha cicles que no em fan el pes.
L'hauré de recuperar perquè Malas Tierras em va agradar molt. El árbol de la vida em va semblar terriblement pedant malgrat la seva bellesa visual i la música tan ben triada. Era com un homenatge a ell mateix per demostrar que era original, bo i cultíssim.
No crec que Sam Shepard sigui un geni. Sempre l'he trobat un actor discret i el mateix et dic com a escriptor a pesar de ser un Pulitzer.
Però, en rasat, celebro que gaudissis de la pel·lícula que és el què importa.
Glòria, coincideixo amb el que dius de El árbol de la vida, em sembla que pel blog en vaig parlar en algun moment.
Shepard té una obra molt extensa, encara poc coneguda per aquí, té molt i, per tant, té de tot, com actor també depèn del paper, crec que passarà a la història -ja hi ha passat- més aviat per la seva tasca de dramaturg i guionista, però sobretot de dramaturg, és estrany que pels nostres verals no gosin representar-lo més sovint. També és un molt bon music. NO se si és un geni però crec que té una gran categoria. Es un hereu una mica alternatiu de tot el gran teatre americà.
Publica un comentari a l'entrada