Als vespres d'estiu s'obren a molts indrets aquestes flors, que si fa una humitat adient escampen una olor inconfusible i delicada. De petita em meravellaven, amb això que de la mateixa planta sorgissin flors de colors diferents i fins i tot moltes de dos colors. Sembla que el nom més comú, en català, és el de flor de nit tot i que jo sempre en vaig sentir dir, per la zona de la Garrotxa i en aquells anys, galants de nit. De fet, com tantes flors, té molts noms, femenins, masculins i neutres.
En una ocasió, per casualitat, va brollar als testos del balcó i en vam tenir durant dues temporades, tot i que després vam intentar fins i tot fer-les florir de nou amb llavors comercials I no ho vam aconseguir. En canvi, en moltes ocasions s'escampa de forma espontánia per carrers i ruderals, si troba el lloc adient. No és l'única flor que s'obre al vespre però crec que és de les més vistoses. En castellà crec que és el famós Don Diego de noche del poema d'Alberti.
El seu nom científic és Mirabilis jalapa. El genèric mirabilis vol dir precisament meravella i això de la Jalapa, probablement mexicà, pot fer referència a un lloc geogràfic o a les propietats purgatives de les seves arrels, com les de la jalapa, una altra planta. De fet jalapa ve de Xalapa, una ciutat, el nom de la qual, en la llengua autòctona sembla que volia dir aigua a l'arenal.
Llegeixo en algun lloc que prové del Perú i que ja durant el segle XVII va ser introduïda a Europa, així com que a principis del segle XIX ja es troba als jardins hispànics. La seva varietat de colors en una mateixa planta va afavorir estudis diversos sobre l'herència.
Gràcies a les facilitats de la xarxa avui d'un tema casolà en pots treure molts ensenyaments i referències, referències que no s'acaben mai. En alguns llocs, potser per la seva varietat de coloraines, també els han dit periquitos i constato que el periquito és avui una au domèstica en recessió, ho són els ocells de gàbia, en general. La nostra relació amb les bestioles ha canviat molt i crec que s'ha de acabar de refer, sense caure en la consciència laxa ni en l'escrupulosa, que eren les dues varietats que recollien els llibres antics de doctrina, pel que fa al tema.
Aquests grans matolls acolorits m'evoquen estius del passat, descobertes oblidades i misteris insondables amagats al fons d'aquestes floretes amables i optimistes, lligades a tants instants, a tanta gent, a tantes coses.
12 comentaris:
M'encanten les flors de nit (a ma casa, "dompedros"), evocadores de les vesprades d'infantesa a la platja de Piles... Gràcies per recordar-me-les!
De petita en dèiem Joans de nit, és molt curiosa aquesta flor que s'obre quan és fa fosc i es tanca amb el sol...
Bon vespre.
M'alegro que us hagi portat records, Alfred i M.Roser.
Un dels records de la meva infància va lligat a les flors de nit. Una tia meva vivia en un poblet de l'Empordà, en un cul-de-sac on no hi havia més que la seva casa i una altra. Era un carreró sense asfaltar i arran de les dues cases, cada estiu hi havia unes boniques mates de flor de nit que al capvespre obrien les seves flors. Però el poble va prosperar i van decidir asfaltar-ne carrers i carrerons. Això va ser la mort d'aquelles flors de nit (per sort van respectar una parra que s'enfilava per la façana de la casa).
Jo també n'he tingut en el balcó uns quants anys i hi creixien molt bé. Cada any ens sortien de manera espontània, per les llavors que devien caure i quedar en els testos, però aquest any no n'han sortit. Si me'n recordo, l'hivern que bé en posaré llavors per veure si tornen a sortir, que al vespre fan molt de goig.
I segons Pius Font i Quer, és originaria de Mèxic.
I no són Campanetes?
Ho dic per lo de "alt com un Campanà!"
Lectora, això ha passat a molts indrets, quan s'asfalta ja s'acaben les plantes, en alguns pobles també creixen unes plantes blavetes, en algun lloc en diuen 'sustos' pel fet que la beina de les llavors s'obre de forma sobtada, i també les he vist desaparèixer amb la 'urbanització'. Jo també intentaré que em tornin a créixer als testos, a veure si hi ha sort.
Josep, 'campanetes' els en diuen a una pila de flors
Si, es veu que és de Mèxic, encara que en alguns llocs en diguin 'meravella del Perú'
hi ha que veure el que han donat de si les adelfes, que jo ni flowers que existeixen, no som gaire de plantes a casa, de fet, nomès tenim un hibiscus al balcó, i una palmereta a la cambra on tinc l'ordinador.
Francesc, encara que no t'hi fixis gaire aquestes flors te les trobes per tot arreu
Francesc, té raó la Júlia, el baladre és un arbust molt freqüent. Sense moure't de Barcelona la trobes per molts jardins, parcs i carrers (però aquesta entrada no anava de baladres, sinó de flors de nit).
Publica un comentari a l'entrada