JORDI CARBONELL I EL PASSAT EFÍMER

Ha mort Jordi Carbonell, el mateix dia que Narcís-Jordi Arago. Carbonell tenia noranta-dos anys, feia temps que la seva salut era molt fràgil. Durant uns dies podrem llegir molts obituaris que lloaran la seva figura sense matisos, és el que sol passar quan algú de categoria reconeguda mor. Però ahir mateix, cercant per la xarxa, em vaig ensopegar amb alguns indrets de fa alguns anys on, amb motiu de la mort de Xirinacs, se'n qüestionaven algunes actituds i s'evocava l'època del BEAN i de les divisions internes.

Tot passa. Hi va haver un temps en el qual l'independentisme era gairebé pintoresc. Convergents i socialistes en el poder se'n fotien una mica i ERC feia allò que ha fet en més d'una ocasió, una mena de paper d'estrassa que no acabes d'entendre del tot. Hi va haver uns anys en els quals van sorgir partits que haurien pogut fer forat en el monolític panorama consensuat però no van rebre el suport popular que calia, a causa de divisions i personalismes, no ens enganyem, que no tots els mals vénen de fora.

El BEAN, el PSAN, quins temps aquells. Què s'ha fet d'aquelles flors? La possibilitat perduda que van ser aquells Nacionalistes d'Esquerra es va diluir en la realitat possible, al capdavall diuen que la política és la ciència d'allò que és possible. Coses com ara l'Assemblea de Catalunya acostumen a esdevenir flors de temporada però em temo que s'aprèn poc dels errors passats, les generacions i els líders canvien, tot va molt de pressa i l'oblit interessat reconverteix la memòria històrica en història contemporània i efímera.

Fa poc llegia per la xarxa un elogi sense matisos fet a Raimon Obiols i la seva època. Anem omplint el record d'intocables i inqüestionables i si no fos perquè vas viure moltes coses, ni que fos de resquitllada encara estaries més perplexa. Hi ha bones persones amb carisma i entusiasme que ensopeguen quan arriben al món real i cauen en contradiccions, o servituds mal enteses per als puristes. El món és com és i no pas com hauria de ser. Un dels moments més patètics i lamentables que he viscut, en el context de la política propera, va ser quan vaig escoltar Marta Mata, per sort davant d'un públic minoritari, intentant justificar de forma molt maldestra i poc convincent l'entrada a l'OTAN. 

Fa anys, molts, vaig fer un curs a l'escola d'estiu de Rosa Sensat, quan la trobada es feia als locals de la Patmos, una escola d'elit amb unes instal·lacions de categoria. Era sobre coneixement de Catalunya, matèria en la qual la majoria de jovenets érem encara molt ignorants, aclaparats de forma feixuga sota aquell franquisme sociològic, cruel i ridícul. El curs el donaven Carbonell, Cirici, Balcells. Jordi Carbonell ens emocionava, parlava amb una fe absoluta sobre el país i la seva història, li espurnejaven els ulls quan feia referència al fet català. Al curs ens hi vam apuntar quatre gats.

Amb els anys m'he tornat escèptica, aquestes emocions personals ja no se m'encomanen, però les respecto i les admiro fins i tot encara que no les comparteixi. Tot un univers es clou amb la mort de persones com Carbonell, era aquell un món que jo tenia idealitzat, en èpoques en les quals la gent amb carrera universitària era minoritària tot semblava de més volada. Fa uns dies comentàvem l'autoritat de molts capellans d'abans, i és que més enllà de la seva professió cal  considerar que eren gent amb estudis en un món en el qual la gran majoria sabia llegir i escriure de forma justeta.

Crec que va ser a la  revista El Món, una de tantes iniciatives de vida efímera lligades a la transició, que van entrevistar esposes de polítics de l'època, una d'elles va ser Hortènsia Curell, l'esposa de Carbonell. Totes aquelles dames, algunes de gran vàlua intel·lectual com la mateixa Curell, eren molt menys conegudes que els seus marits, tenien minyona, molts fills i vivien a la part alta de la ciutat. També això ha canviat força avui  i allò dels coneguts de casa, una intel·ligent ironia d'Ainaud de Lasarte, ja no és ben bé el mateix.

Hi ha una constant preocupant en el context del país, del nostre, però també del veí, la manca d'unitat en temps difícils. Pocs i mal avinguts, encara que de tant en tant sortim tots plegats al carrer, amb iaies i criatures, en estat de cofoïsme eufòric, a intentar que la prudència no ens faci traïdors, tot i que això de la prudència i la traïdoria es presten a interpretacions i s'han de contextualitzar.

El futur és imprevisible, el passat és interpretable. Sembla que els nostres grans personatges no admeten encara biografies acurades ni documentals una mica aprofundits que no defugin les espines ni les penombres. La televisió fa obituaris de circumstàncies i a otra cosa, mariposa. Molts adolescents i joves d'avui no sabran ni qui era aquest senyor vellet i bonhomiós que ha mort tan gran i que mencionen de passada per la tele, aquí encara no fem bones pel·licules sobre tot plegat i tant interessants com podrien ser. Es clar que potser no fa falta saber massa sobre el passat, jo també en sabia poca cosa quan era jove. De vegades el passat reinventat i instrumentalitzat pels suposats experts pot esdevenir un pes excessiu i una font de ressentiments, frustracions i greuges. Allò de què si coneixes els errors passats no els repetiràs és una fal·làcia de tantes com ens n'amollen, què hi farem.