VESPRES FLORITS I EVOCACIONS BOTÀNIQUES (2)

Perquè em robàsseu s'amor,
voldria que fósseu lladre
que du tanta vermeior
com una flor de baladre,
voldria que fósseu lladre...

(Voldria tornar bellveure, tradicional mallorquina cantada per Maria del Mar Bonet)

Una planta preciosa, evocadora i, segons diuen els entesos, perillosa, és el baladre, l'adelfa en castellà. La trobem a tot arreu, desafiant els riscos i la seva llegenda inquietant. Així com fa anys vaig llegir en algun lloc que en una escola uns infants havien tingut problemes en xuclar branquetes de teix, no conec ningú que hagi tingut trasbalsos amb aquesta planta, i això considerant que la seva presència és constant i no amaga pas el seu esplendor. És clar que fa uns mesos algú escrivia a internet que no recordava ningú que s'hagués enverinat amb els mistos Garibaldi i és aquest un fet comprovat i fins i tot recollit per la premsa d'altres temps, tan gasiva a l'hora de propagar desgràcies.

Algú em va mencionar el baladre com la flor de les autopistes i és cert que en molts d'aquests vials te l'ensopegues, alegrant els monòtons i llargs viatges en cotxe.

Al indrets càlids, com el País Valencià, els arbustos de baladres adquireixen proporcions desmesurades i impressionants. El baladre porta per nom científic Nerium oleander, això de Nerum sembla que fa referència a Nereo, el pare de les nerèides, pel fet que aquesta és una planta que es troba sovint a la vora del mar, i oleander a què l'arbust recorda l'olivera. En castellà adelfa ve del grec a través de l'àrab i fa referència a la semblança amb el llorer, evocant Dafne, la nimfa. Jo pensava que baladre tenia connexions amb baladrejar però crec que no és així, ve d'un mot llatí, veratrum, que té a veure amb el color fosc de les arrels. Rep molts més noms però aquests són els més coneguts.

És una planta verinosa, totes les seves parts ho són, sobretot les fulles però també se li han trobat propietats medicinals, tractada de forma adient. La seva toxicitat ha fet que sovint es demanés el seu control i que, per exemple, no es vengués a les botigues de jardineria. Avui hi ha una prevenció desmesurada contra tot tipus de riscos i no m'estranyaria que en algun moment el pobre baladre, que no té la culpa de ser com és i ens premia amb les seves flors extraordinàries, veiés limitada la seva presència. De moment la batalla en contra deu ser gairebé inútil, car en podem veure a molts indrets.

Considerant que és tan majoritària, si la gent no anés amb compte o en desconegués la perillositat cada dia tindríem notícies al diari sobre els seus efectes no desitjats i, de moment, no és pas així. Expliquen els experts que els seus efectes són contundents en persones i animals, semblants als de la molt menys present didalera. Existeixen històries no del tot comprovades sobre la planta, com ara que els soldats invasors napoleònics van emmalaltir en rostir conills amb les seves branques, que hi ha hagut dones que l'han fet servir per deslliurar-se de marits que les destorbaven o que es va utilitzar com a verí contra les rates. Però ja sabem que la dosi fa el verí i també l'han fet servir amb objectius medicionals que es poden trobar a la xarxa.

En general, si no en sabem les conseqüències, el més pràctic és bandejar el costum, molt humà, de xuclar branquetes per distreure'ns, siguin de baladre o de qualsevol altre vegetal del qual no en sabem els efectes. El baladre no té cap olor especial, la seva bellesa és visual, sobretot, tot i que hi ha qui ha dedicat poemes al seu aroma. El nom en castellà ha inspirat molts escriptors, que l'han utilitzat en els títols dels seus llibres, també alguns poetes. En català el baladre ha lligat més amb la poesia i molts autors l'han mencionat en algun moment. Mercè Devesa, l'esposa de Josep Maria de Sagarra, que havia escrit poemes va escriure una novel·la en clau una mica simbòlica, avui poc coneguda, que també porta per títol Las adelfas.