VESPRES FLORITS, MÉS EVOCACIONS BOTÀNIQUES I SANTS DEL DIA

Avui hi ha una varietat immensa de plantes de tota mena, amb flors i sense. Es poden comprar a un preu molt modest, les podem substituir amb facilitat si ens duren poc. Quan jo era petita no existia aquesta varietat ni aquest comerç i sovint t'havies de refiar dels esqueixos i llavors que els coneguts privilegiats t'amollaven. Hi havia dones que eren reticents a donar esqueixos de gerani o de clavellina, crec que alguna mena de superstició sobre el tema devia existir, però no n'he trobat referències.

El que més es trobava als testos i eixides eren dàlies, geranis, clavellines, clavells de moro, pensaments i també, tot sovint, menta. Les floristes ambulants venien tot sovint clavells. Pel mes de maig, amb allò del mes de Maria, proliferaven els lliris, als modestos punts de venda de l'economia submergida, que eren la majoria, en aquest sector. Jo diria que els clavells i les dàlies no són tan freqüents com abans. Els geranis van superar la crisi de la mosca i d'altres plagues i algunes varietats són habituals avui.

Quan anaves a casa d'algú amb jardinet o eixida era freqüent que al marxar t'obsequiessin amb un ramet de flors. Els trens que venien de Sant Cugat, de Valldoreix o els autobusos que tornaven de Sant Just aplegaven els diumenges al vespre molta gent amb ramets a les màns, ja fos pel fet que tornaven de la seva torreta o de visitar amics i parents. Moltes flors ornamentals provenen d'Amèrica. El clavell de moro, al qual també s'ha anomenat com a clavell xinès, ni és moro ni xinès, sinó mexicà. 

Avui crec que moltes flors fan menys olor però jo també he perdut olfacte. El clavell de moro, l'originari, car avui també en trobem moltes mides i varietats, fa una olor una mica amargant, molt característica, que m'encanta, com també m'agrada encara l'olor de la menta, sobretot de la menta en viu. Als jardinets casolans hi trobaves en ocasions les privilegiades roses, que exigien tenir-ne molta cura i no sempre s'adaptaven a tot arreu, alguns gessamins, les xeringuilles oloroses i els elegants pensaments, no tan apreciats pel que fa als ramets, ja que es van relacionar amb el culte als difunts, el mateix que els crisantems o les semprevives. També, en ocasions, trobaves a les eixides unes boniques carbassetes decoratives.

En l'actualitat, la facilitat per tenir plantes en testos ha fet que no hi hagués tanta afició a tenir-ne de tallades, en pitxers. Avui no tallaria ramets de ginesta a Montjuïc, per la primavera, com havia fet quan era petita, m'estimo més que visquin al seu lloc i facin el seu camí vital sense interrupcions. També l'afició als ocells de gàbia ha disminuït, potser pel fet que tenim més facilitat per sortir fora i escoltar-los en llibertat i fins i tot a ciutat la proliferació d'arbres ha portat més ocells, de vegades un excés i tot. Maragall va escriure allò tan conegut: Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai... És clar que la benaurança és una cosa molt personal i potser no fan falta ni testos, ni ocells, ni tan sols enamoraments, per aconseguir-la.

Una companya de feina va posar Dàlia a la seva filla, un nom preciós que no ha tingut massa difussió. Vaig conèixer fa anys una dona que es deia Hortènsia, eren molts germans i el pare s'havia entestat en posar-los a tots noms de flors, com que eren tants alguns noms resultaven una mica excèntrics i tot. Quan jo era joveneta hi havia moltes Roses, Rosamaries, Maria-roses, Rosites... Avui, n'ignoro el motiu, és un nom en recessió, a mi m'encanta. És una d'aquelles santes a les quals van canviar el dia, que havia estat el 30 d'agost, tinc una amiga que es diu Rosa Maria i avui fa anys, però ja no porta la santa del dia a causa d'aquests avatars eclesiàstics, el mateix li va passar al meu pare que es deia Tomàs pel fet que va néixer el dia de Sant Tomàs d'Aquino, un sant que també van canviar de dia.

Demà és Sant Ramon i quan jo treballava a una empresa, abans de ser mestra, hi havia allà moltes Roses i molts Ramons i es feien moltes celebracions. Ramon també és un nom poc freqüent avui, recordo que un xicot de l'empresa feia broma sobre el bé que sonava, tan varonil i contundent, Ramooooon. La gent li cantava aquell famós cuplet, que encara restava en l'imaginari col·lectiu, gràcies al revival de Sara Montiel: Ramón, es el chico más guapo de la reunión...

Tornant a les flors, sempre han estat molt atractives per a les criatures. Hi havia cromos de picar amb flors i alguns portaven el nom escrit en castellà, violeta, alhelí, caléndula... HI havia flors en aquells cromos que jo no havia vist mai, aleshores. La rosa, al menys fins fa quatre dies, era considerada la reina de les flors. La rosa cultivada, és clar, amb tantes varietats i colors, excepció feta del color blau, que no s'ha pogut aconseguir quan tantes flors humils i silvestres són d'un blau magnífic, aquest exemple sobre el blau de les flors humils i el no-blau de les roses era molt del gust de la moral religiosa de l'època, una mena de metàfora de la modèstia recompensada.

He deixat de banda a posta dues plantes habituals als testos barcelonins, l'aspidistra, jo n'havia dit planta del principal car era en els patis d'aquests pisos on es podien veure sovint, i la incombustible rosa de marbre, que sobreviu fins i tot a l'abandonament immobiliari. En una altra ocasió els dedicaré una entrada sencera.