LLUÏSA VIDAL, ARA AL MNAC

El MNAC ofereix per primera vegada i fins el mes de gener una exposició monogràfica dedicada a una dona, en aquest cas a la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918). La pintura de l’època del Modernisme, en general, està sent objecte avui de més atenció i valoració que en èpoques passades. Lluïsa Vidal no va ser l’única pintora que va aconseguir renom i feina en aquells anys, a Catalunya. Pepita Teixidor, per exemple, és l’única dona homenatjada amb un monument, un bust, al Parc de la Ciutadella. La resta de monuments de l'indret estan dedicats a homes il·lustres.

L'etiqueta modernista avui ven molt bé, és una mena de marca, relativa i oportunista però, vaja, així tots entenem a quina època es fa referència. No sempre ha estat així, experts d'abans van contemplar gairebé amb alegria com es piconaven molts espais d'aquests que ara envaeixen els turistes, com és ben sabut. Els experts són una mena de plaga i cada època té els seus.

La pintura anterior al temps de les avantguardes, tant la realista com la modernista que sovint és també molt realista, ha patit molt des que les avantguardes, que avui ja són una mica ràncies, van ocupar el primer pla de l'interès dels suposats experts. No fa gaires anys si algun alumne de Belles Arts volia fer pintura tradicional, realista, figurativa, era objecte de menyspreu per part d'un gran nombre de professors il·luminats. Per sort hem tornat a un eclecticisme on tot es ven i resulta que anem recuperant molts noms oblidats, a banda de la rehabilitació a bombo i plateret de gent com Casas o Rusiñol. 

Durant dècades havíem sentit a dir, fins i tot a escola, que no hi havia hagut dones pintores -ni dones compositores, és clar, a tot estirar alguna escriptora desvagada- però avui anem coneixent molts noms oblidats o amagats. En alguns casos, en els quals les dones pintores tenien el marit pintor i de renom, s’han arribat a vendre els seus quadres atribuïts a l’espòs, ja que el preu podia ser així molt més alt, m'han explicat que això s'ha esdevingut amb gent com Elionor Carreras, esposa de Modest Urgell, però aquestes petjades femenines no són sempre fàcils d'esbrinar, com comentàvem ahir a l'entorn de l'aportació de la dona de Tolstoi en els seus llibres. 

Un altre tema molt del gust dels comentaristes de la primera volada és la insistència esquerranosa amb la qual et recorden que aquestes dones eren de casa bona. Caram, i els homes també, Casas i Rusiñol no eren pas obrers que dibuixaven els diumenges per la tarda. Bé, hi ha una excepció més del gust de la modernitat papanates, Nonell, que pintava gent pobra a la seva manera i va morir amb les butxaques buides i massa jove.

Lluïsa Vidal no es va casar i així es va poder dedicar de ple a la pintura, art amb el qual es va guanyar prou bé la vida. Malgrat que fossis de casa bona era habitual que el casament comportés haver de portar al món famílies nombroses, nombrosíssimes, com la de la mateixa pintora, la mare de la qual va tenir dotze fills en divuit anys cosa que avui ens costa d'imaginar.

Malauradament la terrible grip de 1918 es va emportar Vidal de forma prematura. Va néixer, efectivament, en una família nombrosa, culta i ben situada. El seu pare, el moblista Vidal, era un home avançat al seu temps que va voler donar una bona educació a les seves filles. Anys després també els va donar molts disgustos a causa d’una mena de malaltia nerviosa que va fer patir força la família, època en la qual Lluïsa va ser una gran ajuda per a la seva mare i les seves germanes, fins i tot pel que fa referència a l’economia. 

Hauria estat un detall que com a introducció a l'exposició es pugués veure, per exemple, el magnífic quadre que el meu veí, Simó Gómez, va fer del seu pare quan era jove i que enguany no sé on l'han amagat, al MNAC.

Vidal va poder anar fins i tot a París a estudiar pintura. De l’època de París en tenim algunes mostres a l’exposició. Va ser una retratista molt valorada, el retrat era un gènere que donava feina i diners. Com molts grans artistes de l’època, la còpia dels grans mestres espanyols va formar part de la formació de la pintora, la qual sentia una gran admiració per Velázquez i Goya. 

Aquesta mena de formació de base estaria molt bé avui dia, car fins i tot per transgredir s'ha de partir d'alguna cosa una mica seriosa i d'un treball anterior ben fonamentat, i això ho faig extensiu a la poesia, ep. Els retrats de Lluïsa Vidal són emotius, capten l’interior dels seus personatges, dones, de forma majoritària amb alguna notable excepció. Va saber copsar el món femení des d’un punt de vista molt diferent del dels homes pintors, les seves maternitats defugen la voluptuositat i se centren en l’afecte profund i domèstic i en la tendresa en la relació entre mare i fill.

Durant molts anys Lluïsa Vidal havia estat una gran oblidada malgrat el prestigi que va arribar a assolir en el seu temps. No crec que sigui tan sols a causa del seu sexe, que també. Molts grans pintors de l'època són avui encara uns grans desconeguts per a la majoria de la gent a causa d'això de les modes, tot i que en alguns casos els seus quadres s'han continuat venent molt bé. Fins i tot diria que en el present això de ser dona pionera és una mena de valor afegit afavorit per allò que en diuen la discriminació positiva.

El 2014 se li va dedicar una bona exposició al Museu del Modernisme, de la qual crec que se n'ha parlat molt poc aquests dies en què s'ha inaugurat la del MNAC. També es van publicar alguns llibres a l’entorn de la seva vida i la seva obra. Al MNAC podem veure, això sí, una mostra més nombrosa i representativa, una gran part de la qual procedeix de fons familiars o de particulars que han cedit els quadres per a l’ocasió. 

Trobem als quadres dames boniques i somniadores, infants contents, nenes que llegeixen, dones que cusen, mestresses de casa que pleguen la bugada. Hi ha molts quadres extraordinaris, com ara La nena amb el gatet negre, que va merèixer l’atenció i les lloances de Raimon Casellas o Les mestresses de casa, en el qual una dona jove i riallera recull la roba blanca i rep l’ajuda d’una nena, sembla ben bé una imatge publicitària i moderna. Vidal no va tenir problemes en representar rialles obertes i franques, no sempre els pintors eren capaços d’anar molt més enllà del tímid somriure enigmàtic amb els llavis closos i amagant les dents, element del cos el qual, com sabem molt bé els qui hem intentat dibuixar de forma aficionada, és tot un repte.

L’exposició ens acosta a la seva immensa tasca com a il·lustradora, per a revistes com Feminal o La Ilustración Artística. Hi podem veure alguns originals i la seva plasmació en les publicacions de l’època. Lluïsa Vidal ens mostra una obra diversa, quotidiana, optimista i vital. Hi trobem obres de petit format, croquis i dibuixos preparatoris o acadèmics. La mostra no és molt extensa, potser més endavant podrem accedir a més obres d’aquesta pintora extraordinària que també va impartir classes d’art al seu taller. 

Cal valorar l’esforç del MNAC i no deixar perdre l’ocasió d’acostar-nos a una artista i una època encara poc coneguda a fons, convulsa i inquietant en alguns aspectes, brillant i fascinant en molts altres. Vidal i els seus contemporanis van viure molts trasbalsos, com ara la Setmana Tràgica i moltes dones benestants van ser conscients, ni que fos des d'una visió burgesa i maternalista, de la situació de la dona obrera i desafavorida socialment, intentant fer-hi alguna cosa amb les possibilitats que tenien a l'abast.

Lluïsa Vidal va fer retrats i dibuixos de dones catalanes rellevants, ignoro on es troben la majoria d'aquests retrats, llevat del de Josepa Massanés, una de les poques dames presents a la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Acadèmia de Bones Lletres. Al MNAC es poden veure els dibuixos, no sé si preparatoris de pintures posteriors, que ens mostren a Dolors Monserda i Agnès Armengol. Trobar avui poemes o escrits de gent com Massanés i Armengol és així mateix força complicat, de Monserdà encara n'han reeditat alguna coseta. 

He dedicat algunes entrades anteriors a Vidal i el seu temps, així com a Pepita Teixidor, qui darrerament també ha experimentat una certa revifalla pel que fa a la valoració de la seva obra.

Lluïsa Vidal i altres dones del passat.

Noves notícies sobre Lluïsa Vidal i el seu temps.

Les flors de la dama del Parc han tornat a florir.