BALAÑÀ, ESPECTACLE I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Balañá, el mayor espectáculo del mundo (Almuzara, 2023), del periodista Josep Guixà, és una biografia del personatge però va molt més enllà. Guixà és un gran periodista i ha publicat llibres imprescindibles sobre història contemporània, sol o en col·laboració amb Manuel Trallero, a l’entorn de fets i personatges diversos, inserits ja en aquesta mena de llegendari català sovint esbiaixat amb el pas del temps i la persistència de tota mena de mitologies resistents.

Es tracta d’un llibre rigorós, molt documentat, amb moltes referències periodístiques, prop de mil notes a peu de pàgina, que documenten com cal el que s’explica. Això no sempre és així, actualment. O es cau en excés de text acadèmic feixuc o no acabem de saber d’on han sortit les informacions, en alguns casos. El llibre manté un equilibri remarcable entre el rigor i l’amenitat necessària ja que va dirigit a un públic molt divers, amb ganes d’esbrinar un passat que cada dia és més lluny de nosaltres i que en ocasions consolida, sense massa rigor, les dèries del present.

Ens situa a fons en una època en transformació, convulsa i amb la tragèdia de la guerra pel mig. El seu principal protagonista se’ns mostra com un home hàbil i emprenedor, capaç de transformar-se i de gestionar, sense fer massa soroll. I, a banda de la trajectòria del protagonista i el seu entorn proper, descobrim aspectes de la vida quotidiana del passat que sovint passen per alt o se’ns expliquen a mitges. Les vaqueries, els escorxadors, les característiques dels barris populars, l’ambient taurí, tan present a tot arreu i que sovint incomoda els puritans actuals, fins al punt de negar o intentar negar la gran afició existent, i no tan sols a Barcelona. Els toreros van ser molt populars, fins i tot gent poc afeccionada als toros escoltava amb interès les cròniques de gent com Julio Gallego Alonso perquè, segons deia el meu avi, parlava molt bé en castellà.

Pedro Balañá (1883-1965) va ser l’empresari català més important del segle XX. Era d’origen humil, cosa que desvetlla, de forma inevitable, enveges i, de vegades, desqualificacions. Va començar venent llet pel carrer. Durant el primer quart del segle XX hi havia a la ciutat sis-centes vaqueries amb set mil vaques. Quan jo era petita, en els anys cinquanta, les vaqueries del barri deixaven, de tant en tant, que les criatures visitéssim el fosc rerefons de l’establiment i malgrat els evidents problemes higiènics i de salut existents, sembla que hi, ha, en ocasions, mena de tendència romàntica a recordar aquella època.

Balañá sempre a punt d’evolucionar amb els temps i adaptar-se a les circumstàncies, s’aniria dedicant al negoci de la venda de bestiar i carn dels braus procedents del toreig. La comercialització de la carn i la situació dels escorxadors és un altre dels gran temes presents al llibre. Balañá va esdevenir empresari en el mon dels toros, de la boxa, del cinema, del circ... Va ser un home espavilat i intel·ligent, ambiciós i discret, en certa manera. L’autor del llibre ens explica molt bé com copsava els interessos del públic, les necessitats d’oci existents en un temps gris en molts aspectes, en el qual la gent volia distreure’s. El cinema vivia temps de canvi i el teatre anava de baixa, tot i que de forma relativa. Avui ens queixem del tancament de cinemes però aleshores era habitual escoltar i llegir crítiques serioses i contundents sobre la transformació dels teatres en cinemes.

Treballador, ambiciós, espavilat, Balañá es va tractar amb polítics diversos, fins i tot va fer algun pas per la política sense excessos ni tancar portes útils. Durant la guerra havia organitzar corrides per a gent dels dos bàndols. Va excel·lir en el tema de la propaganda, va promocionar figures del sector i va convertir Barcelona en la ciutat més important en el mon del toreig. Va arribar a ser propietari de les tres places de braus barcelonines i també organitzava festivals diversos, més enllà dels toros, dirigits a tota mena de públic. Figures de les quals fins i tot els més reticents al tema han sentit parlar, Manolete, Chamaco, ens evoquen un mon que, en ocasions, sembla voler-se oblidar o menystenir.

Va incidir en el teatre però, sobretot, en el cinema. Alguns comentaris sobre el llibre i l’època hi volen veure el retrat d’una decadència, però la família gestiona avui, amb grapa en molts casos, el mon de l’espectacle i les sales propietat de l’empresa. Més que no pas una decadència hi ha una evolució, lligada als inevitables canvis socials i, fins i tot, educatius i de valors vigents. Massa ambiciós segons algunes opinions, Balañá pertany a un tipus de persones que desvetllen admiració, enveja i reticències, i sobre la seva vida, fets i evolució professional, corrden moltes brames, algunes de les quals el llibre desmenteix o matisa. L’any 1965, quan va morir, el país i el mon estaven canviant, la televisió prenia públic al cinema i calia reinventar-se. El seu comiat va ser el d’un triomfador de l’època, autoritats civils i militars, banda de música, bombers, guàrdies en uniforme de gala i toreros emblemàtics portant a les espatles el taüt.

El llibre, més enllà del seu protagonista central, és una gran crònica cultural, social i política d’un temps difícil que sembla que en ocasions es vulgui reinventar al gust actual. Balañà, malgrat una certa discreció, va concedir entrevistes i va ser molt present en la societat barcelonina. Hi ha molta documentació a les hemeroteques, poc coneguda avui, i l’autor ha parlat amb testimonis encara vius d’aquells anys. Pel que fa a l’empresa actual i als seus descendents, l’autor opina que si bé s’adapten a les tendències del present no tenen el poder d’anticipació de Balañà. I, com també l’autor opina en alguna entrevista, recordant el gran Néstor Luján, més que no pas un gran afeccionat era un afeccionat a l’organització de corrides.

Els llibres de Guixà ens situen en un sector de la nostra història que pot incomodar, ja que no responen a determinada mitologia catalana construïda durant les darreres dècades. Agradi o no Pedro Balañá va ser l’empresari barceloní més popular del segle XX i un dels empresaris taurins més importants de la història, cosa que també pot molestar, avui, als sectors hispànics més rancis que s’han apropiat d’una activitat que va ser transversal i molt popular. Els programes de festes majors del passat, fins i tot a poblets catalans remots, acostumaven a incloure populars corrides de toros i la plaça d’Olot, avui reconvertida en tota una altra cosa, és de 1859, la segona d’Espanya, després de la de Béjar. Guixà ha tingut l’habilitat d’aconseguir un equilibri difícil a l’hora de valorar el personatge, amb respecte moderat i seguir-ne la trajectòria. Ha comptat amb  testimonis i informadors i crec que també és important el fet de no recórrer massa a l’àmbit familiar ja que aleshores, com passa en molts llibres biogràfics, hi ha una mena de desig de quedar massa bé o de no desvetllar reticències, cosa que limita la, sempre complexa, objectivitat.

De l’afició als toros recordo els testimonis de gent que hi era afeccionada, com ara el meu avi. Tampoc no soc afeccionada al futbol, un esport que se suposava que faria minvar el nombre d’afeccionats amb la democràcia quan, segons com es miri, fins i tot ha estat a l’inrevés. El meu imaginari lligat al protagonista d’aquest llibre incideix més aviat en el cinema, en tants títols emblemàtics i en tantes sales de cinema inoblidables. Recordo aquelles anades familiars i extraordinàries a veure ‘Els Deu manaments’, en un temps en el qual aquelles produccions comptaven amb una mitja part, fins i tot. A causa de l’edat, sobretot, penso en l’estrena de West Side Story, en el mític Aribau, on no fa gaire vaig tornar a veure amb la meva neta ET, el mític títol que vam veure estrenar al cinema Urgell, amb la meva filla. A l’Aribau de West Side Story hi vaig entrar amb temor reverencial, encara no havia complert els setze anys normatius. Hi ha emocions que perviuen en el nostre imaginari, potser magnificades pel pas del temps.

El cognom Balañà pertanyia a un mon poderós i privilegiat, llunyà i proper al mateix temps, una mena de ‘marca cultural’ de l’època. Els llibres com aquest ens ensenyen més història contemporània que qualsevol manual ben intencionat. Parlar d'aquest llibre no és fàcil, hi surten tants personatges, tants paisatges humans i tants aspectes d'una societat en procés de canvi i evolució, que, de forma inevitable, sempre ens quedaran aspectes per comentar.

SOBRE UN PASSAT NO TAN LLUNYÀ I ELS SEUS DOGMES DIVERSOS

 

Una rastellera de mals averanys, en diferents moments de l'anomenada Guerra Freda, vaticinaven una possible Tercera Guerra Mundial. Quan jo era petita i joveneta semblava cantat i, gairebé convenient, que totes les generacions visquessin una guerra. Per sort, tot i que sense resultats universals, pels nostres verals el sentiment pacifista i antibèl·lic avui no sembla ja un exotisme. En aquells anys va existir una confrontació constant en el camp cultural, econòmic i ideològic però no pas un enfrontament bèl·lic directe. Cosa que no és cap consol pels afectats d'aleshores i del present, immergits en una situació de violència col·lectiva. Més enllà del mon occidental, la guerra brutal es va manifestar de forma directa i sagnant en molts indrets del món. I encara dura, malauradament.

El cas espanyol va ser paradoxal. Mentre alguns països que havien estat feixistes o col·laboracionistes veien com se’ls restablia, més o menys, una democràcia convencional, aquí, en lloc de reconstruir la república, es va instal·lar, amb suports diversos i malgrat condemnes teòriques, la llarga dictadura franquista. Tot plegat tenia a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats, entre els quals els països democràtics europeus. En el camp cultural les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van incidir en el tema cultural amb el Consell Mundial de la Pau, pel que fa a la Unió Soviètica, i amb el Congrés per a la Llibertat de la Cultura, pel que fa als Estats Units. Amb tot plegat semblava que els espanyols 'érem així' i toleràvem una situació que responia a interessos estratègics més que no pas a la nostra idiosincràcia concreta. Pau, llibertat i cultura son mots molt útils a totes les tendències i susceptibles de definicions a dojo.

Agustí Pons torna a reflexionar a fons, en aquest llibre, sobre la nostre història recent i en com la situació va influir en molts intel·lectuals catalans destacats, els quals, en nom de l’antifranquisme, van prendre partit pel comunisme i van amagar o maquillar les purgues soviètiques i la situació real de l’URSS. En alguns casos per desconeixement però també, molt sovint, per oportunisme i ideologia, consolidant la perillosa teoria sartriana de què no era bo fer trontollar les creences obreres. Tony Judt havia analitzat la realitat i les servituds dels intel·lectuals francesos, durant el període 1944-1956, en relació amb la seva acceptació i ocultació de l’estalinisme, a l’imprescindible ‘Passat Imperfecte’. Pons analitza com ja Lenin havia establert un règim dictatorial de terror ben aviat, en nom, això sí, de bones idees i de la creació de ‘l’home nou’. L'infern, ja ho deien els vells del meu temps, està empedrat de bones intencions.

Agustí Pons ens acosta al paper de molts intel·lectuals catalans destacats i a la seva implicació amb el comunisme o en la seva dependència ideològica de l’URSS. Pons no especula, va a fets concrets i a documents contrastables. El pitjor de tot plegat és que, quan la situació real no es va poder negar, es va aconseguir que es parlés de coses una mica etèries, com ara eurocomunisme o comunisme amb ‘rostre humà’. També recordo allò de 'dictadura, ni la del proletariat'. Ningú no va semblar tenir massa ganes de fer autocrítica, passant per alt contradiccions evidents en les seves trajectòries. Era, aquell, un mon d’homes, amb poques excepcions, la més brillant i directa la de Maria Aurèlia Capmany, una dissident relativa entre aquell conjunt de convençuts que conformaven una mena d’elit intel·lectual no exempta de problemes i de divergències.

Avui la societat ha canviat força però, en aquells anys, la universitat, fins i tot l’educació elemental, en molts casos, era minoritària, cosa que feia que, potser de bona fe, alguns d’aquells intel·lectuals amb títols i publicacions se sentissin més importants del que en realitat eren, a causa de la seva formació i del seu estatus. Però, també, -i això és una opinió meva-, malgrat que l’adoctrinament d’esquerra arribava a associacions diverses, parròquies i grups veïnals de gent obrera, la distància de la gent de la cultura universitària amb la  dels barris pobres, de les barraques, de les escoles deficitàries i dels sectors realment explotats, era molt important. Durant un temps es va lloar el PSUC com a partit integrador, i no li trec mèrit, però el cert és que les dues ànimes del partit, que van aconseguir els seus èxits electorals i la seva implantació a barris pobres i humils, van acabar per no tenir una unió tan idíl·lica com semblava.

El llibre, sense ser exhaustiu ni feixuc, sinó planer i entenedor, ens evoca molts personatges del mon acadèmic, literari, artístic, periodístic: Alfonso Comín, Xavier Folch, Váquez Montalbán, Solé Tura, Antoni Tàpies, Manuel Sacristàn, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Espriu i molts altres, actors principals o secundaris, els quals, més enllà de les seves contradiccions, ens evoquen un temps en el qual el debat era frequent i tot semblava en ebullició ideològica. Una part dels conversos al comunisme procedien de sectors familiars franquistes, fins i tot. Uns quants sectors rellevants de l’església catòlica es vam implicar en el fervor per una esquerra esperançadora. Ser catòlic, -o cristià-, i comunista ja no era una contradicció. A través de moltes parròquies la ideologia va fer forat a tot arreu i Montserrat va esdevenir un indret de culte, també polític. 

Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, ha treballat a molts diaris i mitjans de comunicació i ha reflexionat i escrit sobre l’època, a fons i de forma coherent. Hi connecto força per un tema generacional i en els seus llibres expressa opinions lúcides i raonades. Ha manifestat que no li ha estat fàcil escriure i publicar aquest llibre, en el qual mostra un gran respecte per la gran majoria dels personatges citats, encara que n’hagi d’evidenciar les errades i les servituds. No és senzill, en èpoques complexes, lluitar per la llibertat, un terme complex, i haver d’admetre que les bones idees son de vegades més perilloses que les dolentes ja que en nom de virtuts diverses es fan i s’han fet moltíssims disbarats. Que la solució per no destarotar les masses sigui pensar que cal amagar les coses a segons quins grups de població mostra, de fet, un elitisme inquietant i discriminador.

Els llibres i articles de Pons ens acosten a allò que passava quan jo era jove em els seixanta i els setanta del segle XX, i no m’adonava de les coses o acceptava els discursos dels saberuts i la literatura política que es presentava com a indiscutible i veraç. No estar amb els qui dominen la ideologia vigent aïlla i no és gens senzill tenir opinió pròpia. En el present també hem patit desqualificacions a persones molt vàlides que, per exemple, no eren ni son independentistes. El pitjor no és haver-se equivocat o haver escoltat massa cants de sirena, sinó més aviat no endegar després reflexions, diàlegs ni debats. En uns altres temps el llibre d’Agustí Pons hauria generat més soroll mediàtic però molts dels personatges que hi trobem ja no son entre nosaltres i el debat que es genera quan passa el temps respon més a relats oportunistes que no pas al desig de reflexionar a fons sobre tot plegat. Un llibre que cal tenir, llegir i rellegir, sense complexos i amb ganes de meditar sobre la, sempre relativa, veritat. Potser ens cal viure sense grans idees imprecises ni enmig de somnis sobre futurs imprevisibles. I sense intentar 'convertir' ningú a cap dogma sigui religiós, polític o nutricional.

MEY RAHOLA, UN DESCOBRIMENT

 

Fins al 25 de maig de 2023 es pot veure, al MNAC, l’exposició de fotografies de Mey Rahola, comissariada per Lluís Bertran, Roser Martínez i Roser Cambray. El dilluns, 12 de desembre, vaig tenir la ocasió de fer-hi una visita comentada, amb un grup dels ‘Amics del MNAC’, a càrrec de la Historiadora de l’Art Anna Vallugera, a qui crec que cal felicitar. Una visita extraordinària i motivadora, a causa de la qualitat de les explicacions a més a més de la sort d’haver pogut formar part d’un grup relativament poc nombrós, en un d’aquests dilluns màgics en els quals s’obren visites de forma exclusiva per als ‘Amics’.

Mey Rahola (1897-1959) va ser una de les primeres dones conegudes en l’àmbit de la fotografia artística. Entre els anys 1934 i 1936 se la menciona sovint a la premsa catalana de l’època, a causa de la seva participació en exposicions, en les quals va aconseguir alguns premis. Malauradament, com ha passat amb tantes dones, la seva figura va desaparèixer de forma sobtada fins que un seu descendent ha contribuït a la difusió de la seva obra, al menys de la part  que s’ha conservat en l’àmbit familiar.

Pel que ens mostra l’exposició ens adonem que Mey Rahola forma part de la nova dona de l’època, innovadora, republicana, independent, culta i amb un remarcable nivell d’ironia. La guerra i l’exili van escapçar la seva carrera tot i que va continuar fent fotografies, ja fos com a un mitjà de subsistència en els difícils primers anys a França o, més endavant, com afeccionada.

Durant molts anys se’ns havia dit que no hi havia pràcticament dones pintores, compositores, escultores. Algunes, poques, escriptores, a tot estirar. En aquests darrers anys estem recuperant un munt de dones professionals, en tots els àmbits, i amb una qualitat equiparable a la de qualsevol home que hagués fet la mateixa feina. Pertanyia a una classe privilegiada, cert, cosa que en ocasions es comenta amb la intenció de menystenir la tasca femenina quan, de fet, també els homes importants, fins fa quatre dies, pertanyien als mateixos estaments. L’educació ha estat un privilegi minoritari fins fa poques dècades.

El MNAC està fent una tasca immensa, en aquests darrers anys, per recuperar figures importants, poc conegudes o oblidades, en diferents camps artístics i ha posat en valor el seu fons fotogràfic. Ha adquirit unes quantes fotografies de Mey Rahola i ha propiciat una molt bona, no gaire extensa, que es completa amb una altra que es fa al Museu de l’Empordà en la qual s’apleguen, sobretot, fotografies de tema marítim. Mey Rahola va ser també una gran afeccionada a la navegació esportiva i la primera dona catalana en obtenir el títol de patrona de vaixell.

S’ha situat l’exposició en un àmbit molt adient del Museu, lligant amb el tema de la guerra civil i les crisis polítiques del segle XX. Així, trobem tres espais, que es corresponen amb els anys 1931-1936, 1937-1945 i 1946-1959. Rahola va comptar amb el reconeixement dels cercles fotogràfics catalans, en un moment en el qual l’afició a la fotografia, tant des d’un punt de vista artístic com documental, anava en augment. Era aquell un entorn en el qual els homes tenien gairebé l’exclusivitat. Se’ns mostra avui com una dona avançada, moderna, interessada, a banda de la fotografia, per l’esport o la navegació. L’optimisme de l’època es va veure truncat amb la nostra guerra civil i, ben aviat, amb la segona guerra mundial.

Mey Rahola es va haver d’exiliar, amb la seva família, estava casada amb Josep Xirau, va continuar fent fotografies i, fins i tot, en moments difícils, l’afició va esdevenir feina i va contribuir a millorar la situació econòmica en temps complexos, fins que el seu marit no va podeer entrar a treballar, més endavant, a la UNESCO.

Gràcies a les explicacions d'Anna Vallugera vam copsar detalls que palesen la grapa i la vocació de Mey Rahola. Encara que retrati fills i paisatges propers hi ha una intenció més profunda en les seves imatges, que reflecteixen, així mateix, les tendències més avançades del moment en el camp de la fotografia. Els objectes quotidians i l’entorn familiar assoleixen en la seva obra una intenció que va molt més enllà de la fotografia convencional.

Rahola no va tornar a l’estat espanyol de forma definitiva, tot i que va poder visitar la família a partir de finals dels anys quaranta del segle XX. Sembla que va fer una vida força lliure i que els seus nets la recorden fent fotografies sovint. Son els descendents, un besnet sobretot, els qui han guardat i recuperat moltes de les fotografies i angunieja pensar com, durant molts anys, ha estat una desconeguda, en comparació amb molts homes fotògrafs de la seva època i de la seva generació. Va morir relativament jove pels paràmetres actuals, amb poc més de seixanta anys. Afortunadament hem recuperat una part de la seva feina, present en publicacions i catàlegs del temps de la República. 

Caldrà anar més d’una vegada al MNAC i contemplar, sense pressa, una mostra que sense ser excessiva té un gran interès i una gran bellesa i ens retorna la tasca d’una dona que, sense fer massa soroll, resulta fascinant en molts aspectes. A la web del museu podem trobar força documentació i moltes de les imatges exposades, així com informació sobre activitats relacionades amb l'exposició.

FELIU ELIAS, AL MNAC, IMPRESCINDIBLE

El MNAC ha inaugurat una exposició temporal, que es pot visitar fins al mes d’abril de 2023, sobre Feliu Elias (1878-1948). S’ha trigat en recuperar la figura d’aquest artista inclassificable, polièdric, pintor, caricaturista, historiador, crític d’art i moltes coses més. Va respondre als pseudònims d’Apa, Joan Sacs o ‘Dimoni Verd’, noms que va utilitzar en determinats àmbits. La guerra i la postguerra van representar un gran trasbals per a ell i la seva família tot i que crec que l’oblit en el qual ha estat la seva figura durant anys no és tan sols producte d’un temps galdós i terrible, també hi ha tingut a veure el menyspreu, de vegades interessat, que determinats corrents avantguardistes han projectat, de forma intencionada o no, damunt d’artistes que no responien a l’ortodòxia d’una suposada modernitat. L’exposició també ens situa en els debats i discussions que hi havia, en el passat, sobre tendències artístiques i corrents estètics. Fins i tot aquests dies he llegit coses una mica estranyes i contradictòries sobre l'artista.

Vaig conèixer la figura de Feliu Elías, fa anys, gràcies a un altre oblit, el que, durant molt de temps va patir un pintor lligat al meu barri del qual Elias va escriure, per encàrrec, com va fer amb d’altres pintors, una biografia, Simó Gómez. No fa tants anys era difícil trobar referències sobre Gómez i d’altres del seu temps, avui, per sort, les coses han anat canviant. El pes de les modes sura en un dels acudits d’Elias que podem trobar a l’exposició, uns afeccionats a l’òpera clapen de forma visible escoltant Wagner però, al cap d’uns anys, quan Wagner ja és ‘de moda’ contemplen i escolten embadalits les seves òperes. Tot funciona una mica com la borsa, a modes i tongades.

L’exposició actual presenta una síntesi de l’obra del pintor, molt escampada per col·leccions particulars, i se centra força en la seva característica pintura de pinzellada miniaturista, que eleva a art i misteri l’àmbit familiar. Una bombeta, una pell de taronja, una cadira isabelina... En les influències d’Elias hi trobem dèries com Sisley. La seva pintura pot semblar conservadora i, paradoxalment, avui se’ns mostra com propera, moderna i innovadora en molts aspectes. Hi trobem interiors, retrats, infants, interiors quotidians, sempre amb una mena d’alé de misteri que els embolcalla.  i això que, de forma per a mi molt injusta, s’ha titllat oficialment de natura morta. Em sembla més precís el terme anglosaxó, still life, ja que, en molts casos, els quadres d’aquesta temàtica, son gairebé vius.

L'exposicio també incideix en la seva tasca d'humorista gràfic, molt lligat a la realitat històrica, política i social. Feliu Elias és un dels dibuixants humorístics més destacats de la primera meitat del segle XX i és possible que les seves nombroses facetes hagin fet que la seva pintura no sigui tan coneguda com mereix.  Fill d’un fabricant tèxtil de Sabadell va estudiar a Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. Va col·laborar al Cu-cut! I va dirigir el Papitu. Va ser expulsat del Cu-cut! A causa de haver publicat acudits al Papitu contra la Lliga Regionalista, editora del mateix Cu-Cut i de La Veu de Catalunya Per evitar una condemna, en suprimir-se el 1911 les garanties constitucionals, va fugir a París, des d’un va col·laborar en diferents publicacions catalanes. En retornar a Catalunya va fundar revistes diverses. Per a La Publicitat, des de l’any 1922, va fer un acudit diari a la primera pàgina. Va col·laborar també en revistes franceses. L’humor lli va servir per defensar a fons la causa aliada durant la Gran Guerra i això li va valdre la distinció de la Legió d’Honor. Va participar en diferents exposicions, com a pintor i va exercir de professor per a diferents institucions catalanes con ara l’Escola de Bibliotecàries.

L’any 1923 va participar en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya. Per encàrrec de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art va escriure biografies de diferents pintors, entre les quals la ja mencionada sobre Simó Gómez. Va ser un historiador molt rigorós de l’art català contemporani en tots els seus aspectes. Al principi de la guerra civil va haver d’exiliar-se per por de represàlies de la FAI. Va retornar després dels Fets de Maig i, en acabar la guerra, es va haver d’exiliar de nou  a causa del seu tarannà progressista i catalanista. Va estar internat en un camp de concentració del règim de Vichy. En els seus darrers anys va continuar pintant, malgrat els molts problemes de salut.

La seva dona va ser Emília Cornet i Palau i una filla seva, Elvira Elias, va ser una destacada il·lustradora i escriptora de contes i cançons infantils. Elvira Elías va recollir en un llibre les memòries de la seva mare, que va titular ‘Una senyora de Barcelona’, en homenatge a Josep Pla, admirador de Feliu Elías.

Feliu Elías té tants aspectes diversos en la seva biografia que es fa difícil aproximar-nos en profunditat a la seva figura. Per sort en aquests darrers temps s’ha recuperat una part de la seva tasca malgrat que mancarien reedicions acurades de molts dels seus llibres. Una gran part de la seva obra pictòrica es troba en mans de col·leccionistes privats. Per això resulta imprescindible acostar-nos sense pressa al MNAC i valorar el gran interès d’aquesta magnífica exposició que va acompanyada de diferents activitats relacionades amb la tasca ingent de Feliu Elías.

L'exposició està comissariada per Mariàngels Fondevila i Mariona Seguranyes.

EL SEGLE XX TORNAT A VISITAR, SIMONE VEIL I LA SEVA ÈPOCA

 

No es pot evitar anar al cinema, en algunes ocasions, amb determinats prejudicis. I també té un pes, en la tria, la curiositat. Oliver Dahan, el director d’aquesta pel·lícula, va tenir molt d’èxit amb la que va fer sobre Piaf, molt lloada i que a mi em va decebre i no em va fer el pes. Sobre aquesta biografia de Simone Veil havia llegit en algun lloc que era ben feta, tot i que llarga i avorrida, però sabia que l’havia de veure. He de dir que a mi m’ha agradat força i que les dues hores i mitja de durada m’han passat volant.

No és perfecta ni ho pot ser, hi ha molt de material en la vida d’un personatge tan intens, situat en una època complexa, amb una vida llarga, compromesa i que reflecteix les virtuts i defectes d’aquesta Europa tan contradictòria segons com. Una Europa sobrevalorada, probablement, però fora de la qual les coses son molt pitjors. El director no segueix cap ordre convencional, més aviat opta per un desordre afortunat, en molts moments, però al qual li falta una mica d’estructura, sobretot si pensem en les persones que coneixen poc la trajectòria de Veil o que potser han oblidat els trasbalsos i les horribles tragèdies del segle XX.

Les moltes pinzellades que ens la mostren lluitant a fons per un munt de causes diverses emocionen en molts moments però potser no ens acaben d’explicar el valor i les característiques d’un d’aquells personatges que fan història.  I això que tractant-se d’una dona encara té tot plegat molt més mèrit. Simone, Jacob de nom de soltera, va néixer en una família jueva feliç, benestant, amb una mare que havia renunciat a una possible carrera professional per dedicar-se al marit i als fills però que no volia que a les seves filles els passés el mateix.

Malauradament va arribar la guerra, el nazisme, el col·laboracionisme, un tema que fins fa pocs anys resultava molt incòmode als francesos, encara recordo que una pel·lícula tan tèbia sobre la qüestió com Lacombe Lucien va provocar polèmica en el seu moment. Simone Veil va sobreviure a la tragèdia però va perdre els seus pares i un germà i malgrat que la pel·lícula mostra tot just el que cal per situar-nos en aquell horror, no ens l’estalvia. Les guardianes dels camps, els policies, eren francesos. França gosa mostrar-nos la seva cara feixista més inquietant, insults antisemites, masclistes, reticències sobre la manera de fer d’una dona que volia veure el que passava i no tan sols que li expliquessin.

Un mon encara molt proper al present, amb aspectes com el tema d’Algèria, la guerra a l’antiga Iugoslàvia o l’arribada de l’epidèmica del VIH, que ens recorden com han anat les coses. Veil reflexiona en algun moment sobre el poc que ha pogut aconseguir i, encara, amb moltes dificultats. El seu marit, home del seu temps, no ho va passar gaire bé, tot i que va acabar resultant un secundari feliç i conformat, un bon suport per a una dona d'aquesta volada. Els prejudicis contra les dones esclatarien a fons durant el debat sobre l’avortament. I, el pitjor, dretes i esquerres mostren sovint sectarismes i una tendència inquietant a retornar quan es pot a posicions conservadores.

Malgrat les males experiències Veil confiava en la democràcia, en una França sovint sobrevalorada per nosaltres, i, sobretot, volia creure en una Europa democràtica, unida, oberta a un futur que fes impossible o, al menys, molt difícil, la tragèdia col·lectiva, la guerra, el racisme... La pel·lícula no s’inventa res i encara es queda curta, podria ser molt més dura amb la política convencional i la inoperància davant d’allò que no afecta de forma directa.

El personatge de Veil l’interpreta Rebecca Mader, de jove, i Elsa Zylberstein, de gran, actrius esplèndides, no gaire conegudes per nosaltres. Potser per fer físicament més convincent el personatge, a l’edat madura, s’ha caigut en un excés de maquillatge cosa que produeix, en ocasions, un efecte una mica teatral. En general, però, tot el repartiment està molt bé. Hi ha fragments que s’allarguen en excés i d’altres situacions per les quals es passa una mica massa de pressa. De Veil conservem textos, llibres, filmacions, fotografies... qui vulgui aprofundir més en el personatge ho té relativament senzill i ja s’han reeditat, amb motiu de l’estrena, llibres emblemàtics com ara L’aube a Birkenau. No cal dir que el millor, si es pot, és accedir als textos en francès i, en el cas de la pel·lícula, veure-la en versió original.

Mirar una mica enrere va bé per constatar el que s'ha aconseguit, també a casa nostra, en un moment en el qual la queixa sembla obligatòria i el sentiment apocalíptic ximplet, irrefutable.

VIURE, ESCRIURE, RECORDAR

 

Anna Murià (1904-2002) és avui, com llegim a la contraportada d’aquest llibre, una clàssica moderna, un d’aquells personatges que donen pes i valor a la cultura catalana. Va viure molts anys, en unes circumstàncies complexes. Pertany a una generació amb un gruix considerable de gent intel·ligent, compromesa i amb un pes intel·lectual impressionant. Malauradament la guerra civil va canviar a fons el seu destí però no va fer minvar la seva capacitat d’observació ni la seva tasca intel·lectual. Va conrear gèneres diferents i, al costat d’Agustí Bartra, van esdevenir una parella de culte, un culte sempre relatiu en aquest país nostre, petit i no sempre agraït.

L’interès per Murià ha crescut en els darrers anys, amb una redescoberta imprescindible de les figures femenines que, en el nostre context, en el de l’estat espanyol, i, en general, a tot arreu, han estat poc reconegudes, oblidades o, fins i tot, menystingudes, encara més quan feien costat a homes també brillants els quals, tot s’ha de dir, en general s’estalviaven la feina suplementària de la llar i de la família.

Quirze Grifell recupera en aquest llibre unes llargues converses amb l’escriptora i, a banda del valor testimonial de Murià sobre els fets del passat, les seves opinions ens situen en el moment en el qual es van fer les entrevistes ja que en aquests darrers anys hem viscut canvis, trasbalsos i fets inesperats aleshores (1989-1992), més o menys la darrera dècada del segle passat.

Les notes de D.Sam Abrams acosten nous lectors a la figura de l’escriptora i ens informen sobre personatges, fets i publicacions que van sorgint en les entrevistes, més o menys coneguts, fins i tot injustament oblidats ja que tot passa molt de pressa i sembla que patim un excés de devoció a les novetats efímeres. Anna Murià es mostra propera, intel·ligent, planera i amable. No assegura coses que no sap o que no recorda bé del tot i això és un mèrit perquè sovint es dona un excessiu valor a la memòria oral quan, i qui més qui menys ho ha experimentat de forma personal, la memòria és enganyosa i, sovint, parcial.

Murià parla de la seva vocació d’escriptora, de la família, de la seva joventut. Constatem que ben aviat va intentar refer la vida a Mèxic, un país on viuen els seus fills i pel qual té agraïment, respecte i estimació, sentiments que no sempre s’han manifestat en els intel·lectual de l’exili. Tot un segle, gairebé, desfila pel llibre, en tres etapes que no representen, però, compartiments estancs: la joventut republicana i la guerra, l’exili, sobretot el mexicà, i el retorn a Catalunya. Mostra les virtuts d’una vida de parella feliç, encara més considerant les circumstàncies i recorda sovint Bartra, a qui va sobreviure vint anys.

El llibre inclou una cronologia bàsica, una relació de la seva obra i alguns textos breus. Ella mateixa admet, en algun moment, que no és tant una narradora convencional com una observadora de la realitat, una realitat que contempla des del present, sense ressentiments inútils. La vida segueix, el temps passa, i cal un gran poder d’adaptació i una mena de vocació vers la felicitat, una felicitat a nivell humà, possibilista. De vegades tenim d’aquestes escriptores que ja hem conegut grans una imatge una mica massa seriosa, la coberta del llibre ens mostra una dona atractiva, amb una certa retirada a Joan Crawford, somrient i que traspua una gran força vital.

El llibre inclou unes quantes fotografies evocadores, la que li va fer a ella Toni Catany, l’any 1975, ja gran però encara amb molta vida al davant, moltes de familiars, i una que m’ha impressionat, un munt d’escriptores de pes, que es van aplegar l’any 1989, amb motiu de la publicació del llibre Barceldones. Unes quantes ja no hi son, d’altres com Olga Xirinacs no compten avui amb el gran reconeixement que mereixen. I, de les que ja no hi son, tampoc totes no son tan recordades com caldria. El llibre té la grapa de què gairebé et sembla que estiguis escoltant la entrevistada, pel to senzill i proper de les seves respostes.

AQUELLES DAMES I CAVALLERS QUE ANAVEN A FER EL M... AL PASSEIG DE GRÀCIA

... les riques burgeses barcelonines, vestides i enjoiellades de cap a peus, sortien a exhibir-se per carrers i places, i sobretot al Passeig de Gràcia, en aquelles hores tèbies de sol. 

    Era com una mena de ballet social, d'un regust únic al món (...) era la fira de la moda, que és sempre una forma fràgil i convencional, imposada fugisserament, però amb el fanatisme d'un dogma. Aquí, al cor del nostre poble, la cerimònia tenia un 'ritu' completament autònom, que no es veia enlloc més. Les dames i damisel·les, com he dit, no anaven abillades, anaven 'mudades' (...)

N'hi havia que semblaven custòrides. Algunes mares, ja molt conegudes, amb una filla a cada costat, componien com un retaula o tríptic barroc, curull d'or i pedreria.

 

Fa pocs dies vaig fer una visita al MNAC, molt interessant, a la nova presentació d'una mostra de joieria, aplegada en una vitrina especial, amb obra de Lluís Masriera. També vaig visitar, després, un altre espai, amb joies de Mercadé, Sunyer, Capdevila o Roca. La  visita la va comentar Mariàngels Fondevila, conservadora d'art modern del mateix MNAC. Em vaig quedar amb ganes de sentir més a Fondevila ja que quan t'ensopegues amb persones que saben tant sobre alguna cosa et podries passar hores escoltant-les.

No trec mèrit a la joieria, considerada avui un art indiscutible. Però, es dona la coincidència de què aquests dies estic llegint Tots els camins duen a Roma, del gran Gaziel, que en molts fragments ens evoca la Barcelona fatxenda d'abans de la Primera Gran Guerra. Després, fins i tot avui, la fatxenderia també ha existit i existeix, però pren d'altres formes. Durant uns anys la gran burgesia del moment va tenir el costum d'anar a exhibir-se, als migidies, guarnida i elegant al màxim, amb roba de preu, i, sobretot, joies a dojo. Gaziel manifesta que ni aleshores ni després no ha vist (aquest llibre, memorialístic, es va publicar per primera vegada a principis dels cinquanta del segle passat) tanta joia escandalosament cara portada a l'aire lliure, en plena via pública.

En algun moment Gaziel mostra la seva inquietud davant del contrast d'aquella exhibició de la vanitat en comparació amb la pobresa i la misèria de la gran majoria de la població. Hi havia un petit grup d'aristocràcia rància tot i que la gran majoria d'exhibicionistes eren burgesos, nou rics, aquella gent que Rusiñol, que també pertanyia als benestants, va retratar a obres com Gente bien. O que Carner descriu, sense ironia, sinó amb una mena d'admiració amable, també, fatxenda:

Les dames del passeig de Gràcia

Ara veieu si no és cortesia,
veure les dames en plàcida via,
totes folrades i amb joies de preu
—perquè tot d'una que el temps s'arraulia
van al Passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu —.

Ara veieu si no és cortesia.
Ara veieu.

Gaziel descriu a fons alguns d'aquells personatges, que poden anar en cotxe de cavall, a cavall, o fins i tot a peu. Malgrat l'angúnia que pot produir el retrat d'un mon tan opulent i ximplet, la història d'una d'aquelles pubilles riquíssimes m'ha produït tristor. Hi havia una noia, filla única d'un fabricant pintoresc i folrat, Maria Regordosa, qui, a més, no tenia mare, i feia a casa seva el que li semblava. Col·leccionava obres d'art i objectes de luxe diversos. Un dia, Gaziel explica que la va veure sortir de casa, d'un d'aquells palauets farcits de mobles bons, tapissos i servei domèstic, per enfilar-se al cotxe de cavalls familiar. I al cotxer, que la va saludar respectuós, li va dir ben fort, sense manies:

-Au, anem a fer el merda pel Passeig de Gràcia.  

Gaziel, home d'un altre temps, no escriu 'merda' sino tan sols m...

Aquesta dama, tan afavorida per la fortuna, es va casar, molt enamorada i corresposta, amb un torero andalús, Ricardo Torres, 'Bombita'. El torero va deixar els toros per ella i tot. Però les dones, en molts moments de la vida, passaven per tràngols més complexos i per riscos més terribles que matar toros, els parts. A causa del seu primer part, un nen que va ser l'hereu de la fortuna familiar, Maria Regordosa va morir, de forma prematura, amb poc més de trenta anys.

Em sorprèn que mitificacions urbanes, com la que ha patit el Paral·lel al llarg del temps, no ens expliquin res, o molt poca cosa, de llocs com el Passeig de Gràcia, avui una avinguda comercial i ensopida, sense suc ni bruc. Els ricatxos, burgesos i gauches divines van anar tirant, seguint la tendència, Barcelona amunt, més enllà de la Diagonal, però ja eren tota una altra cosa. Ja no anaven en cotxes de cavalls sinó en automòbils cars i brillants. De fet, sembla que un d'aquells joiers moderns i innovadors, de la segona part de la visita, volia fer joies, sobretot, per a la gent que conduïa 'descapotables'. 

GIRONELLA I ELS XIPRERS OBLIDATS

 

Tinc una amiga que té previst fer un viatge a Israel aquest juliol. Amb els anys qualsevol detall te n'evoca molts d'altres i, en comentar amb ella, ens escrivim gairebé cada dia, aquest viatge proper, em va venir al cap un llibre que algú fa anys em va deixar, El escándalo de Tierra Santa, del qual recordo poca cosa. I em va venir també al cap el seu autor, Josep Maria Gironella, la seva època, els seus grans èxits literaris, la seva complexa personalitat i l'oblit, injust i interessat, en el qual se'l va anar situant a partir de la transició. 

Som un país poc agraït, amb més tendència a restar que no pas a sumar. Gironella va tenir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la guerra civil. Va guanyar molts diners, se'l va traduir a un munt de llengües i va senyorejar literàriament una època molt determinada. La gran majoria de gent del meu veïnat, gent humil, d'idees diverses, va llegir aquells llibres amb gran interès, sovint manllevats d'uns o altres. A nosaltres ens els deixava un parent, no es compraven gaires llibres nous, aleshores, per raons òbvies d'escassedat, i les biblioteques pràcticament no existien, a nivell popular.

Recordo aquells llibres de gruix sobre una calaixera de casa, jo els vaig anar llegint a trossos, parant més atenció a les històries sentimentals que s'hi esdevenien que no pas als fets que s'hi explicaven. Per a la meva família tenien un valor afegit, hi sortia Girona, El Collell, terrible presó republicana que després Cercas va mencionar als Soldados de Salamina, amb molta menys grapa, pel meu gust. 

Gironella, quan les coses van anar canviant, va ser rebutjat amb excuses poc literàries, farcides de prejudicis. Jo encara no he llegit cap llibre narratiu sobre la Guerra Civil que sigui objectiu o ponderat, es fa molta mitologia barata, actualment. Gironella va fer el que podia fer en aquell moment. També se li va criticar el fet d'haver escrit en castellà. I d'haver estat, de jovenet, en el bàndol franquista. Tot plegat son coses que han afectat molts personatges de la cultureta, tan sols cal mirar viquipèdia per comprovar que, quan convé, els temps de la guerra ni s'expliquen, quan no es vol desmitificar el personatge referenciat.

Per altra banda, gent d'esquerra, mediàtica, que, en molts casos, en èpoques posteriors havia escrit majoritàriament en castellà, no va tenir manies en publicar amb el senyor Lara que tampoc és que fos d'idees republicanes. Tot s'arranja segons toca i convé. Gironella va escriure moltes mes coses, molt interessants, va viatjar molt, va patir una forta depressió, sobre la qual també va escriure. Va acabar renyint amb Lara, que tampoc devia ser una persona fàcil de tractar. Va conèixer un munt de gent, ell mateix va ser molt crític amb la guerra. M'estalvio allargar-me més del compte, per a més informació es pot escoltar i mirar l'excel·lent 'A fondo' que li va dedicar Soler Serrano. Amb Lara, aleshores un editor emergent, va tenir sort, després de passar per més de deu o dotze editorials que no van voler saber res del llibre dels Cipreses. Segons diuen va ser l'esposa de Lara, una altra dona intel·ligent i amb ull clínic, qui en va recomenar la publicació al seu marit.

https://www.youtube.com/watch?v=kCnhUHzF0dA

Gironella era de parla catalana, de Darnius, ell mateix admetia que el seu estil, planer, era fruit d'escriure en una llengua manllevada, un instrument. Va ser un home amb una vida apassionant, complexa, contradictòria en alguns aspectes, podria fer-se una sèrie excel·lent sobre la seva vida i la seva època. Va tenir molta sort amb la parella, Magdalena Castañer, una d'aquelles dones d'empenta que li va donar suport absolut, i cal pensar que de joves van viure de forma gairebé bohèmia, plens de deutes, amb una gran inseguretat. El fet de no tenir fills va possibilitar que voltessin pel mon sempre plegats, la seva dona era molt viatgera, ho van poder fer gràcies al fet d'haver guanyat diners a dojo. Una cosa que no se sol perdonar, l'enveja és un dels pecats capitals més habituals de casa nostra. La trilogia de la guerra, sobretot el primer llibre, va ser el volum espanyol més llegit del segle XX i va ser traduït a un munt de llengües. 

Gironella ha quedat a l'ombra del cànon nostrat, una llàstima. És clar que, en ocasions, al seu poble, Darnius, se li han fet homenatges, reconeixements, poca cosa al capdavall. Tot i amb això molts dels seus llibres, en edicions econòmiques, es venen i es poden trobar amb facilitat. La seva producció literària més tardana va ser gairebé silenciada de forma condescendent pels qui remenaven les cireres dels mandarinatges culturals. Enguany sembla bandejat aquell antic debat sobre si es podien considerar autors catalans els qui escrivien en castellà, avui ja no sabem ni quin és l'original d'un llibre, tot surt de forma simultània en els dos idiomes i de vegades tens sorpreses quan veus que estàs llegint una traducció i pensaves que era el text primigeni. 

En els seus darrers anys, decebut, Gironella, que era vanitós, tenia l'esperança de què en algun moment la posteritat el recuperaria i valoraria com escriptor, de moment no ha estat així. Tampoc el cinema ni la televisió no han tingut un gran interès en els seus llibres de més gruix. Va ser un home autodidacte, amb una gran cultura construïda llegint i parlant amb personatges que admirava. Jo crec que era un molt bon narrador, una cosa és escriure bé i, l'altra, que estiguis d'acord en les tesis que una novel·la pot sostenir. Amb totes les seves limitacions els primers èxits de Gironella, sobretot el primer, Los cipreses creen en Dios, em sembla més revelador de la situació pre-bèl·lica que no pas molts contes de bons i dolents que llegeixo avui i que anguniegen força. Gironella, amb una mare religiosament fanàtica, un pas traumàtic pel seminari, la seva arrauxada anada a la guerra, voluntari en el bàndol franquista, cosa que ell mateix criticava anys després, és un producte típic de la Catalunya profunda, tan poc coneguda i valorada avui, tan poc entesa encara, tan incòmoda pels que volen que tot sigui blanc o negre.

Magdalena Castañer va sobreviure set anys al seu marit. He trobat per la xarxa un d'aquells encisadors escrits que l'inoblidable i enyorat senyor Mirambell, cronista gironí per excel·lència, li va dedicar amb motiu del seu traspàs. 

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/05/18/mort-magda-d-gironella-49528105.html

UNA TARDA DE PLUJA A L'UNIVERS CALSINA

Hi ha dos indrets del centre de Barcelona, gairebé contemporanis, pels quals tinc devoció, fins i tot quan, de tant en tant, el contingut no respon del tot a les meves dèries personals. Un és el Teatre Romea i, l'altre, la Sala Parés. Quan jo era una adolescent encuriosida i tot just començava a explorar la ciutat amb amiguetes, en algunes ocasions, amb certa timidesa reverencial, entràvem a la Sala Parés, i ens assèiem en uns sofàs encoixinats que hi havia aleshores. No sabíem res de pintura a banda de les quatre coses apreses a escola. De fet sabíem poques coses de res, encara. La gent del mon de l'art estava situada en un estrany univers inaccessible.

Ahir, malgrat el xàfec que va caure per la tarda, vaig anar a la Sala Parés, amb el grup dels Amics del MNAC. Més aviat de les 'amigues' car el nombre de senyors encuriosits era minoritari, com de costum en aquestes visites i en moltes altres activitats culturals. Van faltar poques persones, malgrat la meteorologia complicada i el previst partit de futbol. El director, Joan Anton Maragall, ens va rebre amb molta amabilitat i va comentar que ja semblàvem un grup d'aquests de l'Europa central, en la qual malgrat el fred i la pluja la gent no deixa d'assistir a actes culturals i exposicions. 

A la Sala Parés, actualment, hi ha tres bones exposicions: Quincoces, Miquel Vilà i la nostra, Univers Calsina, endegada en homenatge a aquest artista tan especial del segle XX, menys conegut del que mereixeria, tot i que té les seves devocions incondicionals. Ens va acompanyar i comentar la visita el seu comissari, el doctor en Història de l'Art Sergio Fuentes Milà. Les exposicions comentades pels comissaris tenen un valor afegit, per raons òbvies, i aquesta no va ser una excepció, Sergio Fuentes és un savi del nostre temps, expert en art de l'època, amb llibres i articles publicats, imprescindibles,  el qual podeu seguir a les xarxes. 

Ramon Calsina compta amb una Fundació, dirigida per una seva neta, que també va estar amb nosaltres. La Fundació té una web molt interessant en la qual es pot trobar força informació sobre el pintor però també sobre un munt d'actes culturals rellevants. Ramon Calsina i Baró va néixer al Poblenou l'any 1901, barri que l'ha recordat i homenatjat sovint. La seva pintura, amb trets irònics, fantàstics i enigmàtics beu de moltes fonts i s'hi reconeixen influències diverses, tot i la gran personalitat de l'obra del pintor. Calsina pertanyia a una família de flequers i va mostrar des de petit interès i grapa pel dibuix. Va estudiar a l'emblematica Acadèmia Baixas i, més endavant, a Llotja. Va treballar a la vitralleria artística Espinagosa, on va perfeccionar el dibuix.

Gràcies a una beca va poder fer un viatge per Espanya i, més endavant, va anar a París, on va començar a treballar en el cartellisme i en els dibuixos per a revistes de l'època. Va il·lustrar obres literàries i va fer dibuixos de caire humorístic. L'any 1934 va realitzar la primera exposició individual a la Sala Parés. La guerra civil va interrompre la seva trajectòria i, després, es va recloure en el seu taller, una mica bandejat de les tendències avantguardistes en alça. Malauradament va ser el cas de diferents aristes de categoria ja que en aquest petit país nostre hi ha sovint més tendència a restar que no pas a sumar.

Durant els anys 60 es va ingressar una obra seva a l'antic, i per mi, enyorat, com tants altres espais,  Museu d'Art Modern, avui a dins del MNAC. Va guanyar algus premis i va realitzar treballs de vitralleria artística com ara els de l'església de Sant Esteve de Granollers, a banda d'altres col·laboracions i la publicació de litografies comentades. Va continuar fidel al seu estil, allunyat de les modes del moment. També va realitzar retrats i bodegons. A causa de la fidelitat a les seves idees sobre art sovint, de forma injusta, no se l'ha inclòs a fons en el context de la pintura catalana, àdhuc quan sembla que el realisme i d'altres corrents pictòrics, diferents de les avantguardes canòniques s'estan reivindicant. Calsina costa d'encasellar en cap corrent concret, això sovint destarota els amics de les  etiquetes i les classificacions.

En la seva obra, com ja va remarcar l'escriptor Benguerel, amic seu i del mateix barri, hi trobem referències constants al Poblenou, com ara l'emblemàtica Torre de les Aigües, a una infantesa difícil i a d'atres aspectes biogràfics com la seva estada, a la plaça de braus de Vitoria, en acabar la guerra, reconvertida en camp de presoners. D'altres simbols recurrents son el pa, en referència a la fleca familiar, els globus, que evoquen les curses de globus aerostàtics que es realitzaven a la Mar Bella, el gasòmetre i d'altres. Però també trobem d'altres detalls que escapen, com aigua d'un cistell, de les interpretacions senzilles. Calsina és un pintor enigmàtic i que, en una primera mirada ens pot semblar tirant a surrealista. El comissari de l'exposició, amb molt d'encert, va incidir en que ell no el veia així i en què les interpretacions que puguem fer del misteri inherent als seus quadres respon, més aviat, a especulacions o percepcions individuals.

A les pintures de Calsina hi ha relats intrigants, que cadascú pot refer i imaginar segons el seu tarannà i el moment en el qual contempla la seva pintura. Personatges caricaturescos, estris de cuina, aixetes, mares i fills petits que semblen enfrontar-se, músics de carrer, toreros grotescos i descontextualitzats, crítica social i política, potser, en el rerefons de moltes imatges... L'exposició de la Sala Parés presenta una important selecció d'obres, moltes de les quals procedents de col·leccions privades, que exemplifiquen l'evolució de 'artista. 

Malgrat el relatiu oblit sobre l'artista una plaça del Poblenou, a tocar de la Torre de les Aigües, porta el seu nom, i compta amb un monument dedicat, obra de Jaume Cases. Plaça i monument son del 2001, any del centenari del naixement del pintor. Ja m'agradaria que al meu barri, i a Barcelona, en general, fóssim tan agraïts. Des de finals dels vuitanta s'han anat fent exposicions sobre la seva obra a diferents indrets.

Ahir, doncs, malgrat el xàfec, va ser per a mi, la d'ahir una tarda d'allò més interessant i reeixida. Vaig tornar a peu cap al Poble-sec ja que al metro hi havia cua, anaven a futbol, és clar.

MIRAR ENRERE SENSE IRA, RESSENTIMENT NI INGENUÏTAT

 

Gràcies al meu germà he llegit aquest llibre extraordinari i interessant per diferents conceptes, Vásquez és avui l'escriptor més reconegut al seu país i un dels més importants en l'àmbit de la llengua castellana. L'autor, colombià, amb una llarga i sòlida carrera com a escriptor i traductor i amb un immens gruix intel·lectual al darrere, malgrat ser relativament jove, aquí fa ficció de la realitat i en una nota al final del llibre recupera el sentit etimològic de 'ficció', que fa referència a 'modelar'.

Com ell mateix explica, és aquest un llibre de ficció, entenent la paraula en un sentit molt ampli i polièdric, una novel·la, però tot el que explica és real. Jo tinc alguns prejudicis sobre això de fer servir la realitat per a la narrativa, sobretot perquè m'he ensopegat amb llibres que inventen i especulen massa i que sovint, i aquest és el problema, no tenen la volada literària que caldria. Per aquests prejudicis vaig canviar els noms i alguns fets en el meu darrer llibre, però m'he adonat de què tot es pot fer si es fa bé i amb respecte i responsabilitat. I amb una certa grapa a l'hora d'escriure, evidentment.

Vásquez ens explica la història de la família Cabrera, sobretot a partir de la de Sergio Cabrera, reconegut cineasta colombiá, tot i que en el llibre hi tenen molt d'espai el seu pare, la seva mare i la seva germana. La vida d'aquesta família semblaria mentida si no fos veritat i si l'autor s'hagués inventat els fets potser trobaríem que té un excés d'imaginació. Descriure la complexitat de la trajectòria d'aquesta família, al llarg dels darrers cinquanta anys d'història del mon, va molt més enllà del tema familiar. Comunistes convençuts, el seu itinerari s'inicia amb la fugida d'Espanya a causa de l Guerra Civil, continua amb l'exili i amb una anada a la Xina de Mao en la qual els dos fills adolescents s'educaran i lluitaran, mentre els pares tornen a Colombià per fer la revolucio. El retorn a Colòmbia, uns anys després, dels dos joves, els implicarà a fons en la guerrilla colombiana, i, després d'haver-se jugat la vida en aquell context, encara no superat del tot, triaran recueperar una existència més o menys convencional, d'una relativa normalitat.

Sergio Cabrera, que també ha treballat i viscut a Espanya, va venir a Barcelona el 2016, amb motiu d'una retrospectiva del seu cinema. La seva obra més coneguda aquí és La estrategia del caracol, que potser molts recordem i on hi té un paper el seu pare, home de cinema, amb qui va tenir una relació complexa, al capdavall, i que va morir molt gran, precisament durant l'estada del fill a Barcelona, una ciutat que té un cert pes en la narració. 

Per la xarxa es poden trobar entrevistes a l'autor del llibre, i als germans Cabrera, que han valorat i acceptat un llibre que explica realitats incòmodes, moltes de les quals lligades als miratges revolucionaris violents, amb la lluita armada com a improbable solució de les injustícies. L'esquerra no sempre és tan valenta, a l'hora de reconèixer les febleses i els errors o la fe cega a la qual van abocar, sobretot als joves, les ideologies revolucionàries, encara tan mitificades en molts àmbits. L'autor té la gran virtut de no jutjar, explica els fets, les circumstàncies, les motivacions, això tampoc és gaire habitual en els narradors d'idees progressistes, es fa molta mala literatura en l'intent de justificar fets i ideologies i això acaba per perjudicar les narracions.

Impressiona veure alguns dels protagonistes del llibre en el present, explicant la gestació d'aquesta novel·la, les converses amb l'autor, la generositat amb la qual li van facilitar documentacio, fotografies, la seva evolucio personal... S'ha dit de Vásquez que és el millor autor colombià després de García Márquez, tot i que la seva prosa no tingui en aquest cas absolutament res de realisme màgic, més aviat tot el contrari. 

LUIS MATEO DÍEZ, PREMIS I LLIBRES

 

No hay que engañarse, una cosa es la materia sublime de la lírica y otra la miseria humana que la procrea.

"El expediente del náufrago" (1992)

He vist per la televisió que han atorgat el Premio Nacional de las Letras Españolas a l'escriptor Luis Mateo Díez. Fa molts anys, en un primer blog allotjat a blocat, que duia el mateix nom que aquest, ja vaig escriure sobre ell. Després ho vaig fer al meu blog en castellà, Caracteres Ocultos, l'any 2013. Recupero el que vaig escriure aleshores, malgrat que l'escriptor ha continuat publicant i assolint reconeixements importants. Crec que, bàsicament, encara és ben vigent.

L'escriptor és un cas singular en el mon literari hispànic, el seu aspecte ja es de discret Quixot, elegant, polit,  i un pel misteriós. Amb aquesta aparença em puc imaginar, fins i tot, un Lampedusa mesetari i lleonès, un hidalgo amb solera. Vaig saber de la seva existència literària fa molts anys, gràcies a la revista MUFACE, per a funcionaris, que tenia una secció que es deia: Función pública, afición privada. Era una secció que tenia un bon seguiment entre els mestres de l'escola afeccionats a la lectura.

Aixi va ser com vaig començar a cercar els seus llibres, La fuente de la edad, El espíritu del páramo, que havia publicat ja a frec de la maduresa. Una vegada el vaig veure per Sant Jordi, firmant exemplars en uns grans magatzems de Barcelona, però jo tinc poca tirada a aquesta recerca de dedicatòries, si no és que conec personalment l'escriptor o escriptora.

Luis Mateo Díez va començar escrivint poesia però es va anar passant a la narrativa. Es poden trobar moltes referències sobre ell i la seva obra a moltes publicacios especialitzades i avui, es clar, a les xarxes. Però no és pas un d'aquests personatges de les culturetes, habituals a les tertúlies televisives ni a les gresques editorials excessivament sorolloses. 

No presumire pas d'haver llegit tot el que ha escrit, que és molt. Tampoc diré que tot el que he llegit d'ell m'ha agradat igual, però tots els llibres seus que he llegit tenen personatges, passatges i paisatges absolutament inoblidables i evocadors, poètics i fins i tot inquietants. Insisteixo, així mateix, en que jo no recomano res, manifesto la meva subjectiva opinió, en tot cas. Mateo Díez precisa, si es vol entrar en el seu mon, tan personal, d'unes virtuts que en els nostres temps no son gens habituals: paciència, constància, tranquil·litat.

Molts dels seus personatges son, com ell mateix ha comentat en ocasions en alguna entrevista,  herois del fracàs, una expressió que em vaig apropiar per a definir el tarannà d'alguns dels protagonistes de les meves pròpies novel·les. Que un autor d'aquest tipus hagi pogut desenvolupar una llarga carrera, amarada de premis de prestigi, és un gran mèrit. Seu, és clar, però també d'una bona part de la societat que ho ha fet possible. I amb novel·les que no son històriques, ni policíaques, ni amb pretensions innovadores excessives. I que es troben més enllà de les modes i les tendències i que pouen en la tradició intel·lectual hispànica més profunda i intemporal, lligada a la cultura de transmissió oral d'altres temps.

A les pàgines de l'autor trobarem, molt ben explicada, l'excel·lència i la mediocritat de la nostra controvertida i, en ocasions rebutjada per aquests verals, hispanitat. Llegint-lo entenem que, ens agradi o no, per més catalans i diferents que ens vulguem creure, tenim alguns -o molts- elements ben espanyols, tan espanyols com els dels qui procedeixen de la meseta, encara que siguem perifèrics. I que per allà tenen, també, trets mediterranis gairebé inconscients. 

Mateo Díez va bandejar la poesia, no sé si de forma definitiva, però els títols dels seus llibres son absolutament poètics: Fantasmas del invierno, El expediente del náufrago, El espíritu del páramo, Los frutos de la niebla, Camino de perdición, El demonio meridiano, El paraíso de los mortales... 

Un autor per tenir en compte i per llegir i rellegir sense pauses gaire llargues i sense pressa. Sobretot, sense pressa. 

https://elpais.com/cultura/2020-11-12/luis-mateo-diez-premio-nacional-de-las-letras-2020.html

PRÍNCEPS ROMÀNTICS I CONTES DE POR

 

Quan jo era petita les revistes populars, tot i que eren més variades en el contingut que les actuals, ja acostumaven a incloure tafaneries diverses. Moltes de les històries encara eren plenes de romanticisme romàntic, bodes reials, penes que passaven els prínceps i les princeses, coses així. El mon monàrquic, aleshores que no teníem rei, s'embolcallava en una boira mítica. Una companya de classe, quan teníem nou o deu anys, deia que si ella es casava amb l'hereu anglès faria que tot el país es convertís al catolicisme. A mi el que m'agradava més era el de Suècia, a banda de què Suècia semblava, aleshores, un país molt desitjable.

Uns dels habituals de les revistes eren els Windsor, una parella una mica rareta sobre la qual s'ironitzava ja que es deia que cobraven, i força, per fer de figurants a festetes de la jet. Ell, ai, havia renunciat al tron per amor. Per amor a una senyora divorciada per partida doble i que tampoc no és que fos Grace Kelly. Però, vaja, l'amor és l'amor. La reina d'Anglaterra, que encara mana, és de l'edat de la meva mare i l'ha sobreviscut. Els seus fills també eren de la meva edat. Tot plegat estableix certs estranys lligams generacionals, sobretot quan ets joveneta i ignorant.

Ahir em vaig mirar un d'aquests interessants documentals que et trobes al segon canal. Explicaven les evidències de les relacions d'aquella parelleta amb el feixisme i el nazisme. De fet, ja fa temps, vaig llegir que per aquell senyor i la seva espavilada esposa, el de menys, en el rebuig que generaven en el seu propi país, era el matrimoni inconvenient, sinó que hi havia indicis de què havien estat amics de Hitler i que havien, més o menys, conspirat a favor dels alemanys, un munt de coses lletges, vaja.

Al capdavall el rei del país va ser el seu germà, que havia estat una mena d'aneguet lleig fins que es va mostrar com a treballador i responsable, malgrat ser quec, insegur i molt tímid. Es va casar amb la senyora adient i tot. El vam veure patir en aquella pel·lícula de fa pocs anys, El discurs del rei, fent mans i mànigues per no entrebancar-se a l'hora d'encoratjar la població. Van acabar per no relacionar-se, i el pobre Jordi en va passar de molts colors amb allò del germanet qui, a més, va fer una mena de tripijoc per tal de cobrar una pensió exagerada i vitalicia, a càrrec de l'erari públic. 

Moltes coses, fa anys, no s'explicaven o s'explicaven a mitges. Avui també passa però hi ha algunes coses del passat que es poden esbrinar amb meys dificultats. El documental incideix sobre el feixisme anglès i les relacions amb la parella, així com sobre les seves males intencions polítiques cosa que arriba, gairebé o sense gairebé, en algun moment, a la traïció a la pàtria. Els tripijocs dels Windsor van passar també per l'Espanya de 1940, a través d'un diplomàtic, Bermejillo. Alguns documents franquistes de l'època s'han anat publicant i valorant, gràcies a esforçats historiadors i historiadores actuals.

El cinema ha tocat el tema, fins ara, una mica de puntetes. A Lo que queda del día, una fidel adaptació del llibre de Kazuo Ishiguro, tot i que s'incideix més en les relacions personals dels protagonistes, l'escenari és un casalot anglès de categoria en el qual l'amo organitza reunions de feixistes. Fins i tot, segons la meva subjectiva opinió, l'amo de la casa, gran James Fox, té una retirada al Duc de Windsor, encara que a aquest, que jo recordi, no se'l menciona. El cap dels feixistes anglesos era Oswald Mosley, havia estat laborista, la vida dona moltes voltes, i va morir de vell, a França. També va ser molt amic dels Windsor, és clar. 

Està bé recordar coses d'aquest tipus perquè de vegades caiem en una mena de complex d'inferioritat geogràfic i històric, encara més en dies com avui, quan, amb raó, s'insisteix en què allò del descobriment d'Amèrica té molts més ombres que llums. El pitjor és que el que té ombres és l'espècie humana, en general, des de molt abans de Colom, reivindicat estranyament com a català quan, donades les circumstàncies actuals més ens valdria que no fos dels nostres verals. Fins i tot, quan parles de les venjances catalanes, per exemple, hi ha qui t'assegura que els almogàvers no eren catalans, sinó de l'Aragó. Els asteques ja estossinaven i es cruspien els seus veïns. No hi ha un pam de net i la història de la humanitat és com és i no pas com voldríem o com ens l'expliquen en moltes ocasions. 

Tot s'ha de situar en el seu temps i sobre Eduard de Windsor i les seves idees s'ha de dir que, a banda d'agradar-li viure bé i del cuento, va conèixer amb horror l'assassinat de la família del Tsar, que era el seu padrí i això el va fer tornar anti-comunista. També era antisemita, per cert, i això ja costa més d'entendre, tot i que era una mania persecutòria europea força habitual i així van anar les coses i el pitjor es que encara en queden. Gràcies a la producció de descendència per part de la reina Victòria, tots eren parents de prop, en aquells temps, llunyans, però no tant. Quan jo era jove vam patir amb els amors de la princesa Margarida, que va sortir força esbojarrada, per cert. La seva germana, malgrat els problemes i embolics familiars, ens enterrarà tots. 

Per cert, sotto voce, també es deia que el senyor Windsor estava tan penjat de la Wallis per un tema sexual segons el qual ell tenia seriosos problemes de funcionament masculí que ella sabia arranjar en la intimitat. Sobre això, he de dir que al documental no en diuen res i, per tant, ho deixo aquí.  

https://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/otros-documentales-royals-aristocraca-britanica-nazis/5678676/