ORGASMES TEATRALS I LA GUERRA DELS SEXES REINVENTADA

El Teatre del Raval, l'antiga sala del centre parroquial de l'església del Carme, té un encant especial. Ha sabut actualitzar-se sense perdre l'aspecte entranyable de tantes sales semblants que tenien, fa anys, escoles, parròquies i associacions modestes. També el lloc té ànima, al cor del Raval, a tocar de la Plaça del Pedró. Fa temps que ha endegat un cami més ambiciós sensa deixar de ser popular, barreja obres comercials amb d'altres gairebé experimentals, dona veu i espai a grups poc coneguts i a propostes molt variades. 

Van encertar-la amb Testimoni de càrrec, obra que, per cert, tornarà allà d'aquí un temps gràcies a l'èxit aconseguit. I ara omplen tots els dies que hi ha representació amb aquests Orgasmos, una comèdia de Dan Israely que aplega tots els tòpics recurrents sobre les relacions de parella. Amb aquest títol i amb aquest argument o manca d'argument, de fet és una obra d'sketxos, de situacions, és possible que més d'un elitista dessisteixi d'anar a veure-la però aleshores es perdrà una estona divertidíssima i no podrà fruir de la grapa de dos actors en estat de gràcia còmica. L'obra ja va fer una breu temporada al Teatre Aquitània, però crec que al Raval ha trobat el seu espai més adient.

A Roger Pera ja el coneixem de fa temps, n'hem seguit la trajectòria des que era jovenet i hem patit amb els seus problemes amb les adiccions, que ell mateix ha comentat en alguna ocasió. És un actor tot terreny, adaptable i capaç de fer de tot, fins i tot de cantar bé. Ara s'ha transformat en un senyor gras i poc atractiu, calb i sense complexos a l'hora de mostrar el seu físic i això està molt bé, ja que estem una mica tips i tipes d'allò que durant un temps es van dir cuerpos Danone. Cristina Brondo, que és prima com un fideu i guapa a l'estil modern, és capaç d'enlletgir-se així mateix sense complexos amb la seva interpretació, divertida de tan excessiva, amb un repertori actoral esquitxat de ganyotes i gesticulacions gairebé acrobàtiques. Tota una pallassa genial que ens evoca les millors còmiques d'aquest país i de l'altre, Mary Santpere i Lina Morgan incloses. Tan l'un com l'altra es van donar a conèixer amb aquell Poblenou que va iniciar una rastellera televisiva de sèries nostrades, les quals avui potser caldria renovar a fons.

El fet és que entre una parella tan singular i diferent sorgeix una química evident, que el groller atrezzo ens fa riure a cor què vols, que els tòpics sobre les dones no ens fan sortir urticària i que en més d'una ocasió un o altre se sent identificat amb alguna situació i esclata en sinceres i fresques riallades. I és que a veure aquesta obra s'hi va a passar una bona estona, d'aquelles sense menjar-nos el coco ni complicar-nos la vida. Hem vist coses així, n'havíem vist moltes abans, sobretot a l'entranyable Paral·lel, un indret no gaire llunyà del Teatre del Raval, per cert. 

L'obra ve avalada per èxits a l'estranger, per la xarxa es poden trobar fragments d'altres representacions. És una obra que permet exportacions i adaptacions a sales de tota mena, sobretot de petit format ja que els actors juguen sovint amb la complicitat del públic, a l'estil del que va saber fer durant anys el Pare Pera al Condal. El text és en castellà però els actors introdueixen bromes i falques en català i fins i tot en anglès i són tan àgils en respondre a les exclamacions o bromes del públic que en algun moment m'han evocat fins i tot els bons temps del Molino interactiu.

La veritat és que tenia les meves reticències, però les recomanacions i el boca-orella han funcionat molt bé en aquest cas, hi ha gent que ha repetit i hi ha portat parents i saludats. Fa anys vaig escoltar una senyora gran que recordava com al Paral·lel dels seixanta hi havia de tot i quan venia la tieta o la iaia del poble podies portar-la sempre a veure alguna cosa per allà. Això mateix passa amb aquests Orgasmos intergeneracionals, que hi pots portar tietes i iaies entre les quals, per cert, ja m'hi compto.  Els auguro una llarga vida i crec que els dos protagonistes potser aprofitaran més endavant altra vegada aquesta vena còmica tan reeixida. 

Aquest tipus de teatre és saludable i necessari, per sort avui, a Barcelona, tenim de tot i se'ns presenta una bona temporada, ajudada pel fet, i és una opinió totalment personal, de què en el cinema tenim poca cosa bona i una gran part de la qual, a més a més, fa patir: màfies, venjances, dones explotades, guerres, nens abandonats, corrupcions de tota mena, abusos, assetjaments i malvestats diverses. 

No hi tinc res en contra, és clar, però, vaja, va bé prendre un respir de tant en tant i anar a passar una bona estona. I el teatre té el valor afegit de l'ara i aquí i de què cada representació és diferent i irrepetible. L'obra la dirigeix Óscar Contreras i la música és del Pep Sala. Poca broma. O molta.