REIVINDICACIÓ DE LA MARIETA CISTELLERA

Amb això de la festa grossa de la Mare de Déu, per una estranya associació d'idees i records, m'ha vingut al cap la Marieta Cistellera. La Marieta Cistellera és una cançó popular d'origen incert, actualitzada avui com a dansa escolar, pel gran Àngel Daban, entre d'altres.

La cançó va generar una obra de teatre que va ser molt popular, tot i estrenar-se l'any 1936. El seu autor era Salvador Bonavia i Panyella, fill de Salvador Bonavia i Flores, tots dos gent de teatre, d'aquests autors prolífics, populars, tot terreny, estimadíssims en el seu temps i tan oblidats i menystinguts avui, per desgràcia.

L'obra la va estrenar una altra gran Maria, Maria Vila i Panadès, filla i neta d'actors, i esposa d'un altre gran actor amb qui van formar companyia, Pius Daví. No entenc tanta adoració per la Xirgu, qui aviat va aviar per anar a fer Lorques a les espanyes, i tan poca estima per aquella parella mítica, Vila i Daví, que van ser els primers en recuperar, després de la guerra, el teatre en català. Era, no podia ser d'una altra manera, teatre popular, senzill, ingenu i tolerat, però millor això que res. 

Van ser anys difícils i cadascú va sobreviure com va poder i el van deixar. Encara més tard, a principis dels seixanta, la també gran Paquita Ferrándiz va ser una altra Marieta Cistellera, a l'emblemàtic Romea, destinat a ser la seu del teatre català clàssic i popular però que ha anat per uns altres camins i encara bo que romangui obert i actiu, tal i com estan les coses. Maria Vila va fer teatre popular però també obres més ambicioses, i va treballar en castellà en ocasions, fent gires per la península.

Mirant per la xarxa i cercant informació sobre els Bonavia, dels quals he trobat poca cosa, per cert, m'he ensopegat amb el blog, ja aturat, on es recullen els articles d'un escriptor banyolí, Joan Oliva, en un dels quals explica l'estrena, a Banyoles, en aquells anys difícils, de la Marieta Cistellera. Maria Vila va anar a casa del cronista per cercar elements per a l'atrezzo, car el seu pare era cisteller. 

Alguns grups de teatre d'aficionats encara recuperen, en alguna ocasió, obres com la Marieta Cistellera, afortunadament. La memòria dels humils sempre ha estat molt maltractada, la veritat, i sovint esborrada del mapa en un munt de camps diversos, literatura, teatre, arquitectura, música... El resultat és que en molts textos de gent jove i d'escolars adolescens es troba a faltar el coneixement d'aquella tradició literària tan emblemàtica i que forma part del nostre tarannà i d'això que en diuen la idiosincràsia catalana. 

Al Romea de la meva joventut hi havia reproduida, en forma de mural, una entrevista molt maca amb Maria Vila, ja retirada, i que tenia una botigueta de souvenirs davant de la Catedral de Barcelona. No sé què en deuen haver fet. 

A les Maries, avui, hi ha més tirada a anomenar-les pel nom canònic o, en tot cas, per Mariones, si son jovenetes. De Marieta n'hi ha alguna, però poques. Jo tenia terror al nom de Marieta a causa del conte aquell de la nena que es gasta els calerons en llepolies i per dissimular la malifeta porta a casa el fetge d'un mort. El mort la visita de nit i va dient allò de Marieta, ja pujo l'escaleta... El conte té un final obert, t'espantaven engrapant-te i dient Marieta, ja t'he agafat, feies un crit, i ja no se sabia què passava amb la nena, amb el difunt ni amb la mare de la criatura.

Hi ha una altra Marieta molt popular, la de l'ull viu, la de la Font del Gat, protagonista així mateix de teatre i cançons, en alguna altra ocasió he escrit sobre ella. 

Maria és un nom que s'ha mantingut, amb alts i baixos, a causa de les modes en això dels noms de pila. Quan jo era adolescent el nom va revifar amb West Side Story, i Toni i Maria, de ser noms vulgars, van passar a ser noms mítics i romàntics. Tot és relatiu, fràgil, temporal i atzarós.

ORGASMES TEATRALS I LA GUERRA DELS SEXES REINVENTADA

El Teatre del Raval, l'antiga sala del centre parroquial de l'església del Carme, té un encant especial. Ha sabut actualitzar-se sense perdre l'aspecte entranyable de tantes sales semblants que tenien, fa anys, escoles, parròquies i associacions modestes. També el lloc té ànima, al cor del Raval, a tocar de la Plaça del Pedró. Fa temps que ha endegat un cami més ambiciós sensa deixar de ser popular, barreja obres comercials amb d'altres gairebé experimentals, dona veu i espai a grups poc coneguts i a propostes molt variades. 

Van encertar-la amb Testimoni de càrrec, obra que, per cert, tornarà allà d'aquí un temps gràcies a l'èxit aconseguit. I ara omplen tots els dies que hi ha representació amb aquests Orgasmos, una comèdia de Dan Israely que aplega tots els tòpics recurrents sobre les relacions de parella. Amb aquest títol i amb aquest argument o manca d'argument, de fet és una obra d'sketxos, de situacions, és possible que més d'un elitista dessisteixi d'anar a veure-la però aleshores es perdrà una estona divertidíssima i no podrà fruir de la grapa de dos actors en estat de gràcia còmica. L'obra ja va fer una breu temporada al Teatre Aquitània, però crec que al Raval ha trobat el seu espai més adient.

A Roger Pera ja el coneixem de fa temps, n'hem seguit la trajectòria des que era jovenet i hem patit amb els seus problemes amb les adiccions, que ell mateix ha comentat en alguna ocasió. És un actor tot terreny, adaptable i capaç de fer de tot, fins i tot de cantar bé. Ara s'ha transformat en un senyor gras i poc atractiu, calb i sense complexos a l'hora de mostrar el seu físic i això està molt bé, ja que estem una mica tips i tipes d'allò que durant un temps es van dir cuerpos Danone. Cristina Brondo, que és prima com un fideu i guapa a l'estil modern, és capaç d'enlletgir-se així mateix sense complexos amb la seva interpretació, divertida de tan excessiva, amb un repertori actoral esquitxat de ganyotes i gesticulacions gairebé acrobàtiques. Tota una pallassa genial que ens evoca les millors còmiques d'aquest país i de l'altre, Mary Santpere i Lina Morgan incloses. Tan l'un com l'altra es van donar a conèixer amb aquell Poblenou que va iniciar una rastellera televisiva de sèries nostrades, les quals avui potser caldria renovar a fons.

El fet és que entre una parella tan singular i diferent sorgeix una química evident, que el groller atrezzo ens fa riure a cor què vols, que els tòpics sobre les dones no ens fan sortir urticària i que en més d'una ocasió un o altre se sent identificat amb alguna situació i esclata en sinceres i fresques riallades. I és que a veure aquesta obra s'hi va a passar una bona estona, d'aquelles sense menjar-nos el coco ni complicar-nos la vida. Hem vist coses així, n'havíem vist moltes abans, sobretot a l'entranyable Paral·lel, un indret no gaire llunyà del Teatre del Raval, per cert. 

L'obra ve avalada per èxits a l'estranger, per la xarxa es poden trobar fragments d'altres representacions. És una obra que permet exportacions i adaptacions a sales de tota mena, sobretot de petit format ja que els actors juguen sovint amb la complicitat del públic, a l'estil del que va saber fer durant anys el Pare Pera al Condal. El text és en castellà però els actors introdueixen bromes i falques en català i fins i tot en anglès i són tan àgils en respondre a les exclamacions o bromes del públic que en algun moment m'han evocat fins i tot els bons temps del Molino interactiu.

La veritat és que tenia les meves reticències, però les recomanacions i el boca-orella han funcionat molt bé en aquest cas, hi ha gent que ha repetit i hi ha portat parents i saludats. Fa anys vaig escoltar una senyora gran que recordava com al Paral·lel dels seixanta hi havia de tot i quan venia la tieta o la iaia del poble podies portar-la sempre a veure alguna cosa per allà. Això mateix passa amb aquests Orgasmos intergeneracionals, que hi pots portar tietes i iaies entre les quals, per cert, ja m'hi compto.  Els auguro una llarga vida i crec que els dos protagonistes potser aprofitaran més endavant altra vegada aquesta vena còmica tan reeixida. 

Aquest tipus de teatre és saludable i necessari, per sort avui, a Barcelona, tenim de tot i se'ns presenta una bona temporada, ajudada pel fet, i és una opinió totalment personal, de què en el cinema tenim poca cosa bona i una gran part de la qual, a més a més, fa patir: màfies, venjances, dones explotades, guerres, nens abandonats, corrupcions de tota mena, abusos, assetjaments i malvestats diverses. 

No hi tinc res en contra, és clar, però, vaja, va bé prendre un respir de tant en tant i anar a passar una bona estona. I el teatre té el valor afegit de l'ara i aquí i de què cada representació és diferent i irrepetible. L'obra la dirigeix Óscar Contreras i la música és del Pep Sala. Poca broma. O molta.