RETORN EVOCADOR I NOSTÀLGIC AL MUSEU MARÈS

Vaig anar a veure l'exposició de caricatures de Josep Parera a la qual feia referència Galderich en la meva entrada sobre Martí Alsina i, seguint el seu consell, em vaig comprar el bonic catàleg gràcies al qual podem esbrinar qui són els caricaturitzats. El catàleg inclou, a més, un esbós força aprofundit sobre la família donant, els de Nadal. L'exposició es pot veure encara fins al 25 de setembre, el mateix que la del pintor Morales, sobre la qual també vaig escriure fa alguns mesos.

L'entrada a l'exposició s'inclou en l'entrada al Museu Marès, un preu mòdic, encara més per als qui tenim dret a algun descompte de tants com n'hi ha i, a més a més, pots tornar el dia que et sembli a veure-ho tot altra vegada. El dia que hi vaig anar, el mateix en què vaig fer la fotografia de l'entrada anterior, el centre de Barcelona era ple de turistes i gent de tota mena però al Museu vaig estar ben sola fins que no va entrar una parella grandeta, quan ja me n'anava.

He anat força al Museu Marès, és un lloc emblemàtic i silenciós, excepció feta del dia de la Mercè, quan tothom entra a tot arreu de franc. En un dia de la Mercè de fa pocs anys unes dones comentaven darrera meu, a la sala de les joguines, que quin lloc més interessant i que no sabien que existia. Quan estudiava Humanitats en van fer una remodelació, en aquell moment es potenciaven de nou museus oblidats i abaltits i ens van explicar que el Marés es considerava el segon museu més important del món entre els museus desconeguts. Vam anar a fer-hi una visita amb la professora Glòria Munilla i va ser molt interessant. Es va comentar l'obsessió de Marès amb la dona i el seu habillament tot i que el museu és molt divers, en el fons és tot ell un cant a la nostàlgia i una mostra del col·leccionisme obsessiu.

De joveneta, quan tenia dotze o tretze anys, hi havia anat molt en aquells primers diumenges de mes gratuïts, amb una amigueta. Era el nostre museu preferit. En general estàvem soles per aquelles sales, no tan ben arranjades com estan ara, passàvem depressa pel sector de l'escultura i anàvem directament a l'antigor recent, encuriosides amb coses com ara algunes postals pujades de to, considerant l'època, imatges eròtiques de parelles del segle XIX que devien haver passat per alt als censors acurats, potser pel fet que ningú devia imaginar que dues criatures s'hi ensopeguessin fent cultureta. Ens aturàvem molta estona en els expositors amb models de vestits antics i triàvem aquell que més ens agradava. Aquesta meva amiga va morir fa dos anys i escaig. 

Passejant en solitari i en penombra per les sales del Marès em venia al cap una escena més macabra però igualment inquietant, l'inici de la pel·lícula Cadaveri Eccellenti, de Francesco Rosi, de l'any 76, basada en una novel·la de Leonardo Sciascia, Il contesto. Sciascia va ser molt llegit durant un temps, de vegades embolica les trames en excés i et perds una mica en aquest seu món tan italià. La pel·lícula comença amb un dels personatges deambulant pel tètric escenari de la Cripta dels Caputxins de Palerm i em va impressionar aquell inici tot i que de la resta no en recordo gairebé res. Va ser la primera vegada que vaig conèixer aquell lloc tan macabre i sembla que prou visitat, potser molt més que el Museu Marès, qui sap.

Al Marès no hi ha mòmies però l'evocació del passat resulta així mateix aclaparadora i arriba a neguitejar. Sobretot quan t'atures davant de tantes fotografies i gravats amb personatges diversos, alguns de coneguts o coneguts a mitges, però tants altres absolutament anònims, boniques actrius, cantants, models, tenors, mitges virtuts afavorides, que pertanyen a un passar remot però no tant com perquè no n'haguem arribat a conèixer, els qui ja som grandets, fins i tot algunes coses en directe. 

Joaquim de Nadal va ser un dels grans cronistes del passat barceloní, després de la guerra civil hi va haver molt d'interès en recuperar anècdotes i fets d'un temps suposadament més amable però definitivament perdut i ell va ser un dels autors imprescindibles. Aixo del cronista barceloní és una espècie que sempre revifa, i, a més a més, ara qualsevol es veu amb cor d'escriure sobre el tema o de muntar un itinerari esquitxat d'anècdotes improbables relacionades amb la ciutat encara que les hagi conegut a través de refregits poc acurats.

Joaquim De Nadal va ser un home de la Lliga, de Cambó, dels qui van donar suport a Franco sense convicció pel fet que no els quedava cap més alternativa, cosa que es jutja de vegades d'una forma molt frívola i presentista. També va ser considerat de dretes Marès, molt bescantat quan jo era jove per part de les progressies, l'havia vist alguna vegada pel carrer, vell, elegant, alt, guapíssim, enigmàtic, amb el seu barret, la seva bufanda i la seva barbeta. Fa algun temps vaig recuperar l'entrevista que li va fer Soler Serrano i em va decebre una mica però des que m'he fet gran els mites misteriosos se m'esberlen amb facilitat. 

No és gens estrany que molts d'aquells personatges trobessin una certa sortida intel·lectual i anímica amb la dedicació admirativa a un temps idealitzat. Josep Parera, el caricaturista, va ser també un pintor remarcable, avui oblidat tot i que se l'hagi recordat amb motiu de l'exposició sobre la qual algú amb esperit reivindicatiu i poc informat sobre costums, mentalitats i tendències, va escriure al diari que no s'hi  veuen ni dones ni obrers. Què hi farem.

El Marés té el valor afegit de l'entorn, aquells jardinets, el petit bar, una meravella. Cal tornar-hi de tant en tant car mai en podrem abastar la totalitat i en tenim per a tota la vida, no cal anar més lluny a cercar inspiració vital. Llàstima que la il·luminació no permeti llegir amb comoditat alguns textos, romanços, poemes, peus de foto. Però potser això és ben bé igual i tampoc no cal, al Marés s'hi va a viure un ambient i s'hi hauria d'anar, a més a més, com a una església de les d'abans, amb l'esperit obert a la meditació sobre la nostra temporalitat irreversible, al menys de moment, ja que encara avui sense receptes de metge l'home neix, i creix, i mor.