ELS AMORS SUECS SÓN TAN COMPLICATS COM ELS CATALANS PERÒ ESTAN MÉS BEN EXPLICATS

Aquest és un altre dels llibres llegits fa poc que m'ha sabut greu acabar. Hjalmar Söderberg és un autor molt conegut i estimat al seu país, Suècia, i a tots els països escandinaus, se'l considera un clàssic al mateix nivell que, per exemple, Strindberg. Va escriure quatre novel·les, cinc reculls de contes, tres obres de teatre, assaig, treballs sobre història de les religions i molts articles periodístics. Fins fa pocs anys no comptàvem amb traduccións seves fetes directament del suec al castellà o al català, avui la cosa ha canviat, afortunadament. 

El joc seriós va ser la seva darrera novel·la. Diferents problemes sentimentals, matrimonials i amb la societat benpensant sueca van fer que acabés per anar a viure de forma definitiva a Dinamarca. Va traduir grans autors i va escriure per a diaris de prestigi. Gairebé contemporani de Zweig es va va donar compte ben aviat de la perversió i el perill que representava el nazisme. Va abandonar la narrativa perquè considerava que era una mena de feina de titellaire, allò d'explicar les vides de la gent:

En realitat hauria d’escriure una novel·la, però no puc. L’he començat, però no m’interessa… Haver-me de fragmentar en mil trossos i a partir dels bocins crear figures: un funcionari, un metge, un periodista, un polític, etc.… No, ja no em queda corda per aquesta comèdia. Jugar amb nines no és per a un home de quaranta anys. Ja no tic paciència per seure durant hores i escriure ‘redaccions’. Jo vull escriure simplement el que penso.

A les seves novel·les hi ha elements autobiogràfics evidents, molts dels quals relatius a amors difícils i problemes amb una de les seves amants la qual, segons diuen, li va inspirar la Lydia del Joc seriós i la Gertrud que va portar al cinema Dreyer, l'any 1964. Algunes promocions han comparat aquest llibre amb Madame Bovary, però més enllà de trobar-hi un adulteri femení no tenen res a veure. Söderberg és un autor molt més modern que els grans escriptors del XIX que van explicar coses sobre dones insatisfetes. Aquí no hi ha angoixes morals excessives, ni frustracions maternals, ni suïcidis femenins a causa del deshonor o la desesperació, tot i que hi trobem algun suïcidi i es filosofa sobre els suïcides amb una naturalitat força planera. 

La societat sueca, tot i les seves cotilles, era ja tota una altra cosa, tan sols cal pensar en com entoma el protagonista el fet de tenir accidentalment un fill il·legítim, amb responsabilitat i sense fer-ne un drama. Tot i amb això, els convencionalismes encara tenen un pes. El fil argumental no és gens complex: Arvin, un jove mestre que es dedicarà al periodisme, enamorat de Lydia, la qual el correspon, no vol assumir responsabilitats ni casar-se, en no tenir la vida assegurada i tampoc no vol que l'esperin. 

Al capdavall acabarà casat sense amor però no pas a disgust del tot, pescat, com deien abans, amb un cert interès econòmic immediat que pot semblar mesquí però que està carregat d'estranyes bones intencions. Lydia també farà un matrimoni de conveniència, amb un home molt més gran, fatxenda i ben situat. Al capdavall no fa tants anys que una noia amb més de vint-i-cinc anys que encara no festejava era mirada amb cruel menyspreu, aspecte aquest que Sögerberg va remarcar i criticar en les seves novel·les tot i que en algun moment i filant massa prim se'l titlli en algun moment de ser una mica misogin. Era aquella una època, no tan llunyana per a nosaltres, en la qual hi havia les bones noies destinades al matrimoni precoç, generalment amb homes força més grans que no pas elles, i la prostitució inevitable destinada a canalitzar el sexe masculí vers aquesta sortida de compromís que sembla no poder-se erradicar ni dignificar de cap manera en les nostres modernes societats igualitàries, tan hipòcrites en molts aspectes com aquelles del XIX i principis del XX.

Tots dos es retrobaràn més endavant, reprendran les relacions, però han canviat i el temps no passa sense deixar ferides. Hi haurà traïcions, dissimuls, mentides, desig i frustració. No sembla pas una trama gaire diferent d'aquesta que, en clau de comèdia, ens ha ofert darrerament Woody Allen. Per altra banda, pel que fa a les dones i al pas del temps, fa un parell de dies, en una entrevista al diari, un periodista de culte català manifestava que no havia tingut fills encara perquè no era una dona i ell encara tenia temps, als cinquanta anys, de ser pare. Se suposa, és clar, que els podrà tenir amb una dona més jove que no pas ell quan li abelleixi, si és que pensa utilitzar el procediment biològic habitual. S'ha avançat molt, a occident, en la situació de la dona però encara queden molts serrells.

El joc seriós és molt més que l'anècdota amorosa que fa de pal de paller del conjunt, és un retrat de personatges impressionant, un llibre ple de reflexions diverses sobre coses com ara la mort, la religió, el suïcidi, la poesia, el treball, l'èxit, les relacions humanes l'amistat, la família, la hipocresia que sosté la societat... Söderberg és permet posar en boca d'un dels personatges ironies sobre coses com ara els premis Nobel i el seu suposat i absurd valor. De fet, tota la novel·la és plena de raonaments aprofundits sobre aspectes que són ben contemporanis. Un pintor, el pare de la noia, opina, per exemple, que l'important no ha estat aprendre a pintar sinó aprendre a vendre els quadres que pinta. El protagonista, Arvid, quan durant un temps assoleix fama, diners i renom amb algunes publicacions es pregunta, com es que tot em va tan bé? És que potser sóc un farsant? No sé si algú de per aquí es fa aquesta pregunta en algun moment de dubte existencial sobre prestigis diversos.

L'autor va reflexionar en una altra de les seves novel·les, la imprescindible El doctor Glas,  sobre el dret a morir, un dret que hauria de ser el primer a demanar i aconseguir i que encara avui, després de cent anys d'aquestes reflexions, es troba a les beceroles i sembla un dels pocs tabús vigents a una gran part de la societat suposadament civilitzada: Arribarà el dia en què el dret a morir serà reconegut com un dret humà molt més important i inalienable que el de dipositar un vot en una urna.

El llibre descriu amb amor i precisió la ciutat d'Estocolm, on les llars ja semblen amoblades a l'Ikea i la gent fa vida als cafès o a les redaccions dels diaris, sinó que ens esquitxa la narració amb referències a fets històrics de tota mena que al llarg dels trenta anys que s'escolen mentre llegim incideixen en el món, de prop o de lluny: la separació amb Noruega, la guerra russo-japonesa, la guerra entre Espanya i els Estats Units, l'afer Dreyfus i el xovinisme francès... Fins i tot parla de temes més frívols, el cas d'una estafadora, un escàndol sonat en el món de la reialesa.

Els personatges de Söderberg llegeixen, escriuen, dibuixen, pinten, canten, escolten òpera i van a concerts, veuen teatre, són gent culta de veritat i no pas consumidors culturals. Culta sense fatxenderia, ep. La versió de l'editorial Viena inclou un munt de notes magnífiques que ens expliquen fets i personatges que potser hem oblidat o no coneixem i ens aclareixen referències diverses, frases, poemes, fragments musicals, imatges pictòriques. S'ha titllat l'autor de determinista, de pessimista, però el que hi ha en la seva literatura és una lucidesa que en algun moment ens pot incomodar però diria que és una lucidesa amable, educada, responsable. Una lucidesa que no defuig la ironia, encara que sigui ironia a la sueca, ni un cert humor saludable, quan toca.

Els llibres de Söderberg han estat portats sovint al cine, a la televisió, això al seu país, però em temo que a casa nostra ens costarà gaudir d'aquestes produccions a no ser que algun dia caiguin per la filmoteca o alguna cadena faci un cop de cap agosarat i ens les passi, amb la notable excepció de Gertrud, que hi ha qui considera la millor pel·lícula del director.

Aquí podeu llegir un article aprofundit, interessant i complet, sobre l'autor, escrit per la traductora al català, Elena Martí.