Fa uns dies, en el comentari que vaig penjar sobre L'Avenir, l'Allau comentava que ja era hora que a la Huppert li fessin fer un paper de dona normal. De fet jo en recordo uns quants, de papers normals de l'actriu, l'he seguit força des que era joveneta. Fa poc la vam poder veure a La Ritournelle, en el paper normal d'una pagesa avorrida però no pas turmentada, tot i que és cert que aplega en el seu currículum un gran nombre de dones estranyes, cosa que d'estranya no ho és gaire pel fet que es tracta d'una actriu capaç de fer de tot i de fer-ho bé.
Ara la podem veure en un altre paper raret, a Elle, una pel·lícula desconcertant, que ve acompanyada de moltes crítiques positives i sovint, així mateix, desconcertades. Si en la majoria de llibres i pel·lícules cadascú de nosaltres hi pot trobar coses diferents en aquesta això es fàcil que s'esdevingui a l'engròs, ja que es tracta d'una història interpretable, que tant pot fascinar com inspirar rebuig. Paul Verhoeven ja és un director prou desconcertant, feia temps que no endegava un llargmetratge. Sembla que primer tenia la intenció de rodar la pel·lícula en alguna ciutat dels Estats Units, amb una actriu americana, però no va trobar la candidata adient i va optar santament per París i l'actriu francesa.
Vaig anar al cinema amb una certa prevenció, tenia por de què no m'ensopegués amb un excés de sexe i violència, però he de dir que en vaig sortir satisfeta, malgrat la perplexitat. Alguns comentaris intel·ligents sobre la pel·lícula n'han accentuat l'humor, un humor molt mal intencionat, això sí. Verhoeven, a qui vaig veure per la tele en una entrevista, crec que s'ho ha passat molt bé en imaginar les diferents interpretacions que es faran a l'entorn de la història i en les parrafades interpretatives dels comentaristes, en les quals es poden aplegar, per exemple, traumes convencionals infantils, estil del que ens va passar en la nostra joventut amb coses com ara Repulsión. Ah, aquells anys de l'art i assaig i els debats bizantins posteriors, que n'eren de divertits!!!
La gràcia del que ens expliquen, amb totes les seves sòrdides exageracions, rau en passar del tot dels dogmes nostrats sobre traumes, violència o feminisme. La protagonista d'Elle ho és molt, de feminista, però a la seva manera, ho és de forma individualista, ens mostra una supervivent que no s'enfonsa i que pren les regnes de la seva vida malgrat les coses que li passen, que són moltes i terribles. Això si ens les mirem de forma dogmàtica i seriosa, cosa perillosa ja que aleshores podem entrar en lectures parcials i una mica ràncies sobre la pel·lícula. És amoral, aquesta història? Bé, tot és relatiu, però el cert és que desmitifica molts aspectes relacionats amb el sexe, com ara el tema de la violació.
En el present hi ha una gran tendència a cercar explicacions a les conductes humanes, això és producte d'un excés de pes de la psicologia i de la vana pretensió de pensar que si en sabem l'explicació les podrem preveure i controlar. Aquí ens trobem amb poques explicacions profundes. Com que hi ha aspectes que no són fàcils d'empassar també he llegit en algun lloc que la protagonista és manipuladora, cosa així mateix relativa i interpretable, quan en més d'una ocasió actua amb una franquesa que fins i tot pot incomodar.
No hi ha innocents en el conjunt de personatges que envolten la protagonista. Virginia Efira, que va desvetllar passions en el seu paper de pagesa bonica i saludable a allò de la pera amb lavanda aquí sembla baixar d'Arbeca, amb perdó dels arbequins, però al final ens fa esgarrifar amb un comentari inquietant que fa a Huppert i que palesa que de tonta no en té res, més enllà de les seves dèries religioses.
L'exmarit, que protagonitza una escena gairebé còmica, sembla un bon jan fins que, com qui no vol la cosa, Huppert li recorda que la va frapper quan estaven junts. El fill sembla un desgraciadet i la seva dona una bruixa, però al capdavall les coses no són ben bé així. De tant en tant ens amollen algun comentari en la intenció de donar pistes però com que el guió fa tants viratges inesperats les pistes se'ns difuminen de seguida.
En un mon burgès -s'ha accentuat en algun comentari, de forma gratuïta el component de crítica de la societat burgesa de la història- en el qual tothom té rerefons, secrets i penes ocultes, aquesta dama interpretada per Huppert en estat de gràcia i sense complexos, acaba per resultar-nos simpàtica, gairebé admirable. Ens trobem amb una dona que veu el món com és, no com hauria de ser, i s'hi adapta el millor que pot, a la seva manera. Els vídeojocs que propicia són una mena de mirall esperpentic d'aquest món que l'envolta i en el qual sura, sense deixar-se vèncer per cap trasbals.
Una pel·lícula aquesta que no gosaria recomanar, tot i que ja no recomano gairebé res, però que cal veure, ni que sigui per curiositat malsana. I per tornar a trobar Isabelle Huppert que no para i que demostra que pot fer tots els papers de l'auca de forma absolutament convincent.
7 comentaris:
a Sabadell aquestes pelis no ens arriben, aquí anem nomès d'estrenes de Hollywood o espanyolades.
Francesc, malauradament això passa a tot arreu que no sigui Barcelona i aquí també han tancat una pila de sales i les que queden estan penjades d'un fil, llocs que havien tingut tres, quatre cines, no en tenen cap, de vegades hi ha gent jove que munta un cineclub però tot necessita temps i dedicació. Hi ha llocs on fan cinema els caps de setmana però arriben aquestes que dius tu, les comercials i para de comptar. Als grans centres comercials també arriba aquest cinema tot i que en ocasions et deixen anar alguna perla, que també m'hi he trobat, però no te'n pots refiar, per sort jo també tinc la filmoteca a prop, el que passa és que has d'estar molt pendent de la programació i els horaris.
A Badalona i en un multicinema ha arribat. M'agrada molt l'anàlisi que fas de la pel·lícula que, a mi, em va tenir gairebé hipnotitzada durant tot el metratge. Bé, ara ja no deu ser metratge...
Amb el temps jo també m'he tornat amoral en molts aspectes. El què m'agrada d' "Elle" és que tracta dos temes molt transcendents amb un punt d'ironia i de frivolitat molt convenient. És la manera d'entendre com la protagonista s'adapta amb naturalitat i, fins i tot, humor, a la vida que li ha tocat viure.
Jo tenia confiança en Verhoeven. El trobo molt bo.Quin riure aquells tems dels debats després de les pel·lícules dites d'art i assaio. Bé, jo penso que lluitàvem per ser més intel·ligents, pensàvem i, amb un bon tarannà, discutíem.
Isabelle Huppert és immensa. I és cert que moltes vegades fa de dona normal.Aquí, de fet, fa de dona que vol ser normal. Acabo de comprar "La dentellière" que vaig malveure fa anys i panys i on, precisament, fa de noieta apocada.
Glòria, allà era molt joveneta, precisament fa una estona estava cercant informació sobre aquella pel·lícula que em va semblar molt trista quan la vaig veure. Es cert que Elle hipnotitza a banda de no ser gens previsible.
A la vida real he comprovat com persones que d'infants van passar de tot i més després s'ho agafen amb filosofia i són feliços i també a l'inrevés, hi ha qui s'ofega en un vas d'aigua, malauradament hi ha una tendència psicològica que magnifica el que s'esdevé en la infantesa, i no és que li vulgui treure importància però la vida té molts aspectes i moments, Freud tambe hi ha tingut a veure, en excés, em sembla.
Segurament que Freud n'és la clau però no és tan culpa d'ell com de l'impacte de les seves teories que, com bé sabem, varen donar status de ciència a la psiquiatria. A partir d'ell comencen a sortir-li seguidors, detractors i contraris declarats. Ara, en molts àmbits, se'l té per un exemple d'antigor però la psiquiatria, per moderna que sigui, no s'entén sense ell.
El que succeeix durant la infantesa de Michele és escabrós però ella ha aconseguit apartar-ho del seu cap i intentar viure en certa normalitat. El que no podem saber, no ens ho expliquen, és si la psiquiatria l'ha pogut ajudar a fer-se la cuirassa que porta.
Glòria, segurament és així mateix i també hi ha hagut una frivolització de la psicoanàlisi, fomentada fins i tot pel cinema. Avui hi ha debat sobre si s'ha de recordar si o sí els traumes que potser s'han oblidat, hi ha coses molt estranyes a l'entorn del tema i m'imagino que tot va segons les persones, sembla que si et diuen i repeteixen que de petit et va passar alguna cosa acabes que t'ho creus i t'afecta força mentre que hi ha qui oblida del tot fets traumàtics infantils i no hi ha cap necessitat que els els recordin, la veritat és que el cervell humà és divers i únic per a cadascú encara que es comparteixin alguns aspectes. També té un pes el component social, en èpoques històriques la pederàstia era acceptada i no es vivia com un trauma el haver patit el que avui en diem abusos o, per exemple, ser mare soltera o fill de mare soltera era, al contrari, un gran problema per als afectats i les seves famílies, el mateix pel que fa a les separacions matrimonials, la societat i les seves tendències morals compten molt, la protagonista vol, crec, seguir vivint amb tanta normalitat com pugui.
Publica un comentari a l'entrada