10.10.16

HETERODÒXIES ORTOGRÀFIQUES

També els he penjat al blog literari, però com que per aquí passa més gent i el tema és d'actualitat... 




UN BE QUE CAMINA BÉ


Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bóta, bota un bec pel galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, té, em diu, que el te ja ni es nota.

Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
Que de cop he ben tancat. El meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.

Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses féu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.

I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on,  no era a la porta.

Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de móra,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.

L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.

Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
Amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.

Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
tot plegat em neguiteja i fins en dóna turment,
ja els meus ulls no són de mora i no tinc calé a la saca.

Com un soc m'adormo al sòl, sóc i ja no sé qui sóc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc,
mes tractaré avui de vós al pagerol i al prohom.

Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.

Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.

No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.





EM REBEL·LO I BEC XAREL·LO


Al•leluia, digué el bèl•lic
Gal•lès, tot al•lucinat,
Fent al•lusió a l’aquarel•la
On una gran caravel•la
I una xinesa amb xinel•la
Pul•lulaven per un prat.

Singular al•legoria,
Cal•ligrama existencial,
Apel•lació a l’intel•lecte
Al•lusió al món incorrecte
Que lloa el fal•lus erecte
I el satèl•lit celestial.


Al•luvió de pol•len càustic,
Maquiavèl•lica invenció,
Cavil•lació que flagel•la,
Una il•lusòria novel•la
Que aparia bagatel•la
Però cerca la col•lisió.


Art fecund i clorofíl•lic,
Cavil•lació de científic,
Poema de cel•lofana,
Sibil•lina caravana
Gairebé compostel•lana
Que fa circumval•lació.


Un excel•lent cal•ligrama,
Pal•liatiu i sigil•lós
Que aixopluga sota ombrel•la
Una bella damisel•la
La nocturna fumarel•la
I un col•loqui pretensiós.

Oh, sí, frego l'excel·lència
fent versos entedridors!!!



Liuja Tascí i D'Horcec, poemes inèdits

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Marededéu o Marededeu per ser IEC correcte. quina explosió de geminades....

Qui li dona a la dona el que li dona a la dona, tenim a l'IEC uns quants iluminati.

Júlia ha dit...

Francesc, el que em sorprèn no és l'IEC sinó la reacció irada de la gent normaleta a l'hora d'entomar canvis destinats a simplificar una ortografia excessivament embolicada i amb un munt d'excepcions.

Francesc Puigcarbó ha dit...

es que han començat a simplificar per la part pitjor. Per exemple: emportar-se-les es podria escriure seguit com es fa en castellà, pero amb els accents diacrítics l'ùnic que han aconseguit és crear confusions innecessàries.

Júlia ha dit...

Francesc. no insistiré però no estic gens d'acord en això de les confusions ja que llegim pel context, considero que sense cap accent, ni diacrític ni dels altres, funcionaria tot igual, aquestes confusions tan sols es produeixen en les absurdes frases inventades per a fer dictats ximplets. També hi ha paraules que són iguals i no porten cap accent i pel context les interpretem: bec, banc... El primer verset fa broma sobre això, precisament, a banda de què la pórca, el tòt o el cóm avui poca gent sap què són ni ho fa servir.

Era com quan, a escola, em dictaven ximpleries com ara 'al fin y al cabo tuvo el cabo que pintar el tubo'.

miquel ha dit...

Beeeeé!
I ja saps que jo continuo tenint la dèria que més que l'ortografia és la sintaxi, és a dir, les estructures, la que ens facilita la comunicació. Una altra cosa és que el que comuniquem o ens expliquen tingui gaire interès. Afegeixo que ja em sembla bé tenir unes convencions en la llengua escrita ni que sigui per rapidesa de comprensió.

Júlia ha dit...

Miquel, si són per rapidesa de comprensió, encara, però en ocasions més aviat la compliquen, la comprensió. L'altre dia escoltava un filòleg jove i partidari de reformes moderades -com és aquesta, al capdavall, tímida i moderadíssima- explicant les passions que es desvetllen a tots els països amb llengua pròpia o molt semblant a la del veí, quan es vol tocar el que sigui, era molt il·lustratiu, de fet la història 'real' de les llengües, dialectes i la resta està gens o molt mal estudiada, suposo que ja va bé que sigui així, quan aquests dies pilaricos surten amb la imposició del castellà s'oblida que el llatí també anar més o menys així. Tot plegat és convenció subvencionada -o no- pels qui manen.

Unknown ha dit...

Jo no oblido la evolució-involució de les llengües. Els diacrítics em semblen necessaris perquè són una marca de precisió. Ja sabem que la llengua anglesa no en té de cap mena d'accents, ni tan sols té acadèmia, i així, a Estats Units molta gent ha d'escriure -entre ells mateixos- el que diu per fer-se entendre. Fins i tot Liza Minnelli va fer públic que es deia "Laisa".
No deixo de pensar que la tendència de l'idioma a l'economia és bona però no sé si estem preparats, com alguns pobles, Estats Units també, que, de vegades et demanes com es poden entendre si emeten sons i prou. Una cosa com "mekeiza"és"MacArthur", "Bolimó" és "Baltimore" i "kodikout" és "credit card". No descarto que, pel que fa a la seva llengua, hagin desenvolupat, alguns, una intel·ligència superior.
Molt complicats els idiomes, Júlia...

Júlia ha dit...

Glòria, malgrat que sóc molt liberal amb el tema i jo ho simplificaria tot, respecto les normes quan existeixen.

Sobre les llengües, en sabem molt poc, crec que és un tema a l'entorn del qual s'han bastit moltes sacralitzacions interessades, si llegeixes definicions veuràs que no se sap ben bé que són ni on acaben i on comencen, la política i la creació dels estats i les fronteres han tingut molt de pes, hi ha dialectes més diferents entre ells que llengües properes, al capdavall les llengües, com tot, neixen, creixen, evolucionen i moren, la gran majoria. O es transformen tant que ja no les coneixerien els seus primers usuaris.

Quan no s'escrivia o s'escrivia poc geogràficament s'anava passant d'una parla a una altra de forma gradual, de qui ve que la gent que viatjava a peu, per exemple, anés 'entenent' a poc a poc allò que escoltava però, per altra banda, entre dos pobles propers hi podia haver diferències substancioses. Avui els mitjans de comunicació i l'alfabetització massiva ho han canviat tot molt i ens movem entre la necessitat de llengües comunes, a l'estil del llatí, i ara, l'anglès, i el desig de mantenir les diferències i les llengües minoritàries, una mica, i això és una teoria meva de la qual es pot discrepar i molt, a nivell personal fem una mica el mateix, ens agrada ser diferents i originals però també necessitem el grup i algun senyal de pertinença. Moltes dèries lingüístiques són prejudicis polítics fomentats pels governs i els mandarinatges acadèmics.

Una mica com això de la cultura, hi ha milers de definicions i cap de prou adient.