ANTONIO BUERO VALLEJO, UN CENTENARI

Uns dels espais periodístics més seguits i que encara desvetllen algunes passions, a favor i en contra, són les sabatines del senyor Morán. Ahir el periodista evocava la figura de Buero Vallejo, aquest 29 de setembre hauria complert cent anys i Morán es queixa, amb raó, del poc ressò del centenari i de les reticències que desvetlla el seu record. Buero va ser una persona atípica sorgida d'una família atípica que durant la guerra va rebre per totes bandes. De pare militar, afusellat pels rojos de forma prematura, absurda i expeditiva, va lluitar en el bàndol republicà, va estar condemnar a mort i com és ben sabut va fer a la presó el famós i impressionant retrat de Miguel Hernández que sembla que avui no sé sap ben bé on es troba. Era molt bon dibuixant i pintor però quan va sortir de la presó va triar el teatre, en una època fosca, difícil i plena d'entrebancs i riscos.

Per casualitat, per error o perquè fins i tot aquell règim comptava amb algunes persones amb cultura que volien rumbejar de tolerants i moderns, va guanyar un premi i va començar a estrenar obres, amb èxit, prudència possibilista i problemes seriosos i ridículs amb la censura de tant en tant. Va rebre força, autors envejosos, crítics poc amables, fins i tot es va ensopegar amb coses que avui lligaríem amb tot això tan ranci de la correcció política. A alguns col·lectius d'invidents no els abellia la forma en la qual els tractava en algunes obres, ja que la ceguesa física va ser una de les temàtiques importants en uns quants seus títols d'èxit.  Una ceguesa física però també simbòlica, és clar, aspecte que potser no es va saber copsar del tot.

Quan jo estudiava el batxillerat, als vespres, a l'únic institut femení existent, el Maragall, aleshores traslladat per obres al carrer Sant Quintí, vaig tenir una molt bona professora de literatura a qui les alumnes, amb aquella crueltat adolescent que esdevé agosarada amb els adults poc perillosos, havien batejat amb el malnom de Gioconda en bruto. De fet el motiu tenia la seva lògica, era una dona que no s'immutava, ni es bellugava, ni s'aixecava de la cadira i el seu gest era semblant al del quadre famós. Recordo que ens va mencionar Buero en diferents ocasions, el considerava, amb raó, el millor autor d'aleshores en castellà, tot i que ens va comentar de forma confidencial que no se'n parlava prou per motius polítics.

Malgrat aquells motius polítics, ja que Buero era comunista, presoner indultat, i una persona que podia resultar molt incòmoda, el seu teatre va surar per damunt d'aquell univers i de totes les mediocritats. Va rebre premis i reconeixements i les seves obres es van representar de forma constant. De fet, vam créixer amb Buero. En vam escoltar obres per la ràdio, en vam veure moltes altres per la televisió i a Barcelona gairebé cada temporada se'n representava alguna, al Talia, al flamant Moratín, a tants altres teatres com hi havia aleshores pel centre de la ciutat. També les companyies d'aficionats l'afegien al repertori. Però les modes, ai, les modes, el van anar bandejant de forma subtil. 

Aquí, al nostre petit i sovint mesquí país, va haver-hi uns anys en els quals es van posar moltes traves a les companyies en castellà, però  en els quals, així mateix, es van malmetre iniciatives catalanistes que durant el franquisme havien nascut i crescut entre dificultats de tota mena, la Nova Cançó, el cicle Cavall Fort. Aixi que no tot devia ser patriotisme nostrat sinó també interessos diversos o ignorància suïcida.

Va ser Buero un home seriós, lúcid, elegant i que inspirava respecte a tothom. Es va casar, una mica grandet, amb una actriu molt maca, Victoria Rodríguez, que aquests dies ha estat entrevistada en més d'una ocasió. La vídua de Buero rumbeja una ironia saludable, fa broma sobre els canvis en el teatre, sobre l'oblit relatiu en el qual es troba l'autor i sobre el fet que siguin avui algunes obres seves de lectura obligatòria en els estudis. 

Ai, aquestes lectures obligatòries, s'haurien de revisar a fons! Pel que fa als centenaris, molts d'ells passen de puntetes per tot arreu i no fan canviar res, quatre actes commemoratius, una reedició gasiva d'algun llibret i mitja dotzena d'articles de qualitat diversa, en general. Això els que es relacionen amb les lletres, el centenari de Gaudí va inaugurar un munt de parcs temàtics pel fet que l'aixeta va rajar a doll de forma inesperada i encara raja avui. Pel que fa als treballs obligatoris,  resulta divertit l'èxit d'indrets virtuals com El rincón del vago, convertits gairebé en llocs de referència,  fins i tot per al públic en general. El nom ja ho diu tot.

Aquí, a Catalunya, fa anys que no veiem, que jo sàpiga, una obra de Buero. No és ja qüestió de tria lingüística. Al Romea, enguany, es programen obres en català i castellà, el mateix al Goya i a d'altres teatres. Vivim una bona època teatral, amb moltes iniciatives remarcables, tot i que sovint s'han de fer obretes minimalistes amb decorats econòmics i pots actors, un, dos o tres, quatre a tot estirar. 

La censura, avui, és econòmica i a sobre s'han deixat perdre moltes sales de teatre. A l'article que cito al principi Morán menciona Salvat, un altre oblidat, l'única persona que va saber copsar, després de la mort de Franco,  el pes específic d'una obra com La detonación, en la qual Buero evoca un personatge real, com va fer en d'altres ocasions, en aquest cas Larra, tota una declaració d'intencions.

El Romea mereixia esdevenir el temple del teatre català, Salvat ho recordava en moltes ocasions als seus cursos a la universitat. Ho va ser durant un breu temps i el resultat, negatiu, va ser que s'hi van representar algunes obres mediocres molt ben subvencionades i que aquella va ser l'excusa per bandejar el cicle Cavall Fort que es feia els diumenges pel matí i que no va poder complir el quart de segle, que ja és gros. Després van construir l'horrible Nacional, fatxenda, incòmode, excessiu, una piràmide lamentable situada en un indret desavinent i amb una acústica deficient. Aquest any, al menys, programen un Sagarra, Sagarra ha estat tambe una víctima de l'elitisme interessat, durant molt de temps. En això de l'oblit injust, les modes i l'atrevida ignorància ens assemblem molt, els catalans i els castellans.

Algunes obres de teatre de Buero que em van entusiasmar avui, en llegir-les, ja que no les puc veure al teatre, no m'han trasbalsat de la mateixa manera però els anys pesen i nosaltres també canvíem. M'ha passat amb molts autors, d'aquí i d'allà. Les primeres obres de Benet i Jornet són una mica mals Bueros, o així m'ho sembla. De les que vaig arribar a veure a Barcelona en recordo dues, especialment, aquell doctor Valmy on es denunciava la tortura i que va haver d'esperar uns anys a estrenar-se, al Talia, i El tragaluz, al Moratín, precisament ara farà anys, era el dia de la Castanyada quan hi vaig anar, amb una colla. 

De les que vaig veure per la tele en recordo moltes, com ara El concierto de San Ovidio, emesa un  parell de mesos abans de casar-me i moltes altres que comentàvem a la feina, mentre perforàvem fitxes IBM, el dia després de l'emissió. En els darrers anys, que jo sàpiga, tan sols es va muntar, en un teatre, En la ardiente oscuridad, a l'enyorat Guasch del carrer Aragó.

Buero va morir l'any 2000, abans va patir la tràgica mort en accident d'un seu fill, un jove i brillant actor. Poc abans de morir Buero van emetre una llarga entrevista amb ell, pel segon canal i en un horari absurd i tardà. Recordo que em va agradar com parlava de la censura, de com s'havia de fer servir l'enginy per poder-se'n escapar, no defiendo la censura, defiendo al autor, puntualitzava. Buero, com recorda Morán, va abandonar allò del CLC quan va saber que pagava la CIA, va ser l'únic en no voler-se beneficiar amb el tema. També va votar NO a l'OTAN i ho va dir de forma pública, tot pesa. 

El cinema ha aprofitat molt poc l'obra de Buero, Josefina Molina va fer un remarcable Esquilache, no del tot rodó però molt interessant, fa poc vam poder veure aquesta pel·lícula, avui força oblidada, per la televisió. També la seva llarga vida hauria estat objecte d'una sèrie, d'un biopic cinematogràfic, en un altre país. Va tenir enemics viscerals, Sastre, Haro Tecglen, gent aleshores molt llegida i que el temps ha situat al seu lloc, o així ho vull pensar. Molta enveja, pecat capital temible i terrible, vaja. 

Amb això del centenari en alguns llocs es faran lectures dramatizades. Recordo, per cert, que la gent de la Secció Femenina era molt aficionada a muntar lectures d'aquest tipus. Però el teatre, com el cinema, s'ha de veure en sales adients i còmodes. El teatre de text precisa de bons actors, de bones actrius, de gent amb una dicció excel·lent, decorats generosos i directors que n'entenguin el rerefons i no ens mutilin els textos sense cap sentit ni es vegin empesos a fer-hi afegitons que no venen a tomb o relectures que en canvien l'argument i la intenció. 

D'actors bons, avui, n'hi ha molts, un gran nombre sense feina, com explicaven fa poc per la televisió, i això després, fins i tot, d'haver esdevingut molts d'ells personatges populars en alguna d'aquestes sèries que aconsegueixen fames efímeres i que els de la professió puguin fer bullir l'olla durant una temporada sense necessitat d'estar pluriempleats.

Potser no es pot demanar massa en un temps de precarietat laboral generalitzada. La feina de la gent de la faràndula sempre ho ha estat, de precària, amb molt poques excepcions, malgrat el suposat glamour. Doncs ara, encara més. Ens conformarem en rellegir Buero a fons i sense complexos. Que el centenari serveixi per a alguna cosa. Al menys, profeta  a la seva terra, la ciutat de Guadalajara, on va nèixer i on l'idolatren, ha preparat un munt d'actes diversos, molt interessants.

Aquí, diferents versions televisives d'obres de Buero,  entre les quals El Tragaluz, amb un munt d'actors catalans, entre els quals la gran Maife Gil. Ah, i Emilio Gutiérrez Caba, un dels meus ídols.