TEATRES, QUADRES, ACTORS, ACTRIUS I SENYORES DE LA VIDA

He anat a veure Art al Teatre Goya. Malgrat ser aquesta una obra tan popular no n'havia vist les versions anteriors. Recordo com a escola comentaven en el seu temps la de Flotats, les opinions eren diverses i polèmiques, com començava a ser-ho ja l'actor, recuperat a Catalunya amb bombo i plateres, i la gestió del qual al Nacional va acabar com el rosari de l'aurora. Flotats no m'agrada gaire ara com actor, més aviat m'ha anat no-agradant, ja que com els esdevé a alguns actors de renom ha acabat per esdevenir histriònic en excés. Però sempre et pot donar alguna sorpresa interessant.

Això em passava en ocasions amb l'Espert però he de dir que la seva actuació de categoria, en això dels premis Astúries, em va emocionar i tot. Aquesta mena d'actors i actrius fan teatre fins i tot quan sembla que no em fan però no sempre en deuen fer, és clar. Fa dies vaig llegir un article entranyable del David Trueba que evocava unes antigues partides de parxís entre Espert, Amparo Rivelles, quan aquesta ja estava delicada de salut, i Lina Morgan. Ah, quina obra de teatre no es podria endegar amb el contingut de les converses d'una sola d'aquelles partides informals!!!

Recordo quan les revistes progressistes, com ara Triunfo, que per a mi aleshores era la biblia, lloaven a bastament, en la seva etapa francesa, a Flotats. Triomfar a París, com avui triomfar a Nova York, resultava gairebé un sinònim d'esquerranisme, modernitat i qualitat, a prova de bomba. En una ocasió vaig escoltar Perico Pastor ironitzant amb això de fer les amèriques i tornar en olor de multitud. Quan Raimon va actuar a l'Olímpia hi havia gent que m'ho va comentar com si fos una mostra fefaent de la qualitat musical i cultural catalana, ja que allà tan sols hi actuaven els escollits dels déus. Llàstima que al cap de poc temps hi va actuar en Rapahel i la màgia se'm va esvair, en part.

Flotats, malgrat que va ser molt contestat durant la seva època en el Nacional, tenia bones idees que han quedat surant per l'infinit, com allò de comptar amb una companyia estable al Nacional, companyia que molts països avançats tenen en els seus teatres i que dóna seguretat i currículum als actors. Aquí el problema segurament seria la tria i com es fa, encara funcionen a tots nivells les coneixences i les relacions. Però la sort també compta i no se sap mai.

Flotats va passar de bandera de l'esquerra catalana afrancesada a ser titllat de nen mimat de la primera dama del pujolisme, però avui ja se l'ha recuperat per a la normalitat teatral de forma puntual, després d'haver anat a Madrid. Això d'anar a Madrid quan algú s'empipa és una constant, no sempre surt bé i em resulta gairebé una curiositat estudiable. Ho va fer fins i tot la Xirgu, avui tan reivindicada com a improbable fantasma del Romea, on va treballar poc, per cert. Això dels fantasmes inventats forneix molt de material als explicadors d'itineraris culturals, ens agraden, aquesta mena d'històries.

Avui el Teatre Goya gaudeix d'una revifalla gràcies a la tasca de Josep Maria Pou, qui també té cura d'un teatre madrileny emblemàtic, el de La Latina. Pou va ser un altre dels tres personatges d'aquella ja antiga versió d'Art, en castellà, amb Flotats i Carlos Hipólito. Expliquen que Flotats en va veure l'estrena a França i de seguida hi va tenir interès, fins i tot em penso que hi va haver algun embolic amb els drets d'autor. Ha estat aquesta una obra rendible i molt ben tractada per la crítica. 

Jo en vaig llegir el text fa temps, en un grup de lectura a l'entorn d'obres de teatre i no em va fer ni fu ni fa. Hi ha textos que funcionen sols però jo crec que no és el cas, aquesta obra precisa de bons actors i d'escenari. En el Goya hi coincideixen tres molt bons actors i l'obra funciona i funcionarà, la direcció em sembla adient i encertada, se n'ha potenciat la comicitat, per exemple. els temps canvien i nosaltres, també, i tot exigeix noves lectures. 

Després d'uns anys d'anar poc al teatre, ara m''hi he tornat a aficionar. Em vaig ensopegar durant un temps amb algunes obres mediocres, amb actors amb mala dicció i moltes pretensions, i he de dir que els preus em semblen excessius considerant que les obres més habituals, avui, són monòlegs, diàlegs o triàlegs, a tot estirar, per motius econòmics sobretot, amb decorats gasius que passen per  moderns i innovadors. Per sort ara portem unes quantes bones temporades teatrals tot i que sempre trobes a faltar moltes coses.

Encara més, molta gent va al teatre d'arròs, gràcies a les entrades que es reparteixen a coneguts i saludats. Una cosa és que hi vagin de franc aquells que després n'han de fer una crítica, una ressenya, un article, i l'altra és que les entrades arribin a la cosina del pare d'una periodista de segona que treballa en un diari i a tota la seva parentela. També sóc contrària a ofertes i descomptes, els dels jubilats inclosos. Seria millor un preu just per a tothom i que tothom pagués, la veritat.

Llegeixo avui que el Goya, teatre del Centre Aragonès, una institució emblemàtica, ha fet cent anys. L'edifici i el centre els van complir el 2014, però el teatre no estava acabat. Ha patit remodelacions diverses, la darrera del 2008, i tot que és un teatre acollidor ha caigut en el parany de moltes sales modernes, no posar un passadís al mig del pati de butaques. Fa algun temps un còmic, al Condal, feia broma a l'entorn d'aquesta mania de la manca de passadís central, que limita la mobilitat en cas, per exemple, d'arribar amb el temps just o haver d'anar al lavabo. Però, vaja, això són pecats petits. 

La zona on es troba el teatre és cèntrica però s'ha de dir que també és un nucli habitual de prostitució, tot i que amb aquesta activitat, mai resolta ni tractada de forma seriosa sense voler fer volar coloms, hi hem conviscut durant anys i panys. Jo vaig treballar durant un any a l'Escola Castella, situada a la plaça del mateix nom, i de bon matí ja veia jaios que feien com que anaven a buscar el pa i buscaven marro. Hi havia aleshores una prostitució molt decadent per la zona, ara hi ha més de tot. L'activitat ha sofert canvis i alts i baixos, quan jo era petita la mare no volia passar per aquell costat de la Ronda. 

A la plaça del Pes de la Palla, per altra banda entranyable i amb aquell balconet on es podia veure l'activitat cosidora del famós Poveda sastre, existia un bar d'aquests oberts a l'aire lliure i en una ocasió hi vaig filustrar en moltes ocasions una iaia coneguda que em semblava inofensiva, quan vaig tenir més edat la mare em va confessar que exercia d'alcavota. El gran teatre del món sovint és molt més excitant que no pas un escenari convencional.

Sobre Art, jo crec que la mateixa Yasmina Reza s'ha sorprès del seu èxit, representada per tot el món, traduïda a més de trenta idiomes. En algun moment, aquesta escriptora i moltes coses més, va manifestar que l'èxit no sempre té a veure amb la qualitat. Expliquen que va escriure l'obra en sis setmanes. Hi ha gent que m'ha dit que li agrada Reza, quan, de fet, aquí en coneixem poca cosa més, Un déu salvatge i, a tot estirar, la comèdia espanyola. Però és que avui per ser un expert no fa falta un gran bagatge, la veritat. La llàstima és que a molts bons autors contemporanis, de narrativa, però sobretot de teatre o cinema, els anem coneixent amb comptagotes i de forma desordenada i parcial.

Les consideracios de l'autora sobre qualitats i èxits m'han fet pensar en què una vegada l'escriptor Gonzàlez Ledesma em va comentar, i crec que em va dir que la frase no era seva, que els premis te'ls acostumen a donar per allò de la teva obra que menys t'agrada o menys valores. De fet, tot funciona una mica com aquest quadre blanc que propicia les divagacions i discussions dels tres personatges de l'obra i pel qual un d'ells ha pagat una pasta. El quadre és d'un autor que ven bé, i això és el que compta, a la vida, la cotització. 

El cert és que l'obra funciona. Arquillué, Villanueva i Orella són tres molt bons actors i han demostrat que poden fer de tot i fer-ho bé, aixó sí, amb una direcció intel·ligent, com és el cas. L'obra té una durada sostenible i el ritme no decau, potser una miqueta pel mig i al final. El catalitzador del quadre obre la caixa dels trons, de les pors, de les inseguretats, dels ressentiments i de les enveges, però al capdavall serà com si no hagués passat res, la profanació al blanc del quadre es podrà arranjar amb aigua i sabó, car els humans tenim recursos per refer profanacions més grans i la vida continua i tothom necessita amics i saludats.

No entenc com no s'ha parlat més dels cent anys del Goya. Com tantes altres sales va passar per l'època de ser cinema de barri, d'aquell barri que va produir gent tan heterodoxa com Terenci Moix. Però el seu currículum teatral és esplèndid. El Centre Aragonès és tota una institució emblemàtica, va acollir els aragonesos, abundants, com els valencians, en aquelles primeres migracions hispàniques lligades al creixement barceloní. 

Les cases regionals i centres d'aquest tipus eren llocs molt ben vistos per les famílies, acostumaven a fer-hi ball i les mares i pares trobaven que eren indrets honestos i amb garantia de seriositat. Jo, de joveneta, havia anat algunes vegades a aquests indrets per mirar si lligava amb algun xicot treballador, honrat i amb bones intencions. 

Ara m'he mirat una mica la web del centre i he vist que fan conferències sobre l'aragonès, aquesta llengua que en alguns indrets estan recuperant particulars i grups musicals. L'Aragó és proper i poc conegut, en general. La jota aragonesa ha estat objecte de grans devocions a casa nostra i ha tingut fins i tot la sort de comptar amb modernitzadors del gènere, com ara Carmen París.

M'agrada passar per un lloc que ha estat teatre, cinema, potser altra vegada teatre, i que avui continua en actiu, cuidat i freqüentat. Em passa fins i tot amb les botigues. A prop de casa hi ha una fleca que fa molts anys era d'una gent de l'Emporda, després en van tenir cura uns andalusos, avui uns magrebís. Però continua sent una fleca, encara que tingui un altre nom i que el pa ja els arribi de qui sap on. Aquestes coses gairebé m'emocionen, potser pel fet que no són freqüents. 

Fa poc, a la  recerca d'informació sobre un teatre del barri, em vaig comprar un llibre que cataloga, més o menys, els teatres barcelonins, però m'ha semblat un llibre pobre i amb informacions gasives, res a veure amb aquell tan documentat sobre els cinemes de Munsó Cabús, endegat en una època sense internet, per cert.  Avui es publiquen un munt de llibres sobre la ciutat, en general apleguen bones imatges, de vegades són imatges que ja has vist en d'altres llocs o t'han arribat per internet. El mateix que sol passar amb les revistes d'història, els continguts són pobres, reduïts, refregits de tot arreu o invencions ben intencionades. 

Investigar a fons els temes no és senzill, requereix molt de temps i esforços per a resultats modestos. Molta gent, com jo mateixa, tira de la xarxa, de l'Hemeroteca de la Vanguardia o d'altres revistes, tot i que en molts casos, llevat d'aquest de la Vanguardia, els buscadors són poc eficaços. Però, vaja, val més que hi hagi que no pas que no hi hagi i sempre et pots ensopegar amb alguna perla inesperada o amb una informació seriosa que et resulta sorprenent. 

Quan anava a treballar al Castella ho feia sovint a peu. En aquella època fins i tot vaig dedicar un poema, i devia ser per aquests dies de la tardor incipient, a una senyora que feia de la vida, com s'anomenava quan jo era petita, eufemísticament, això del treball sexual. Era una dama decadent, gran, amb aspecte de mestressa de casa resignada, seia al pedrís de la botiga Miró i esperava, mentre feia sopes de lletres.

Quan era petita jo no entenia això de fer de la vida i ho confonia amb ser molt de vida, que era com es parlava de la gent que menjava en abundància. També em pensava que allò de la cançó del Cola Cao deia que el ciclista era l'amo del lampista i no pas de la pista, m'he adonat que aquestes interpretacions infantils són habituals en el procés d'aprenentatge del llenguatge i dels seus matisos i intencionalitats i en ocasions fins i tot substitueixen l'original, com ara allò d'anar de rodes a pilats o el Marinero de Tarpeya. Les paraules, com les obres d'art, tenen una vida atzarosa i imprevisible.

Cançó de la prostituta que feia sopes de lletres

A prop del teatre Goya s’apleguen tot el dia
estols de prostitutes de diferents edats,
que amb les seves esperes, que semblen avorrides,
estenen un estrany aire pecaminós
per aquell indret vell de la Ronda més trista.

Fa temps en veia una, quan anava a la feina,
que s’assesia al pedrís d’una botiga immensa
plena de rentadores i de televisions
i ordinadors brillants, mirallets del futur.

Feia sopes de lletres esperant els clients,
gairebé sempre vells, d’aspecte solitari,
decadents personatges anònims dels que amaguen
els racons més ombrívols de la meva ciutat.

No anava gens pintada i tant sols palesava
la seva feina aquella espera quotidiana
I unes faldilles curtes, ja passades de moda,
que mostraven el fons d’unes cames molt blanques,
on els rius de la vida hi havien dibuixat
uns blavosos camins de cansament i penes.

Fa temps que no la veig, el paisatge canvia
i ara hi ha noies joves de molts racons del món
empeses per qui sap quines necessitats
o enganys o neguitoses ambicions ben migrades.

Tant de bo hagi pogut aviat prejubilar-se
I fer sopes de lletres a algun hotel petit
vora un mar ben tranquil, que onegi sense pressa,
i atendre ara tan sols els amants més plaents.

El món convencional, d’aire condicionat,
on em moc sense pressa, bandeja les misèries
del món on sobreviuen milers de prostitutes
barates, car les cares són també un altre món.

Per la Ronda més trista la flaire de castanyes
estén la retrobada amb la nova tardor
i una llum de capvespre, pietosa I inútil,
embolcalla les dones que esperen un client.

A la ciutat farcida de vanitats antigues,
i esperances modernes i aparadors inquiets,
els més sòrdids poemes fan cua a les voreres
i les velles misèries retroben el seu port.

(La pols dels carrrers, Meteora, 2006)