16.11.16

DE L'AMOR I ALTRES SOLITUDS CINEMATOGRÀFIQUES

Resultat d'imatges de Del amor y otras soledades

A l'espai sobre història del cinema hispànic de la segona cadena van emetre ahir Del amor y otras soledades. Vaig començar a veure la pel·lícula i em va agafar son, tant és així que avui m'he hagut de mirar com acabava, gràcies a l'ordinador. És aquesta una pel·lícula interessant per molts motius, com ara la presència relativament important de la Maria Aurèlia Capmany, en un paper secundari rellevant i el nom de la qual ni es va esmentar en el pròleg que s'ofereix abans de la projecció.

Basilio Martín Patino havia desvetllat moltes expectatives després de les Nueve cartas a Berta, però això no vol dir pas que li facilitessin la feina. Quatre anys després d'aquella pel·lícula encisadora, gràcies a la qual totes les adolescents vam restar enamorades de l'Emilio Gutiérrez Caba durant dècades, va poder estrenar aquesta, amb un títol poètic i bonic, un repartiment de luxe i unes quantes curiositats. De l'argument te n'assabentes gairebé més pels resums que es poden trobar per la xarxa que no pas en veure-la, car té problemes de guió i està mal explicada, a banda de què els problemes matrimonials de quan el divorci era inexistent i motiu de profunds debats morals i polítics ja semblen de la prehistòria.

El tema, avui, pot semblar passat de rosca. Un matrimoni ric i de bon veure, ella Lucía Bosé, esplèndida i guapíssima, de casa bona i sembla que filla de militar de categoria, ell, Carlos Estrada, un senyor atractiu, ben plantat, argentí, que va treballar molt per aquí durant uns anys. El xicot és professor de la universitat, empresari, se suposa que s'ha esforçat molt per arribar on és. Tenen un nen i una nena i minyona uniformada però discuteixen sovint, massa farts, que diria el meu pare. A sobre el marit té la inquietant mania de gravar les discussions en un d'aquells feixucs aparells d'aleshores, cosa que fa que la seva perversió no pugui passar desapercebuda.

Resultat d'imatges de del amor y otras soledades folleto
La dona se sent insatisfeta i ell se sent desgraciat, i això que es van casar enamoradíssims. Ella es voldria separar però no acabes de saber si ho vol o no ho vol, mentrestant es dedica a dissenyar vitralls. I en el més pur estil americà ella opta per visitar una psicòloga, que no psiquiatra, la qual l'aconsella, li fa reflexions sobre el paper de la dona i fins i tot, no podia ser altrament tractant-se de la Capmany, li menciona Simone de Beauvoir. Les escenes de sexe i llit són càndides i recatades, en aquells anys no podia ser d'una altra manera. Malgrat les dificultats ni l'un ni l'altra acaben de fer el pas vers un possible adulteri, ep. La xixa més excitant que arribes a veure és el tors pelut i varonil del senyor Estrada i, encara, de passada.

La pel·lícula fa pensar en algunes d'Antonioni de l'època, amb tot allò de la incomunicació entre rics, un tema molt vigent aleshores, i les quals avui també em semblen un tostón per més italianes que siguin i per més que hi surtin el Mastroianni i la Vitti. La que comento la van estrenar al flamant Aquitània, es va presentar en alguns festivals però el mateix Martín Patino no en tenia bon record. I és que encara que tot el que es posi a la casola sigui bo, el guisat no sempre surt com esperàvem. 
Resultat d'imatges de del amor y otras soledades folleto
Però la peli té més sorpreses, més enllà de la mirada profunda i psicològica de la meva escriptora catalana preferida, amb perdó dels rodoredòfils i rojòfils. Hi surten gent que més aviat es va dedicar a la direcció, aquí fent d'actors, Mañas, Joaquim Jordà. Hi retrobem el guapo Otero, el de la Cantudo, no he entès mai el motiu de què no fes més carrera en el cinema. Hi veien cantar el Meneses, emblema flamenc de l'esquerra de l'època i escoltem Pi de la Serra, de fons, encara que si no ho saps et pot passar desapercebut, canta Els fariseus, un tema molt adient a la problemàtica ambiental. I fins i tot hi surt el recentment traspassat i polèmic Ivan Tubau, un personatge polifacètic i complex però que mereixeria un estudi en profunditat. Els diaris han passat de puntetes per damunt de la seva mort, ja feia temps que no se'n parlava.

Hi retrobem el Madrid caòtic de l'època del sis-cents i per la xarxa m'he ensopegat amb una mena de fulletó que lliuraven al cinema per tal que les parelles adultes fessin valoracions sobre els personatges protagonistes i tinguessin motius de conversa, cosa que podia estimular la comunicació intel·lectual. Hi surt la gran Maria Massip, que va fer televisió però poc cinema i que estava casada amb el guionista del film, Lamet. 

Resultat d'imatges de del amor y otras soledades folleto
Gairebé hi vas cercant més personatges coneguts que a La Ciutat Cremada, vaja. I si bé Del amor y otras soledades no va sortir rodona del tot conserva un encant especial, aquest estudi suposadament profund sobre matrimonis i avorriments burgesos, és l'encant d'un temps perdut que ja quan era present semblava passat de moda a causa d'una situació política que sempre agonitzava sense anar enlloc, una mica com la relació d'aquest matrimoni. 

Martín Patino és un director interessant, un artista integral que ha explorat camins difícils i arriscats i que cal tenir en compte tot i que no sempre és fàcil accedir als seus projectes. Molts dels qui surten en aquesta història, però, ja no són entre nosaltres. Ens queda el cinema i per això, malgrat les limitacions d'aquesta proposta, me l'he mirada amb una certa reverència retrospectiva.
Resultat d'imatges de del amor y otras soledades folleto
L'Aquitània era una nova sala, d'art i assaig de culte, situada en una zona que havia d'esdevenir el nou centre de la ciutat i es va quedar a mitges. Després va ser filmoteca i ara diu que hi fan o faran teatre. Durant anys vaig treballar molt aprop del cinema avui queda lluny de les meves voltes de la Monyos i, per sort, la nova filmoteca ha tornat al cor més tronat de la ciutat antiga. En una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, els veïns d'una vella casa de pisos del Raval, en prosperar, se'n van a Infanta Carlota. Jo també vaig tenir uns veïns semblants i crec que si van anar cap allà va ser gràcies a aquells pisos de la Caixa als quals per accedir-hi es precisava d'endolls diversos. Els rics de veritat ja es feien fer un xalet, com ho fa aquesta família emergent i ensopida.